Relat de la barrina

L'home de barret de palla portava un bastó negre i una camisa blava descordada. Caminava coix, però sense aturar-se. Va creuar el pas de zebra i va desaparèixer.

La furgoneta blanca era més llarga del normal, devia transportar tota mena de menjar, no tenia finestres, potser no volien que es veiés el seu interior. I si a dins hi viatjaven animals salvatges? El semàfor es va posar en verd i va accelerar a poc a poc. En uns segons ja no la vaig veure més.

Quatre dones tapades de dalt a baix arribaven a l'uníson. Conduïen uns cotxets plens d'infants. Els seus passos eren ferms. Tenien clar a on anaven. No hi havia pauses en el seu camí i en uns instants es van esfumar.

Una veïna es dutxava i la sentia cantar. M'enfilava a la finestra i veia com s'ensabonava els pits al ritme d'una cançó brasilera. Ella em mirava i continuava cantant. S'esbandia l'escuma amb aigua freda i tancava l'aixeta, em somreia i cloïa la finestra deixant una estampa grisa i trista.

Un hotel de muntanya acollia els seus últims clients. Havien estat trenta anys oferint llits i esmorzar. Les vistes eren espectaculars, però el negoci havia de tancar. La parella cridava i gemegava tota la nit sense parar. Quan va sortir el sol es van vestir, van robar dues pomes i van marxar.

A la ràdio sonava una cançó de Dire Straits, ningú no l'escoltava. Però ells seguien allà. La comunicació és de dos, mínim. I aquell grup el formaven quatre. Un dia la melodia es va apagar i ningú va tornar a engegar el transistor.

Un avió volava de París a Katmandú. Anava tan ple que alguns passatgers van haver de quedar-se a terra. A mig vol les hostesses servien begudes cares; alguns se les podien permetre, d'altres no. El que van rebre tots a la vegada va ser un sotrac violent i estremidor. Després una caiguda en barrina. Un bucle etern que els pilots no sabien desfer. L'aparell va tocar terra en picat i  aquelles vides es van evaporar a l'instant.

Casasses havia escrit 51 poemes en una llibreta de tapes vermelles, jo me'ls havia llegit en un llibre de coberta groga. Eren plaer per a tots els sentits. Eren un raig directe sense artificioses complicacions manipulades. Eren versos escrits amb ploma de tinta negra, però amb sang i llàgrimes. Un cop vaig llegir l'últim vers, vaig mirar a l'horitzó per no veure res i trobar-me amb mi mateix. El llibre es va quedar, aleshores, tancat.

Relat de les emissores

Sota la branca trencada, allà on naveguen els arbres
de fulles blanques i troncs amb gravats salvatges,
allà on vas orinar sobre els records
de tots aquells amb qui vas compartir les teves natges.

Sobre la gespa seca, plena de fulles caduques
i pinassa agresta, on les rodes del cotxe semblaven
conduir-te a l'abisme guiat per ànimes perdudes,
ho tenies tot i amb tot vas estavellar-te com un meteorit calculat.

S'ha espatllat la ràdio, no funciona ni l'ona curta,
ni l'ona llarga, ni els crits d'auxili per l'emissora secreta.

Aviat les comunicacions seran represes, qui sap si aleshores,
només quan l'asfíxia no sigui la norma, no tot acabi amb unes tisores.

Relat del toc-toc

Toc, toc. Algú truca. Fa estona que dormia i no vull aixecar-me. Qui nassos gosa destorbar-me?
Fa ja massa temps que soc aquí dins, no he comptat els anys, ni els dies, però sí les idees. Hauré de fer força i empènyer, com quan empenyia aquells imbècils a saltar pels singles. No em cal massa força, però sí que noto que no estic en forma. El destorbador continua picant i jo no tinc paciència. Què voldrà? M'està impacientant. No és fàcil aixecar una tapa plena de claus.

Sento música provinent de l'exterior. Estan fent una festa o què? No estic per tarats que vinguin a robar-me. Ja els hi vaig dir als últims que només porto mala hòstia a sobre; ni tan sols amb roba em van voler enterrar.

A sobre la música és insuportable, com si vingués de sota de la terra. Quina estupidesa! Si de sota de la terra en surto jo i no hi ha pas cap soroll ni so.

Per fi rebento les fustes i puc veure, entre les làmines la cara d'un gos assedegat. Collons, es deu pensar que això és un pou i ve a beure aigua. Amb destresa aconsegueixo treure tota la tapa a trossos i m'incorporo com puc. Fa massa temps mort. Ningú al voltant del gosset aquest. Té cara de dòcil, però mai me n'he refiat dels animals, es comporten molt millor que els humans, i això em fa mala espina. L'acaricio i ell em llepa la mà. Si al final serà un bon jan i tot. Veig que té paparres enganxades al seu cos. Ningú no l'ha rentat i els seus cabells resten enganxats amb ronya eterna.

De cop em mossega i crido. Crido tan fort que els companys de cementiri s'aixequen. Feia molt de temps que no deia ni piu. Haver-ho fet de cop em crema la gola. Noto les cordes vocals trencades. Tinc el braç sagnant i les seves dents enganxades mentre em calava la mirada. Intento desfer-me de la seva boca, però no puc. Els seus ullals són molt més forts que els claus que em tenien aquí prostrat.
Estava mort i tranquil i, sense demanar-ho, el gos va aparèixer només per matar-me.

Relat del mont

He vist la mort en vidres trencats.

He vist el castell en flames cremant.

He vist que no hi eres i jo passava volant.

He vist com no veia perquè el món marxava

i jo em quedava d'espectador, esperant,

esperant com qui espera que canviïs de cançó.

Relat de reggaeton

Pobres anglesos, no saben cantar, no saben menjar, no saben què és la catarsi; viuen aïllats en un món de cremes i maioneses supèrflues només per gastar.

Els hi hem hagut d'ensenyar a cridar, a mentir, a plorar. Ho hem fet de cor, com qui cuina a foc lent, ballant entre els riures dels amics, a la llum d'un sol d'estiu que comparteix cortines de pluges siderals.

De tornada he escoltat Elvis Presley plays reggaeton, un disc tan bo com singular. Ningú, ni tan sols el pilot, no l'havia sentit mai. Jo sí, li vaig escriure les lletres de les cançons i ell, més tard, va versionar-les disntintivament amb aquest ritme sense melodia.

Relat to London

Era l'any 65, Apple havia tret l'iphone 13 i jo viatjava en avió per veure els Beatles a Londres. A l'aeroport, ens havíem servit ja quatre rondes de cerveses, més unes llaunes que havien portat els meus amics (begudes d'amagat a l'exterior i de pressa). 

 

Com les hèlix de l'avió feien molt soroll, vaig decidir posar-me auriculars i escoltar A whither shade of pale mentre llegia Murakami. Però la noia del costat no va voler que acabés el llibre i em va interrompre constantment. Val a dir que la seva tossuderia en parlar amb mi va venir forçada. Vaig aixecar-me més de quatre vegades per anar a orinar en tot el trajecte. És habitual en mi anar al lavabo tantes vegades quan consumeixo cervesa. I al principi es va enfadar força, perquè la feia aixecar cada vegada i ella feia morros. Però passda la meitat del trajecte, vam començar a xerrar.

 

A mi em va semblar estúpida, però jo li vaig agradar; no sé per què. El cas és que un dels meus amics em va venir a buscar i jo li vaig dir que estava ocupat, ella ho va sentir i es va suicidar. Sí, al meu costat, clavant-se un llapis primer a l'ull esquerre, després ficant-se'l per l'orifici de l'orella dreta i, finalment, prement amb totes les forces al seu pit fins a trobar el cor desolat que bategava somort de feia ja uns anys.

 

La veritat és que va ser desagradable, jo volia una cervesa, volia parlar amb qui fos, explicar-li que els Beatles i els Rollings no tenien perquè ser antagònics i va i ella es treu la vida allà, al meu costat, sense importar-li que m'hauria pres una cervesa més.

 

L'hostessa em va cridar l'atenció, volia que deixés de cridar, jo estava histèric, tenia tota la samarreta tacada de sang i ja començàvem l'aterratge. On és vist! Tothom amb el cinturó posat i jo amb els auriculars connectats, Warren Zevon explicant-me on anava entre udols. Reagan gunyant unes eleccions frec a frec amb Trump, Teacher baixant-se la faldilla amb Mitterrand a la sala annexa del Congreso de los diputados.  Gorbatxov llaurant les terres que Pujol havia heretat. Putin conduint un sedan del 50 de primera mà. Mandela jugant al Sing Star de la mà de Macron. I de fons... de fons el gran Anguita entonant Victor Jara. I jo sense cervesa i amb la samarreta tacada!

Relat de l'enroc

De les batalles guanyades, la gent en crea estendards que promou
a xarxes efímeres i diaris gastats que ningú llegeix.

De les derrotes, cruels i desfermades, ningú no en parla, ningú no les veu
a la llum de la lluna o sota el sol brillant i asfixiant de l'estiu.

Us parlaré avui de la derrota més atroç que els meus ulls van poder veure
una nit d'obscures sensacions i d'oïdes perfilades en les que creure.

No hi havia ni dames ni reis, cap taulell en què portar un enroc
traïdor i calculat entre els moviments estratègics d'uns alfils perifèrics.

Sense cap sereno vigilant les cantonades ni els canvis de guàrdia,
es van viure moments d'alt risc capitanejats per ombres desconegudes.

Sense cap vanitat ni desig de mort, els carrers van desaparèixer
i els camins es van obrir cap al final, allà on no comença ni acaba la llum del fanal.

Desesperats, els protagonistes no tenien ni guió ni hora de sortida,
demanaven ajuda amb crits d'auxili, però el poder del no-res era superior a cap mentida.

Pujaven els cors grimpadors per balcons inexistents, buscaven ànimes
que ploressin sota una pluja dement, buscaven com convertir-se en mutus servents.

La destrucció, camarades, acaba sent el leitmotiv de tota obra que no comença
ni acaba, quan qui l'escriu només creu en la mort com a sortida d'un somni ple de venjança.

No us pregunteu per què van voler caure des de més a dalt que nosaltres,
no us qüestioneu les accions dels altres, la Bíblia i l'Alcorà s'assemblen al Torà.

Ara ja no queda ni la història ni la ràbia. En el desert de Mahoma cavalquen
uns cavalls sense genets, i tan sols relaten la història els vells als seus nets.

Canvia't les sabates i pregunta't què has fet tu perquè tot vagi així,
jo continuaré errant entre les aigües de la mort, allà on em porti Caront.