Relat de la nevera

Aquest matí he vomitat dues ulleres, una tovallola i una forquilla.

No volien sortir, ha costat, però amb l'ajuda dels dits han eixit plenes de bilis. Seguidament, hi han aparegut una nevera de mà i una pinta.

Ben bé he estat una hora traient coses per la boca. Si bé fa mal quan passen per la cavitat bucal, no us podeu imaginar el dolor que produeixen quan traspassen la zona mitja toràcica. Les costelles espeteguen i el cor plora. Plora tant que les venes s'omplen de llàgrimes i se satura el reg sanguini.

No és el primer dia que em passa, ja és un costum. Tinc l'estómac tan regirat que un huracà fa de les seves cada vegada que hi penso. Vent endins, vent enfora. Com una metàfora clavant les seves urpes afilades.

Una nit d'aquestes m'arrencaré els ulls, em tallaré les orelles, no podré veure't ni escoltar-te. Sota terra descansaré tan bé que res ni ningú podran posar-me altre cop a la sala de tortures per rebre el garrot vil a càmera lenta.

M'he mirat al mirall i m'he dit: tot em fa vomitar, felicitats.

Relat del nord

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat l'estiu serà aquí.
Tornaré a trobar-me amb tu sota l'aigua?

No fugis, necessito veure't
entre les algues espantadisses.
T'haig de preguntar tantes coses
que dins del mar
no tindrem prou cafè per tots dos.

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat el dia serà llarg.
Tornaré a cremar-me la pell amb tu sobre l'arena?

No t'esfumis, no marxis nadant
entre les roques grises.
Menester de tu és aire entre roses
que necessita cremar
tota la tristor que no s'ha fos.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, ja no seré ni foscor ni jo.

Relat de regles

U

Sento la bufanda estrènyer

el coll en va.

M'intento controlar però és massa,

massa el que haig d'aguantar.

El meu forat

m'ha fet caure en picat,

tan ràpid com em va fer pujar.

El meu forat

m'odia tant que de mi s'ha oblidat.

Ara tinc noves regles

que provo de recordar,

me les dic mil cops

per no repetir els mateixos sots.

U

Oficialment odio a qui m'odia. 

Sense retorn, perquè en el fons, 

hi ha límits que no es poden creuar,

Com a persones, no com a animals.

Dos

No parlo amb qui em detesta.

Sense rumiar-m'ho, perquè el cert

és que, de persona, tothom en pot estar.

Com a persones, no com a animals.

Tres

No escolto més mentides.

Sense excuses, perquè quan totes s'han dit

poc m'interessa per què se'l va menjar.

Com a persones, no com a animals.

Tinc noves regles,

i me les repeteixo constantment.

Ni mentides, ni excuses,

ni gent que m'odia fins a morir.

M'aixeco com sempre,

perquè no puc dormir

quan de nit recordo

com m'has fet sentir.

Tinc noves regles,

el forat em creix i creix.

Em destrossa el cor

i m'ofega l'ànima.

M'he cansat de com m'has tractat,

per més que foradis,

que inventis, manipulis, reneguis...

jo t'havia estimat.

Com a persones, no com a animals.

Les rates odien i no empatitzen mals.

Relat del marbre

Sota la terra humida amaguem les pells seques. Sota el gros marbre s'hi amaguen les vergonyes i les lloances.

No mereix paraula qui no la diu quan cal. No mereix vida qui no viu quan pot.

La mort és un punt de no retorn. Com l'avió que s'enlaire, com la gota que s'evapora. Viuran les relacions també aquest punt quan l'odi les envolta?

Diuen que els temps canvien, però la tristesa continua. Diuen que algun dia pararà la pluja, però les llàgrimes em persegueixen. Diuen que diuen, en cançons que canten, tanmateix, per més que no les escolti, per més que les rompi; no hi ha forma de fer-ne un de sencer amb tantes peces.

Relat del llistat

Em cou per dins
que hagis sigut incapaç
de preguntar.

Em cou per dins
que hagis confirmat
tantes coses que dubtava,
tantes coses que,
ara i sempre,
llistava als teus ulls.

Els teus ulls són felicitat,
la que dius que
t’he negat dins l’aigua
que s’endú tot
el que ens fa ser vius.

Abraça fort el foc
i crema el record
que mai no l’has volgut,
mai l’has volgut fer fort.

Relat de la cava

Hi ha missatges que s'escriuen
sense enviar
cartes que no s'acaben
mai de segellar.

Entre el buit i el mai més

el pou apareix

com la nit

en que les ànimes

no tenen pastilles

per dormir.

Que feliç deu ser aquell

que mai no ha mirat per ell.

Que derrotat deu estar

qui tot ho ha deixat anar.

El cor encoratjat viatja a través del temps. El cor esquitllat ha venut les pells. No li dugueu abrics ni sopes calentes. Arran de terra la humitat sembla llàgrima de consol quan el tren arriba per endur-se'l tot sol.

Escava a la cava.

Forada el forat.

Fica't ben ficat.

Relat de sensacions

Les sensacions no són res:

Són mentides.

Són donades

i entregades sense rebut;

sense certificat.

Perquè en el fons

les sensacions són emocions

i les emocions són traïcions

dels pensaments

que ens duen 

pels camins més lents

i tortuosos

quan no sabem qui som

ni què fan

aquells que volem saber

qui són i què fan.

Així i tot,

les sensacions hi són:

deus ser molt feliç.