Relat d'asfalts

Ja fa temps que camines pel passeig de baix amb aquell noi ros que no suportaves. Recordo com em parlaves d'ell. Com rèiem al comentar el seu trist caminar. I ara la tristesa és a la meva habitació. Ho provo, però no puc aconseguir-ho, miro al meu costat i m'enfonso.

Vam viure aquella història que tots desitgem, les teves amigues et miraven malament, qui serà aquest noi que se l'endú a tot arreu, pensaven. Els meus amics em van maleir, ho vaig deixar tot per tu i ara tot m'ha deixat a mi.

Parlem de tant en tant i només ho podem fer amb crits. Sense records, només amb rancors plens d'odi. No sé què vaig fer malament, però un canvi de la sort el pot tenir tothom. No em diguis que no, nena, que tu també vas posar llàgrimes al cotxe, tu també vas abandonar aquelles llargues fugides a tot drap.

Torna a mi, ni que sigui en somnis, nena, torna aquí, al meu costat, al llit tan fred que m'acompanya aquesta malenconiosa nit d'hivern. No tinc calefacció ni protecció, no tinc un sostre en el que refugiar-me, però, quan la gent em mira amb menyspreu i em sento una rata vagant pels carrers d'aquesta fosca ciutat, aleshores em vesteixo amb el meu vestit protector, aquell vestit que vaig crear amb el teu cabell negre. Semblo un miner entrant a la feina, concentrat, deixant la vida rere el meu camí. Només em cal un somni ple de desgracia passada, només em cal la teva imatge dient-me adéu i enduent-te tot el que vam ser, per tornar a viure l'asfalt fred que em fa de llit aquesta nit.