dijous, 31 de març del 2011

De cataplasmis

La bruixa espera sobre l'escenari, sola. L'autòmat se la mira des del públic, sol, sense ningú més ocupant les butaques de teatre vell que recorden, enutjades, grans tardes d'èxit. De cop i volta apareixen dos dimonis, envoltats de fum, un fum poc treballat, no tenen recursos econòmics per pagar-se un bon fumador. Criden i miren el cel teatral. I cau neu; una neu feta amb papers rebregats. La bruixa exclama: "Per Déu! Neva!". I els dimonis miren el públic -el solitari autòmat-, riuen i diuen: "Fem màgia! Nosaltres fem que nevi".
L'autòmat es posa dempeus i demana aturin la funció. No li agrada el que veu. Ho prohibeix. Però els dimonis se salten el guió i es rebel·len. No acceptaran tal vet. L'autòmat salta a l'escenari, aparta els dimonis, i treu un llibre. Aleshores, mirant l'inexistent públic, llegeix: "Abracadabra, pota de cabra, Déus de l'infern i àngels del cel; traieu la neu i feu aparèixer un gran sol. Endueu-vos aquests dimonis lluny de la vida real i porteu-nos pastoretes que vinguin amb un be sota el braç". 
Dimonis, bruixa i autòmat es miren. No passa res. Només el temps. Es tornen a mirar i un dels dimonis li arranca el llibre de les mans exclamant: "Prou estupideses, aquest llibre no serveix!". Però en dir-ho comença a ploure, a bots i barrals. Els protagonistes queden completament xops i la pluja s'estén fins més enllà de l'escenari. Dues estàtues que adornen els passadissos també queden mullades i decideixen pujar a l'escenari a protestar. Es forma un guirigall considerable i tothom li reclama a l'autòmat que arregli aquell imprevist. Però no sap com fer-ho, ell volia que sortís el sol, no que plogués. Intenten mirar el llibre màgic, però amb la pluja s'ha corregut tota la tinta; ara és un llibre inservible.
La bruixa, que no sap res de màgia ni d'encanteris es pregunta què poden fer. I un dels dimonis reclama ajuda a l'àvida professora que està explicant aquest Sainet als seus alumnes. 
Ella, contenta de poder participar, crea un conjur, amb la cooperació dels pupils; un dels quals presta el seu anell a la mestra, perquè li doni a l'autòmat i l'usi com a element màgic. Així ho fan i desapareix la pluja del teatre, al mateix moment que a l'aula es forma un sonor aplaudiment que se sent per tota la facultat.

dimecres, 30 de març del 2011

De vagons

"Per la línia 3 circulen els vanitosos dels barris alts", diu en Joel  en veu baixa mentre espera sobre el pont interior que es forma a l'andana de Plaça Catalunya. Veu com els trens circulen d'un costat a l'altre. Veu com la gent entra i surt dels vagons; topant-se i apartant-se sense disculpar-se. Veu una part de les seves vides. Descobreix alguns dels seus pensaments. 
"Per la línia 3 circulen els fanfarrons dels barris pobres", diu en Joel en veu baixa mentre segueix esperant. No sabem a qui espera, ni jo, que sóc l'escriptor, ni vosaltres, que sou els lectors. I la veritat és que no importa. Perquè en un moment donat, i de forma inesperada, apareix una noia rossa que es col·loca al seu costat. Ella és italiana, però parla bé el català, està fent un Erasmus i no té dificultats per expressar-se correctament.
"A qui esperes?", li diu ella. En Joel se la queda mirant, s'aparta per veure-la millor i assenteix movent el cap. Ella es pensa que aquest gest el fa per impressionar-la; però res més lluny de la realitat. Nosaltres, que ens mirem l'escena des de certa distància, però coneixent millor que ells què està passant, sabem que és un tic que en Joel té des de fa uns quants anys. 
"A ningú", contesta ell. Es posa la mà a la butxaca i treu un bolígraf. Agafa el seu braç i li escriu el seu número. Li pica l'ullet i s'acomiada amb un "ciao", que denota la seva desconeixença vers l'italià. Ella somriu. Es mira el braç i, quan ell ja ha sortit de l'andana, es treu una tovalloleta de la bossa de mà i esborra el número. Acte seguit ella vol marxar. Però sense saber perquè faig que s'esperi allà on és; i dibuixo un jove d'uns vint-i-cinc anys; alt i ben plantat. Ell s'acosta a la noia i li pregunta: "A qui esperes?". "A ningú", contesta ella. I prossegueix: "Ni tan sols sé què faig aquí, jo hauria marxat, però mira, aquí em tens, mirant els vagons com arriben a l'estació, com buiden la gent que porten i deixen, de forma sistemàtica, que entrin les persones que s'esperen. No sé per què estic aquí, però m'agrada. I encara m'agradaria més saber què pensa tota aquesta gentada. I saber a on va. I conèixer les seves vides. I descobrir els seus pensaments, tan bons com dolents". 

dimarts, 29 de març del 2011

De l'any

Vaig conèixer un home l'any que ve. Portava una gavardina molt llarga, i un barret d'aquests que fan interessant. Les sabates eren de color negre i de les butxaques li penjava un rellotge antic. Era un rellotge dels de veritat, només marcava l'hora.
Jo estava assegut a la tercera fila de l'autobús 24; ell a la segona. Durant el trajecte que va fer l'autobús no vam parlar, però ens coneixíem, perquè ens vam conèixer l'any que ve.
Ell sabia qui era la meva família, podia explicar amb claredat com eren els meus dos fills o, per exemple, podia descriure com lluïa la llarga cabellera negra de la meva dona; amb el seu gran somriure i els seus ulls color de mel. Jo desconeixia si ell tenia família, però sabia qui era, ens coneixíem. Ens havíem conegut l'any que ve.
Després de 10 minuts mirant per la finestra, sense gosar dir-li res, vaig atansar-me per cridar-li l'atenció. Volia picar-li a l'esquena, però no ho vaig fer. Semblava com si jo no controlés el que passava, sinó com si una mà externa organitzés les coses que passaven sense el meu permís.
Ell estava davant, controlant tothom que entrava, i de tant en tant mirava el seu rellotge. Estirava la cadena de plata que el lligava al seu pantaló i se l'acostava a la cara. No deuria tenir molt bona vista, perquè se l'aproximava fins a dos centímetres dels ulls. Mirava l'hora que era i després de guardar-se, altre cop, el rellotge, respirava profundament.
M'encantava el seu barret, era alt i negre. M'esperava que en qualsevol moment es girés i tragués un conill de dins. Però no ho va fer. Ell mirava per la finestra i controlava tothom que entrava. Mirava amb atenció el seu rellotge i es mostrava molt pacient, fins i tot quan una dona li donà cops amb la seva bossa de mà al passar pel costat. 
Després de passejar-me per mitja ciutat vaig decidir actuar, fer alguna cosa, no podia seguir amb aquell neguit al meu interior. Jo coneixia aquell home, el vaig conèixer l'any que ve. Així que em vaig aixecar i, de cop i volta, vaig notar com tot s'aturava. L'autobús no va seguir circulant, es quedà estàtic. Els cotxes del costat tampoc no es varen moure. Els homes i les dones que xerraven dins l'autobús callaren i es convertiren en estàtues. Tot romangué en silenci, amb una quietud paorosa. Fins i tot jo no em podia moure. Estava de peu, ben a prop del misteriós home que es va aixecar, va obrir la porta fent força amb les dues mans i va marxar. Quan estigué a la vorera es va girar i em va saludar. Aleshores tot tornà a moure's i l'autobús, i jo a dins, ens allunyarem d'aquell home, de l'home del temps que vaig conèixer l'any que ve.

dilluns, 28 de març del 2011

De germans

En Josep camina per la vorera. Xuta una llauna i mira el túnel pel que en breu passarà. Plou i està tot xop. Camina sense ganes. A voltes mira enrere, vigila no vingui ningú. La nit ha sigut dura i les conseqüències poden ser dramàtiques. Si és possible tenir un drama més gros del que ha viscut ja.
Arriba sota cobert, busca el seu racó i col·loca uns cartrons per poder seure amb comoditat. Aviat arriben en Pere i l'Oliver. També seuen amb ell. Xerren del que han passat. En Pere està cansat, però fa broma, riu mentre fuma, estossega. En Josep li pica a l'esquena i li comenta la jugada.
-Quina nit -deixa anar l'Oliver-. Pensava que no ens en sortiríem! Recordeu la cara del més alt? Pensava que podria amb nosaltres, però quan estava estès a terra... Som un gran equip!
No paren de fumar mentre xerren. Els cotxes passen pel túnel i esquitxen aigua. L'Oliver es posa la mà a la butxaca i treu un paquet. 
-Aquí ho teniu, germans; per fi ho tenim, ens ha costat, però ja ho tenim- Comenta mentre el dóna als seus companys. -Sobretot, no deixeu que us el tornin a prendre, per res.
I l'Oliver cau enrere, donant-se un cop al cap. Un cop inútil, perquè no serveix per matar-lo, ja que en caure ja està mort.

divendres, 25 de març del 2011

De dissecar

Asseguts l'un al costat de l'altre, van començar a suar... Aquells moviments els posaven nerviosos. No es coneixien de res. Però ja s'havien creuat la mirada en més d'una ocasió. Ell havia aprofitat més d'una ocasió per veure-li el cos, sobretot quan ella estava s'ajupia o quan es posava dempeus. Ella li havia mirat, tan sols un cop, la seva mà esquerra.
-I a vegades, i a vegades... i tants cops,  tants cops... i sempre, i sempre... -Va dir ell en veu baixa sense acabar les frases. I ella l'escoltava, però tancava els ulls. Estava nerviosa, només escoltava el silenci assassinat per un soroll brunzidor.
-No vull... no vull... no... -Va dir ella.
Un sotrac fort i un sospir. Ella li va agafar la mà que tant havia mirat i ell es va girar per besar-la. Van unir els seus llavis pintant una escena grotesca. Els seus companys es quedaven sense aire, però ells dos mantenien els rostres units, amb els ulls tancats. I ni la partició de l'escenari, ni l'esbojarrada situació plena d'aire i mancada de vida els va poder separar.
I junts van arribar al destí. Un destí ple de mort. On la mort estava plena d'amor. I les mans van sortir disparades, separant-se del cos; però es mantingueren unides. I degollats van quedar, plens de sang; però amb la unió perenne de qui ha volat per sobre de la vida, sense importar-li el què diran.
I com n'és de trista, diran. I com n'és de complicada, pensaran. I més que xafardejaran mentre mirin els dos caps sense cos, exposats en el museu de la ciutat, dissecats.

dijous, 24 de març del 2011

De mullat

Un oasi de pau enmig del caos. Unes dones juguen a cartes. Algú les va deixar allà ara farà un parell de dies. Just el jorn que elles van arribar. Ara respiren amb calma, tenen on menjar i on dormir. Per la nit recorden les seves no-cases, pensen en els seus estimats no-vius i rememoren moments de les seves vides que ja són no-futur.
Les tres dones que protagonitzen aquesta història no eren amigues. És més, ni es parlaven; tot i que es coneixien. Ara, després del no-mar, la terra els ha unit. Veuen absurd tot el que pensaven abans. Un bosc de destrucció els rodeja. Fustes i pedres unides per demostrar la força d'un trist moment que les ha conmocionat.
Les famílies ja no existeixen, l'apocalipsi ha trencat uns lligams -naturals- per crear-ne d'altres de nous -necessaris-.
Es reparteixen, altra vegada, les cartes, una d'elles guanya, però les tres riuen. Totes tres han guanyat, i ho saben.
Els veïns vaguen com fantasmes. Fantasmes més vius que morts. Cerquen records que no són res. I el res i la cosa s'ajunten contra les muntanyes, formant un llac de destrucció, que crea un nou moment, un instant que res a veure té amb els seus antecedents.
Poca vida queda fora del recinte, només una flaire humida i pudent. Algú sortirà guanyant d'aquesta desgràcia, algú en traurà partit. Però mentrestant, les dones juguen a cartes evadint el present.

dimecres, 23 de març del 2011

De guitarres

-Com ho fan els músics? Com creen aquestes melodies que ens enganxen? Com poden no tan sols fer-les, sinó també recordar-les?- En David li pregunta al seu company de pis, en Romà.
Estan tots dos estirats, cadascú al seu llit -són lliteres-, i tot sovint reflexionen sobre la vida. Ho fan després de sopar, no tenen ganes d'anar a dormir i no els agrada mirar la televisió. Així que s'estiren al llit i passen l'estona xerrant, llegint, escrivint -en David- o tocant la guitarra -això només en Romà-.
Ara mateix en Romà té la guitarra a les mans, i contesta la pregunta del seu amic: -Doncs no ho sé, però deu ser ben difícil, no creus?-. Al moment de dir-ho acompanya les seves paraules amb acords. Acaba la frase i llueix el seu discurs amb un àgil i colpidor joc de dits que crea una nova melodia.
En David treu el cap pel costat i mira el seu company -situat a la llitera de baix-; i li deixa anar: -Ara mateix has estat creant alguna cosa, no?-.
-Doncs no ho sé, a cas estàs tu escrivint una història?- Contesta en Romà.
-Clar, porto una estona escrivint un quotidià relat de dos nois que s'estimen, però que no saben res de la vida.
-Ah, sí? I què els passa?- Pregunta intrigat en Romà.
-Doncs res més, perquè la història s'ha acabat.

dimarts, 22 de març del 2011

De gris

Té el cabell blanc. Un posat molt senyorial, tot i que no li agradi, i a vegades romp contra tal gest posant la cama sobre la cadira. Podria parlar del seu bell cant, sorgit del fons d’uns pulmons amics d’un cor fet amb notes. Podria parlar de les seves experiències, algunes de les quals coneixem uns quants, contades amb gran delicadesa. Podria recitar les seves agradables lletres, traçades amb una cura inigualable. 
Podria tantes coses que no crec que mai arribi a poder res.  Hi ha gent que neix per guiar els altres. Hi ha gent que neix per emocionar i batre ressentiments. Vés per on, ell forma part de tots dos tipus de gent. 
Ja tenia el cabell blanc quan era jove, com mon avi, el de Cal Gris. Ja lluitava quan era jove, com mon avi, el de l’Aleixar. Ja estimava la seva llengua quan era jove, com mon avi, amant del català com estendard de la cultura.
Ara segueix amb el cabell blanc, lluitant i estimant la seva llengua. I els anys l’acompanyen com m’acompanya el record de mon avi. I per cada nota solitària, una cançó en companyia. I per cada trist record, una nova alegria. I és que ell era només un cor a qui estimar, i els que el van conèixer mai el van veure com altra cosa. I és que ell només és un cantant a qui escoltar, i els que el coneixen el veuen com tantes d'altres coses....

dilluns, 21 de març del 2011

De persones

La Marta i en Francesc ja fa temps que festegen, són el que, avui en dia, en diríem un parella consolidada. No importa si pensen en casar-se aviat o no; tampoc  és rellevant saber si volen tenir fills o si prefereixen estar, tota la vida, sense descendència; gaudint de les babes dels petits o escoltant plors nocturns. 

La Marta i en Francesc s’han conegut avui, ella porta uns pantalons texans i una samarreta blava; ell vesteix un polo i uns pantalons de pana. Al sortir de la biblioteca de la universitat han ensopegat, ella l’ha mirat, ell també. Han creuat la mirada i han convertit aquell moment en un nerviós i fatigat instant cansat de tanta espurna inservible. On deu ser Cupido quan se'l necessita? -Es pregunta en Francesc-.
La Marta i en Francesc no es coneixen, han acabat els estudis primaris, no saben si seguiran educant-se o si, per contra, començaran la seva vida laboral. Encara que, tot s’ha de dir, si en Francesc opta per estudiar, també haurà de treballar; ni que sigui a les tardes. En canvi, la Marta pot fer el que vulgui, si bé sembla clar que decidirà continuar aprenent i formant-se per arribar a ser tot una dona llicenciada.
La Marta i en Francesc han nascut avui, un quinze de juliol. Ella ho ha fet en un hospital del Barcelonès; ell ho ha fet a casa de sons pares, al Tarragonès. Els dos parts han anat bé, cap dificultat. Han nascut al mateix instant, i ses marers han executat un xiscle de semblant vocal.
La Marta i en Francesc són una idea, no sabem si mai ocorrerà o no, però algunes persones ja parlen d’ells.

divendres, 18 de març del 2011

De vaixells

El capità governa la nau en un moment incontrolable. Les onades colpegen l'estructura de l'embarcació fent-la trontollar. No li importa la pluja, que el deixa xop de dalt a baix. Tant li fa no haver menjat res en les últimes vint-i-quatre hores. Ell vol, per sobre de tot, treure la barca d'aquell forat nàutic.
A estribord, a babord, veles amunt, veles avall. Ho ha provat tot. Canviant tot sovint de direcció. Contra les onades, de costat, de popa. Però no pot fer-hi res. La nau va sola, descontrolada. Es dirigeix cap al bell mig de la tempesta.
I entre tanta aigua, els seus ulls es fonen amb el clima tempestuós i comencen a plorar. Sembla impossible, però ho fa. Plora i abandona el timó. Seu i mira la resta de l'embarcació. Busca els tripulants, els seus mariners incondicionals. Però no hi ha ningú. Està sol. On són aquells companys de festa, aquells bevedors inesgotables? On són aquells treballadors, aquells soldats infatigables? A la coberta només hi ha aigua. A la nau només hi ha records. Uns records que, a poc a poc, l'aigua salada del mar i l'aigua bruta de la pluja estan esborrant.
El capità no se sent amo de la seva nau i deixa que es descontroli i s'enfonsi. I mentre baixa, amb tranquil·litat, mira cap amunt i veu el record del seu ésser estimat. Està allà a dalt, sobre l'aigua, mirant com s'ofega i deixa d'existir.

dijous, 17 de març del 2011

De barreres

Senyor, no tinc intenció de declarar-me innocent. Seria un crit a la falsedat fer-ho. Ho sé. En sóc conscient. Per això, amb l'honor que m'atorgarà el públic, em declaro culpable. I no ho faig com qui afirma un fet quotidià, sense donar-li ni importància ni valor. Jo em reafirmo, dins del meu pensament, i expresso, amb total llibertat, que sóc culpable. I de qui és la culpa de què jo ho sigui ja és un altre afer; un assumpte que, suposo, algú ja investigarà i, si cal, vostè jutjarà.
Amb la seva parsimònia i actuació característica, ens deixarà una frase de regal. Amb ella jo dormiré avui reclòs en un món tancat, sense ni sortides ni finestres per on no entri ni la llum. Però els seus invents no seran prou forts, quatre parets no són res comparat amb l'univers majestuós que ara regna en el meu cor. L'infinit és el límit per on camino cada instant. Les meves llàgrimes dibuixen un mar ple d'aventures que mai podran combatre les dificultats construïdes per l'home.
En la llibertat neix la grandesa de qui no percep les fronteres. Per molt que ho intentin no em posaran barreres que em privin de veure-hi clar. Ara, els meus ulls han canviat, no necessito ni obrir les parpelles per acostar-me on em plagui. Sóc lliure. Sóc ocell. Sóc molt més que un home, perquè ni tinc barreres ni me les poden posar.

dimecres, 16 de març del 2011

D'escuts

Els trets se succeïxen. És impossible veure les bales; l'únic que observo són companys caient, un darrere l'altre. Quan cauen, sé que aquelles bales no m'han tocat a mi. Jo segueixo avançant, sense por, portant la bandera amb la que creuen els meus companys. Petits forats m'envolten, són cràters causats per bombes que han fet saltar homes com si fossin crispetes. Haig de vigilar per on em poso, no vull ensopegar amb cadàvers que em facin perdre l'equilibri. Però segueixo endavant, no temo a res; mantinc l'estendard ben alt, perquè el vegin els soldats de més enrere; això els serveix de motivació per llençar-se a la mort.
Rebo un cop i m'espanto; per un moment crec que em moro, no sé què és el que he rebut, si un tret o una bomba; però després, entre fum i sorra vagant per l'aire, m'adono que estic viu, i que el que he rebut és un braç. L'extremitat d'algú que sento cridar. Els seus xiscles em recorden la matança del porc. I en trobar-li el cos la metàfora es torna feble i agradable; si algú pogués anomenar aquella cosa com un animal, ja li faria un favor. Aixeco l'estendard i li clavo la punta al bell mig del cor. El seu crit s'acaba, però no el soroll de les bombes, que continuen marcant una banda sonora a la que m'he acostumat.
De cop, però, no sento res; i no és que m'hagi quedat sord, sinó que he aconseguit evadir allò que no m'interessa. I així és com aconsegueixo veure'm reflectit en un toll d'aigua, sense soroll, sense preocupació per la mort. I esdevenc una caricatura de mi mateix. I caic cansat. Tristament esgotat de portar un escut d'algú que mai m'ha estimat.

dimarts, 15 de març del 2011

De mentiders

No han trobat culpables. Però han acabat la partida. En Joan i la Maria s'acomiaden sense somriures, en un present molt diferent al futur que imaginaven en el passat. Són dues mostres clares del patetisme; ni tan sols es donen la mà. Capcots tots dos, amb els ulls ensopits, les espatlles abaixades i un trist sentiment d'haver aconseguit una frustració majúscula, se situen l'un davant de l'altre.
Cap dels dos s'esperava aquell final. Però els finals, com bé li deia en Joan a la Maria, només es coneixen quan arriben, i un cop arriben, ja no serveix de res conèixer com són. Si bé algun cop havien parlat de com seria aquest moment, en cas de què arribés; mai havien suposat un instant com aquell: que simbolitzés una eternitat trencada.
I ara passen a formar part de la globalitat perduda, ja no són res; com a mínim, l'un de l'altre, ja no ho són. I la Maria podria recordar aquelles paraules que de tant en quan li deia a en Joan: La fi només es troba al final, però per veure-la, s'ha d'arribar; per tant, val més no desitjar-la mai.
I mentre sona la cançó de comiat, la pluja enceta el seu homenatge particular. No es veuen les muntanyes que ella adorava, ni el cel blau que ell anhelava. Tan sols un torb particular d'aquell paratge.
Són mentiders tots dos, són neu i vent; es fonen i desapareixen.

dilluns, 14 de març del 2011

De parelles

Nit tranquil·la a la ciutat, un home passeja per la vorera de davant de casa; porta texans, bambes i una dessuadora; deu tornar de veure el futbol, no podem pensar que hagi acudit a cap esdeveniment rellevant, amb aquella indumentària no es pot encendre la passió d'una noia refinada. 
Una dona creua davant seu, va en direcció contrària, porta un vestit llarg, vermell, i sabates del mateix color. Deu tornar del teatre, o d’algun sopar especial; segurament hi haurà anat amb alguna amiga, no podem pensar que hi hagi anat amb la seva parella –tant se val si casada o no-; ja que ell –o ella, és igual- l’estaria acompanyant, besant-la a cada cantonada, gaudint de la bellesa que desprèn.
En creuar-se es miren. Ella sospira. Ell es gira. Ella s’atura. Ell fa marxa enrere. Ells es besen.
La nit segueix tranquil·la davant de casa, l’ardent moment dels amants no contamina l’esperit cínic que inunda la meva habitació. Aliè al que passa al món segueixo sense trobar l’aire que m’envolta. Estic perdut amb una única sortida a l’exterior, un rectangle ferotge que m’ensenya la debilitat dels humans, quan no preciso més que sentir la meva feblesa per notar-la.
Els amants deixen de besar-se i s’allunyen, els perdo de vista quan giren per un carreró, però és aleshores que els veig millor, en un univers interior. Ell l’acaricia. Ella li toca els cabells. Ell la despulla. Ella el desvesteix. Ells fan l’amor. 
I jo segueixo aquí, habitant un món irreal sense aire, fabricant il·lusions perdudes més enllà del somnis que tenen els que passen, que ni es miren ni es saluden.

divendres, 11 de març del 2011

De jocs

El joc ha començat i l'investigador està desorientat. Ha mirat els seus companys d'habitació i n'ha detectat un en un racó. Quin misteri més suculent li espera al sergent. Entre tanta dita hi ha un assassí que no s'acredita. Qui serà? Qui ho revelarà? Preguntes que ronden la ment de tothom que està present.
L'investigador, seguint el procediment, fa d'orador: "Pretensiós és l'ós que mossega l'os, sense saber el gemec que li farà quan faci un espetec". Acte seguit, assenyala amb el dit l'home del bigoti i li demana que boti. En veure que cap arma porta, li fa una abraçada forta. Al fer-li la salutació, quin enigma, quin secret, l'home va amb precaució.
No sabem qui ha estat, però algú ha sigut qui ha matat. Qui és el mort? Qui ha perdut la sort? Les incògnites se succeïxen en una cambra amb poca gent, però l'ambient molt calent. Una dona amb faldilla, un home amb patilla; un senyor sense cap botó i un nen entremaliat que mai demana perdó. El sergent és molt prudent, però veu indicis en la noia, la que sembla més cofoia. S'acosta i li diu a cau d'orella: "Babau és l'au que albira el clau, sense saber el crit que farà quan s'enxampi el dit".
Entre tant de públic erudit, a ningú encara se li ha acudit; però nosaltres sabem on és l'arma i qui és l'assassí, només cal sentir, l'última explicació del sergent, que diu amb to roent: "Exultant és la cantant que admira tant, sense saber la tristor que sentirà quan arribi la negror".
Només és un joc, però els lectors estan tan desesperats que on hi ha cercles veuran quadrats.

dijous, 10 de març del 2011

De fitxes

-Josep, et donaré unes fitxes perquè les col·loquis on vulguis-. Digué en Joan mentre feia un mos a l'entrepà de pernil serrà que li havia preparat sa mare.
-D'acord. Així que puc fer amb elles el que em vingui de gust, no?-. Respongué en Josep amb les fitxes ja a la mà i amb cara d'intrigat.
-Sí, sí. Tu ets qui mana. Tu tens la decisió i l'acció. Ningú et criticarà perquè les posis a un lloc o a un altre. Normalment ho faig jo això, ja ho saps, però haig d'ensenyar-te com es fan les coses; aviat seràs tu qui ho faci sempre-. Aclarí en Joan després de fer un glop d'aigua.
-Aleshores, resumint; a veure si ho he entès bé. Tinc les fitxes a la mà. Tinc una esfera, on ja hi ha unes altres fitxes, que em servirà per col·locar-les... on vulgui, no?
-Sí, sí, Josep, no siguis pesat. És fàcil d'entendre. Unes fitxes, un taulell... Fins i tot els nens saben què fer.
-Sí, però tu i jo no som nens, no? -Preguntà en Josep al mateix temps que sacsejava les fitxes.
-En el fons tots som nens-. Reflexionà en Joan abans de tornar a mossegar un entrepà que cada cop era més petit. -I deixa de moure les fitxes! Encara les faràs malbé! S'ha d'anar en compte!-.
-Malbé? Són fitxes o no? Les fitxes no s'espatllen.
-Tot s'espatlla, Josep; tot-. En Joan contestà movent el cap d'un costat a l'altre, indicant cansament en les respostes.
-Nosaltres també?-. Preguntà en Josep mostrant cara de sorpresa.
-Nosaltres no, nosaltres som més que tot.
-Aleshores ja sé què fer amb les fitxes. Me les menjaré.

dimecres, 9 de març del 2011

De pastilles

L'Enric comença la seva activitat amb aquest discurs: 
L'alegria és un estat efímer que ens dura només un instant. Aquest instant pot ser llarg o curt; però no deixa de ser un instant. Pensar que podem allargar aquest estadi tota la vida, o en gran part d'ella, és un error que sovint ens porta a la frustració i a la negació de la pròpia alegria. No sabria dir-vos com ho hauríeu de fer per poder-hi arribar; però sí us puc aconsellar què és el que no heu de fer per privar-li l'accés al vostre cos.
Primer de tot, relaxeu-vos. No vull sentir a ningú. Tanqueu els ulls. Respireu profundament. Ara us deixaré una pastilla a sobre la taula. La pastilla de la felicitat. Ella no la proporciona, sinó que permet no bloquejar-la. Qui se la prengui serà feliç, qui no se la prengui, no. Us recomano que no us la prengueu encara. Primer escolteu-me, si voleu. 
A través d'aquestes pastilles us sentireu a gust i els pensaments obscurs s'evadiran de la vostra ment. Segurament alguns de vosaltres no ho noteu. Això voldrà dir que no podeu ser feliços, de moment. D'altres sí notareu els efectes d'aquesta pastilla. Tindreu la necessitat imperiosa de comunicar-ho i d'experimentar, com mai, la felicitat.
Si sou del primer grup, no us desespereu; aviat us farà efecte, algun altre dia, segur. Ja ho veureu, només observar els ulls dels vostres companys voldreu tornar-ho a provar. Si sou del segon grup, enhorabona; les pastilles us hauran fet efecte i podreu ser feliços; només un instant, però ho sereu. No us deixeu anar per l'optimisme inicial. Degusteu l'alegria coneixedors de que s'acaba aviat. No intenteu allargar la situació, ja que us portaria al fracàs més absolut...

dimarts, 8 de març del 2011

De bancs

Assegut en un banc de la plaça major del poble; un jove escriu amb un llapis a la seva llibreta. Escriu una frase i li ensenya a la seva companya de banc. Aquesta se la mira i la borra. Podria posar-hi a sobre una línia fina, que indiqués que no li agrada; però no. Ella ho esborra. I segurament ho esborra per algun altre motiu que no sigui que no li agradi.
Motivat per l’acció de la seva companya, el jove escriu una frase explicant el que fan ells dos en el banc. Però altre cop, ella, l'esborra. El jove se la mira, no enfadat, però sí preocupat; ja que no sap quan durarà aquesta acció cíclica. Li pregunta per què ho fa, però ella no li contesta.
Es pregunta què deu estar passant, i de la seva pregunta en surt una altra frase, l’escriu. Ha quedat preciosa; però la companya de banc l'esborra. Es dóna compte que cada cop escriu el mateix, però millorat; i que si li fessin escriure la primera frase, no podria. Ara escriu molt millor.
La companya de banc no és amiga seva, ni coneguda, simplement, li fa companyia, nit i dia. Una companyia que ell, a hores d’ara, després de mesos i mesos asseguts al banc, escrivint i esborrant; ell adora. Reflexiona si seria el mateix escriptor si ella no l’acompanyés sempre, si ella no hagués esborrat totes aquelles frases. I com ho reflexiona, ho escriu. Està tan orgullós quan rellegeix el que escriu, que li mostra a la seva companya. I un altre cop ho esborra. 
Llapis i goma juntes, en un mateix pal de fusta, en una mateixa vida.

divendres, 4 de març del 2011

De silencis

"La visió de qui no hi veu és com la veu de qui no parla. Hi és. Però els altres no l'entenen, per molt que hi puguin sentir". En Marc sempre començava les seves classes de literatura amb una màxima seva. No és que en tingués tantes com classes feia, sinó que les anava repetint o inventant segons li venia de gust al entrar a l'aula.
Molts dels alumnes no s'escoltaven aquelles frases. Bé, la majoria dels alumnes no escoltaven ni aquelles frases ni la resta de la seva oratòria. I era una pena, perquè interessés o no el que deia, en Marc executava amb un brillant programa les seves argumentacions. Tant és així que els pocs que l'escoltaven, sempre, acabaven la classe movent el cap amunt i avall amb un ritme constant i sense fi.
Entre els seus deixebles hi havia una noia, la Marta. Li encantava la literatura, adorava en Marc; es desfeia quan el sentia parlar. Quina dicció, quina gestualitat! I quan li posava la mà al damunt de l'espatlla... Aleshores sí que estava perduda. No ho podia suportar, deixava anar un sospir i entregava el seu cos als somnis més obscurs.
En Marc no queia en les provocacions de les seves alumnes, que tot sovint anaven més destapades que vestides; però sí feia molt de cas al que li deien. Escoltava als alumnes, es preocupava pel que deien. I molts cops no els contestava. Alguns s'enfadaven per no sentir resposta. D'altres esperaven molt més que altres preguntes. I per això no el tenien en compte. 
Però passats els anys, durant l'enterrament d'en Marc, tots ells escoltaren les seves respostes mentre el silenci s'apoderava del cementiri.

dijous, 3 de març del 2011

De columnes

Les quatre columnes, repartides de dos en dos, no mostren la fragilitat d’un temple a punt de caure. Si fos pel marbre que representen, la seva dinastia no acabaria mai; però poc li queda d’història a qui exalta la seva amistat i, a ulls d'altres, deshonra la seva dona.
Que bella és ella, quines corbes, quin posat tan suggeridor; d’esquenes, amb les natges a l’aire i els braços alçats. La creu tan bella, l’adora en tan alt nivell, que no la pot creure només per a ell. La fa ballar amb teles suaus, transparents algunes, d’altres no tant. Vol que balli per a ell, però creu tant amb sa perfecció, que no es creu amb el dret de no compartir-la. Qui voldria beure de la més gustosa font de vi, si no ho pogués compartir? Qui voldria morir entre els seus pits, si no els hagués pogut ensenyar?
Ell ho té tot. És l’amo del territori, és el rei. És un home fort, guapo, té la dona més bella de totes les que han optat al seu lloc. Però tan bon punt ho tens tot, com ho perds. I les dones saben coses que els homes no saben. I veuen coses que els homes es pensen que no veuen. I juguen amb ells. I, fins i tot, els poden demanar que matin per conservar l’honor. I així ell mor, a mans de qui era el seu amic; net de culpa mentre dorm, traspassant el pecat a mans de l’assassí i de la instigadora. Ella, que tan sols volia netejar la seva imatge. Ella que no suportava que l’haguessin corromput compartint-la. Ara dorm amb vels de sang sobre la seva consciència. Però dorm essent Reina, reina d’una altra dinastia, on el Rei ha nascut d’un assassinat fred, a traició, sobre un ésser estimat.

dimecres, 2 de març del 2011

De salvar

Un pacient visita el Doctor Fernàndez. Fa uns dies que té molèsties al cor i vol algun diagnòstic. Pensa que no és res greu, però no desitja jugar-se-la; per tant, amb molt de criteri i en un acte molt sensat, es planta a la consulta del doctor. 
En entrar dues recepcionistes li donen la benvinguda; li prenen nota, li agafen la targeta de la mútua i el fan passar a la sala d'espera. Des d'allà veu com les dues recepcionistes es discuteixen, totes dues estan de molt mal humor, o això sembla, per les cares que fan i perquè no aturen la discussió. El pacient intenta evadir-se llegint una revista del cor, però els crits li distreuen la poca atenció que es necessita per llegir aquest tipus de literatura.
Finalment, les dues recepcionistes entren a la sala d'espera, el criden i l'acompanyen cap a la consulta. S'acomiadaria dels altres pacients que esperarien pacients, si n'hi hagués cap; però no, no hi ha ningú més.
El doctor és un home d'uns cinquanta anys, és gordet i porta barba -quan dic que porta barba no em refereixo a que la porti a algun lloc com la butxaca o agafada de la mà, sinó que no s'ha afaitat durant anys i té els cabells de la cara arreglats-. Se saluden i el pacient comença a explicar què li passa a petició del doctor. Aquest últim tanca els ulls com si pensés mentre escolta, així que el pacient segueix parlant, després calla i, quan ja no està pacient, davant la falta de resposta del doctor, s'aixeca i comprova que és mort.
Surt espantat de la consulta, cercant les dues recepcionistes; no estan a la recepció, però les troba a la sala d'espera. Les dues dempeus, amb un ganivet a la mà cada una. Es pensa que el ganivet el tenen per matar-lo a ell, però el tranquil·litzen i li diuen que no, que simplement es volen matar entre elles.
El pacient impacientat té els nervis a flor de pell, nota com una punxada li acaricia el cor, no és cap ganivet, és la vida que se li envà just on l'ha vingut a salvar.

dimarts, 1 de març del 2011

De drets

La Lucy tremola, està asseguda a un balancí. Fora, no fa ni fred ni calor. A dins, fa fred; si més no, aquesta és la sensació que tinc jo, com a narrador, en contemplar-la. Va abrigada amb una manta, detall que no se'm passa per alt per fer la meva afirmació; la mandíbula li repica amb força i arítmia; té el cos inclinat endavant i s'agafa el cap amb les dues mans. Podria semblar que estigués nerviosa i no pas que tingués fred, però... el narrador és qui escull què li passen als seus protagonistes, no? Doncs, aleshores, té fred. 

La Lucy porta uns dies sense dormir, té les parpelles mig caigudes. I endevino que ha passat llargues hores mirant el terra, sense tancar els ulls, perquè els té vermells com uns tomàquets. Aquesta teoria em ratifica l'anterior; la Lucy no pot dormir perquè té fred. I de tant fred que té no es mou, es queda asseguda al seu balancí; esperant que algú vingui a canviar-li la rutina. Però si no s'aixeca, penso, no podrà canviar-la; així que la faig posar dempeus. Continua amb la manta a sobre, ja no té les mans agafades al cap, però segueix tremolant. L'ordeno que camini per l'habitació, que es mogui, però no té forces i, com és normal, protesta.
Davant la negativa del personatge, la veritat, no sé què fer ni com continuar. Vés per on, se m'ha sollevat. Podria estar indignat i creure que m'han pres el pèl, que m'han donat un permís que no tenia, que m'han ofert uns drets que no són els meus; però em resigno; li dono les gràcies per haver-me fet companyia i em busco un altre personatge.