divendres, 14 d’octubre del 2016

Relat de folls

"Aquesta és pel Roberto, perquè continuï així de foll".

Han vist aquell vell Ford, de color negre i amb els seients gastats, tirat al mig de la muntanya. No se sap qui el conduïa ni si algú ha pres mal, però els aldeans ho han comentat tot des de què l'han trobat. Les grues han tardat més de dues hores en treure'l d'allà baix. La pluja ha dificultat tota maniobra i al final, gairebé de miracle, aquella màquina de somnis destrossats ha pujat a l'asfalt.
Comenten des del poble que, mentre la policia parlava amb els operaris, un home vell i de cames cansades, hi ha entrat i ha fugit corrents. No l'han pogut agafar. Les corbes d'aquella muntanya són tant perilloses que han decidit deixar-lo marxar.
"Agent, si no fem res, l'home es matarà". "Deixi'l viure en pau, ni que sigui agafant-se fort al volant durant uns instants".
Les rodes han grinyolat a l'ensems que els gossos han bordat al seu pas. Llamp rere llamp il·luminant un cel trencat de por i d'injustícia per qui no ha pogut mai seure al davant. Sense frens que prémer ni pors a vèncer, el diluvi ha acompanyat la melodia que sortia d'un casset atrotinat.
S'han banyat els rius de la vall, s'han omplert els canals dels prats; la sang ha arribat tant lluny que cap dels presents l'ha sabut identificar.
"Ja és tard, agent; ara caldrà parlar amb els seus fills". "Potser ells li van regalar aquest final".
A dalt de la muntanya, la casa espera el missatger. Ningú obre la porta ni agafa el telèfon. La terra promesa s'ha quedat a mig camí i la tardor s'ha endut les vanitats que els guiaven per la nit. Sonaran més de mil veus que clamin pels desapareguts, cridaran més de mil cançons que retornin els difunts. Però allà on els revolts van fer-se forts, allà on l'asfalt tornava viu els morts, aquell ritme seguirà eternament acompanyant els somnis d'un vell somort.

dijous, 13 d’octubre del 2016

Relat d'espines

No he trobat cap carta a la bústia, ni tan sols una factura d'aquelles que tant em feien enfadar anys enrere. No he vist cap postal mullada dins de la bústia, ni tan sols aquelles tan avorrides que m'enviaven els amics quan se'n recordaven de mi. No he estripat cap multa de trànsit, ni tan sols aquelles que em feien enrabiar quan pensava en els diners que m'hauria de gastar. No m'he topat amb cap citació judicial, ni tan sols d'aquelles que m'enviava l'advocat de la meva dona quan tot va començar a canviar.
He caminat sense saber on havia d'anar, apurant una cigarreta mullada que a punt estava de cremar-me els llavis. Un company m'ha saludat, li he retornat el gest, sense ganes, sense fe. Fa tant de temps que vaig perdre la fe que ara només cerco l'esperança en tetra-bricks de vi barat. M'he assegut al meu banc mentre escoltava la dolça veu d'una au lliure, he pensat en la llibertat que jo buscava temps ençà. L'arbre és alt i ple de branques espinoses. És difícil seure en un banc sense veure l'arbre al que volia saltar.
La meva casa no té bústia, ni espines, ni branques. Van volar les aus quan vaig cridar "llibertat". 

dissabte, 1 d’octubre del 2016

Relat del port

De dia em vaig convertir en un drac, duia el foc a la boca i les ungles plenes de sang; de nit vaig caure en un forat, tenia els ulls clucs i la mirada en un sac. Des d'aleshores vago pels carrers amb l'única intenció de veure-li la cara a les deformades llàgrimes que li llisquen galtes avall.
Va ocórrer ja fa molts anys, però encara la recordo a sobre meu, amb el cap recolzat a les cames, mentre jo mirava l'aigua bruta del port. Ella no esperava que la pentinés, ni que li canviés els dies que havien de venir. Tot era tan just, tan suau, tan feble, que a vegades pensava que no hi era. I les ombres seguien buscant-me entre les palmeres nans i aquell formigó gastat. Com si jo ho hagués demanat, me la treia de sobre i la tirava a l'aigua, però no se sentia res, ni un xof, ni un adéu.
Bona nit, estimada ànima. No podria haver tingut una companya millor, ni quan creia que existies, ni quan et veia arrossegant-te pels carrerons bruts que creuaven les muralles de la ciutat. Entraves com un gos ferit, amb les parpelles tapant-te les vergonyes, amb el sentit de l'orientació perdut. I jo et seguia com si et pogués atrapar. Però els nois de les llaunes cridaven i et deien coses. Innocents, si sabessin la veritat, segurament no gosarien demanar-te ni cinc. I els guiris que et rodejaven, com si fossis un toro al mig de la plaça, no volien només jugar. No et calia que ningú et defensés, tu sola, lluny de tot, estaves rodejada de mans que xiuxiuejaven ganivets afilats. Te'ls clavaven com si poguessin treure't la roba, com si algú mai hauria pogut tocar-te. Maleït piano, un dia o altre havia de passar. Sempre amb les mateixes notes desafinades i aquell moviment incessant de costat.

Jeies a terra, ningú no t'havia ni assenyalat. Els meu dits venien a ajudar-te quan me'ls vas tallar. Mossegaves tan fort que les rates del carrer de la Plata fugien cap al mar.