dilluns, 24 de juny del 2019

Relat de converses

-No et vull prometre amor etern entre forans que mengen sushi per esmorzar. No vull demanar-te la mà sota els pins de mitjatarda. No vull obligar-te  ser esclava dels sentiments que t'han traït. Només vull els teus dits tocant els meus i esperar a veure on ens porten. 
-No vols cap compromís perquè no et vols comprometre.
-Qui voldria comprometre's sense estar segur del pas que fa?
-No estàs segur del pas que fas perquè no sóc important.
-Qui és important i qui no? Ho soc jo?
-Per a mi sí. Però potser jo no per a tu.
-Per a mi? Clar que sí. Per què creus que no?
-Perquè si ho fos... creueries l'Atlàntic nedant per venir-me a buscar...
-No cal anar tan lluny ni nedar tant. Et tinc just davant.
-Ara, sí. Però si no sóc suficient per a tu, marxaré i ja mai més no em podràs trobar.
-És això el que vols?
-Jo no, però sembla que tu sí.
-Diria que no és possible el que dius. Ho pots imaginar i desitjar; però per molt que a la teva ment es dibuixi aquesta utopia...
-No és la meva utopia...
-Ets tu qui la desitja.
-No la desitjo! L'odio! Però...
-Però la vols.
-Només si tu la vols.
-Jo no! Jo no! No diguis coses que jo no he dit.
-Però si no fas prou per mi...
-Hauràs de marxar...
-Sí.
-Però això és impossible... una estrella no pot desenganxar-se de la seva llum.
-Algunes ho han aconseguit.
-Sí, algunes han mort i s'han apagat per sempre més.

diumenge, 23 de juny del 2019

Relat dels dies

Estimada solitud, torna'm els dies, 
torna'm les hores.
Res pot tornar quan res ha marxat,
entre carrers plens de gent
i buits de petja letal.

Sonaran de migdia
altre cop els clàxons,
ningú els escoltarà
en aquesta habitació buida
que em vas deixar.

És només un dia,
ja passarà;
són només dos o tres,
un cap de setmana
o tot l'estiu.

Et busquen ànimes turmentades.
Et necessiten, et criden,
et demanen entre crits desesperats
els qui no viuen al meu costat.

Estimada solitud,
omple les pàgines del llibre negre
que em vas regalar.
Escriu en elles la taca de
sang, dolor, penombra,
tristor, desesperació i melanconia
abans que el tanqui per sempre més.

dimecres, 12 de juny del 2019

Relat del que m'agrada


M’agrada quan em parles,
però vomito quan em menteixes.

Desitjo que em besis,
però em destrossa quan et besen.

Anhelo les teves mans al meu clatell,
però ploro quan se les endú un altre.

És tot per mi sentir el teu cor bategar fort,
però es destrueix tros a tros,
batec a batec,
cop a cop,
sec i fort,
com una estàtua de sal
quan de mi t’allunyes.

dilluns, 10 de juny del 2019

Relat del fuster

-Ja no m'estimes.
-Sí t'estimo.
-Mira'm als ulls.
Vaig fer una pausa, no volia alçar el cap de cop. Tenia les mans ocupades amb les eines. No és fàcil ser fuster i tenir el cor de pedra. Després li vaig fer cas i mig balbucejant i amb els ulls clavats de fit a fit, li vaig dir:
-T'estimo, és clar. Però no com abans. He après a estimar-te d'una altra manera. 
El seu rostre va romandre immòbil, però els seus ulls tristos van alliberar dues llàgrimes. Ella mai no plorava. Només ho feia quan estava contra la paret i no tenia alternativa. I quan ho feia era un drama. Se la sentia per tot arreu del pis, amb el cap amagat sota el coixí i sanglotant a cor què vols. Aquest cop, però, va ser diferent. El cor ja feia temps que estava apedaçat. No hi havia ningú capaç d'arreglar aquella foscor interna.
Amb més coratge que cap, vaig continuar:
-Suposo que he hagut d'ajudar-me. M'he sentit sol, abandonat. Ho he intentat cada dia, cada dia. Oblidant-me sempre de l'ahir. Però quan t'acostumes a menjar fems, al final, ja no demanes pastissos.

Les flors del jardí estaven pensides. No hi ha res més trist que unes margarides caigudes i pelades. Ni sol, ni llum, ni aire. Només el buit envoltant la cambra.

Recordo aquell dia que em vas deixar d'importar tu, i ella. A mi només mimportava pintar bé l'escala que duia a la terrassa. Recordo aquell dia com el dia que vaig néixer.

dissabte, 8 de juny del 2019

Relat del vòmit

Impossible que passin les hores
en la fosca nit del vòmit.
L'estrella ja no il•lumina i el camí
cap a la son és impossible.
Batec,
ganivet,
clava i colpeja
com batega la mort,
com s'endú tots els camps sembrats
amb la falç afilada.

Morfeu, ajuda'm;
Hades, reclama'm.
Pel bé d'un cos que navega
sense brúixula ni esperança.
Pel bé d'un salt inútil
que acaba amb el quadre negre.

La veu del profeta
ressona dins la vall.
La vall del turment
i del calfred.
La vall del buit
i la no resposta.

Seran altres braços,
altres veus,
altres mirades,
Les que alçaran
el gest,
el bes,
la vida i el somriure.

Seran altres cucs,
altres taüts,
altres veus trencades,
Les que baixaran
el plor,
el dol,
la mort i el dolor.

dimarts, 4 de juny del 2019

Relat del tic

Tinc un tic,
Tic.
No tinc aire,
No.

Puja per l'esòfag,
Puja.
Surt disparat
Mentre moro d'angoixa.
Visc en el buit
Que espera la resposta.

Sé que no n'hi haurà;
He esborrat la meva història
He embrutat els bons noms
No queda ningú que m'estimi.

O mort o vida morta.