Relat del comiat

Va morir entre les fustes que es va crear, va fugir dins del plor desconsolat de qui mai no ha estimat.

Després de tot, la carretera era massa obscura per algú que no ha sentit mai res més enllà de la duresa que es posa a la mà. I és que no tothom té capacitat de viure més lluny del seu forat.

Cava fort, que aviat t'hi ficaràs. Però cava per dos o més; que de sol no tothom en sap estar.

La marxa ja ha començat, mira els soldats, mira les espases flamants, mira com et saluden, mira com et desitgen... ets el regal de Nadal que acompanya les olives al mercat.

El fum de tabac, l'olor d'aixella podrida i la negror de les dents brutes; ho tindràs tot; com a bon membre de la infanteria que munta qualsevol cavall per no viure la soledat.

I si no vols caure, massa tard; que el pont és derruït per la mateixa destral que vas llençar cridant com un suïcida egoista que tot el que compra són miralls trucats.

Relat de desaparèixer

La vida no s'adapta a ningú,
l'únic que ho fa
són les hores que fugen
entre els dits de les mans
buscant la sorra que seran.

La pluja cau entre les parpelles,
clouen la vida com una papallona
sortint dels pètals
que l'han resguardat
quan queia,
a bots i barrals,
una pluja demoníaca
que ningú esperava.

Allà, sota la parada de bus,
la senyora s'ho mira,
la germana m'observa,
aviat tocarà trempar-se altre cop.

Sweet Virginia, quin escàndol,
torna cap a casa.
No veus que ho destruiràs tot,
o tot acabarà amb tu,
per continuar donant voltes
com un ratolí empresonat.

Et diran que ets un galtes;
et titllaran de traïdor,
sortiràs escaldat
per no haver-los fet sentir
en un ambient acollidor.

Et recordo i em destrueixo,
ni Baudelaire ni Bukowski;
jo era tu
entre la suor que desapareixia.

Ni poesia ni art,
només tots aquells que,
en un moment o altre,
et van trencar el vestit
i em van abocar al desastre.

Relat d'un quadre abandonat

Podràs amagar-te ara
o somriure davant l'entorn amical;
però quan estiguis sola
i el coixí et faci de jutge celestial...
Quan la teva tieta se t'aparegui
i romanguis davant del mirall.


Veuràs que entre totes les ànimes,
les que has perdonat
i amb qui t'has enrotllat,
només n'hi ha una
a qui no podràs enganyar.


Posa't la màscara
i torna a la dansa;
ets tu entre mentides
i un demà que cansa.


Entre tantes pregàries,
Déu et vol ajudar,
però no tens més déus
que tu i les teves dèries
lluitant per sentir-te en el ball
per l'única espècie que
és com tu, al capdavall.

Relat del corc

Noto aquella sensació
i em fa mal.

La conec.

Hi és a l'ensems

que em destrueix.

Penso en com ja l'he viscut

i vomito.

Hi torno un i altre cop.

Sentiria el dolor d'una altra forma

si les avingudes no fossin tan llargues

i les camises tan estretes;

però la ciutat és tan grisa

que aviat les gavines

es cruspeixen les rates

entre crits de baralles

que busquen evadir-se

d'un món que s'han trobat.

El mateix món que cada un de nosaltres

amb les seves penes i misèries

ens hem creat 

a base de tortures mentals

necessitats inventades

i amors destrossats

per excés de miralls.

Posa'm, Rodo,

una primavera on poder morir

entre arbres tristos i plens de vida.

Posa'm, Bono,

un xiscle que m'apropi a la guillotina

sense veure com em torturen.