divendres, 28 de març del 2014

Relat de cambra

Fa dies que en Roc no dorm. Quan cau la nit i els estels pentinen el cel, s'amaga sota el llençol que li va regalar la seva mare i respira profundament. No passen més de cinc minuts que treu el cap per sobre del llençol i veu, en el fosc ambient de la cambra, tot d'ombres movent-se al seu voltant. A l'instant, allarga el braç i  encén el llum. Ningú és amb ell. Però la pell se li posa de gallina i una brisa freda el despentina. S'aixeca i camina pel passadís de casa seva. Busca rere les cortines, dins del bany, sota les taules... però no hi ha ningú. El pis és buit, per molt que ell pugui imaginar altres coses.

Torna altra vegada cap al llit i tanca el llum. Abans, però, puja les persianes, la lluna i les estrelles faran més planera l'estona en la negror. Res és com imaginem, perquè les llums tènues fan ombres i les ombres fan por. S'ha d'amagar una vegada més sota les robes familiars, sota les penes del passat. Agafa amb força l’extrem del llençol i es cobreix el cap. Plora. Té por. La paüra pel desconegut fa fer-li fer coses impensables. El futur és del tot misteriós, el passat és trist. Arrelat en pensaments antics no pot mirar més enllà. Tanca els ulls i fa un forat a la capa protectora. Veu ombres sobre seu, tocant-lo, acariciant-lo, parlant-li fluixet. La cambra és plena de gent, coneguts, familiars, estimats i odiats. Els vol fer fora, però quan les ànimes naveguen per la ment, no hi ha crit que les pugui exiliar.