De la nit en sorgeix el Karma,
del rancor els actes
i de les súpliques la desgràcia.
M'he fumat la vida
en gots de tub,
mentre Ra s'apuntava
el fat amb nicotina.
Aixeca els braços, mou l'arena.
Cap amunt s'hi fan forats també.
Busca la pala, remena la sorra.
T'han ficat avall,
prem el fre i cus els ulls.
Tic tac, aviat serà tard.
Com si fos un senyal demanat a crits,
com si fos l'eternitat, que separa cos i ànima.
Només un reclam, una raó,
ja valdria per fer entendre
qualsevol malànima.
Cauen les hores, cap al tard,
com cau la torre, adormida,
tant de temps, que l'he obviat.
Ara es desperta, a tota hora,
per veure l'arena, sota els peus,
obrint forats, que no he esperat.
Potser el cuc fa la feina bruta,
potser la tempesta s'endú l'aigua eixuta.
Has vist mai l'odi entrant per dins?
No calen ulleres ni miscrocopi:
Mira als ulls dels teus afins
i veuràs el soroll de l'opi.
Has sentit mai l'eruga pels narius?
No fa remor ni prega a crits:
Escolta el so mentres rius
i esguarda el seu brogit.
Has notat mai l'ungla als intestins?
porta una daga i derrotem les nits.
A vegades es preguntava com portava el buit. Ho feia ajagut i dret. Caminant i quiet. Aspirava i se li posava la pell de gallina. Era amb l'únic amb qui parlava, ho feia fluixet, sense que sortissin les paraules de la seva boca. Només volent eixir aquella petita daga que se li clavava per dins.
Què ho deu fer que parli del que no vol parlar? Alguna substància podrida. Algun retrat mal eliminat. Un record en vinagre sobre el quadre. Una frase mal assimilada. O un creixement entre quinina i vidre.
El vaig veure, per última vegada, quan creuava un pont que no existia. Sobreixia de la seva pell per saltar i trobar-se amb el mai més. La meva empatia era tan minsa que no vaig moure ni un dit. Va escapar del seu cos per tornar-se a tirar de dalt a baix, altre cop. Va rebotar i, sense que ell ho assimilés, retornava dins seu per convertir-lo, per sempre més, en un esclau del gran negre alat.
Hi ha peixos que no neden; no sempre és perquè no tinguin aigua.
Sembla que les fulles ja no necessiten més branques. O en necessiten d'altres.
D'aigua en raja sempre, però a vegades no de la mateixa font.
Que flueixi el teu riu, segur que vindrà cabalós.
La meva sequera preveu una terra erma, durarà l'eternitat.
Aquest buit en el centre, fruit d'un dolor invisible.
Sota terra no viuen els morts, a sobre tampoc.
Els ametllers comencen a florir
i et recordo, mare.
Et recordo ara que he iniciat el camí
entre els dubtes de saber
si n'hi ha o no
per venir-te a buscar.
I
La nit necessita una foguera.
II
No li demanis aigua, que mai no n'ha comprat. A la font de la muntanya, al pou dels afores, al riu quan baixa cabalós, o al mar omplint la seva boca: De llavi en llavi la roba cercant la soledat.
III
Fixa’t que desgraciada és la seva vida. Mentre uns la volen per fotre-li la mà dins del pantaló i tocar el pastís (que tenen totes); uns altres la volen per fotre-li la mà a la butxaca i robar-li els calers (que tenen totes).
IV
-Mirall, mirallet, qui és la més guapa?
-La més guapa de totes soc jo. A l'insta i al TikTok.
-Però jo vull sentir-me valorada, mirallet. Vull deixar de sentir-me sota terra com un cuquet.
-Potser que deixis de tractar-te com un bistec que alimenta dels afamats el bec.
-Però jo vull ser única, mirallet. Vull pujar ben amunt com un ocellet.
-Potser que comencis a creure en tu com a persona, no com a imatge nul·la.
-D’acord, mirallet; però soc o no soc la més guapa quan tots estan sobre meu i em sento adorada?
V
Hi ha qui confon ser lliure i valorar-se amb ser escalava i prostituir-se.
Hi ha qui s’opera la cigala creient-se que ha de ser admirada i de revista.
VI
Perdedors d’arreu del món: Alieu-vos, digueu adeu. Agermanats, amb les mans ben agafades, canteu altre cop la Vall del riu vermell. Serà un enterrament. Algú portarà flors i un altre besarà la seva foto.
Perdedors que viviu en la soledat del fons del pou: Agafeu-vos ben fort i donem-li un homenatge. Crearem un passadís i deixarem que marxi per sempre més.
Perdedors esgotats de perdre: No repetiu les mateixes paraules de sempre. Tapeu-vos les boques els uns als altres. S’han esgotat ja els discursos eterns. El cadàver marxa i el músic fa la música sonar.
Perdedors humiliats i maltractats: no seguiu arrossegant-vos per terra. Assumiu la derrota i emuleu Ulisses dalt del vaixell. La sirena ja no us farà més mal, perquè ja us l’ha fet tot.
VII
La Mort ve de dia.
