divendres, 23 de setembre del 2016

Relat d'aroma

Ma mare era cafè,
cafè o l'aroma de torrada de matinada.
Tots dos ens llevàvem i decoràvem la cuina amb paraules fluixes i carregades de complicitat.
La seva vella bata blava, gastada, plena de borrissols, em saludava quan encara tothom dormia.
Ma mare era cafè a l'albada.


Ara aquella olor de gra cremat és encara ella,
ho és a l'albada i a mitjanit, quan encara tothom dorm o està despert.
No m'importa si és sol o en companyia, però per a cada instant que aquella sensació recorre el meu cos, una eternitat s'apodera d'ella.

divendres, 9 de setembre del 2016

Relat de costat

Estigues aquí, al meu costat, ni que jo marxi, ni que et deixi lluny de mi, vull que sempre hi siguis, per si de cas se m'acudeix tornar.

No sonava cap balada irlandesa a casa dels Soler, tampoc no hi havia el jutge de pau, ni la policia, ni els metges. Tots havien marxat d'allà feia temps, feia dies. Només hi era el senyor Soler i la seva filla. A vegades es miraven als ulls, però també es donaven la mà, es feien algun petó i parlaven, parlaven molt i caminaven molt. D'un costat a l'altre del pis, treien totes les coses de les habitacions. 
Unes caixes antigues, de cartró, que podien aguantar poc pes, eren carregades completament, fins al punt que moltes es rebentaven abans fins i tot de moure-les. "Què hi posem, papa?", li preguntava amb una cara entristida però amb il·lusió. "Tot el que no serveixi, filla".
El senyor Soler era alt i prim, sempre lluïa una barba de dos dies mal arreglada, necessitava ulleres, que eren rodones i petites, i vestia informalment amb qualsevol cosa que trobava dins de l'armari. El cert era que la roba li escollia, a la botiga, la seva muller, però ara que s'havia quedat vidu tot canviaria. Necessitava saber com s'ho faria per planxar-se els pantalons, per cuinar-se el dinar i el sopar, per fer la llista de la compra, per dormir sense plorar. I és que els últims temps havien estat un mar de llàgrimes. Segurament ara trobaria més a faltar els plors inútils de la nit que no pas les abraçades nocturnes. L'ésser humà s'acostuma ràpid a  les noves situacions, però no tothom té la destresa necessària per enfrontar-les amb coratge.
La filla Soler l'animava sovint. En aquell moment estaven netejant la casa gràcies a  ella, per la seva ajuda. Així que tots dos feien coses, tenien el cap ocupat i les mans plenes d'objectes estúpids que, en algun moment o altre, van arribar al pis per guanyar un somriure. Un regal o una compra, un objecte reciclat, tot tenia el mateix destí a la mateixa pregunta: "Papa, això ho vols?". Pregunta que rebia la mateixa resposta per part del senyor Soler ""Si no ho faré servir, no". Amb aquesta lògica absoluta van tirar més de tres cents llibres. Alguns d'ells membres d'autèntiques escombraries de luxe. Però d'altres... si la filla hagués tingut lloc a casa seva, potser, qui sap, potser se'ls hauria endut. En tot cas, no li duia mai la contrària. Per fi ell feia neteja. Potser per despit contra la injustícia de la vida, potser per plantejar-se la vida a partir de nous horitzons i una casa buida de records. Potser per intentar du una vida més normal, més senzilla, més lògica i pràctica.
Els llibres formaven muntanyes i entre les muntanyes hi aparegué Thomas Mann amb la seva màgia, ella se'l va endur, junt amb alguns d'altres clàssics que no volia deixar tirats.
Ell sol a casa. Sense ella, la seva dona. Sense ella, la seva filla. Ell sol a casa esperava poder tenir paret netes i buides, prestatges sense vida ni fotografies. Llibreries sense llibres. Si ja no podia llegir per què hauria de tenir llibres? Si ja no podia viure en parella per què hauria de conviure amb records de parella.
La música va sobreviure aquell extermini nuclear. Ell no n'escoltava, però sabia que algú que vingués a visitar-lo potser, qui sap, potser posaria música mentre s'estirés al sofà. El que tenia clar és que ningú llegiria un llibre per fer temps.
Des de dalt al terrat ella escoltava les campanes. No les havia sentides mai en aquell pis. Ara, però, tot li semblava diferent. Encara no la trobava a faltar, tenia el cor net i la consciència tranquil·la, respirava una netedat vital que la convertia en un vaixell navegant per un llac tranquil i pla.
Aviat les il·lusions esborrarien les tristeses. Aviat parlarien d'ella en passat i amb un somriure. Les seves frases serien posades en un altar, es repetirien i servirien per crear ambients de melancolia. Mentrestant, la casa s'anirà buidant. Convertint les parets en el que són, simples parets on a vegades, a dins, hi ha vida i hi ha mort. Hi ha riure i hi ha plor.