Ai mare, avui m'he trobat la senyora de cabell blanc, la veïna que viu dos pisos més amunt de nosaltres. És tan tendre, tan maca, tan senzilla. No la coneixem, però quatre paraules amb ella i un ja se sent feliç, amb ganes de plorar. I sí, he plorat, després de parlar amb ella. Però no creguis que ho he fet mentre ella era davant; això mai, prou et vas encarregar tu d'ensenyar-me aquestes coses. I ara, ara estic a casa, pensant que ella també deu ser a la seva. I segurament qui plori ara sigui ella. I jo ja no ploro, només et recordo i t'escric aquesta carta que t'enviaré com sempre. La doblegaré quatre vegades, l'enrotllaré i la segellaré perquè no s'obri. Aleshores, encenedor en mà em fumaré les lletres que et dedico. I podria pensar que, un cop més, i ja en van uns quants, aquesta epístola no arribarà enlloc. Però no. No ho faré. Sinó que sortiré a la finestra a fumar tranquil·lament, esperant que la senyora dels cabells blancs també surti, i la pugui saludar.
4 comentaris:
Quin relat més tendre... Hi ha molts cops que veus algú, i només de tenir una relació d'hola i adéu pots tenir un sentiment d'estima.
T'has iniciat amb un relat ple de tendresa. M'ha agradat molt.
El cert és que a mi això m'ha passat de veritat (suposo que a tothom un dia o un altre), especialment amb gent gran, que de sempre m'han generat un sentiment profund.
Molt tendre i trist .
@Judith: I en canvi, potser amb algú amb qui xerres molt pots no tenir-ne, no? I si tens aquesta relació d'hola i adéu i tens aquesta sensació, a vegades no vols conèixer més la persona per tal de no endur-te una decepció?
@Anna: Gràcies! Sí, auqest és un tema força interessant, per què la gent gran ens provoca aquest sentiment?
@Gemma: trist o alegre, no?
Publica un comentari a l'entrada