dilluns, 24 de desembre del 2012

dissabte, 22 de desembre del 2012

El número 7 a la tele!

Recuperem avui l'emissió del programa Quina Penya, amb en Llucià Ferrer, dedicat a SCCC.
Aquell dia vam tenir la sort de ser entrevistats i vam poder parlar una mica del llibre... amb una mica d'humor i molt entorn blaugrana.
Aquí us deixem els dos enllaços per veure El número 7 a la tele!
Esperem que us agradi!









divendres, 21 de desembre del 2012

Relat de fòbies


Uns periodistes entretenien a la gent, a través d'un canal de ràdio, parlant de la fi del món. Era el tema del dia. Ningú s'ho creia, però tothom en parlava. El dia següent era massa important com per acabar-ho tot un divendres abans de la Grossa. Tot just quan hom començava vacances. Era impossible que allò succeís. Clar que, els qui van predir tal maledicció no contemplaven ni loteries ni jornades festives, eren altres temps, tot era diferent.
Ell caminava pel centre, portava ulleres de sol. Ja feia dies que no podia dormir, tenia els ulls vermells i la llum li molestava molt. Dos ullals li havien crescut considerablement. El cor li bategava depresa. Sentia por de tothom. I portava una vida ben estranya. Ell tampoc creia en la fi del món; però mirant una església petita d'un carrer estret va veure un raig de llum caient del cel. Aquest va rebotar en una vitrina i el va enlluernar de mala manera. 
Va plorar durant uns llargs minuts, amb els ulls absolutament tancats. Després, seguint el camí diví, la por va apoderar-se d'ell. I si de veritat s'acabés el món? Què hauria de fer? Quin seria el millor final per a la seva vida? 
Va pujar a l'autobús molt decidit. Ho tenia clar. Abans de morir volia provar la carn del pecat. El policia que habitava dins seu havia desaparegut. Ni superjo ni control suprem. Per descomptat no tenia ni un gram de consciència, ni de religiosa ni ètica. Era instint pur. Un sol pensament a la ment, veure-la, besar-la, menjar-se-la. 
En entrar al seu pis, va saludar-la amb cordialitat. Per fora semblava un home normal; per dins era un monstre sanguinari. Per sorpresa d'ella, ell li va agafar la mà. Se la va endur al dormitori. "Tranquil·la, morirem tots" li va deixar anar. 
A partir d'aleshores, sexe i sang es van barrejar. Els ulls de tots dos eren vermells del color de la passió. El llit era un altar amb sacrifici celestial. El clímax va arribar acompanyat d'un crit fort i estrepitós. Ella era morta. Ell era viu. La llum, aleshores va entrar amb força per la finestra...
Tenia tant pànic a la llum que es va tancar a un armari. Allà es va relaxar i ja no en va poder sortir mai més.

dijous, 20 de desembre del 2012

Relat de badies


Descansant a la Badia dels Boscos Frondosos, el Romeu fa córrer la imaginació. Li agrada pensar en un clima càlid, tot i que té els peus gelats per culpa del front polar que ha arribat a la zona. Li encanta pensar en unes noies parlant-li a cau d'orella, tot i que no hi ha cap persona al seu voltant en un radi de cinc quilòmetres. Es torna boig pensant en una cervesa ben freda, al costat d'unes xips, tot i que només pot beure aigua del pou i menjar la carn que caça. Desitjaria tenir un llibre brut, arrugat, tacat per unes gotes de cafè, ple d'aventures estranyes i alienes que se les faria pròpies, tot i que a la cova on viu no hi té ni llibres ni ordinadors.
Descansant a la Badia dels Boscos Frondosos, el Romeu es qüestiona com és que ho pot imaginar. Es pregunta si ho pot fer perquè ja ho va viure temps enrere o si, d'altra banda, ell no ho ha viscut mai...

dimecres, 19 de desembre del 2012

Relat de pujar

Pijama que puja penjat d'un botó. Núvol que fuig d'una cançó. El soroll de l'estampida urbanita mira de reüll l'home del racó. No hi ha paradís sota la cafita del bell barracó. Se sent un timbal que crida al final de l'estació. Els joves que arriben baixen del tren carrincló. Noies que salten i ballen, fa dies que esperen el seu vagó. A fora la gent passeja sense ganes, caminen escoltant el gran tro. Plou durant una estona i les velles s'amaguen al bar, un cafè, un vichy i un cigaló. Avui algú acabarà ferit, no se sap si per art de màgia o per una cansada entonació.

dimarts, 18 de desembre del 2012

Relat de mentides

"Tota la vida dient mentides comporta certes malalties". El doctor és molt explícit, i no li tremola la veu quan mira fixament el pacient. "No creuràs que ens empassem tot el que ens expliques, no? La teva dona ens truca després de cada sessió, ens relata la seva visió particular. Un fet que ens ajuda a entendre millor el teu món, creat a base de fal·làcies i escenes irreals. Però, saps una cosa? Estem, i parlo en plural perquè tot l'equip estem d'acord, encantats amb tot el que ens expliques. Per això anem variant i, tot sovint, et trobes un psiquiatre diferent. Tenim disputes internes per veure qui et tracte. A tots ens agradaria tenir-te de pacient. I el més increïble és que l'interès que tenim en tu no és mèdic. Ens importa ben bé poc quina patologia tinguis, ni tan sols estem interessats en curar-te. El que de veritat ens mou és sentir-te. Les teves històries ens encanten. Tens una imaginació sensacional! La teva visió del món és única, no ens estranya gens que siguis escriptor".

dilluns, 17 de desembre del 2012

Relat de mofa

De fosca nit canta la cançó. D'alegre moment parla l'orador. Tot plegat crea un ambient trist i ple d'un patetisme solemne. Són vespres d'estrelles il·luminades i gent plorant de joia. L'home verd no troba qui l'acompanyi. Anirà sol, vagant de carrer en carrer. Fins trobar-se, gràcies al sant miracle, una dona amb una gran capa vermella, porta una caputxa negra i aguanta, amb una mà, una safata. Aquí descansen dos ulls. No són els seus, no són els de ningú. Haurien de ser pel cec que ronda pel barri. Però aquest no veu res i, naturalment s'ha perdut tal esdeveniment santíssim.
A l'altre costat del carrer, un mut veu l'escena i busca, desesperat, una santa que li ofereixi una boca nova, però no pot parlar i la iaia del quart segona no l'entén quan ell parla amb signes.
Són escenes quotidianes, bodegons metropolitans, que en forma de costumisme satíric apareixen cada any sense que Déu Totpoderós pugui evitar la mofa.

divendres, 14 de desembre del 2012

Relat de telefonistes


La telefonista fuma com una desesperada. Ho fa mentre truca a totes les persones que té apuntades al paper. Un tècnic ha creat una base de dades a partir d'un extret il·legal que van robar-li a la competència. Ho van fer per ordre directa del Director Executiu, que segueix fil per randa la filosofia de l'empresa, creada i publicada en un llarg informe per la Junta de Directors ara fa un any. Ella és el punt final d'un procediment de dubtosa ètica. És la galta que rep els cops dels irats oients.
Quan ja porta vuitanta tres trucades -totes elles amb resultat negatiu de compra-, despenja un home amb una veu que ella troba molt interessant. Pensa en deixar anar el discurs ràpid i penós que li han escrit per convèncer als possibles clients, però canvia d'acció i es presenta, amb una veu suau i dolça. Li explica qui és, on està, per qui treballa i com va vestida.
L'home s'interessa per tot el que sent. Sobretot quan ella li descriu, amb tot detall, com és la roba interior que porta. 
La conversa dura una hora, els dos s'han posat calents. Ella ha anat al lavabo de l'empresa i segueix parlant amb ell. Està nua, es toca. Ell és sol a casa, també està  completament despullat. Naturalment, també s'està tocant. L'onanisme els uneix molt més del que la promoció telefònica els hauria separat.

dijous, 13 de desembre del 2012

Relat de conills


Imagineu-vos, estimats lectors, un bosc ple de pins i d'arbustos verds. El soroll del riu baixant alegrement. El cant d'uns ocells que sobrevolen les copes dels arbres. Els rajos solars passant a través de les fulles. El vent, fred, però no glaçat, colant-se entre els troncs. Les ombres passejant amagades, pel record dels que ja no hi són. És un verd paratge, un univers cromàtic joiós i sensitiu. On uns conills juguen i es reprodueixen. Corren per fora del cau. Tornen a entrar-hi. A dins, s'uneixen en un sol cos, es mouen ràpidament. Després tornen a sortir. Corren altre cop. Alternen la intimitat i l'estat públic, no els fa vergonya res. Són dos animals procreant. 
Imagineu-vos ara, estimats lectors, una ciutat bruta i grisa. El soroll dels claxons eixint entre el so dels cotxes brunzint sense parar. Una dona crida, quan li arrenquen el bolso de la mà. Un home parla en to alt per telèfon, com si el seu oient no l'escoltés. Dues veïnes es creuen i no se saluden; ni es miren. El venedor ambulant observa si apareix la policia. És un paradís gris i emboirat. On una parella madura juga i s'estima. No els veu ningú, fa estona que són al llit. Poca llum entra a l'habitació de casa seva. Ell ha encès unes espelmes, ella ha posat música. Fa estona que juguen i riuen, només duen roba interior. Les mans acaricien els cossos amb suavitat. Els llavis exploren la pell en tots els seus racons. Queden nus i s'ajunten en un sol cos. Es mouen ràpid, però també lent. L'ambient és tan càlid que els vidres s'entelen i l'habitació enfosqueix encara més. Són dos animals estimant-se.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Relat de programa

Quan la televisió s'apaga, l'home cec aplaudeix amb força. És el crit del mut que vol saber de coses que no sap el pensador. Sense canons ni bales, lluiten els pacifistes pel carrer desert. I se sent a la dona com crida. És un esglai trist, terrorífic, amagat entre carrers obscurs. Els voltants són errants i la proximitat és llunyania. Només hi són ells dos i... desgraciadament, el crit acaba.
Sense gemec ni por, comença la solitud. Agenollada, es treu l'anell del dit. S'arrauleix i inicia un plor. El racó és casa seva, no vol sortir d'aquell trist paratge desolador. Segueix sola, però ell és allí. La força de les seves mans brutes continua abusant d'ella mentre, morta de fred, el seu plor converteix els seus peus en un toll brut i fastigós.
Nua, dessolada, plorarà tota la nit. Una fina capa de llagrimall li cobrirà l'òrgan visual i, per unes hores, no hi veurà. Però per la resta de vida, ja res sentirà.
Es pot sentir com plora, gota a gota. Però no es pot veure on és, morta a morta.

dimarts, 11 de desembre del 2012

Relat de pipes

Sense presses, s'asseu al seu balancí. Fa anys va fabricar una peça de fusta que li serveix de bloqueig pel balanceig, avui la fa servir. La cadira no es mou. Encén una pipa amb molta cura. Aspira i omple els pulmons d'un gust antic i càlid. L'únic soroll de l'habitació és el tabac cremant davant del seu nas. A la memòria, anys i anys de records alterats i modificats al seu gust. No recorda cap passatge tenebrós. No ha viscut ni por ni malaltia. Tot ha estat subtilment arreglat dins la seva ment. Tranquil·litat i calma. Serenor i paciència. Respira profundament assaborint cada un dels instants que ell mateix ha creat. No li importa si són certs o falsos. Per ell, la vida ha sigut així.
Aparta un llibre que té a la taula. Ell n'és l'autor. Es titula: "Anàlisi freudiana i estigmes maquiavèl·lics del Perro andaluz". A sota hi ha un ganivet, l'agafa, l'apropa a la cara i, sense produir cap crit, dissecciona l'ull. Aquest cau suaument sobre la seva mà esquerra. El neteja. El posa dins d'un got d'aigua per treure-li la sang. Tanca les parpelles i les cus meticulosament. 
Altre cop reprèn la seva activitat preferida, xucla la pipa i recorda el que ell ha creat en el seu imaginari.

dilluns, 10 de desembre del 2012

Relat d'ensopegar


Es passeja entre bambalines. Podria fer-ho amb un tambor a una mà i un plataret a l'altra; però no, la seva discreció és, sempre, màxima. Fins i tot quan ha de dur la contrària, introdueix un moment de dubte, de pausa, per aplanar la resposta negativa. El seu pas discret, però, troba, tot sovint, algun fet nerviós que li provoca una ensopegada. Un cop involuntari, una disculpa, el seu rostre vermell, sobretot les orelles i el nas.
Sap que l'observen, això l'incomode, però és la seva feina. A més, no hem d'oblidar que, ni que sigui en el fons del nostre interior, tots els humans desitgem ser admirats. Per què, sinó, portaria una faldilla curta negra, molt curta; sobre uns legins també negres? Tota ella és una ombra, en la que destaca el seu cabell recollit, desordenat, que no és altre cosa que un reflex d'ella mateixa. Parla i gesticula amb una serenor caòtica que, si bé podria desesperar algú amb pressa, endolceix qui l'escolta amb espera.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Relat de festes

Pomes, peres, plàtans. Conductors suïcides que porten casc. Veles sense vent. Pobres amb diners. Vides que contemplen un horitzó ple de no-res. Tot embolicat per Nadal. Ara ve el gall, la sopa, tot junt i preparat perquè ho puguem pagar amb targeta o amb efectiu. No calen les gràcies, les cues ja ho són prou. Sous indecents, per jovent i per vells. Horaris infernals, de treballadors temporals. Cau la neu i alguns riuen. Plou i tots es tapen. Uns venen paraigües. La farola els aguanta l'ànima. D'altres compren il·lusions, sota la llum de la ficció. No cauen sinó moren, són àngels que alguns veuen. 
Arbre, arbust, arrel. Aviadors temeraris amb pla de vol. Ulleres sense ull. Rics amb pobresa. Morts  que no veuen res en una vertical plena de llum. Crist salta a l'escenari i els seus fidels seguidors aplaudeixen amb deliri. És l'hora de resar. Cal agenollar-se, implorar i suplicar. Beure la sang de crist. Menjar el cos sagrat. Convertir-se en una ovella obedient. No hi ha temps per l'infortuni, ni el desig, ni la maledicció. Només sants i santes, tots vestits amb el mateix patró. El cel ens espera, sigui ara o demà. No cal córrer, tan sols hem d'esperar.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Relat de farts

Ni putes plenes de bótox, ni galants sense cor, ni homes invisibles que no saben ni parlar, ni cavalls de Troia, ni bicis sense rodes, ni històries camuflades, ni tan sols pol·ligoners barats que es disfressen d'intel·lectuals per impressionar els que no saben llegir.
Els núvols han tornat a la ciutat. Plou sobre terres mullats plens de propaganda electoral. Cares amigables, somrients, que s'amaguen ara entre tolls d'aigua pudent. Ha tornat tot al seu lloc. La carronya propagandística serveix al rodamón per tapar-se del fred nocturn. Les cartolines d'anuncis solapats es converteixen en taps pel clavagueram. L'aigua s'estanca i es podreix. La societat viu bruta i, sense sol ni llum, els habitants surten al carrer observant les mentides del passat. Ni felicitat ni futur. ni esperança ni desig. Després del mateix de sempre, esdevé el de sempre, més del mateix.
Què ha de fer ara la ciutadania? Seguir escoltant? Continuar empassant? Estem farts -crida l'orador celestial amb veu irritada per acabar el seu discurs- de seguir sent la meuca de calces baixades. Estem farts de menjar de les vostres sobres. Estem farts, però seguim donant-vos confiança. Qui sap si ens mereixem tot el que ens passa...

dilluns, 3 de desembre del 2012

Relat de tallar

Quan el doctor comença a tallar amb el ganivet, en Joan pensa en la forquilla. 
-On és la forquilla? I el got? Podem seguir amb aquest procés sense tenir la taula parada? Cal començar ara? Quan encara no hi som tots? Ni tan sols els familiars més directes... On és la seva dona? No hauria de veure-ho ella? I la música? Se suposa que és un moment solemne, no? Ni música, ni espelmes, ni un ambient càlid que creï una sensació més agradable... Ens estem deshumanitzant, doctor. No pot ser que faci aquestes coses tot sol, amb el rostre tapat i amb aquest posat de fàstic. Trobo que estem perdent els valors... I parlo de valors, eh, doctor, no pas de tradicions. Perquè si analitzéssim el que està fent partint de les tradicions... els cristians veurien impossible tallar el menjar sense haver resat! I els hindús... bé... els hindús ja ni li explico... Tot plegat em sembla una falta de respecte. Per ell, per mi, per vostè, pel món en general! Perquè vostè no ho sap, però un acte com aquest té transcendències globals. Un simple ganivet... tallant per on talla... obrint el que obre... Vostè, doctor, troba normal fer una autòpsia a un restaurant?