He sentit els cavalls galopar darrere meu. Aixecaven
tanta polseguera que, quan he mirat enrere, els ulls se m'han cegat. M'he cegat
de tu, que cridaves fort que t'ofegaves. M'he cegat de tu, que demanaves auxili
mentre jo estirava la mà, però entre tanta pols no veies res més que el teu alè
inquiet caient en la desesperació.
He vist les flors marcir-se en plena
primavera. Els pètals es desfeien un a un, mentre jo provava d'agafar-los. Els
agafava com t'agafava a tu, sense poder evitar fer-te mal. Una flor sense
pètals és com tu sense cor. Qui te l'ha destrossat provant d'ajudar-te? Qui te
l'ha ennegrit exclamant la seva llum?
He olorat el temps fugint de les meves mans.
Arena contra vidre. Dunes i dunes sense oasi. Vivint en el centre d'un món trencat.
M'he trencat la vida per sentir-me viu i només he creat morts i més morts. A l'interior
de les muntanyes els óssos esperen la meva defunció. Els duran els ossos sense
embolcalls, només adornats amb el meu cor bategant per tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada