diumenge, 19 de febrer del 2017

Relat de podats

Arbres podats,
arbres que poden posar tristos
els homes feliços.
Arbres que, nus, despullats,
sense cap altre abric que la seva nuesa,
sense cap altre esperit que la seva essència,
es tornen violents, exigents, agressius.

Són ells i, quan els mirem,
som nosaltres.
Miralls de fusta sense braços,
ni mans, ni ulls, ni ungles.
Pells d'escorça sense pèls,
ni grans, ni porus.

I malgrat tot, continuen allí,
davant nostre,
esperant els nostres passeigs,
les nostres caminades;
aquelles estones asseguts als bancs,
parlant, mirant, respirant,
sense fer res ni esperant fer res.
Som ells, fins i tot quan no hi som,
perquè tornen a créixer, tornen a vèncer.

Canten al pas del vent,
xiulen els secrets dels amants
que han gravat els seus noms,
xiuxiuegen els rumors dels casats,
que han abandonat els seus cors.

Allí continuen, els arbres florits
que han il·luminat les nostra ciutat perduda.