dissabte, 25 d’abril del 2020

Relat d'Ate

Se’m fa difícil acceptar que mai no m’has estimat, que sota el cel negre de la nit aquelles llums que projectaves eren dolor d’espines i verí de falsedat. 
Se’m fa una muntanya acceptar Ate dins teu, però cada lletra que hem escrit, cada llibreta plena de versos, és una obra de teatre amb mals actors, un pèssim guió i un final desastrós.
Sonarà el despertador una i trenta mil vegades. Despertarem d'aquest malson que era un somni d'un altre món. Ens cobrirem la faç, la vergonya, la tristor i la ràbia amb el coixí barat que vas comprar per mi. No serviran de res els plors ni els numerets de socors. 
Zero és el número amb el que ens hem amat.

dimarts, 21 d’abril del 2020

Relat perdut

No hi ha aire més brut que sentir que tot està perdut.


Hem desaprofitat tantes coses
que difícilment res podrà tornar a ser.

La pluja ens amara de records que eren bells,
records que no van existir.
Pols bruta escampada en el camí; 
el camí inventat que,
a empentes i rodolons,
vàrem rondar agafats d’un ganivet esmolat;
el sender dibuixat amb guix que,
a batzegades, 
vàrem esborrar odiats per no haver-nos estimat.

N’hem obviat tantes, de coses
que, quan aquestes floreixen,
el dolor és al braser.

divendres, 17 d’abril del 2020

La nostra pell

Agafa el nen en braços. Bressola, gemega, crida. Torna a seure. Escolta, no cridis. Seu d'una vegada. No has vist com encara no ha sortit avui el sol? Som dos, som un, som un fotimer xisclant i corrent pel passadís de casa i encara no hi ha ni llum? Fora de casa no se sent ni una ànima. Els carrers floreixen com deserts d'humans, només asfalt, tan sols el buit i el silenci d'ànimes perdudes sense llar. I nosaltres aquí dalt, amb l'escalfor humana, el caliu dels nostres i la bogeria dels astres. Buides i buides el correu electrònic i es reprodueixen els mails sense parar. Qui hi ha darrere d'aquesta bogeria diària? Maquiavel?

Els analgèsics vénen embotellats, ens els servim de dos en dos. Mai no n'hi ha prou per evitar pensar quin serà el nou repte que haurem d'afrontar. Qui fos a la sala de professors, qui pogués seure mirant els companys i dir-ne alguna de l'alçada del campanar. No hi ha prou psicotròpics per substituir l'aventura d'entrar al despatx del CE i aventurar-te a preguntar.

He vist habitacions de companys, sí. Les he vistes. Semblaven una demostració del pas tronador d'un huracà. He vist la soledat, sí. L'he vist. Dins meu i al costat vostre, com una ombra buida que ens seguia pas a pas. He vist la suor galta avall intentant superar aquesta angoixa que ens destrossa a tots, sí. L'he vista. Apropiant-se de la meva pell només per fer-me notar que això és més dur del que ens pensàvem.

M'he vist plorant, m'he vist trist. Però al cap i a la fi, aquest confinament, com tots, és una muntanya russa, ara amunt, ara avall; com les estrelles, tan lluny i tan a prop; com el cel, tan clar quan vol i tan gris quan dol. Seguirem. Continuarem escrivint el nostre conte sempre i quan hi hagi qui ens el llegeixi.

divendres, 10 d’abril del 2020

Relat dels salvadors

Confinament, diuen. Jo no puc romandre a casa com ells, estirats al sofà, rascant-se el parrús, eructant quan acaben de fer un glop de cervesa i, val a dir-ho, sense dutxar-se! Porcs, que són uns porcs, uns ganduls, uns mandrosos. Ni es lleven del llit alguns d'ells. Tot el dia enganxats a les màquines aquestes, les del jocs, les del joc, les del vici. I a sobre ho fan palès amb orgull a les xarxes. Qui voldria entrar en aquest cercle de perversió que són les xarxes. Tothom criticant-se, tothom dient les pestes dels altres, i qui fa res? Ningú! Tots ells no fan res. Bé, sí. Ara pensen que fan, perquè ajuden a salvar el món. Es pengen cartellets d'arc iris al balcó i surten a aplaudir. Quins collons! Els que salvem el món som a peu del canó, i mai més ben dit, quin canó! Alguns, malgrat tot, hem de seguir obrint, perquè som essencials. Sabeu què vol dir essencial? Doncs justament el contrari de paràsit. Perquè ells són paràsits. Animalons que mengen i xuclen. Beuen i xarrupen i ja ni tan sols follen. Només s'arrosseguen per casa com llimacs, pobrets ells, van nus per la vida perquè han perdut el Nord, la casa, la llar. Tan sols tenen les seves babes que els aguanten, ni les seves famílies. Això sí, es contacten amb tothom per canals digitals. Us felicito, per fi feu alguna cosa útil, així els altres no han de sentir la vostra pudor infernal d'aixella bruta. 

Quan fa que no us renteu? I els que us dutxeu ho feu perquè feu del vostre gimnàs un aparador per a tothom. Poca fe interior teniu que tot el dia heu d'exposar les vostres virtuts. Però per molt somriure que fotografieu seguireu sent paràsits. Insectes que cal exterminar perquè no aporten res a la societat. 

Aquí, a sota, hi som els que de veritat treballem, som els soldats que donem sentit a tot plegat. I per molt que no entri ningú a la botiga, per molt que per vosaltres s'hagi aturat el temps. Aquí seguim, envoltats de rellotges esperant que algú cerqui una pila per tornar a encendre el tic-tac de la vida.

diumenge, 5 d’abril del 2020

Relat de Tiger

Era dimarts, o dijous, el dia que et tocaves els ous.
Treus pit, et molesten i poses Tiger Feed
a tot drap pels auriculars nous.

Ni ahir ni avui, el temps no compte.
Confinat en els records,
aniries a esmorzar al Tiffany's del conte
de les bruixes i els mags morts.

Prem el botó, vermell o verd,
que tornin a entrar per distreure el professor.
Carn d'olla, fals o cert,
que bulli l'ànim de tota la colla.

Al Roig un cèntim no és una eina,
pasta gansa, pasta morta,
si no treballes, sabrem la teva feina.

dissabte, 4 d’abril del 2020

Relat del lladregot

Fa un parell de dies dormia al meu cotxe, ja sabeu alguns que dormo al cotxe des del dia que el banc em va fotre la casa. Doncs bé, dormia d'aquella forma que es pot dormir en un cotxe no gaire ample, ben cuidat fins que el vaig convertir en la meva llar, però que a poc a poc s'havia convertit en una cort de porcs. La meva roba era per tot arreu, havia tret la safata del maleter per poder posar les coses de casa i el ferum que se sentia era un barreja de flatulències, menjar i suor. Tants pocs metres quadrats no són una casa qualsevol. Però és la meva.
El fet és que vaig dormir com sempre, fatal. Em llevava cada dos per tres, preocupat per si venia algun lladregot a fotre'm les coses. Un cop al vidre i ja es poden endur tot. No tinc res de valor, però home, quan un no té res els calçotets són prou valuosos. Com dormia poc, somiava molt. Somnis diversos i que poc tenien a veure els uns amb els altres. I saps què? Vaig somiar amb tu. No t'ho creuràs. Però sí. tu eres allà. És igual com fossis tu, alt, baix, prim, gras, vell, jove; qualsevol lector ets tu.

En aquest somni, la meva casa no era el cotxe, no. Era la de sempre. Hi deuria haver algun sopar o vés a saber què. La qüestió és que jo anava pel passadís del menjador cap a la porta i de camí veia la meva dona asseguda al lavabo, nua. Només amb les calces als turmells. Sí, ja saps, aquelles calces negres transparents. Aquelles calces que un dia vas veure a la cadira del dormitori i, com qui no vol la cosa, vas entrar, tancar la porta, i observar en la intimitat. Però al meu somni les calces no estaven a la cadira, sinó als seus turmells, que tenia ben juntets. Ella estava sola i la porta estava oberta. La veritat és que jo, en veure la porta oberta vaig al·lucinar. "Joder, està ple de gent això". Perquè se suposa que hi havia gent a casa. Però no sé perquè no li vaig donar importància. Així que vaig seguir caminant cap a la porta del pis i just un parell de passes després vaig veure com tu sorties del despatx i entraves al lavabo. Tu! Eres Tu! Jo anava a la porta del pis i feia alguna cosa amb les claus, no ho recordo bé. I al tornar us veia a tots dos a dins del lavabo, Ella seguia asseguda i tu estaves al seu costat; t'havies assegut al límit de la banyera, per fora. Val a dir que tu estaves vestit, no malpensis; però ella no. I ella tenia  el  mòbil a les mans i xerràveu. Jo ho veia i no m'ho creia. 

Aleshores decidia quedar-me allà a la porta espiant. Mirant a veure què passava. Però de cop, no sé per què, tu ja no portaves roba (ets un porc!). I continuàveu parlant els dos. Com si res! Completament nus! Jo espiava i veia q tu et posaves calent. El teu membre creixia i es posava dur. Estàveu els dos al bany parlant, asseguts, despullats! Bé, ella amb les calces als turmells. Jo seguia espiant i no deia res. Tu portaves una erecció considerable. Però parlàveu com si no passés res.

Total, que mirava per una escletxa entre la porta i el marc d'aquesta; i al fer soroll us giràveu i em veieu. Aleshores tu li deies: Va, deixa el mòbil. I ella deixava el mòbil al moble del costat i tu l'agafaves a ella com si fos un sac de patates i te l'enduies cap al menjador. Els dos despullats pel passadís. Tu portant-la com un paquet i jo seguint-vos per darrere. Ella no protestava ni deia res. Al menjador, tu l'estiraves al llit del sofà i jo em quedava al límit entre el passadís i el menjador. El que no entenc és que aleshores ja no hi havia ningú a casa, però clar, era un somni! I els somnis són així, capritxosos. Ella estava estirada al sofà totalment despullada. Tu seies al terra, de genolls, al seu costat. Jo us veia perfectament, però cap dels dos em mirava. Continuàveu parlant, però no sé de què. El que a mi m'impressionava era que estiguéssiu despullats i no us importés res, ni que jo estigués allà ni res. Aleshores tu, amb la mà esquerra, li passaves dit índex per l'espatlla i baixaves cap al pit fins al mugró. Ja saps que no té els pits molt grans, els recordes bé, perquè els has vist mil cops. Quan? A la platja o espiant-la, d'amagat. Tu li agafaves el mugró amb els dits i li llepaves. Tenies el seu mugró entre els teus llavis. Jo m'encenia. Tenia una escalfor dins meu que pensava que algú estava obrint una barbacoa als meus intestins. Em fixava bé amb tot el que li feies, amb la seva cara, amb els seus ulls d'excitació. Amb la teva mà dreta, que s'acostava al seu genoll i l'acariciava a poc a poc, pujant cap amunt, per les seves cames, pel seu maluc. La teva mà dreta arribava a l'entrecuix, on li esperava no massa pèl, un pentinat púbic curt, tallat molt a ras. Un entrecuix poblat molt ben cuidat. Però no t'hi aturaves, sinó que seguies amunt, fins arribar a l'altre pit, el que estava sol. Li tocaves el mugró dret i després continuaves pujant per aconseguir el cim. Entre els llavis apareixia el teu dit. L'humitejaves i ella te'l llepava. Un cop ben humit, sense importar-vos que jo estigués allà, us començàveu a masturbar. Usaves la mà dreta per ella i l'esquerra per tu. Semblaves un mico pelant un plàtan en bucle. T'apropaves cara a cara, buscaves un bes, però ella et posava el dit als llavis i evitava el petó. Aleshores, aquell mateix dit, l’introduïa al seu cony i el sucava fins ben a dins. Un cop ple de líquids et tornava a fer el mateix gest. Però no es quedava als llavis, sinó que buscava la teva llengua per l'interior de la boca. Jo estava tant excitat com sorprès. Digeria com podia tot allò. Aleshores, quan ella gemegava més fort a causa del teu moviment dactilar, els dos em miràveu i desapareixíeu. Al menjador no hi havia invitats, no hi éreu vosaltres, no hi era jo. Ningú romania allà. Només un silenci atordidor. S'escoltava el no-res. El buit absolut. El zero continuat. L'absència periòdica. El materialisme pur: mobles, molts mobles. Cap ésser humà, ningú.

La veritat esdevenia real a la mateixa velocitat que la sorra s'amuntega a les dunes del desert.

dijous, 2 d’abril del 2020

Relat de la finestra

Vols veure què escric avui? Si em dius una paraula t'escriuré les escales. Un per un, tots els graons que porten de pis a pis. Un per un, tots els verbs seran saltar, volar, viatjar... Per creuar aquesta distància absurda entre finestres llunyanes.
Vols veure què llegeixo avui? Si em dius una paraula, t'ensenyaré la portada, el llibre, i tot el que hi ha a dins. A dins, a dins.
Núvols enfurismats que porten llamps i trons. Èol empeny tan fort que les branques cauen. Quin mal es faran els amants. No són al carrer, però els seus missatges corren per l'asfalt, arrossegant-se entre gotes perdudes. No arribaran avui, massa pluja entre lector i escriptor. Qui els haurà manat demanar-se ajuda des de tan lluny?
Senyora, deixi'm pas. Senyor, és vostè qui truca cada nit a la porta? No som nosaltres ni són ells. Són les pàgines que corren veloces com Pegàs abans d'enlairar-se en la foscor del camí errant.
On aniràs avui? Aquí, entre lletra i lletra t'hi trobaré si em vindràs a buscar. No crec que vingui, ni avui ni demà. La solitud ens acompanya, no preguis a ningú per mi. Jesús va ser el meu guia i vaig perdre les sabates. Jo les compraré per tu. No les vull, ni aquestes ni d'altres. S'acaba tot tan bon punt comença. Però és bo llegir per pensar que no.

dimecres, 1 d’abril del 2020

Relat de por

Crec que sento un soroll. Ho dubto. Perquè jo no sóc el protagonista. Però m'imagino que ho sóc mentre demano a algú que escrigui una història per mi. Un relat que faci por. Que creï angoixa i que posi els pels de punta, la pell de gallina, els mugrons erectes. Perquè els mugrons, d'homes i dones, poden passar a un estat d'erecció; com el penis o el clítoris. Tot i que si l'entrecuix és molt pelut, llarg com els cabells de Jesús a dalt de la creu, poc es veu l'estat d'excitació, tant d'ell com d'ella. Però cercant, amb cura mes sense lupa, es pot trobar el que es busca. I quan es troba, hom es posa content. Variarà l'alegria segons si és gran o petit el membre trobat. Si està formós o deprimit. Perquè l'estat d'ànim influeix molt en nosaltres. Els éssers humans ara som a dalt, ara som avall. Així com passa a les muntanyes russes, aquelles en les que et desplaces amb un carro, que no és el de la compra, però ho sembla, a tota velocitat per unes pendents que fan por, molta por, molta més por que aquest relat.