Relat de la seda

Crec que avui la seda és de rebaixes. 

Mirarem de baixar-la al fons del pou.

No hi ha aigua sense un bon cubell.

Porta’m una corda forta, que aguanti el pes d’un home.

A través de les parets es construeixen murs.

Posem, doncs, maons.

Trenquem, per tant, muralles.

Farcida és la natura de símbols,

de nit quan els llamps i·luminen els trons,

de dia quan el sol cega els morts.

Relat del cercle

L’home s’asseu a la cadira agafant un ganivet amb la mà. Fa dies que es van endur tots els mobles del pis. Només, a petició misericordiosa, va demanar que li deixessin una cadira i un ganivet. La resta van col·locar-ho al camió de les mudances ara ja fa tres setmanes. Vint-i-un dies ofegat per l’alcohol, que s’ha begut a galet. Col·lecciona les ampolles buides en forma de cercle. Cada una al costat de l’altre, rodejant la cadira que no ha usat fins avui. El cercle s’ha anat tancant i per fi no té sortida.

Sona una cançó country al seu mòbil. Obre l’última ampolla que li queda de ginebra. El ganivet segueix a la mà esquerra. L’ampolla a la dreta.

Els segons no són més que notes difoses quan saps que la cançó s’acabarà d’un moment a un altre.

Et vas beure la vida i després tot tenia gust de mort.

Vigila per on condueixes, no tots els revolts tenen camí a seguir.

Camina ràpid i lluny, abans no t’atrapin els dubtes

eterns dins dels peus cansats.

Relat dels pulmons

Entre la calor d'un sol que abrasa la pell i el gel del got que has vessat, res no pot ocórrer perquè la porta és tancada.

Torna a obrir-la, sense vent, sense odi ni rencor.

Aquella capsa de sabates que guardes dins teu, a tocar dels pulmons tan adolorits, amaga la font d'aigües brutes que brollen a mitjanit.

Torna a obrir la porta, sense clau, sense espetec ni fusta trencada.

Ni ganivets zíngars afilats amb la roda empedrada, ni bisturís comprats en rebaixes ensucrades; res no podrà extreure aquest volcà amb olor de sofre gastat.

Deixa la porta oberta, sense por, sense temor ni manca d'esperança.

Relat del fossar

Un peu va caure al fossar,

els homes van cridar;

què fas, què fas!

És el nou himne de la contrada,

se'l saben xics i vells,

i el canten amb la mort a l'entrada.

Elliot a la tauleta esperant el moment oportú,

Rodoreda pensant en Proust i el seu camí.

La mitjanit agafa aquella tempesta de color blau,

la que il·lumina els somnis que no poden,

els que no poden ni gosen,

els que duen llaços trencats

entre les ruïnes de castells devastats.

Aquell forat tan gros del fossar el va engolir,

primer les cames després el cos i,

quan ja no hi havia ni el cap,

s'endugué el seu cor esmicolat.

Negre de púrpura que brillares tant

en èpoques passades, en dies perduts;

torna a cantar l'himne dels homes,

les dones i els gats mutilats.

Poemes sense acabar a l'escriptori desitjant ser cremats,

novel·les començades que tenen una carretera

somorta tots els matins d'agost.

Les hores empenyen i els minuts s'esgoten

en deixalles abandonades del mirall malaguanyat.

Relat dels descomptes

Busco la font de la vida que sadolli la sequedat dels meus ulls plens de decepcions.

Busco aquelles llàgrimes que quan queien feien mal a les parpelles.

Busco la meva mà esgarrapant-me la pell de matinada.

Busco la ferida als artells sagnant a raig.

Busco la paraula morta.

Però no trobo més que el buit que m'atrau sense esma ni forces.

Dona'm aire ple del gust del mango madur.

Lliura'm l'esperit de l'aire que omple els pulmons de l'olor del gessamí.

Entrega el meu cos al batec constant d'un cor embogit.

Regala'm el tacte dels dits fervorosos tocant la meva llengua tova.

Vull oblidar-me del tro i el llamp, si aquests no porten pluja mullada que amari el meu cos inert.

Desitjo sortir de la cristal·lina gàbia que m'ofega nit i dia, atorga'm el dret a sentir un aire fred i uns llavis calents.

Senyora de llarga capa blanca, mestressa de la capacitat pròspera per esdevenir real allò imaginari, llum que emergeix de les tenebres; em rendeixo i m'inclino als teus peus per sacrificar el meu destí. Obsequia'm amb amb una brisa suau d'esperança.

Les ofrenes estan de rebaixes, un descompte o la mort. Una salvació divina o ja mai més.

Relat de la incertesa

Amb tot adherit a la pell, ni la suor pot amb ell ni el seu dolor;

espera algú a la cantonada, hi ha una gentada que fa por.

Tanta crisi, tanta mandanga; ni hòsties

de l'església ni de conveniències.

Aviat és ara quan no hi ets, tard és sempre que no et veig.

És cosa dolça que amb la seva veu s'encalla entre les venes,

és un camí obscur on els drames tenen escenes

continuades en bucles perduts en l'univers dels vençuts.

Després serà demorar les hores sense sentir-te punxa endins.

Crema-ho tot, amb quatre paraules maldites

i maleïdes per qui les sent, particular joc

que cada vegada va creixent. Ignomínia soc

en hores de follia arrabassada: torna'm a abraçar.

Fa temps que exaspera el patiment: desconeixença lila en cels llunyans.

Dolça heroïna, neu blanca,

pastilles de colors que em calmen i m'exciten,

tan legals com il·legals; les teves paraules sonen

a addició pura per la que perdre el cap.