dilluns, 31 de març del 2014

Relat de seccions

Pensaments obscurs en la nit clara. Fa estona que llegeix el diari assegut a la finestra que dóna a l'edifici més alt de la ciutat. No porta roba, però ningú el veu despullat gràcies a les grans dimensions del diari que llegeix. La secció a la que dedica més temps és la de necrològiques. No s'ha mort cap conegut, però li agrada veure els comentaris que familiars i amics dediquen als seus estimats. Els homes són com les rates, aprofiten qualsevol moment per regalar menyspreu als qui formen part de la seva vida. 
Els comiats són, en part, salutacions al futur. Diem adéu pensant en conseqüències pròximes, encenem víctimes col·laterals que aviat carregaran els seus míssils per dirigir-los cap a nosaltres o, qui sap, cap a l'acomiadat. Frases lapidàries que enterren juntament amb cucs, màximes totalitàries que volen passar a l'eternitat, però que escriuen sobre paper mullat. Tot és res quan parlem de la mort.
Tanta foscor el fa riure, deixa de llegir i mira per sobre de la part més alta del diari. Per fi la seva veïna arriba a casa. Com cada nit, obre la cortina i es despulla. Va nua completament, però els veïns no la poden veure despullada, llegeix una revista de colossals dimensions. S'atura a la secció del cor. Sempre li han agradat els ambients fúnebres.

divendres, 28 de març del 2014

Relat de cambra

Fa dies que en Roc no dorm. Quan cau la nit i els estels pentinen el cel, s'amaga sota el llençol que li va regalar la seva mare i respira profundament. No passen més de cinc minuts que treu el cap per sobre del llençol i veu, en el fosc ambient de la cambra, tot d'ombres movent-se al seu voltant. A l'instant, allarga el braç i  encén el llum. Ningú és amb ell. Però la pell se li posa de gallina i una brisa freda el despentina. S'aixeca i camina pel passadís de casa seva. Busca rere les cortines, dins del bany, sota les taules... però no hi ha ningú. El pis és buit, per molt que ell pugui imaginar altres coses.

Torna altra vegada cap al llit i tanca el llum. Abans, però, puja les persianes, la lluna i les estrelles faran més planera l'estona en la negror. Res és com imaginem, perquè les llums tènues fan ombres i les ombres fan por. S'ha d'amagar una vegada més sota les robes familiars, sota les penes del passat. Agafa amb força l’extrem del llençol i es cobreix el cap. Plora. Té por. La paüra pel desconegut fa fer-li fer coses impensables. El futur és del tot misteriós, el passat és trist. Arrelat en pensaments antics no pot mirar més enllà. Tanca els ulls i fa un forat a la capa protectora. Veu ombres sobre seu, tocant-lo, acariciant-lo, parlant-li fluixet. La cambra és plena de gent, coneguts, familiars, estimats i odiats. Els vol fer fora, però quan les ànimes naveguen per la ment, no hi ha crit que les pugui exiliar.

dijous, 27 de març del 2014

Relat de canvi

Parles de revolució, parles de manifestacions, t'omples la boca de crits i insults contra els governants i, després, amb el pur a la boca i els bitllets plens t'esborren la memòria per seguir portant maletes de cuir.
Hola, ets tu altre cop, mira al teu voltant, tots són com tu, vesteixen corbates de seda i decideixen la vida dels cosidors de caixmir.
La vida en blanc i negre, com elegants cambrers que porten còctels perfumats a les dones del bon viure, no són meuques, només fan d'acompanyants. De camí, al taxi, les desvestiu, les beseu i mireu per la finestra entelada d'un món aliè al que succeeix a fora. En baixar, uns nens us demanen quatre duros i els aparteu amb menyspreu. Les prostitutes s'escalfen amb un cubell ple de papers arrugats i us en rieu d'elles i els seus vestits estripats.

La vida puja al pis número vint de l'avinguda més important de la ciutat. Clients i proveïdors, tots despullats, a vegades en habitacions equivocades. La nit no acaba amb l'aparició del sol, sinó quan comencen els discursos dels salvadors del món, sobre pedestals i davant de càmeres internacionals. Són els amos del món i parlen de revolució. Parlen de canvi. Canvi d'habitacions...

dimecres, 26 de març del 2014

Relat de camps

En la absurditat del temps descansa el silenci. Més lluny del que el seu braç pot atansar, el sol diu adéu sense cançó de comiat. Dalt del turó se sent la brisa del vespre acaronant la seva cara. Els plataners desfilen en formació de dos al voltant de la carretera. Cap cotxe, cap crit. Només de tant en quan el so distant de les campanes. Els ocells ja fa estona que descansen als seus nius. És el moment d'alçar-se  i retornar cap a casa. El camí, de nit, no és agradable ni tan sols per ell, que ha viscut aquí tota la vida.
En aixecar-se ensopega i cau de morros. La dissortada sort ha vingut a buscar-lo en la pau més esfereïdora de la comarca. Voldria cridar, però no pot. Voldria pensar que si pogués cridar, algú el sentiria; però no és així. Voldria tenir forces i posar-se dempeus, però les cames no li responen.
A menys de deu metres hi ha la porta del cementiri. Un parell de xiprés donen la benvinguda als morts. Una porta negra i obscura no deixa sortir els qui han entrat. La clau, entre la vida i la mort, es forja a partir de la conexió entre l'home i Déu. És necessària la mà humana per fer-la, és de menester el do diví per donar-li sentit.
Estirat a terra observa com la llum desapareix. L'aire és més fred. Ell continua immòbil. La lluna només té la meitat del seu cos per il·luminar un paisatge que, tot sovint, no vol mirar. Són els mateixos camps que fa unes hores eren bells i extensos. Però ara es mostren esfereïdors i tenebrosos. El silenci de la nit es trenca amb el soroll de la porta del cementiri. A poc a poc s'obre de bat a bat. A poc a poc dicta el temps la seva sentència.

dimarts, 25 de març del 2014

Relat de fums

Al bell mig del gris fum que ocupa tot l'ambient de l'habitació, la senyora Fina resta asseguda sobre un balancí. La cadira es mou amunt i avall, com un vaixell ho fa sobre les onades en alta mar. Ella no mou ni un pèl. Té els ulls oberts i la boca tancada. La seva mirada inexpressiva delata, a primera vista, que ja no està en aquest món.
Un bomber entra a la cambra cridant i movent tot el mobiliari. No hi ha foc, només fum. Porta una màscara que li envolta tot el cap. Dins de la càpsula hermètica en la que es troba, sent la seva pròpia respiració, la seva veu, la seva consciència. De cop l'escena s'atura i res es mou. La quietud dura un segon, no més. Davant seu apareix un cavall, corre donant voltes al costat de la senyora Fina, que continua sense moure cap part del cos. L'animal corre tan ràpid que el bomber es posa nerviós. Prova d'aturar-lo, però no pot. Sense saber per què, acaba saltant a sobre del cavall i es veu immers en una acció infinita que el porta a l'eternitat. El bomber cavalca i cavalca, donant voltes al voltant d'una vella morta que s'asseu en un balancí que no para mai, en una habitació plena de fum que ha acabat explotant.

dilluns, 24 de març del 2014

Relat de l'oest

Hi havia una vegada, a l'oest. Un dia, ara fa ja molt temps. L'escriptor bevia uns beuratges màgics amb els seus companys de viatge. Feia més de vint-i-quatre hores que estaven immersos en el món màgic en el que navegaven. No havien dormit, ni falta els feia. Esmorzaven daiquiris, dinaven cervesa i sopaven ginebra.
Hi havia una vegada que parlaven i parlaven, sobre temes mundans i repetitius, discutien i reien. Es drogaven... viatjaven. I mentre a l'oest tot això esdevenia, una estrella es desplaçava pel cel dins d'un coet amagat. Aquest fet no hauria tingut transcendència si no fos perquè un dels viatjants va veure una llum movent-se a dalt de tot. La seva interpretació va ser tan clara com la foscor que corria per les seves venes.
Va saltar de la cadira i es va tirar al terra implorant que baixés aquell astre celestial. L'escriptor i el jutge van riure's del pobre pallasso mort de tristesa. I quan la tristor surt dels ulls, només poden passar dues coses: I va succeir la pitjor de totes. El pallasso de cap per vall, intentant tirar-se pel balcó. El jutge aguantant un peu del pallasso i l'escriptor aguantant l'altre. Més de tres metres separaven la raó terrenal de l'alçada que el balcó els mantenia.
Segurament l'haguessin d'haver deixat caure. Un forat més, una vida menys. Un càrrec dins les motxilles. Però no ho van fer. Van riure mentre sacsejaven les cames del pallasso.
Algunes coses passen per motius espirituals. En Romeu havia anat al balcó a buscar la Julieta i la vida se'ls va emportar l'amor. Així, a l'escriptor li creixia l'ego, al jutge la veritat, i el pallasso seguia sent tan pobre com sempre.
Tots tres reien i bevien, deien i juraven paraules i mentides que la història es va dedicar a esborrar.

divendres, 21 de març del 2014

Relat de flirtejar

Si et sents sord, escolta. Si et veus cec, mira. Si et creus ruc, pensa. Va aprendre el dogma del Senyor Fuji a base de repeticions rutinàries. Sabia recitar tot allò que li havia ensenyat sense dubtar ni un moment. Però, les paraules no sempre porten contingut. Només quan el parlant coneix el que diu. I no era el cas. Tenia el cap ple de suro, però a ulls de tothom era un extraordinari home culte capaç de repetir totes les màximes que el seu Senyor li havia ensenyat.
El dia que ens ocupa, però, es va quedar sense paraules. Sopava amb la dona i una parella d'amics. La gastronomia servida era exquisida, la beguda també. Beure i menjar. Parlar i riure. Calor i calor. Tan la seva dona com la del seu amics aviat es van posar més fresquetes, aquell menjador treia fum. A les calderes del Pere Botero seguien traient carbó a la mina. La maquinària funcionava a la perfecció i, quan van passar dues hores exactes de l'inici del sopar, la seva dona va començar a flirtejar amb el seu amic. Ell no s'ho podia creure. Ja no es tractava de gestos fortuïts amb mans que es tocaven o peus que es roçaven. Carícies provocades, dits a sobre els llavis, mans pentinant els cabells de la nuca...
Tots els dogmes van caure a terra. Després va caure la roba. Besos prohibits que s'exhibien sense pudor. Completament nus gemegant sobre el sofà. Mans agafant natges i boques menjant llavis. Tot davant dos espectadors muts. Ell i la dona del seu amic. No sabien què dir. No sabien què fer. La situació els va superar i, aleshores, ell li va dir: Si tens calor, treu-te la roba.

dijous, 20 de març del 2014

Relat de cansats

Cansat i amb els ulls vermells baixa pel carrer del Raval.  La lluna plena il·lumina el seu pas pels carrers enfosquits. L'empedrat li dificulta el caminar, mes sap que ha d'anar-hi sens falta. Ja fa massa que no hi va i, avui, és un dia especial. Arriba al trencant de la Plaça major i s'atura, davant hi ha la petita església de Sant Medir. La seva estima per aquest edifici va molt més enllà de l'admiració arquitectònica, les sensacions que té quan hi entra són del tot sobrenaturals.
Quan obre la porta, un ventet de lleu força el despentina. És l'aire  impur que s'escapa de les quatre parets que el retenia. És un moment únic, sublim. Sent una excitació interior incomparable i, sense semblar afectat per les circumstancies, actua amb normalitat aparent. Però quan és just davant seu, la veu se li trenca i li costa aguantar-li la mirada. La verge és nua, sense cap dels draps que li acostumen a posar els catòlics. Es mostra així només quan ell s'apropa al temple diví. Els creients diran que no és cert que estigui despullada, és més, una vella que resa a primera fila assegura que va vestida amb texans blaus i samarreta negra, però ell no hi està d'acord. La verge és nua i li dóna el seu cos com  a regal. Ell l'accepta i resa amb devoció. Comença l'oració pel coll, connectant amb Déu mitjançant els llavis i els dits. Segueix resant per tot el cos, acariciant els petits pits que la verge li ensenya. No té pausa ni descans. És un devot en ple èxtasi celestial. Ni hòsties ni vi sagrat. Només pell contra pell i la sensació d'actuar seguint les pautes de la Santa Trinitat. 

dimecres, 19 de març del 2014

Relat de viatjants

Quan cau la sorra, granet a granet, sobre l'ampli desert que separa les nostres ànimes, es creen muntanyes que ens allunyen, encara més, de l'infinit oasi en el que somiàvem, tal dia com avui, banyar-nos submergits en l'eternitat de l'aigua desitjada.
A dalt de tot, el cel sustenta un sol que irradia molt més que calor, envia els raigs mortals de Ra. A sota, sense ombra on amagar-se, les passes es fan llargues i feixugues. Res és a prop, si més no en l'estat físic empíric que ell vol notar, car en aquell estadi allò que es veu no és allò que és, sinó el que un anhela i converteix, de ben segur, en real en la còpia de la cova dels dos móns.
Enmig de tanta arena, un miratge. Somriu i avança més ràpid, però aviat desconfia del que veu i creu que no és aigua allò que té tan aprop. Es desanima, no té forces, baixa els braços, s'agenolla, plora, crida amb les poques forces que li queden i es veu incapaç de fer ni una sola passa més.
Acaba mort sobre la sorra del desert, tumbat sobre les dunes immòbil com la dona de Lot. A poca distància del seu cadàver, un petit llac dóna vida a una palmera i, tal vegada, als viatjants que confien en què hi arribaran.

dimarts, 18 de març del 2014

Relat d'erres

Ningú entenia per què, però no li agradava que la classifiquessin com a una meuca. El cert era que feia la seva feina com cap altra. Tenia una tècnica excepcional que la convertia en la candidata número u del seu sector pels segles dels segles.
Dins del despatx s'agenollava i es col·locava sota de la taula del seu cap. Allà li descordava els pantalons i iniciava un moviment bucal de precisió mil·limètrica. Les seves activitats subterrànies acabaven sempre amb una gran esquitxada que ella sabia controlar. No en va, tot allò s'havia de dur en una absoluta discreció. Per això, de tant empassar-se l'orgull i la dignitat -evitant tacar pantalons aliens-, la seva cavitat bucal havia mutat fins aconseguir deformar els òrgans que ens permeten una correcta pronunciació.
Així, al sortir del despatx, amb un somriure intocable, sempre els hi deia a les seves companyes: "informe preparat i enllestit", arrossegant les erres com fan els ratolins que parlen i viuen a les cloaques.

dilluns, 17 de març del 2014

Relat d'asfalts

Ja fa temps que camines pel passeig de baix amb aquell noi ros que no suportaves. Recordo com em parlaves d'ell. Com rèiem al comentar el seu trist caminar. I ara la tristesa és a la meva habitació. Ho provo, però no puc aconseguir-ho, miro al meu costat i m'enfonso.
Vam viure aquella història que tots desitgem, les teves amigues et miraven malament, qui serà aquest noi que se l'endú a tot arreu, pensaven. Els meus amics em van maleir, ho vaig deixar tot per tu i ara tot m'ha deixat a mi.
Parlem de tant en tant i només ho podem fer amb crits. Sense records, només amb rancors plens d'odi. No sé què vaig fer malament, però un canvi de la sort el pot tenir tothom. No em diguis que no, nena, que tu també vas posar llàgrimes al cotxe, tu també vas abandonar aquelles llargues fugides a tot drap.
Torna a mi, ni que sigui en somnis, nena, torna aquí, al meu costat, al llit tan fred que m'acompanya aquesta malenconiosa nit d'hivern. No tinc calefacció ni protecció, no tinc un sostre en el que refugiar-me, però, quan la gent em mira amb menyspreu i em sento una rata vagant pels carrers d'aquesta fosca ciutat, aleshores em vesteixo amb el meu vestit protector, aquell vestit que vaig crear amb el teu cabell negre. Semblo un miner entrant a la feina, concentrat, deixant la vida rere el meu camí. Només em cal un somni ple de desgracia passada, només em cal la teva imatge dient-me adéu i enduent-te tot el que vam ser, per tornar a viure l'asfalt fred que em fa de llit aquesta nit.

divendres, 14 de març del 2014

Relat de grapes

S'asseuen a taula tots els integrants de la família Rocablanca. Un pare, el Roger; una mare, la Roser; un fill, el Roc; i una filla, la Rita. Avui la Roser ha dut la Rita i el Roc al logopeda i els ha comunicat que tenen una disfunció anomenada dislàlia. La seva dicció no és correcte i cal que facin alguna cosa per millorar la pronunciació d'alguns dels fonemes que produeixen. El Roger diu que és una tonteria i que el xerraire de bata blanca els hi ha pres el pèl.
Els nens riuen en sentir el pare parlar d'aquella manera; però la mare deixa anar un crit que converteix el menjador en un tanatori. Ningú s'atraveix a dir res, els gerros plens de flors mortes parlen més i millor que ells. Els quadres, amb dibuixos de jirafes caçades diuen més coses i millor que ells. Les boques resten segellades i la mare treu d'un calaix de sota de la taula una grapadora. Els ulls de fills i pare s'obren de bat a bat.
Amb el dit, la Roser assenyala el seu marit. Gesticula per indicar-li que s'aixequi i s'apropi a on és ella. Naturalment ell ho fa sense protestar. Es col·loca al seu costat i tanca els ulls.
La mare alça el dit índex de la mà esquerre i el posa a sobre dels llavis del seu home. Amb la mà dreta agafa la grapadora i, amb un moviment molt ràpid, aconsegueix grapar-li els llavis.
No brota ni una sola gota de sang blava. Queda clar que el cromatisme de les seves venes és roig, no pas púrpura ni violeta. Primer ha sigut ell, després seran els fills. Caldrà que es mengin tot el que hi ha al plat o acabaran pensant que en boca tancada no entren mosques.

dijous, 13 de març del 2014

Relat de fusters

Tal i com van quedar per telèfon, a les vuit del matí, el fuster s'ha presentat al pis de la Rocío. Encara amb pijama i els ulls plens de lleganyes, obre la porta perquè entri el paleta. Aquest últim s'excusa per haver arribat tan d'hora, es justifica amb la falta de trànsit que ha trobat. Junts repassen tot el que s'ha de fer: canviar terra, arreglar els marcs de les portes i ultimar alguns desperfectes que tots dos tenen ben anotats en les seves respectives llibretes.
Un cop acabades les explicacions, el fuster comença la seva feina. És un professional seriós d'una reputada experiència, tot i ser relativament jove. Ella aprofita per començar la rutina matutina, agafa la muda que es posarà  i es dutxa. Quan ja està vestida i arreglada, pren un parell de galetes i li diu adéu. L'home està estirat a terra, ajustant una peça de fusta que acaba en punxa. Aixeca el cap per acomiadar-se i la veu davant seu, amb el seu somriure maliciós. Mou la mà i oscil·la el cos amb tal gràcia que el seu llarg cabell ros forma una onada simètrica a la que fa la seva faldilla.
Després de sentir com es tanca la porta, el fuster continua treballant, però té l'última imatge d'ella gravada al cap. Les seves cames a la vista i la faldilla aixecada el distreuen per moments. Mes és un professional i, en poca estona, ja torna a estar concentrat en la seva tasca.
Al matí següent, el Roger, que així es diu el fuster, torna a arribar abans d'hora. Ella obre la porta vestida amb un camisó i el fa entrar mentre escolta les seves excuses. El camisó és curt i deixa gran part de les seves cames a la vista, inclús un tros de les natges. Sense dir-se gaire cosa, ell comença la feina i ella es dutxa. Un cop es queda sol, la recorda amb el seu camisó curt i decideix aturar les obres. Li ve de gust conèixer una mica més com és ella. Va a la seva habitació i observa la tauleta de nit. Un rellotge digital, un llibre titulat "The Siege of Trencher's Farm" i un parell de preservatius. A peus del llit hi ha una cadira, on ha deixat la roba usada. Es dirigeix a la cuina i es renta la cara. Després, altre cop es posa mans a l'obra. Té el cos ardent, però segueix considerant-se a si mateix un professional.
Les obres duren una setmana. Cada dia que passa, ella li mostra més carn. Però sempre acaba marxant puntual cap a la feina. Un dels dies, fins i tot, deixa la porta del lavabo oberta mentre es dutxa. Surt el vapor d'aigua i entela els ulls del Roger, que no pot evitar mirar cap a dins. No veu res, la cortina està correguda, però la silueta que forma el seu cos i es projecta en la cortina ja li serveix per encendre els seus sentiments més primaris.
L'últim dia d'obres el Roger arriba i la porta del pis està oberta. Quan entra, escolta la veu de la Rocío  que li parla des de l'habitació: "Tranquil, passa, ja m'he dutxat, avui tinc pressa". La veu mentre es posa la roba interior; ella no es tapa i continua com si res passés. Abans de marxar li dóna els diners de les obres i les gràcies per haver-ho fet tan bé, només cal ultimar un parell de detalls i ella confia que els farà igualment bé, ni que ja hagi cobrat. Així és, és un professional com pocs, acaba la feina i recull el material. Però just quan està a punt de sortir d'aquell pis per sempre més, s'atura i fa mitja volta. Torna a l'habitació, s'estira al llit i acaba de llegir el llibre que ella té a la tauleta de nit. Cada dia ha aprofitat l'estona de dinar per anar-lo llegint i ara no vol marxar sense acabar-lo.

dimecres, 12 de març del 2014

Relat de bumerangs

Qui sacceja molt una palmera acaba amb un coco sobre el cap. Mirem sempre les desgràcies alienes amb un somriure a la boca. No sabem, però, que mentre riem l'aire circula al voltant nostre formant un huracà. Vent del nord que bufa amb força i escombra els residus que es troba per davant.
El bumerang inicia el seu recorregut just quan el llencem. Pensem que anirà molt lluny, que trencarà al seu pas tot el que trobarà. Però no calculem bé la trajectòria, sempre inversa, que acaba realitzant. Si ho féssim, posaríem la mà per aturar-lo i tornar a riure, altre cop, de tot el que ha passat. Mes ningú és capaç de fer-ho. Ni tu ni jo. Ni ell ni Déu. Els paraigües serveixen sota de la pluja, però no quan hi ha tempesta. És aleshores quan surten volant i ens arrosseguen com si fóssim un vaixell sense govern.
Qui de nit es tapa amb el cobrellit acaba suat de dalt baix. Observem les proteccions com escalfors innecessàries. No sabem, però, que en l'escalada abrupta dels que pugen, acaben baixant els mateixos que s'han alçat. A vegades, a més, a un ritme molt més accelerat del que portaven quan han ascendit.

dimarts, 11 de març del 2014

Relat d'ampolles

Mentre parla té la mà enganxada a l'ampolla. Només la deixa anar quan ha d'agafar el got i endur-se el licor dins de la boca. Després, immediatament torna a subjectar el coll de la vella ampolla que li han posat a taula. Ell la mira fixament, observa com la seva blanca mà prem amb força la part menys gruixuda del contenidor. És un moment fàl·lic que no deixa passar. Fent picar els dits mig i gros canvia totalment l'escena. Ja no hi ha més gent a taula. Només ella i ell. No és hora de dinar i, per tant, no hi ha menjar ni beguda. Els seus pantalons negres estan estirats a terra i només va vestida amb una samarreta i roba interior. Ell la continua mirant fixament, observa amb deteniment com la seva mà prem amb força, encara, el seu membre viril. No ha canviat la seva mirada picardiosa. Els seus llavis continuen anant a parar entre les dents.
Quan se n'adona del que fa s'aixeca de cop i deixa anar el fal·lus. Se sorprèn del que estava fent i s'enfada. Sap que tot és culpa d'ell i la seva màgia bruta. Amb poques paraules i un gest hipnòtic redissenya la situació i condueix les persones per on vol. Ella ho sap i està ruburitzada.
Entre crits i insults, la pau interior resta dins d'ell, que continua mirant-la fixament. Observa amb deteniment com es vesteix i, altre cop, fa picar els dits. El dinar continua.

dilluns, 10 de març del 2014

Relat d'esmorzars

En la sequedat del riu descansa la seva ànima. Sense moure's, sense respirar. L'alè ha fugit com l'esquirol quan veu el foc. Passa una suau brisa i remou les quatre pedres que l'envolten. La natura crea un mortuori improvisat. No hi ha cants de missa ni hòsties sagrades; ni tan sols un espantaocells clavat a la creu. Tan sols la sorra en el camí.
Al voral hi comença el prat, una llarga extensió plena d'ordi groc. A quatre grapes seria fàcil perdre's. Dempeus és bell de contemplar. Unes muntanyes delimiten l'extensió daurada. A peu del gran cim descansa el camp.
Ànima i riu. Camp i muntanya. Buit, pla, alt... Del zero al cent la matèria es transforma de forma inevitable.
Les mosques segueixen rondant per sobre dels seus ulls. S'enganxen a les pestanyes i es freguen les mans. Quan una vida marxa, d'altres vénen a escoltar la música de la mort. Les notes són buides i plenes de silencis. Ni negres ni blanques, només el gris de la indiferència. Els animals ronden a prop del seu àpat i, aviat, s'omplirà d'insectes i de rèptils.
En la sequedat del riu, l'home és ara l'esmorzar.

divendres, 7 de març del 2014

Relat de contes

Camarades que dormiu en llits aliens. Companys de guerra que busqueu somnis en coixins impropis. No cerqueu més els desitjos calents fora de la vostra ment. El lladre, el corrupte, el sense nom ja és aquí. Porto dies espiant les vostres malèvoles actituds. Estic aquí assegut, mirant-vos fer el ridícul sense vergonya.
Heu provat d'imitar a déus com jo. Heu jugat a ser predominants quan, del cert, sou dominats per l'espantós i horrible Faust que penja sobre els vostres caps. El càstig que rebreu no serà més trist que el Desmai del jardí perdut. Viureu en la sequedat de les llàgrimes que no broten i haureu de ser, per sempre més, els meus esclaus submisos.
Compartir el llit és viure una experiència única i sublim. Suors mesclades en moviments agitats. En el niu es creen els somnis i en ell moren. Cada nit és una vida. Dormir és viure mons diferents. Acceptar-ho és morir en realitats úniques.
Amics que no m'oblideu ni quan us envio a l'infern, valoreu les paraules del just vencedor mentre us agenolleu davant del sepulcre on sereu enterrats. Ningú gosa imitar els creadors de contes. Ni en vida, ni en mort.

dijous, 6 de març del 2014

Relat de gots

Un home regira una paperera a una de les cantonades de Plaça Catalunya. Està just davant l'entrada d'un dels centres comercials més grans de la ciutat. La gent hi entra i hi surt amb les bosses plenes. No hi ha aturador. És un descontrol consumista. Ell, en canvi, agafa un got de plàstic que encara té una canya a dins. Xucla i escura les últimes gotes que algun turista deu haver deixat.
Al seu voltant hi ha pantalons d'oferta, rellotges de luxe importats, regals per a nens i nenes... Hi ha de tot i no hi ha res.
L'escriptor resta a la cantonada inversa d'on està l'home bevent. Ho veu tot i sent com el cor li batega a mil per hora; com si en poca estona arribés la fi del món. Tot i haver-hi diamants exclusius passant pel seu costat, ningú veu el rodamón. És invisible.
Quan creu que ja no pot escurar més aquell got ple de restes i brutícia, alça la vista i veu l'home del llapis. Deixa el got altre cop a la paperera i creua a poc a poc el carrer. Ho fa quan el semàfor està en vermell. Els cotxes i les motos l'esquiven i fan sonar el clàxon mentre circulen a tota velocitat com si poguessin escapar del ritme atronador del temps. Ell ha deixat de ser invisible durant una estona. Ningú l'atropella, tots han fet un esforç per evitar col·lisionar i trencar la part frontal del cotxe.
El vell arriba just davant del novel·lista i li pregunta com acaba el llibre que està escrivint. La resposta és obvia, li contesta, al final sempre hi ha la mort.

dimecres, 5 de març del 2014

Relat d'elles

Tenia setanta anys i la pell li continuava blanca com la lluna. Aquell dia no portava la roba que sovint duia, sinó que s'havia posat un conjunt que guardava des de feia més de trenta anys. Esperava li anés bé, i així va ser. El conjunt negre estava format per uns sostenidors amb un brodat senzill i unes calces transparents per darrere i llises per davant. El duia poc quan encara no tenia els quaranta, però  un dia va decidir guardar-lo per sempre més al fons de l'armari. Ho va fer en un amagatall secret que només ella coneixia. Allà es va quedar, passant a l'oblit i adquirint aquella plusvàlua que només la nostàlgia sap donar.
Tot just feia una setmana que el va trobar mentre desmuntava el moble. Va ser aleshores quan es va recordar d'ell i va decidir buscar-lo. Aquella peça de llenceria el recordava a ell com les roses recorden la primavera. La recerca va costar una mica, però quan un està jubilat té 24 hores al dia per dedicar-se a les obsessions. Finalment van citar-se i ell va acceptar encantat.
Dos vells arrugats mirant-se sense vergonya. Ella l'esperava a dins del llit. Només hi havia un cobrellit marró, els llençols els havia tirat per la finestra feia una estona. Ell se'ls havia trobat davant la porta de la finca i, sense dubtar-ho, els havia olorat per recordar-la abans de pujar. Ho tenia clar. No volia sexe, no desitjava amor, ni tan sols buscava passió. La volia a ella...

dimarts, 4 de març del 2014

Relat de jardins

Una nit d'estiu, quan era ple hivern, les fulles del seu estimat arbre van començar a florir. Ell s'ho mirava des de dins de casa, perquè no podia sortir al jardí. No us pregunteu per què no podia, no serviria de res si jo no us ho vull dir. El cas és que quan el cel era ple d'estrelles, els núvols van arribar per protegir l'apreciada lluna. Des d'on era no va poder veure aquest grotesc esdeveniment, però va endevinar el que passava observant la bola de cristall que la seva tieta li havia regalat. Seria inútil aturar-se aquí i explicar el dia en què la va rebre, així que no ho faré. Però cal posar èmfasis en la citada bola, ja que era un objecte molt preuat per ell i la seva família. Sovint la miraven com si es tractés de la veritat absoluta, oblidant completament la realitat. Observaven les deformitats que creava al emmirallar-se. Semblaven tots més allargats, amb el nas afilat i les celles estirades cap al front. Només una persona de la família feia cas omís a l'extravagant bola que els ocupava tot el dia: la filla repudiada. Nascuda d'un acte involuntari entre germans, la Maria era del tot especial. Per això ella estava a fora de la casa, mirant el cel i admirant el fantàstic moment en què la lluna és envoltada per núvols passatgers.

dilluns, 3 de març del 2014

Relat d'ambient

És un peix. O això li diu la seva mare just quan la lleva. La Raquel no li fa cas i segueix amb les seva rutina diària. Es renta les dents. Es despulla, es dutxa, es vesteix i baixa a esmorzar. El seu pare li dóna el bon dia tractant-la de peix. Ella se sorprèn, però tampoc no li fa cas. En lloc de cereals li han preparat menjar per a peix. La mare agafa el pot i li escampa pel cap. La petita Raquel s'atabala i crida. Però no hi ha resposta. Els dos pares segueixen parlant de les seves coses. Entre frase i frase la miren i comenten com n'estan de contents de tenir un peix com aquell.
Ella s'alça i marxa de casa enfadada. El conductor de l'autobús, però, li diu peix; les companyes de vehicle també. En arribar a l'escola el seu germà gran -que ja fa estona que és allà-, se li apropa i l'agafa de la mà. La porta al costat dels seus amics i els hi ensenya el seu preciós peix.
El seu plor no afecta a ningú. Tothom ignora els seus sentiments, però en destaca la seva bellesa com a peix. Alumnes, professors, director de l'escola, jardiner, cuineres... tothom la tracta com un peix.
En arribar a casa, allà sobre les cinc de la tarda, omple la banyera, es despulla i dorm allà dins per sempre més, flotant com si fos un peix.