dimarts, 30 de juny del 2015

Relat de rituals

Va ocórrer una nit d’estiu d’ara ja fa molts anys, d’una sotragada el pare va prendre els papers on jo tot ho anotava.
Ell anava mamat, la mare jeia a terra. Cada una de les seves paraules verbalitzaven l'odi de qui ha perdut l'esperança en el seu fill. Amb un ull crític i l’altre buscant l’estabilitat èbria, humiliava cada una de les frases que jo havia escrit en aquelles llibretes brutes, llardoses, plenes d’oli llefiscós; tan summament poètiques mai ningú hauria pogut estripar-les. Ningú a excepció d’ell, que portava una turca considerable.
Es va aixecar com va poder i va començar un ritus poc satànic, molt humiliant, totalment desconcertant per un nen com era jo, en aquella època. Llibreta en mà recitava els meus pensaments més íntims, més propers, més colpidors. Ho feia amb el somriure sorneguer de qui se sent superior i es veu amb coratge de desfibrar qualsevol cos.
Després de cada oració, una sentència, letal, directa. Jo no podia contenir les llàgrimes, però ell no les veia, tampoc la mare que dormia al ras tranquil·lament, sota la fresca que el jardí mullat podia oferir a aquelles hores. La gespa humida és un bàlsam, sovint em deien uns; mentre d’altres em privaven que m’hi estirés per sobre, com si fos un escarabat que es gira per rascar-se l’esquena. Ja veuràs com et picarà, la gespa és així, pica i molesta.

Però a mi el que em molestava era veure el meu pare amb la seva llança, escapçant una figura tan pròxima a mi com jo mateix.

dilluns, 29 de juny del 2015

Relat de diables

De sants i de diables, sempre se n’han vist per les terres de la comarca. Els primers no porten ales, tal i com creuen els ingenus habitants de la província. Els segons no trepitgen cendres, com s’escampa entre les veus de la capital. Són com tots nosaltres. Tenen la pell fina o aspra, no importa; els ulls marrons, verds o blaus; les cames llargues o curtes; caminen i respiren; parlen i dormen; viuen i moren. Només una cosa els fa diferents, es busquen dia i nit, sense aturador, per trobar-se sota els núvols de la tempesta i començar, allà, batalles inacabables que ens recorden, si més no una mica, les que els grecs tenien amb els troians, ara ja farà molts anys, quan encara la metròpoli no era anomenada ciutat ni el camp era poble.
Poques robes porten, les armes les carreguen amb paraules, que llencen sense pietat, buscant ferir a l’altre. Per cada ferida, una peça menys de roba, per cada atac, un sospir més profund. No guanya ni un ni l’altre; car diables i sants estan fets per divertir-se. No guariran les ferides, els avisa un dels Déus. Però com si fossin sords o, també val altra absurda comparació, com si la música sonés massa alta; no escolten ni senten savis consells de qui, segurament, ja s’ha trobat altres vegades enmig del dur enfrontament.

Tota acció, tota escena, sobre la tarima o als passadissos del teatre, serà jutjada eternament, criticada i repudiada, però mentrestant, l’àngel persegueix el diable, i el diable segueix l’àngel; i cada cop que es troben es despullen amb la mirada.

dimecres, 17 de juny del 2015

Relat d'auxilis

Se senten crits d’auxili. Són tres noies, xisclen tant com poden. Al principi no s’entén què demanen, tot i que és obvi que necessiten ajuda. Després es poden comprendre, més o menys, les seves paraules: “Auxili, auxili, que algú ens ajudi”.
Sembla, pel que diuen, que corren perill. Però les percepcions sovint no es corresponen completament a la realitat. Elles estan bé. No tenen cap tipus de problema. No s’han fet mal. No estan tristes. Les seves vides no corren perill.
I doncs? Què passa? Al seu costat, un home resta estirat. La seva pell llueix blanca i les parpelles li cobreixen els ulls. No hi ha sang al voltant; però es pot deduir amb facilitat que s’ha desmaiat.
Atrets pels crits s’acosten un policia, un bomber, una oficinista i un jugador de petanca. Tots ells intenten, a la vegada, parlar amb les tres noies que criden. Ni l’espectador, ni el narrador, ni els propis protagonistes aconsegueixen treure aigua clara de tot l’embolic. Mentrestant, l’home agonitza. Si tingués el més mínim de forces, s’alçaria i els esbroncaria, per no ser capaços d’organitzar-se en un moment de crisi. Però com el seu estat vital penja d’un fil, no aconsegueix ni tan sols moure un dit.
Esperant la resolució dels qui formen aquell debat, un home de la funerària comença a omplir papers. Ell mateix agafa la cartera de l’home que resta al terra i en treu el carnet d’identitat, la targeta de crèdit el telèfon de contacte; per poder avisar als familiars d’on se celebrarà l’enterrament.
Les campanes del poble comencen a tocar a morts, les gavines omplen la plaça, la banda del poble organitza una marxa fúnebre i tot sembla que aviat hi haurà algú dins de la caixa de fusta. Esdevindria tot més ràpid si el col·loqui que s’ha format al voltant de l’home desmaiat s’acabés aviat. Però no és així. Tot acaba, vés per on, amb l’arribada d’un altre personatge, una superheroïna que apareix vestida de santa. Porta dues ales enganxades a l’esquena i una corona daurada sobre els seus abundosos cabells. Qualsevol que la veiés pensaria que ve per emportar-se’l al cel. Clar que el moribund ni la veu i, per tant, no s’espanta. La nota, tot just després, quan li practica la reanimació. No marxa, com tot feia pensar, al cel, sinó que testant els llavis prohibits, descendeix directament a l’infern.

dijous, 11 de juny del 2015

Relat de rosses

Cada cop que la veia sentia la mateixa sensació. Era un moment en el que la ràdio, volgués o no, s’encenia. S’escoltava aleshores aquelles velles cançons que tant li agradaven. El remor de l’agulla buscant per on començar, les veus americanes parlant i després cantant, les guitarres estripant les melodies, les bateries introduint el batec del cor. No hi podia fer res. La màquina del temps, aquella amb la que havia somniat tantes i tantes vegades, exercia la seva màxima potencia contra ell, mudant-lo d’època i portant-lo temps enrere.
El seu vestit rosa, curt per sobre dels genolls, acampanat d’alegria, era la bomba que explotava a les seves mans. El volia tocar, el volia acariciar; però com tot allò que es vol sota el signe de la prohibició, quedava tant a prop que semblava més lluny del que era.
Parlava amb ella mirant-li els seus brillants ulls, observava els seus desitjosos llavis, contemplava el marcat mentó. Més a baix, el coll, protegit per la seva cabellera rossa enrinxolada, duia un cartell escrit amb el vent. Li costava veure’l, però quan quedava al descobert el llegia sempre amb el mateix delit: “Devora’m, menja’m sense pressa, però amb timidesa”.

Les cançons fan volar les notes entre els dits de les mans. Les mans fan volar la imaginació entre mig dels cabells. El dit índex de la mà dreta resseguint l’esquena; des de la nuca fins a la cintura. La mà esquerra agafant el coll, amb fermesa. Tot vola i fuig. S’acabava la cançó i retornava al segle XXI. Caldria apropar-se més cops a aquella màquina, posar uns cèntims i deixar que flueixi la imaginació.

dimecres, 10 de juny del 2015

Relat de periòdics

El pobre pobre no tenia ni un euro per ser ric. Però vivia com un ric que no és pobre, ni tampoc ric, però que de pobre en té poc, perquè no va de ric.
Pel matí feia la seva vida, com qualsevol altre la pot fer, sense grans pretensions, simplement procurant donar-ho tot per aconseguir els seus somnis i poder portar diners a casa.
Un dia, davant de casa seva veié una dona que vestia una camisa grisa, la va seguir no més de tres-cents metres. Després es va aturar a l’estanc i va comprar tabac. Naturalment, quan va tornar a sortir al carrer, la dona ja no hi era. Vés a saber si hauria anat al supermercat o a una reunió amb uns importants directius d’una multinacional. Sabem tan poc de la gent que veiem que, si la imaginació ens deixa, acostumem a crear falses teories que ens fan feliços eternament.
El cas és que, a l’endemà, quan era dimarts, el pobre pobre va agafar un d’aquests diaris gratuïts que reparteixen pel carrer. El va fullejar mentre es desplaçava en metro cap a la feina i va observar, amb gran sorpresa, com aquella dona sortia en una fotografia a tota plana. Li feien una entrevista i li preguntaven per coses que aquí no vénen al cas. Les seves respostes tampoc interessen pel desenvolupament del relat, tot el contrari de l’expressió del pobre pobre en veure com una celebritat s’havia creuat en el seu camí. Aleshores li van venir ganes d’explicar-li a l’home del costat, que estava a punt d’adormir-se, que ell coneixia aquella persona famosa. Com l’home no li va fer molt de cas, va girar-se cap a l’altre costat i va ensenyar-li la foto a un jove d’uns vint anys. Després va fer el mateix amb una senyora gran, amb un home geperut, amb un bebè, amb un cec, un sord, un mut i fins i tot amb un pallasso que demanava uns euros després de fer una espantosa actuació.

Quan el tren va arribar al final de la línia, pocs eren els passatgers que van baixar en aquella estació; la majoria ja havien abandonat els vagons en d’altres parades. Tots ells ho havien fet amb la il·lusió d’haver conegut una superestrella com la dona de la foto. I és que el pobre pobre havia dit tantes coses bones d’ella, amb tanta passió, amb tant d’artifici i tan poc contingut, que els seus oients també volien formar part d’aquella fantasia. Ningú es volia quedar al marge. Ningú no volia dir que no coneixia aquella misteriosa dona que, per casualitat, aquell dimarts, havia sortit en el diari del barri.

dilluns, 8 de juny del 2015

Relat de cambreres

Al Martí li agradava dinar sempre a la mateixa taula. Entrava al menjador del restaurant i la cambrera rossa, prima i més afectuosa de totes l’acompanyava fins al seu racó preferit. El propietari del local estava segur que el Martí es delia per les vistes del seu negoci.
Feia tanta calor que quan es masturbava s’havia de despullar del tot. Començava vestit, és clar, però a mesura que sacsejava el seu membre, primer de forma lenta i després a ritme accelerat, la pell se li omplia de suor i se li enganxava la roba de forma molesta. Per això, amb la tanca del lavabo posada, es treia del tot els pantalons i els calçotets, després la samarreta. Tancava els ulls i es deixava anar pels records que inundaven la seva ment amb perversió.
La cambrera li servia, al Martí, sense deixar que ell es mirés la carta. Al poc de seure ja tenia tota la taula plena de menjar. Des del seu racó, podia contemplar tant la verda vall que es veia a través de les finestres, com la resta de comensals que acudien a aquell restaurant.
Amb el membre tan dur que li feia mal, notava la seva mà comprimint-lo com si fos la d’una altra persona. Hauria fet el que fos per quedar-se assegut, o de peu, i que fos una altra persona qui li prengués el mànec per fer-lo embogir. Ni tan sols volia un coit. Ni tocar res. En aquell precís instant el seu desig més profund es basava en una altra mà movent-li l’entrecuix a ritme frenètic.
El primer plat, cada dia, era el mateix: amanida verda amb formatge de cabra fos per sobre. El segon variava, cinc dies té la setmana, cinc plats diferents. Tots ells, però, amb unes patates fregides d’acompanyament. Cap altre cambrer que no fos ella podia acostar-se a aquella taula, col·locada estratègicament al racó més fosc del restaurant.
Notava que volia escórrer-se. Però necessitava evitar-ho. Premia fort endins, es relaxava, es deixava de tocar. Respirava profundament. Més cada cop que els seus dits s’acostaven al seu membre, per dins seu viatjava una excitació major.

Quan arribaven les postres, ell ja solia estar a les portes del deliri. Agafava la cullera tremolant i la clavava al flam, després se la posava a la boca i notava aquella olor que tot el menjar del restaurant feia. La seva cambrera, abans de servir-li res, escampava el seu olor vaginal per tot allò que ell s’havia d’endur a la boca.