dimecres, 31 d’octubre del 2012

Relat de pel·lícules

A mitjanit, un jove adolescent es queda sol al menjador de casa seva. Llums apagades. Cinta rodant. Silenci. Comença l'acció. Bananas, Poderosa Afrodita, Rebel sense causa, Imma la dolça...
Cada nit la mateixa escena. Només els caps de setmana és diferent. És aleshores, quan arriba el divendres, que els papers s'intercanvien. Deixa de ser un espectador i passa a ser un actor. Li agrada caminar com ho fan els mestres del cinema. Li encanta viure, cada dia, una pel·lícula diferent. Noves aventures plenes de descobriments. Noies que l'enamoren. Enemics que el reten. Cotxes xerricant. Alcohol a les venes. I un munt de somnis que es barregen amb la realitat.
Però el cinema és això, no? Posar la ficció sobre un escenari real, visual. Fer-ho tot tan creïble que, al final del dia, el jove adolescent tingui ganes de més. I encengui altre cop el televisor i es cregui ell el protagonista.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Relat de nervis

És impossible descriure els nervis. Tan sols podria, princesa, demanar-te que analitzessis amb calma la meva cal·ligrafia, així veuries com n'és de diferent aquest cop.
No puc escriure sense tremolar. No fa fred. No estic malalt. O sí. No ho sé. Potser la malaltia que tinc no la troben els metges, però sí la sento jo. 
Esperant notícies el cor se'm torna dur com una pedra, el cos se'm bloqueja. No puc pensar. Em sento buit. Només tinc una idea al cap, encaixar el millor que sàpiga el cop mortal que rebré. Un crit. Una bronca. Un simple comentari fora de lloc. Qualsevol cosa serà un drama. I l'hauré d'assolir, amb coratge, amb responsabilitat, jo vaig triar aquest lloc, ni que estigués tan mal pagat.
No importa si som al segle XVI i t'envio aquesta missiva mitjançant un cavaller reial. O si en ple segle XXI t'escric un mail mal composat. El rerefons és únic. No té res a veure amb ni l'amor ni amb la passió. Només parlo del malestar del treballador. 

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Relat de bandoleres

El so dels tambors combina amb les trompetes, és el pas reial. Els soldats alcen les banderes. Ja està aquí el rei, tothom l'espera amb atenció. Ell és dins d'un carro d'or, comptant els diners que ha recaptat. Qualsevol esperaria que ho repartís tot amb el poble, però qualsevol no és rei, sinó un simple vianant estúpid i incrèdul.
Entre tant soroll ningú no s'adona de l'aparició de dues camperoles. Elles porten vestits trencats i sabates de fusta. Semblen dues pobres ànimes perdudes, però en menys de vint minuts ja han buidat les arques del rei. Diuen adéu i s'amaguen entre el poble, amb qui reparteixen el seu botí.
El conte hauria d'acabar aquí, però qualsevol no ho creu així. De manera que amb quatre lletres mal posades, l'escriptor relata com el rei troba les bandoleres i recupera tot el que era seu.
Sembla un relat injust, pensarà el lector, però el que pensi el lector no importa a l'escriptor.

divendres, 26 d’octubre del 2012

Relat de solitud

Volia viure allunyada del món. Però a la ciutat sempre es trobava amb gent. A l'ascensor, pel carrer, al supermercat... a tot arreu estava envoltada de persones que la miraven i li parlaven. Només quan arribava a casa estava tranquil·la, però quan es canviava de roba, pel matí o per la nit, veia com alguns veïns la miraven per la finestra. Se sentia observada, perseguida. No volia ser el desig sexual de ningú. Va fer-se instal·lar unes persianes fixes, que no poguessin alçar-se, però no podia ser per sempre més dins d'aquell pis, les mirades penetrants dels veïns la perseguien en el seu imaginari fins i tot amb les llums tancades.
Presa de pànic va deixar la ciutat, va mudar-se al poble, però allà la xafarderia era encara més incessant. Les àvies miraven per sota de les cortines, observaven tots els seus moviments. Els nervis van acudir altra vegada i va optar per pujar a la muntaya. 
A dalt de tot es construí una cabanya sota d'un arbre. Caçava animals i recol·lectava vegetals. Bevia de l'aigua del riu. Se sentia lliure. Mirava l'horitzó des d'un roc ben alt i respirava aire net. La solitud era amb ella.
Mirant, mirant, se sentia plena, feliç. Però quan caçava els animals observava els seus ulls que li parlàven. Li deien "Em mates, però jo ja t'he vist. T'he caçat jo primer".

dijous, 25 d’octubre del 2012

Relat de drames

Una nit d'estiu, va arribar l'hivern. Un matí d'hivern va arribar la fi. No hi havia camí. Ni drecera. Ni res per on passar. La seva ment era l'únic ambient on restar, quiet. Sense llum. Sense menjar. Sense beure. Sense res que els altres poguessin donar-li. Estava sol. Abandonat a no se sap a on, però no en aquest món. No podia seure ni estirar-se. No aconseguia pensar ni reflexionar. L'estat en el que es trobava era mancat de tot allò que necessitem i, naturalment, de tot el que desitgem.
Qualsevol humà s'hagués despesperat. Qui sap si podríem parlar d'un suïcidi. Qui sap si podríem narrar una mort sobtada. Només sabem que entre tanta tristesa percebuda, calia veure els seus ulls plens de llàgrimes. Però sense ànima no hi ha pena. Sense pena no hi ha tristor. Sense tristor és impossible que arrenqui el plor. Conscient, l'escriptor deixa anar una gota de tinta, una gota fina i cruel, que taca els seus ulls i converteix un relat en un drama.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Relat de caricatures

Vaig posar una caricatura al lloc de la diana. Va ser un error, no volia posar la caricatura. Sembla que a alguns no els hi va agradar la meva acció. Sembla que les accions no agraden segons el que són.
El fet és que, mentre jo m'adonava del meu error, el meu fill mirava la televisió. Veia uns homes insultant un país. Veia uns polítics ignorant un poble. Veia uns rics pixant-se sobre uns pobres. I jo no veia tot el que el meu fill veia. 
Un amic em va portar un mocador. Havia de plorar. Un amic em va dur la carta de l'atur. Havia de parar de plorar. No tenia res fet. Només il·lusions i una vida de creativitat que m'havien dut a veure les coses sense consciència. Era clar que jo no tenia consciència. Era innegable que m'havia equivocat. No hagués d'haver posat la caricatura, hagués d'haver posat un retrat.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Relat de punxons

El vigilant de la seda s'acosta sense fer soroll. Porta un element punxant. No vol fer mal a ningú, tan sols protegir la seva senyora. És un guerrer com cap altre. Fidel a una bandera i a un escut. És capaç d'esmunyir-se per qualsevol racó. Tot ho fa per ella i el seu comtat. La bandera és de color negre, l'escut és fosc. 
Avui és un dia com qualsevol altre. Fa la seva ronda per les muralles del castell. Està a la guait de tot el que passa. No vol cap intrús escalant les parets. Camina atent a tots els moviments, però a la cara se li dibuixa un somriure angelical. És un guerrer feliç.
Per l'altre costat del castell s'acosta un bandoler. No vol robar a ningú. Només vol veure la princesa. És atrevit, no té por de res. Es diverteix escapant de la justícia. Porta les eines necessàries i la fe en si mateix. Altre cop ho intentarà, vol acostar-se a la princesa, donar-li la mà. Però quan està escalant apareix el vigilant. L'adverteix dels perills que li vindran si segueix pujant. Li ensenya un punxó. El Bandoler somriu i li diu:
"Vigilant, no sé que vigiles, si les roses es veuen des del jardí, no em fa falta enfilar-me dalt de la torre per veure com surten cada matí".

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Relat d'estacions

El soroll estrepitós del tren arribant a l'estació posa a tothom de peus. Hi ha una gentada esperant el metro. Un cop s'atura, s'obren les portes i la gent baixa. No tothom espera a què els de dins hagin sortit per començar a entrar, però la majoria sí ho fa. Entre els passatgers hi ha un  malalt terminal, l'estant traslladant en metro. Ha de creuar tota la ciutat. Està estirat sobre una llitera. La gent queda amuntegada com anxoves dins d'una llauna. Entre ells, el protagonista, el malalt.
Després de dos revolts controlats, el tren fa un gir inesperat -pels passatgers, és clar- i, sense voler un home li treu la via que connecta una bossa de sang amb el malalt. Aquest fet provoca un esquitx a una dona, que està llegint un llibre de terror. Ràpidament, l'infermer li torna a posar la via. El malalt, però, marejat com està, estira una bossa d'un estudiant que té al costat al intentar incorporar-se. L'estudiant es pensa que algú vol robar-li, es gira i empeny una dona d'uns 40 anys. Aquesta cau a sobre del malalt. Abocant els seus llavis just a l'entrecuix de l'home que aviat morirà. El seu marit -de la dona, parlem- s'enrabia en veure-la en aquella posició tan sexual. De l'enrabiada en surt un crit. La majoria de gent s'espanta. El tren s'atura a l'estació -perquè li toca- i tothom baixa. Tothom menys el marit i el malalt. Ells dos continuen el viatge fins a final d'estació. La vida ja no els val res.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Relat de cardar

La Cristina i el Marc fa vuit anys que són parella. De fet, són parella de fet. La seva relació, admirada per molts dels seus amics, té els seus alts i baixos, com els tenen qualsevol altre duet -o per què no, triplet-. El cas d'aquesta història, però, no parla de trios ni de falta de passió; sinó que es centra, segons vol el seu escriptor, en un dia en concret. 
Una nit, d'un 8 de març, és igual de quin any. La parella estava sopant al seu pis del carrer de Mandri. El menú era senzill: truita de patates i pa amb tomàquet. La televisió era encesa i tots dos menjaven sense parlar. La Cristina va aturar-se i va agafar la mà del Marc. 
-Atura't amor, deixa de menjar. Vull que fem l'amor i em facis cridar com mai.
-Ara? Que t'empatolles? No et pots esperar? -Ell somreia, però no de felicitat, sinó d'incredibilitat. Pensava que estava parlant en clau d'humor.
-Ni clau d'humor ni hòsties. -Va dir la Cristina mirant el cel i dirigint-se a l'escriptor-. Tinc unes ganes boges de fer l'amor amb tu. De tenir sexe i cridar. Vull que els veïns protestin i a mi no m'importi. Vull sentir-me satisfeta.
-Ostres preciosa, no podem esperar, sopar i després anem al llit?
-No, no, amor. No m'entens, no vull més del mateix. Vull una relació diferent. Portem vuit anys buscant el punt G i, sincerament, no et sàpiga greu, però mai l'has trobat. Ara m'he adonat que buscar-lo és una estupidesa. M'he alliberat. Estic excitada. Necessito cardar...

dijous, 18 d’octubre del 2012

Relat de línia

Va jugar tant a esborrar la línia que, un dia, després de seguir eliminant paraules i conceptes amb la goma, va veure que ja no tenia límits.
Va cercar aleshores, a la biblioteca més propera, uns llibres d'ètica, que parlessin dels valors i del bé i del mal; però no entenia res del que llegia. Tot li semblava tan absurd com les taques que havia deixat la goma trencada al seu pas destructor. 
Encuriosit pel seu nou estat amoral, es preguntà si anar a l'església o si, per contra, parlar amb un polític. Totes dues opcions li van semblar inversemblants i, per això, les va fer.
Tot el que sentia era una cançó nova, parlada amb una altra llengua. No era com sentir francès o italià, tampoc ni castellà ni occità. Era com escoltar els bascos o els alemanys, un galimaties impossible de desxifrar.
No entenia perquè ara res tenia una valoració justa. Feia coses sense saber si estava obrant bé, però recordava algunes paraules d'aquell capellà que l'adoctrinà de petit: "fill meu, sigues sempre fidel al bé" , li havia dit... al Bé! Si ara no sabia què estava bé i què malament, com volia que en sigues fidel...
No tenia superjo. No hi havia policia ni consciència. Era ell. Només un salvatge més a la ciutat.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Relat de dues

El mirall ho diu clar. Es tracta d'un rostre preciós. És igual si l'espill se situa lluny o a prop. El somriure dispara un tret mortal a qui l'observa. 
A mesura que un s'allunya, es veuen dues figures. Són semblants, però no iguals. El dibuixant prova de posar-les juntes, l'una al costat de l'altra. Agafades de la mà. Desprenen tendresa, complicitat. Caminen per una drecera de la muntanya, en mig de boscos frondosos. Pugen tan amunt que troben les portes del cel.
Allà espera l'Omnipresent. Pocs segons després de veure-les, i avergonyir-se dels seus pensaments, les envia a l'infern. Elles no protesten. Accepten el seu destí. Segurament ja saben, perquè algú els hi ho ha dit, que el cel és massa poca cosa per a elles. Divines com són, sense ales, tenen més poder que el gran ésser celestial.
Camí de l'infern, un home les atura i pregunta a on van. Elles contesten, saben quin és el seu destí, però no quin és el camí. Per això ell els dóna tres llibres, cada un d'ells amb diferents rotllos. Elles el llegeixen i, a mesura que ho fan, baixen i baixen, direcció al centre de la terra.
Però a mitja lectura perden la capacitat lectora. Comencen a veure lletres que no entenen. Senten olor de sofre. Els llibres s'acaben.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Relat de maca

-Gràcies, maca!
-Les teves, maco.
-No, de veritat, gràcies, m'has ajudat molt.
-Sí, sí, tu també.
-Ho dic de veritat... sense les teves gràcies no podríem viure. No seríem res. Vagaríem per aquest món sense saber quines coses valen la pena. No tindríem valors ni consciència. Seríem capaços de fer qualsevol disbarat. Ens tornaríem animals irracionals. Perdríem la cordura. Esdevindríem bojos. Canviaríem de personalitat constantment. No coneixeríem cap criteri. Resoldríem els fets per atzar. Els daus encaminarien la nostra vida. Ni sets ni nous ens caldrien. Només primaveres sense estiu. Així seríem sense les teves gràcies, que ens il·luminen el dia, tant si plou com si neva. El roig de l'alba és meu, quan et veig i m'avergonyeixo...
-D'acord, tens raó. Doncs ja ens veurem un altre dia.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Relat de rapsodes

El rapsode va aparèixer a escena quan ningú se l'esperava. "Mama, vine'm a buscar, les nits ja no són les d'abans... Mama, t'enyoro tant...".
I mentre cantava la seva cançó preferida, els guerrers van entrar a la ciutat amb el fusell a la mà. Els pocs núvols que tacaven el cel blau van desaparèixer. Una nuvolosa grisa acompanyava un so marcat per un ritme descompassat. Queien bombes i els homes saltaven mutilats. No hi havia notes de records ni frases plenes de sentiments. Només una tristor buida al costat de l'home cantant. 
Sabia que aquell era el moment més gloriós que li brindava la història. Estava allà per viure allò i explicar-ho després, no podia fugir. Havia de prendre nota. Calia estar atent a tot el que succeïa. Però hi havia tanta sang, tanta runa caiguda, que els seus ulls s'ompliren de llàgrimes i no li deixaren veure res.
EN mig d'una foscor infinita una mà li acaricià els cabells. Ell estava atemorit. No volia saber si era una mà poc amistosa. Va preferir callar i esperar a veure què passava. Ja no se sentien crits, ni tampoc bombes. Però l'olor de carn cremada continuava allà. Igual que seguia la mà desconeguda tocant el seu cos.
En aquest punt una veu, la veu de la mà, li digué: "Fill meu, vine'm a buscar, res és com abans... fill meu, t'enyoro tant".

dijous, 11 d’octubre del 2012

Relat de processos

Quan la foscor cau a la ciutat, el jove Wird no obre els llums de casa seva. Gairebé no veu res, però s'apropa al moble del menjador i treu una espelma. Està nova, tal i com la va comprar ara ja fa molts anys. L'encèn i va fins al despatx del seu pis. Treu uns folis i un bolígraf i comença a escriure. Queda clar que és una carta, perquè col·loca el nom de la destinatària al costat d'una paraula tan emotiva com "estimada". 
Nosaltres, lectors encuriosits, no sabem de qui es tracta, per això seguim llegint amb atenció el relat, que a poc a poc anirà explicant la lectura de l'escriptura de la carta.
"Sembla que sigui molt el que ens separa. Ets més gran que jo. Molt més gran. Però l'edat no és res quan l'aigua surt de la font. Aquests trenta anys no m'espanten quan taco de tinta aquest full blanc. Estic molt emocionat. Content. Alegre. La serenor és en mi. Penso en tu i sento un retorn interior que em muda anys enrere, tot just quan jo era un adolescent. Va ser aleshores quan vaig tenir el despertar sexual...".
L'excitació comença a apoderar-se d'ell. Decideix parar un moment. Respirar fons. Tranquil·litzar-se. Però amb la calma la veu més clarament i, naturalment, el cos se li escalfa encara més. 
"La teva llenceria era el meu tresor. Amb ella vaig descobrir les formes femenines, amb ella vaig créixer i fer-me un home. D'amagat, quan no hi eres, me la feia meva. D'amagat, quan hi eres, t'espiava mentre dormies".
A mesura que escriu, la suor li va eixint pels porus. A cada paràgraf ha d'aturar-se i treure's una peça de roba. Queda completament nu i segueix amb la ploma a la mà dreta, mentre l'esquerra l'usa per acariciar-se.
"Després de tant de temps, havent passat tantes coses, aconseguint amagar-te tants fets, ara, quan et veig, no m'avergonyeixo, tot el contrari, t'admiro com ho feia anys enrere. Ja no tinc la innocència d'antuvi. Ja no em consola espiar-te. He crescut i la perversió ha vingut a mi. Tot sovint em sento brut, sense decència. Sé que no m'hauria d'acostar a tu, però tinc un desig intern que em porta altre cop a casa teva. Aquesta vegada, però, no m'amagaria a la teva habitació. Faria valdre els meus besos per despullar-te al passadís. Seríem dos éssers madurs, infidels, enduts per una passió prohibida. Seríem dos ànimes abocades al fracàs vital".
La velocitat a ambdues mans. Escriu tan ràpid com es toca. Gairebé no té sang al cervell. Se sent ofegat. Mira el seu reflex, dibuixat a la finestra. Es veu trist i decepcionat. No hi veu ni llençols romàntics ni aromes sensuals, només observa un home sense màscara. Un home que no li agrada. Un engany fet persona. Una depravació del seu ideal. Prem amb força la ploma, la trenca. Arrenca a plorar i es desmaia.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Relat de sols

Mentre la música sonava a tot drap, ella fumava una cigarreta al porxo de casa seva. Vivia a la muntanya, lluny d'aquelles ciutats que tant odiava. Feia un parell d'anys que s'havia separat i, des d'aleshores, no havia mantingut cap tipus de relació seriosa amb ningú. Si bé és cert que algun que altre noi havia pujat a la seva casa, també ho és que cap dels que ho havien fet van repetir mai més.
Començava a fer-se de nit i el sol, en lloc de pujar -com explicava la cançó-, baixava fins a l'horitzó. Una llarga planúria descansava davant seu. Cada tarda veia com el gran astre li deia adéu. I així anava a succeir un cop més. 
La dona es va treure els pantalons i la camisa. Duia un conjunt grana i encara no s'havia tret el barret. No li importava estar mig despullada. Vivia a la natura i, tot sovint, passejava nua entre els arbres del voltant.
Aquella nit no volia sopar. Tan sols desitjava veure el sol marxar i anar a dormir. Per això esperava ansiosa l'últim sospir de la gran bola vermella. El problema va esdevenir quan, en tocar l'horitzó, el sol va rebotar. Ella no s'ho podia creure, però ho va veure amb els seus propis ulls. Embadalida, va restar allà quieta, només vestida de grana, fins que el sol va tornar a contactar amb la línia plana de l'horitzó.
Aquest cop sí. Va marxar. Va dir adéu. I ella, aleshores, va sentir frustració per no haver experimentat altre cop el rebot del sol.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Relat de sal

A les set del matí surt de casa. No ha esmorzat res, però porta una carmanyola amb el dinar i un entrepà per esmorzar.
Té una bona estona fins arribar a la feina, cada dia s'ho pren amb calma. Això sí, arriba puntual. És la primera i obre l'empresa.
Abans de fer-ho, però, dóna dues passes endarrere i dues al costat. Cada dia el mateix ritual. Després, entra i engega llums i ordinadors. A poc a poc van entrant els seus companys i els seus caps.
Un dia més, un dels seus caps s'apropa massa a ella. Sempre l'està agafant per l'esquena. No té pudor i li agafa la mà, tot i que ella li aparta, dia sí dia també.
Uns tres cops pel matí va al bany, ho fa després de xerrar amb aquest cap, va a rentar-se les mans i la cara. Un cop torna a estar a la taula, es tira sal de cuinar per sobre del palmell de la mà esquerra. Tanca el puny i compte fins a quatre. Acte seguit torna a posar la sal al pot.
Avui, un dels seus companys, se li acosta i li agafa el pot. "No ho facis" li adverteix ella. Però ja és massa tard. Ell se l'endú i el tira per la finestra.
-Prou d'aquestes estupideses, no veus que t'estàs tornant boja? -Crida ell.
-Boja jo? Mira't. Mira on treballes. Mira què fas cada dia. Creus que és molt normal la teva vida? Creus que el meu pot de sal és més rar que la teva forma de tractar els fills?
-No et fiquis amb la meva família, maleïda siguis...
L'ambient s'ha escalfat. Els crits se succeïxen. El cap surt del seu despatx i intenta posar ordre, però quan l'agafa a ella, alguna cosa passa. Un gest, una mirada. L'odi surt de dins seu i la dona, que havia sortit de casa amb una calma excepcional, agafa una grapadora i l'estampa contra el cap del seu cap.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Relat de pedals

Després de creuar tota la ciutat, comptant les pedalades de cent a zero, va aturar-se a un xamfrà. El trànsit era dens i l'ambient tens. Clàxons fent brunzir el seu mec-mec i boques deixant anar insults poc treballats. Sense fer cas a ningú, va treure una ampolla de la seva bossa, un whisky barat. Se la va  beure de cop. A Sant Hilari, que diuen.
Tot seguit, va tirar l'ampolla a un contenidor de reciclar. Que anés begut no vol dir que fos un porc. Va reemprendre el camí pedalant i, finalment, va veure el seu objectiu. No hi havia més de cent metres entre tots dos. Sabia que aviat hi arribaria. Però els semàfors van començar a caminar. Es creuaven per davant seu. Les botigues tancaven portes i obrien finestres. D'allà sortien capellans repartint pastissos. Les rajoles saltaven al seu pas, construint castells darrere seu. Els homes el saludaven, les dones aplaudien, els nens xiulaven, els gossos saltaven.
Cada cop quedava menys i ella estava allà davant. Esperant. D'esquenes. Vestia una samarreta negra, texans i bambes. Duia els cabells solts i parlava amb algú. Ell va agafar una velocitat punta descontrolada, la bicicleta es va convertir en un coet. El seu camí va esdevenir una línia i, tot just arribar, amb la roda per davant, el preciós cul li va servir per aparcar.

divendres, 5 d’octubre del 2012

Relat de trampes

Posa la ràdio. Aixeca les persianes. Els raigs solars entren descarats al menjador. Obre el finestral. L'aire fresc de la muntanya envaeix la casa. 
Els ulls encara estan mig clucs. Poca aigua ha passat per la seva cara. Els somnis duren entre cella i cella. Camina mig adormida. És desperta, però no conscient. No ha dormit bé. Potser ha tingut por de tenir alguna desafortunada visita nocturna. Potser ha malgastat la nit mirant si venia algun admirador desitjat.
Prem la porta de l'armari i observa, amb sorpresa, que ja no hi són les estovalles. Ara és quan es lleva. Els ulls se li obren de bat a bat. No hi ha lleganyes entre les pestanyes. No hi ha badalls entre els suaus llavis. Ha caigut del món oníric i s'acaba de despertar. Tot succeïx ràpid. No pot reaccionar. Es queda aturada. La taula ja és parada. Ell, que se la mira amb un somriure d'orella a orella, ha preparat l'esmorzar.
Té un llibre a la mà. Les ulleres posades. I un ull se li clou lentament per fer-li l'ullet. 
Ella dibuixa un somriure, però després se n'adona de com va vestida. Camisó vermell. Curt. Per sobre dels genolls. Tela de poble. D'aquelles que no marquen tendència. 
El roig del vestit queda deslluït, ja que la seva cara adquireix un to rogenc més fort. Se sent avergonyida. Se sent ultratjada. S'enfada i critica el seu admirador.
"Fas trampes", li diu ella. "Ho sé", contesta ell. 
És en aquest precís moment quan el lector salta a l'acció i exigeix una història eròtica. Ho reclama amb insistència. Diu que és el que millor se li escau. Promet que lluitarà fins aconseguir-ho. No li importa tacar de sang l'escena. 
El protagonista, però, no vol perdre la seva condició d'home juganer, així que deixa el camí lliure al lector. Que surt de les pàgines centrals del llibre i entra al menjador.
Ella no vol, però se'n va amb el lector. Ell no vol, però deixa que se'n vagi amb el lector.
Els crits de plaer d'ells dos són l'horror dels somnis d'ell. Que s'aixeca l'endemà amb els ulls encara mig clucs. Poca aigua ha passat per la seva cara. Els somnis duren entre cella i cella. Camina mig adormit. És despert, però no conscient. No ha dormit bé. Potser ha tingut por de tenir alguna desafortunada visita nocturna. Potser ha malgastat la nit mirant si venia la seva admiradora desitjada.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Relat de foc

"Escolta, estàs sola avui?", canta l'home americà a la ràdio, mentre condueixo per la ciutat. A mitjanit no hi ha trànsit. És fàcil perdre's pels grans carrers i trobar una sortida de l'urbs. Encamino la muntanya. M'allunyo de l'asfalt. Pujo fins a dalt del turó, condueixo amb tranquil·litat, avui no vull córrer, només necessito moure'm d'un costat a l'altre per aquestes revolts de l'amor.
Quan arribo a dalt de tot, aparco al costat d'un cotxe entelat. A dins, una parella crida i gemega com pot. Sento enveja i surto a caminar. Des d'aquí dalt les llums brillen tant que difuminen la vista. 
M'assec a fumar una cigarreta i localitzo el teu edifici. El fum que trec per la boca viatja fins allà on ets tu. Imagino que estàs desperta. Estirada al teu llit. Sola. Mentre el teu home segueix parlant, furiós, per telèfon. Imagino que tu també mires per la finestra.
M'agradaria saber si tens el coixí entre les cames. Voldria saber si t'estàs mossegant els llavis. Desitjaria volar dels afores al centre de la ciutat. Entrar per la finestra i lligar-te al llit. Només em caldria treure't els sostenidors i fer-te un nus als canells. No podries moure els braços. Necessitaries moure el cos. Quan estiguessis roent, suplicaries que et tragués els pantalons. Però no ho faria. Et parlaria a cau d'orella fins que l'ira s'apoderés de tu. Estaries, aleshores, tan calenta. Que faries qualsevol cosa per notar les meves mans descordant els teus pantalons. Qualsevol cosa com, per exemple, quedar-te d'esquenes estirada, només amb les calces, notant la meva mà picar les teves natges.
Després, com tot ésser humà, voldries més. I més. I gemegaries. I cridaries sense importar-te que el teu marit estigués al mateix pis. O que els veïns et sentissin. O que haguessis perdut davant meu la serenitat de la que sempre havies fet gala. Suplicaries que et baixés les calces i et fes l'amor, amb força, agafant-te els cabells, mossegant-te el coll. Prement tant fort que el llit tremolés.
Imagino tot això. M'acabo la cigarreta. I retorno a casa. El meu llit fred i solitari m'espera.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Relat de webcams

Els minuts passaven sense cap mena de gràcia. La Maria estava avorrida a casa. Avui tenia festa. No us pregunteu per què. Perquè no importa. Ja havia anat a comprar el diari, esmorzat a la terrassa, fregat el menjador, llegit trenta pàgines del seu llibre de capçalera i rentat els plats que havia usat el sopar de la nit anterior. 
Estava sola i va recordar el seu marit. Ell estava a Polònia per un viatge de feina que durava tota la setmana. En venir-li a la memòria li va escriure un mail. Un missatge curt,  poc interessant. Li va explicar què havia fet i que ja no tenia res més interessant a fer. Quan va acabar, va esperar cinc minuts per veure si rebia resposta. Però no apareixia cap missatge a la safata d'entrada. Esperant la seva contestació va escriure-li un altre mail, dient-li que li agradaria parlar amb ell just ara, per webcam. Li va explicar que segur que ell estaria content de fer-ho, perquè la Maria només portava un camisó blanc i un conjunt de llenceria fina a sota.
Mentre ho escrivia es va posar calenta. En clicar a "enviar" va notar que quelcom dins seu cremava. Tenia unes ganes boges d'ensenyar-li al seu marit el camisó. Les ganes eren tantes que va recordar que a vegades ell es connectava amb webcam per feina. 
Dit i fet. Ella s'hi va connectar. Però el seu marit no. No volia tancar el programa, per si ell apareixia. Amb el dit picava la taula, com qui clica alguna cosa que sap que no serveix per res, però que fa passar l'estona.
Aleshores va veure com un antic amic es va connectar. Va aparèixer un avís a sota de la pantalla. Ella va dubtar si saludar-lo. I mentre dubtava ell va invitar-la a parlar. 
Val a dir que la Maria ja no recordava ni com anava vestida. Tenia el cos calent i les neurones rumiant quan va ser la última vegada que va xerrar amb ell. Finalment va acceptar i es va obrir una nova finestra a la pantalla. Ell estava molt canviat, semblava un home molt més madur. Portava barba d'un dia i unes ulleres de llegir. Ja no tenia tant cabell, però per contra havia guanyat en maduresa seductora. Pel que podia veure per la finestra, duia una samarreta negra, sense res estampat. I darrere seu hi havia una llibreria plena de gom a gom.
Els dos es van saludar amb un alegre "hola!". I tot seguit van començar a parlar del que parla la gent que fa temps que no es veu. Semblava que la conversa seria com tantes altres, on totes acaben amb la mateixa frase: "hem de quedar algun dia". Però no va ser així. Perquè quan el to de la conversa minvava, ell li va dir: "Saps, tants anys que fa que ens coneixem, i encara no t'havia vist així...".
En un primer moment ella va voler contestar-li "Com?", però abans de què les paraules sortissin de la seva boca es va mirar i va veure que anava vestida amb el camisó. No cal dir que els colors predominants del seu rostre s'aproximaven al roig. La vergonya va ser tal que els dos es van posar a riure. Aleshores la Maria va preguntar-li si es podia esperar, que s'aniria a posar alguna cosa més adequada. Però ell li va dir que "no li havia vist mai res més adequat".
Aleshores el silenci s'apoderà del canal de transmissió. No es digueren res. Només es miraren. Ambdós volien seguir per aquest camí. Ell volia despullar-se. Ella somniava en ensenyar-li que sota el camisó hi havia més coses interessants. Ella desitjava veure'l tocar-se. Ell anhelava un onanisme diferent. Fins i tot ambdós creuaren les cames i les premeren fort.
Aleshores, en mig d'una escalfor cibernètica total, ell apagà la connexió.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Relat de biquinis

L'aigua del mar arriba agitada a la platja. Les onades són altes i l'escuma pren protagonisme. Però els banyistes no tenen por. Una bandera verda oneja amb força gràcies al vent que bufa de Garbí.  Nens que trepitgen tovalloles que no són seves. Pares que deixen les cigarretes enterrades a la sorra. Mares que tiren papers a l'aigua. La platja a vegades es converteix en la plaça de l'incivisme. Però entre tanta porqueria apareix una salvadora. És morena i esvelta. Porta una bossa de mà i un barret de palla. Ella no es dedicarà a recollir tot el que els altres embruten, sinó que redibuixarà aquest trist paisatge aportant la seva bellesa. Quan ha escollit el lloc on estirar-se, es treu el pareo i el col·loca sobre l'arena. Es posa crema solar i desafia l'onatge mullant-se de dalt a baix. En acabat, decideix prendre el sol. Però li molesta el banyador mullat, la sorra que aixeca el vent s'hi enganxa de mala manera. Amb una elegància extraordinària, cobreix el seu desitjat cos i es treu el banyador. De la bossa en treu un altre, d'un color diferent. Se'l posa i s'estira. Passen uns minuts i un nen passa corrent pel seu costat. S'ha quedat amb la cara plena de sorra. Decideix banyar-se i rentar-se. Ho fa i en sortir torna a canviar-se. Té tanta traça que cap dels presents, per molt que mirin, no veu res.  S'estira i s'adorm. El sol li banya de color bru l'esquena. Està còmoda i tranquil·la, però no pot estar a la llum solar tota l'estona, és conscient que necessita hidratar la pell. Per això torna a l'aigua, caminant amb alegres saltirons que eviten que se li cremin els peus. Quan torna al seu lloc, un jove cortesà l'espera. A una mà té un altre banyador sec, l'ha tret de la seva bossa. A l'altra mà, el pareo espera cobrir-la. Però ella, just ara que ha caçat una presa, li diu que marxa. Li ha entrat pressa.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Relat de parcs

Quan el sol ja no cau amb tanta força, els parcs s'omplen de nens. La cridòria ha arribat entre tobogans i gronxadors. Les mestres diuen fins demà als petits. Les mares premen fort les mans dels seus fills. Empentes i somriures. Alguns plors també. La vida del parc ha tornat a començar.
Dos nens es persegueixen. A vegades cau un, a vegades l'altre. Porten els genolls plens de sorra. Les mans vermelles de tant caure. I al rostre es dibuixa un somriure de llibertat que, segurament, mai tindran quan siguin grans.
Les seves mares xerren tranquil·les. Alienes de tot el que passa en aquell camp de joc, elles s'han traslladat a un altre lloc. Les paraules són vehicles, els sentiments són motors. Parlen i parlen. Es tenen confiança. Només de tant en tant s'aixequen, si algun dels fills s'ha fet mal. Sinó, segueixen immerses en les seves històries. Tot són cabòries. Tot són problemes. Però no busquen solucions, sinó compartir la vida.
Passen les hores i, a poc a poc, nenes i nens recullen pales i galledes. Tots tornen cap a casa. És hora de banyar-se i de sopar. La família es reclou sota un sostre de ciment.
Al parc el silenci nocturn esdevé el final del dia. Ni llums ni veus. Només la vida dels arbres, que segueixen immòbils i observadors. Ara descansen, no reben cops ni suporten nens a les seves branques. Però també se senten tristos, orfes, abandonats. La tristor s'apodera d'algun d'ells, però els companys de seguida l'animen, "tranquil, demà tornaran els més petits!".