La bruixa espera sobre l'escenari, sola. L'autòmat se la mira des del públic, sol, sense ningú més ocupant les butaques de teatre vell que recorden, enutjades, grans tardes d'èxit. De cop i volta apareixen dos dimonis, envoltats de fum, un fum poc treballat, no tenen recursos econòmics per pagar-se un bon fumador. Criden i miren el cel teatral. I cau neu; una neu feta amb papers rebregats. La bruixa exclama: "Per Déu! Neva!". I els dimonis miren el públic -el solitari autòmat-, riuen i diuen: "Fem màgia! Nosaltres fem que nevi".
L'autòmat es posa dempeus i demana aturin la funció. No li agrada el que veu. Ho prohibeix. Però els dimonis se salten el guió i es rebel·len. No acceptaran tal vet. L'autòmat salta a l'escenari, aparta els dimonis, i treu un llibre. Aleshores, mirant l'inexistent públic, llegeix: "Abracadabra, pota de cabra, Déus de l'infern i àngels del cel; traieu la neu i feu aparèixer un gran sol. Endueu-vos aquests dimonis lluny de la vida real i porteu-nos pastoretes que vinguin amb un be sota el braç".
Dimonis, bruixa i autòmat es miren. No passa res. Només el temps. Es tornen a mirar i un dels dimonis li arranca el llibre de les mans exclamant: "Prou estupideses, aquest llibre no serveix!". Però en dir-ho comença a ploure, a bots i barrals. Els protagonistes queden completament xops i la pluja s'estén fins més enllà de l'escenari. Dues estàtues que adornen els passadissos també queden mullades i decideixen pujar a l'escenari a protestar. Es forma un guirigall considerable i tothom li reclama a l'autòmat que arregli aquell imprevist. Però no sap com fer-ho, ell volia que sortís el sol, no que plogués. Intenten mirar el llibre màgic, però amb la pluja s'ha corregut tota la tinta; ara és un llibre inservible.
La bruixa, que no sap res de màgia ni d'encanteris es pregunta què poden fer. I un dels dimonis reclama ajuda a l'àvida professora que està explicant aquest Sainet als seus alumnes.
Ella, contenta de poder participar, crea un conjur, amb la cooperació dels pupils; un dels quals presta el seu anell a la mestra, perquè li doni a l'autòmat i l'usi com a element màgic. Així ho fan i desapareix la pluja del teatre, al mateix moment que a l'aula es forma un sonor aplaudiment que se sent per tota la facultat.