divendres, 30 de setembre del 2011

De cementiris


Fa deu minuts que la gent desfila, ja no queda gairebé ningú. Alguns curiosos que busquen nínxols d'algun amic o familiar, aprofitant que estan allà. Però la veritat és que en Holdir s'està quedant sol. Segueix de peu, mirant la inscripció que han posat a la làpida: "Sempre seràs etern". La llegeix un cop i un altre, fins que deixa anar, amb veu fluixa, aquest comentari: "Quina estupidesa". Ho diu a la vegada que gira el cap, buscant si algú l'ha sentit. Però ha tingut sort. 
S'asseu a sobre i encén una cigarreta. Observa els altres nínxols. Alguns estan plens de flors. D'altres estan completament buits. Li crida l'atenció un en concret; es tracta d'una enorme construcció que té una entrada vertical. Suposa que a dins hi deu haver suficient espai com per celebrar-hi algun ritual. La curiositat és tan forta que s'hi apropa i força la porta. Entra a dins, però escolta gent que camina per allí a prop, així que decideix tancar la porta. No veu res. Però no s'espanta. Al cap d'una estona busca la porta, per tornar a sortir, però no la troba. No veu res. S'espanta. No troba la porta. No pot sortir.  

dimecres, 28 de setembre del 2011

D'amos


Les nou en punt i ella entra a l'oficina. Mentre es canvia recorda la cara dels seus fills. Es posa l'uniforme i deixa la seva roba ben plegada, dins d'una bossa. Comença la feina i pensa quines coses haurà de comprar per la tarda. Treballa durant quatre hores, sense parar. No és una feina cansada, ella ho sap; però no tothom la vol fer.
El seu cap és una dona, es porten bé; però no li perdona cap error. Per això és meticulosa, per això intenta no distreure's; però si no pensés en la seva família, si no recordés el seu marit, no podria fer la seva feina. 
Arriba l'hora de marxar i es dutxa. Entra a casa i torna a començar. Treballa ara per ella, sense rebre cap sou per fer-ho; però fa el mateix, ho deixa tot net i endreçat. És el treball en persona, vint-i-quatre hores al servei, vint-i-quatre hores essent el servei.
No hi ha reconeixement per aquestes dones. No hi ha prestigi. Tot sovint són l'oblit de les seves famílies; però elles evoquen a fills i marit per poder treballar. 

dimarts, 27 de setembre del 2011

De felicitats

Allà on l’herba creix verda durant uns mesos i es torna groga poc després. Allà on les criatures salten alegres pel carrer. Allà on la música d’estiu agermana i la d’hivern també. Allà on ara som vuit i després vint. Allà vas créixer alegre.
Aquí on l’asfalt és trist i gris. Aquí on els joves proven les drogues més dures. Aquí on la música és sinònim d’aventures prohibides. Aquí on els veïns no et coneixen i els qui no ho són tampoc. Aquí on ara som tres i després també. Aquí formes una família alegre. Allí, sobre el cel gris i el cel clar; ella et mira i t’admira. Durant el setembre plora i gemega per no poder estar amb tu. Durant la resta de l’any regala capricis de Déus perquè els sentis més propers. I les gotes caient sobre la teulada són encàrrecs celestials. I els tolls d’aigua al carrer són miralls del més enllà. Ho saps i segueixes buscant, jugant, somrient. Ets un petit animaló xafarder, com un esquirol, que de branca en branca salta divertint-se amb les glans. La vida no és res més que un joc, però cal jugar-hi. I ho fas. Cada dia. Segueix jugant camí d’allò que busques; saps que mai ho trobaràs, però en el camí descobriràs que els jovials anys d’infantesa i els madurs anys de joventut poden estar junts. Llàgrima sobre somriure. Riure sobre carícia. Tacte sobre vista. Passaran els anys i et preguntaràs si tot val la pena, ho faràs sota la teva cuirassa, amagada en el teu escut especial, reclosa en els teus núvols passatgers; però el més important és que ho facis convençuda d’haver viscut una vida dins d’una altra, tal i com la vivies de petita. Ara bufa les espelmes, fes-ho fort; ja saps que diuen els Déus, els desitjos només ho són mentre no es fan realitat.

dilluns, 26 de setembre del 2011

D'espurnes


Al final sorgiren espurnes d’una nit decebedora. Ell romangué estirat, amb el cap immòbil i els ulls oberts de bat a bat. Ella ja no hi era, però l’olor de la Dama Púrpura encara sobrevolava el seu cos. A poc a poc començà a moure’s. Certament era un gest poc galant, però com era repetitiu i cíclic, acabava tenint connotacions màgiques. Tancà els ulls i aspirà ben fort. Aleshores, viatjà.
Quaranta quilòmetres més enllà, ella estava a sobre seu, ell li parlava i ells els miraven. No importava si els flaixos eren massa potents, no calia saber quins eren els seus noms. Ell només pensava amb ella, i la tenia allà davant, vestida amb només unes botes altes. Portava una flauta travessera i tocava una cançó sense nom. Els altres, els que miraven, usaven prismàtics, tot i que la distància que els separava de l’acció no passava dels dos metres. Hi havia un que prenia nota i, a vegades, feia comentaris als altres. Un jutge, amb un barret de cuiner, tocava una guitarra i, per cada moviment d’ell, entonava un acord. Tot estava reglat, segons quin acord tocava, ell havia de continuar o, pel contrari, abandonar i marxar amb un suspès. 
Aparegué un doctor, no duia res per auscultar, no portava cap bisturí per operar. Tan sols una serra elèctrica, que no aconseguia engegar. Ell intentà anar més de pressa.  Però ella tragué, de sota del llit, un rellotge d’arena, trencat, sense sorra... i rigué.

divendres, 23 de setembre del 2011

De recrear


Mou la cabellera; mou el cos. Balla. Parla amb paraules; parla amb el cos. Balla. Quan els teus amics vinguin a veure’t, deixa’ls clar que tu només m’estimes a mi. I sí. Digues això ben alt. Digues que m’estimes a mi.
Canta la cançó; canta al cor. Recita amb els llavis; recita amb el cor. Besa’m. Quan la nit s’acosti i estiguis sola vagant pels carrers, no ho dubtis, vine’m a veure a mi.
La foscor et farà creure que jo no sóc qui sóc. Arribaràs a pensar que tan sols semblo un conte fantasiós escrit per un home mediocre enganxat a un teclat avorrit, però els acords de la cançó de nit no estan fets per a gàngsters ni carteristes. Si tu cantes, si tu balles, vine amb mi.
Ells cridaran i et demanaran que paris. Ells t’agafaran, et raptaran, et violentaran i tu no podràs, no, fer altra cosa que deixar-te endur. La grisor dels dies passaran i, quan et sentis sola i perduda, aleshores, voldràs venir amb mi. 
Hauran passat els dies, haurà passat la nit. La veritat no existirà i tu no la podràs recrear, perquè  tot haurà estat un somni invertit on els personatges hauran teclejat com ho faria l’escriptor.

dijous, 22 de setembre del 2011

De punts


Punt. Coma. Punt. Punt i coma. Tot seguit i sense parar, pensant i escrivint tot el que em passa pel cap fins que en Roger s’atura. Pensa. Reflexiona. Imagina. Recrea una situació. Es deixa anar. I aleshores flueixen els pensaments sense que no hi hagi cap obstacle entremig, només amb el respir de veure-la a ella esbufegar, només amb l’aspiració contundent efectuada en un estat anaeròbic.  Però frena. Tanca els ulls. Agafa aire. Parla -com pot-. La besa. Obre els ulls. El temps s’atura. No hi ha minuts. No hi ha segons. Tot és un instant llarg.
A ella li creix l’iris. Cau una llàgrima dels seus ulls. Envermelleix el blanc. S’entristeix el cor. I ell s’aixeca i agafa el ganivet per començar a clavar-li al mig del cor amb un seguit d’accions inalterades que el lector no s’espera. I para quan en porta deu. Mira als que llegeixen. I talla les mans a la dona que té davant sense importar-li que encara estiguin units i plens de sang. Ganivetada i ganivetada i ganivetada. Sang, sang i sang. Mort i morta. Tots han mort.

dimecres, 21 de setembre del 2011

Dels meus


Retornen els que van. Però els que no van no retornen mai. I quan vénen els que han marxat, ho fan perquè ja no estan. Si fossin aquí, ara, escoltant-nos a tu i a mi, no podrien tornar, perquè ja hi serien. Per tant, no m'expliquis que alguns han de tornar i, després, em diguis que estan aquí. No em crec res del que dius. Per molt que t'esforcis no em podràs convèncer, sóc l'home immortal que es passeja davant de l'Oracle mostrant la seva espasa. Sóc l'invencible guerrer que no té por de la veu dels Déus. Sóc la cançó dels qui estimen i odien, perquè el sentiment m'acompanya i m'ajuda, és el meu escut i la meva arma. No tinc por de res, ni tan sols de tu, que em mires desafiant les lleis de l'infinit. Ets aire, ets terra, ets foc i ets aigua. Però jo sóc molt més, perquè ho sóc tot, sempre i quan vulgui ser-ho. I si, pel que sigui, vull no ser res, també puc ser-ho. Abaixa la mirada i gira cua, no tens res a fer contra la veritat absoluta. La realitat és meva!

dimarts, 20 de setembre del 2011

De peces


El Ricard surt de casa a les vuit del matí en punt. Va vestit amb un jersei finet de color vermell, uns texans blaus i unes bambes blanques. És un home baixet, prim, amb el cap petit i les mans ben grosses. Camina com si ballés i deu tenir algun tipus de complexe, ja que mira a dreta i a esquerra contínuament, buscant algú que el miri.
Avui va al taller, però per arribar-hi ha de creuar tota l'avinguda central de la ciutat. Prefereix fer-ho a peu a fer-ho amb cap tipus de vehicle, ni privat ni públic. De camí s'atura a un forn i compra una pasta, concretament un croissant de xocolata. Se'l menja amb devoció i, al cap d'un minut, quan ja no li queda ni un bocí, s'espolsa les mans. 
Cada cop que s'atura en un semàfor observa amb deteniment la llum vermella que indica perill. Pren molta consciència de tal senyal, de forma que, a vegades, s'espanta i tot. Perill!
Quan està a punt d'arribar al taller, es revisa les butxaques, en una porta el mòbil, a l'altra hi té la cartera; l'obre i s'assegura que a dins hi hagi el seu Carnet d'Identitat. Travessa la porta del garatge i saluda el mecànic. Xerra amb ell i li demana unes peces de recanvi. Al cap de cinc minuts la conversa continua, però a dins de les oficines. Ell està estirat a sobre de la taula i el mecànic li està canviant les peces del seu cos. Li treu records vells i li posa de nous.

dilluns, 19 de setembre del 2011

De significats


Aquesta es la història insignificant d'una dona insignificant. Ella tenia un fill insignificant i, cada dia, anava -ella- al bar insignificant de la cantonada del seu carrer insignificant. Allí parlava amb una cambrera insignificant i li explicava, cada dia, una historia inventada de la seva vida, com si fos molt significant.
En aquest sentit, la història es dignifica, perquè la dona es creu significant. I no és que signifiqui res per a mi, que escric paraules que poc signifiquen, més enllà dels signes que són, ni tampoc per vosaltres, que llegiu relats poc significatius i amb un rerefons gens significatiu. Sinó que la significació de la història prové de la invenció que la dona fa, dia rere dia, sobre la seva pròpia vida. I la cambrera, molt pacient ella, se l'escolta amb molta atenció. Atenta, curosa, li posa un cafè i seu al seu costat. Les dues s'agafen de les mans i ella, la cambrera, prova de creure's una història que sap que és irreal. Però com ella -la senyora- ho explica amb tanta afició, amb tant sentiment, ningú -que no fos mala persona- no gosaria mai negar-li allò que ella afirma amb tanta devoció.

divendres, 16 de setembre del 2011

De punxa


A la casa de la punxa, la taulada és color de pissarra grisa. La finestra albira la mirada d'una bella dama solitària. Hom espera que un home s'hi enfili i la salvi. Però la cançó no podria existir si no fos per un malvat destí. I és que la dama ni mira ni camina, cau trista tot el dia. No hi ha cor que per ella arrisqui la seva vida i, tal dia, morirà. 
No hi ha pensament ni disgust, per part dels salvadors; tan sols es respira la xafarderia de qui no ha pogut mai estimar. És una desgraciada i la seva virtut major és callar. Perquè no pot ni parlar ni tocar a ningú que se li acosti. És la grisor feta figura de qui se la pot imaginar.
Si tu ets curiós t'hi acostaràs, a poc a poc, i miraràs, des del bell mig de la plaça, si la finestra amaga o no la bella dama que, tal dia com avui, un dia et vas crear.

dijous, 15 de setembre del 2011

De camins


Jackie, salta del tren, aquest vagó està ple de bevedors nocturns que només volen una cosa de tu. I tu no estàs feta per això. Salta. Ni que estigui en marxa. Allunya't de la vida mundana de falsos romàntics que venen el seu cor per dues cames obertes. Salta. L'horitzó que veus en marxa no és res més que una il·lusió. Tu saps tan bé com jo que res del que es veu és pitjor del que no es veu. Salta. Vine amb mi. Oblida't de les falses esperances que t'han creat aquesta gent. Recorda tot el que encara no has viscut, posa-ho en aquest sac i... Salta.
Farem un camí diferent, lluny d'aquesta munió de cecs que caminen sense saber a on van. Tu i jo som diferents; ho sabem, no podem renunciar  a crear la nostra vida, per molt dur que sigui, per molta por que tinguis. Salta. 
Al final del camí ells estaran contents, hauran aconseguit arribar. Sí. I què? Nosaltres no sabem si arribarem enlloc, no coneixem què ens prepararà la sort. Però a canvi haurem pogut escollir, haurem sigut lliures per elegir el nostre destí. Només em cal que vinguis, perquè si no ho fas amb mi, jo no puc saltar i m'adormo en aquest malaltís camí.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Dels altres


Vivint la vida dels altres, somrius i plores.  T'emociones quan et parlen dels seus fills i de les seves aventures. Vivint la vida dels altres ets més gran del que aparentes, però per dins segueixes sent petita, com una nena de deu anys. Vivint la vida dels altres la tristesa s'apodera de la teva mirada, quan et nombren una malaltia. I tu voldries estar malalta, o viure alegre, i tenir marit i fills; una família normal i corrent, que es visqués com cal viure. 
I t'apropes a les teves companyes, les abraces i les adules, elles ho són tot per a tu, que vius la vida dels altres. Però quan tornes a casa, et sents buida i trista; perquè no tens ni la teva vida, ni la dels altres. I proves d'alegrar-te, per la tristor que t'envaeix, com si fos un premi, però no li notes gust, perquè no és ni teva ni dels altres.

dimarts, 13 de setembre del 2011

De diferent

Estimat Manel, 
aquesta tarda he estat passejant pel centre de la ciutat. He anat amb les meves nebodes, hauries de veure quin goig fan, una ja en té vint-i-un i l'altre acaba de fer-se major d'edat. Si les veiessis, veuries la imatge de la nostra estimada Marta; que al cel sigui. Altes, primes, amb una boqueta de pinyonet, els ulls allargats, les orelles amagades rere la cabellera, les mans grans i un posat ben encisador.
Hem anat a fer una xocolata, els hi he promès que les duria allà on anàvem sempre nosaltres, però la veritat, no esperava trobar-me res del que vèiem en els nostres temps. Així que mentre baixàvem amb tren els hi he explicat les nostres batalles; els hi ha encantat saber que ens reuníem a les places i que tu, sempre, acudies amb un radiocasset, el feies sonar pel carrer quan ens movíem. També s'han mostrat interessades, vés com són aquestes noies de poble, amb els venedors ambulants i les meuques. Ai, quins records Manel! Quan érem joves -els hi he dit-, la vida era al carrer! Drapaires, rodamóns, navegants sense rumb, mariners perduts, estrangers robats, pidolaires... quins temps...
En arribar al centre, però, he vist que tot segueix igual...

dilluns, 12 de setembre del 2011

D'escriure


El Norbert i el Miquel van trobar-se a la plaça del poble on havien viscut fins que van acabar els estudis. A partir d'aleshores les seves vides es van separar i van seguir camins diferents. Com la tarda era freda els dos duien jersei i texans. Com el dia era curt, van esperar la nit bevent cervesa. Xerrant i xerrant de tot allò que durant molts anys no van saber l'un de l'altre, va aparèixer el tema de l'escriptura. I l'inici de la discussió fou una frase del Norbert que sonà així: "Des de fa uns anys, escric".
-Què vols dir, Norbert?
-Doncs que escric, que sóc escriptor! -Replicà enfurismat.
-Escriptor... ah, ah... Molt interessant... Ets escriptor. I per què ets escriptor? -Digué el Miquel mentre es tocava la barbeta amb la mà.
-Sóc escriptor perquè escric! Vés, tu, quina estupidesa...
-Ah, escrius... -contestà sorprès el Miquel-. Què escrius? La llista de la compra? Novel·les?
-Un escriptor escriu la llista de la compra o escriu novel·les? Per favor, Miquel...
-Un escriptor escriu. I qui escriu és escriptor. Què escrigui ja és cosa seva...

divendres, 9 de setembre del 2011

De cavalls


Ets com el cavall que em va venir a buscar dimarts. El mateix que dimecres corria per la vall i dijous jeia mort al peu del riu. Tot el dia vagues amunt i vall, ignores la mort, però saps que t'acompanya tots els dies, per això només corres i corres; sense mirar enrere ni endavant. 
Algun dia, ara ja farà molts anys, et deurien posar una vena als ulls. No sé qui va ser, ni per què ho va fer, però l'ésser que va fer tal cosa avui no et reconeixeria. Canviem tots i, naturalment, canvies tu també. Abans animal, ara persona, demà, qui sap, potser arbre. No m'agradaria ser jo qui descobrís el camí secret que ens passa d'un costat a l'altre; no m'agradaria ser jo qui arruïnés la vida per descobrir el demà que ens espera.
Les teves potes ja són cames, les teves antenes passen a ser orelles, i creus que després d'aquesta mort en vindrà una altra, així que no t'importa la cançó que soni; tu segueixes el camí, aquí, on comença el riu on el cavall va morir.

dijous, 8 de setembre del 2011

De metamorfosi


Cafè amb llet, ben calent. Fum blanquinós que puja dibuixant formes sinuoses. Soledat en plena nit dins de la biblioteca pública. Són les quatre de la nit i només una ànima respira dins d'aquell recinte ple de lletres. És ella. Té permís especial, li ha donat el vigilant de la biblioteca, que li ha entregat les claus, com cada dia, després de sopar junts a la pizzeria del mateix carrer. 
Tot és a les fosques, una condició que ha de complir sigui com sigui; només té un llum encès, el que fa servir per delectar-se amb el nou descobriment que ha fet. Es tracta d'un llibre dins d'un llibre. I és que avui fa una setmana, ella estava llegint una novel·la d'un autor anglès contemporani. Johan Beifret és el seu nom. Llegia i llegia, compulsivament, com fa sempre; fins que va adonar-se que les idees que anava captant, les que l'autor li brindava a cau d'orella, eren unes que no tenien res a veure amb aquell llibre, sinó que cridaven a un altre, i a un altre. I clar, ella els va anar recopilant tots, els posava a la taula on llegia i s'anava envoltant per muntanyes i muntanyes de novel·les de tot tipus i idiomes. Ella se'ls llegia també. Barrejava lectures. Mesclava pàgines d'un llibre amb pàgines d'un altre. Feia saltar les paraules d'una pàgina a una pàgina que res tenia a veure; feia un popurri i treia conclusions, segons el seu parer, extraordinàries.
Ara ella està allà, sobre la taula, entre un llibre vermell i un de negre. Té les tapes dures, un llom ben gruixut, un recosit antic i unes pàgines grogues. És un llibre més. Un llibre especial.

dimecres, 7 de setembre del 2011

De cel


Ep, petit camell de llavis torçats. Aquesta nit no m'has volgut atendre. Ep, petit camell de nas trencat. Aquest matí no m'has volgut rebre.
Vinc sempre que ho necessito, camino des de l'altre costat de la ciutat, passant per carreteres humides i solitàries; esquivant lladragots de mala fortuna, però el camí sempre val la pena. Els teus regals són or per a mi, i per molt que pagui sempre surto content. Ets el meu Déu terrenal, el meu profeta amagat.
La nit m'ha enxampat creuant l'autopista, només veia llums blanques que onejaven ensordidors clàxons de la mort. He aconseguit arribar a la nostra cita, com sempre, mig atordit i desorientat. La teva porta estava tancada. La teva veu sonora era sorda. La teva mirada mortal era absent. He trucat més de mitja hora, o més de mig minut, no ho sé. Tot passa tan lent quan esperes els arcàngels carregats de neu.
He destrossat la porta i no t'he trobat. T'he buscat dins de la dutxa, dins dels armaris; fins i tot he aixecat les rajoles del teu menjador. Estava segur que t'amagaves de mi. Quan ja no em quedaven forces per destrossar res més m'he adormit sobre la meva saliva.
No ha estat fins que la llum ha trencat el plaer dels meus ulls que t'he vist allà, damunt meu, agafant-me el braç i injectant-me l'últim adéu celestial.

dimarts, 6 de setembre del 2011

De múltiples


Tres i tres i tres… Sempre tres. Però són molt més que tres, són sis; o cinquanta-quatre; vés a saber. No sé si és la maria, no sé si són les pastilles, però ara tot el seu món és de colors. Sis colors, sis enigmes. En Zoe viu aïllat en un món propi de colors alterns. No necessita ni menjar ni beure; tan sols perviu amb el seu pensament; un i un altre cop combina colors i experiències. Però no se'n surt. I es desespera. I es posa trist. Sap que està conduint pel costat equivocat de la carretera, sap que els altres l'escridassen per alguna cosa, però ell segueix, continua provant. Plora i es posa trist. La seva persistència l'enfonsa, encara que, tot i que no ho sàpiga, s'està fent fort, intel·ligent, savi. Potser, qui sap, potser algun dia s'adonarà del que haurà fet i veurà més enllà d'un arc iris fals. I les nits arraconat a la paret de casa seva, ajagut i abatut, no seran més que un record encantador que li arrancarà un somriure. I tornarà a caminar pel costat bo del carrer. I ho farà de manera altiva. Mirarà els altres compadint-los, perquè ell serà un ser suprem. I això no ho dóna cap altra cosa que els colors amb els que juga. I en Zoe ara els veu com un mal de cap, però el riu portarà molt més que aigua, i si les barques no s'enfonsen, si es manté a bord, tindrà tres i tres i tres, sempre tres per a l'eternitat!

dilluns, 5 de setembre del 2011

De rock


De petit l'Albert ja caminava com ho fan els grans. Fumava cigarretes de farigola i s'enfilava pels murs secrets de la ciutat. Ara ja és gran, és una estrella del rock i passeja la seva cançó per la ciutat que el va veure créixer. Cada matí saluda la seva amiga Mercè, la tarotista que mai es va tirar les seves pròpies cartes, tenia por del que poguessin dir; i és que el futur no escrit que tenia, el futur que mai va saber, és ara una caixa de cartró i una cadira trencada des d'on crida l'atenció dels guiris que, despistats, creuen que és un gitana de les de debò.
L'Albert segueix ronda amunt i es mira la Núria i l'Erica; no baixen dels seixanta anys cada una; quan ell era un nen, elles eren un parell de dones madures molt seductores, sempre reclutant clients a les seves cantonades; però ara són dos cors miserables que es regalen als iaios i als pervertits. No gosen discutir-se entre elles per cap client, com a molt en tenen un cada tres dies, i alguns d'ells només volen conversa. La Núria es pinta tota de rosa, un rosa xiclet que fa angúnia; i porta tota la vestimenta a conjunt, com si fos una truja feta dona, només li falta que li tirin glans. En canvi, l'Erica es vesteix com una senyora rica, va tota elegant amb colors sobris i abrics del bons. Són la nit i el dia a la vista dels estrangers, però són la mateixa moneda per a l'Albert, que les va tastar ja fa molt de temps, quan no gosava ni acostar-se a les amigues del barri.
I segueix i segueix, ronda amunt, veient tots els fantasmes que se li apareixen, i ell veu que porten cadenes; però no són com les de les pel·lícules, ni van lligades a una bola negra de grans dimensions. Són fantasmes de ciutat, com ell, com vosaltres.

divendres, 2 de setembre del 2011

De senyores


Ai mare, avui m'he trobat la senyora de cabell blanc, la veïna que viu dos pisos més amunt de nosaltres. És tan tendre, tan maca, tan senzilla.  No la coneixem, però quatre paraules amb ella i un ja se sent feliç, amb ganes de plorar. I sí, he plorat, després de parlar amb ella. Però no creguis que ho he fet mentre ella era davant; això mai, prou et vas encarregar tu d'ensenyar-me aquestes coses. I ara, ara estic a casa, pensant que ella també deu ser a la seva. I segurament qui plori ara sigui ella. I jo ja no ploro, només et recordo i t'escric aquesta carta que t'enviaré com sempre. La doblegaré quatre vegades, l'enrotllaré i la segellaré perquè no s'obri. Aleshores, encenedor en mà em fumaré les lletres que et dedico. I podria pensar que, un cop més, i ja en van uns quants, aquesta epístola no arribarà enlloc. Però no. No ho faré. Sinó que sortiré a la finestra a fumar tranquil·lament, esperant que la senyora dels cabells blancs també surti, i la pugui saludar.

dijous, 1 de setembre del 2011

De guàrdia


Setze anys té en Toni; un noi ros, molt alt i prim. Fins ara vivia amb sons pares a una casa de l'interior del país; però en arribar als setze va haver d'acudir al fort de dalt de la muntanya. El dia de la presentació del nous cadets, el rei en persona es va presentar per sorpresa per donar-los la benvinguda. Un per un els va saludar. Ells deien el seu nom i ell els deia, amb un posat molt cerimoniós, benvingut.
Ara ja fa unes tres setmanes d'aquest esdeveniment. I el rei no hi és. Tampoc hi són els seus companys de presentació. Només hi és ell. Sol. A dins de la torreta, fent la primera guàrdia. Durant les dues hores prèvies el cor se li ha fet gran i ha comentat, amb els companys, que aquella seria una gran nit; però després, a poc a poc, ha anat notant la foscor de la solitud. 
Cap tipus de llum, ni torxes, ni lluna, ni estrelles. El cel està cobert de núvols i el seu cor està cobert de pors. Cada soroll es converteix en un neguit; cada pensament fosc esdevé un monstre tenebrós, la bola es va fent cada cop més gran i en Toni maleeix el dia en què va conèixer el rei.