dilluns, 30 de desembre del 2019

Relat del 2222


Feia dies que Thomas rondava per la primera planta de l’edifici vermell. Anava d’un costat a l’altre amb una cigarreta a la mà dreta. Una cigarreta apagada i pintada de roig, com si algú l’hagués llepat amb tinta d’un retolador escolar. Per moure’s usava una bicicleta plegable, que mai no plegava; ni tan sols per cap d’any. I és que just el dia que van transcórrer aquestes escenes era l’últim dia de l’any, l’any 2222.

Carquinyolis de vinagre:
-Aviat cauran cases sobre els nostres lladrucs, estimat. Aviat ens veurem lligats als ossos de la façana com si fóssim vulgars cavalls.
-Quan dius que ens veurem mai no sé endevinar a què et refereixes…. creus que ens posaran miralls davant nostre per poder-nos veure? Però si és el cas, pensa que jo ja m’he vist moltes vegades. Tantes com has vingut tu a veure’m i a dir-me el mateix fotut discurs dels ossos.
-A tu no t’importa el que em pugui passar, oi? Tens la vida solucionada. Des que vas tornar amb el teu coet espacial que no dius altra cosa que fotut, fotut, fotut. Fotre és el que et caldria. Un polvo darrere l’altre, amb les grapes ben enganxades al cos i movent-se…
-Calla, per Déu, quin fàstic. D’on vinc jo no les fem aquestes coses. Ni caminem a quatre potes. Tens menjar entre les dents, prova de beure aigua, per favor. Que encara vomitaré.

Bròquil per tot Déu:
-No necessito ningú amb qui parlar. Sóc jo, l’home. El mascle. Tinc el meu ganivet esmolat. Presumeixo de la meva vanitat, però no sóc vanitós. Oh, no. Malgrat tot, parlo com si tingués audiència, malgrat tot encara penso que algú m’escolta. I per què ho faig? Quina pregunta més ben feta, quina retòrica que tinc; caldria molta llengua per poder-me igualar. Jo, el vegetarià que menja només carn. Hamburgueses, botifarres, fetge… tot per mi. En la soledat 
m’ompliré de greix i proteïnes. Al costat d’un vell tros de paper pintat amb els colors de la remor del vent passat, seuré per gaudir del més bon àpat del segle. Porteu-me els plats, traieu les safates. Servents, esclaus; obeïu-me! Que la solitud no us faci por. Són punts i seguits, no pas punts i a part!

Canalons de tinta sense romesco:
Aquí hi hauria d’haver un diàleg entre dues persones d’uns trenta anys. Un dels dos era ros, l’altre també. Un tenia els ulls marrons, l’altre segurament també, tot i que no es pot afirmar amb absoluta certesa. Esquena recta, peus disposats l’un al costat de l’altre. Cadira de fusta i mans que es toquen de tant en quant. Era una conversa amb molta gesticulació. Braços amunt, avall, esquerra i dreta. Aleshores ajuntaren el polze i l’índex, tocaren el colze amb el palmell de la mà, mogueren les falanges com si escarbotessin… Seria com jugar a l’Enredos sense taulell als peus, sinó a les mans. Ja és prou estrany que cap dels dos no es quedés enredat a l’altre. Qui sap sí va ocórrer. No es pot saber. No se sap res del que va passar, perquè els llavis no podien jugar. A vegades, les normes es trenquen i quan només valia no parlar, es van besar.

Gall de vaquer i vinagre amb sifó:
-Acaba la nit quan les lletres dibuixen el meu somriure complaent.
-Acaba la nit quan m’abraces en aquest sofà tan atent.
-On aniràs aquesta nit quan tanqui els ulls i viatgi a l’infinit?
-On aniré no t’ho haig de dir mentre m’acariciïs amb el dit.
-Mira la paret de davant i digues què veus.
-Miro la paret mentre et despullo començant pels peus.
-Treu-me tota la roba menys la corbata, si us plau.
-Treu-te-la tu, que no sóc pas el teu esclau.
-Començarà el joc quan deixis de besar-me i em follis fort.
-Comença el joc si acceptes que no ets res davant del mirall tort.

Braç de paio cantant una rumba etíop:
-Amor.
-Amor.
-Hem viscut tots aquests anys…
-Sí…
-Ara ens toca morir.

dimarts, 24 de desembre del 2019

Relat dels anys


Han passat els anys,
com qui passa un carrer rere l’altre.

Seus abatuda, trista,
sense més tu que tu mateixa.

Les teves perfeccions se t’han menjat
aviat, de pressa,
mentre pensaves que a tu no et passaria.

Però la soledat és teva
perquè no dus altres ulleres
que les de pregunta que et faria.

Per què no has gaudit del que tenies?
Per què has oblidat com fruir dels teus sense manies?
Per què no has aprofitat més enllà dels desitjos que volies?

L’obsessió, com un corcó, que abat
de fusta el cor
i de salnitre el dolor, és teva…
i ja no és de ningú.

Relat de l'udol


Miquel treballava de nit, 
treballava les mentides que havia de dir. 
Faules que l’arrossegaven perdut
als cingles dels desitjos cremats. 

“No segueixIs aquest camí, 
endreça la vida, 
sigues pulcre amb tu mateix,
trenca el teu passat ple de merda i de traïció”.

Si només tingués un instant,
si pogués veure la veritat davant seu:
una gota al palmell de la mà
i tot seria diferent. 

Miquel seguia sense dir res,
continuava el seu sender
lluny dels verbs que li feien mal. 
Cada nit igual, 
de matí el mateix:
una fal·làcia 
i el seu posat impassible;
un somriure que ho nega tot.

Mes els llops udolen fort,
els seus crits se senten més lluny que a prop.
Tornarà altre cop, 
ho farà ahir, demà.
I tal volta, les banderes cauran,
una a una, sense pal.

dilluns, 23 de desembre del 2019

Relat de l'interlocutor


Cel clar d’hivern
de Barcelona em fas estar,
en dies de bufanda com avui,
enamorat fins el moll de l’os.

Os podrit de ràbia i de dolor.
Oh, sí; oh sí,
os corcat per dins i embellit per fora
per dicotomia permanent del camí
en el que erren els nòmades
sense pany ni clau.

Amb el tic-tac clavat
com pistola romanent al clatell
aquest jorn tan bell
i sorprenent en la mesura
que tot es torna blau d’un gris
melangiós d’allò que es té,
es tenia o es volia.

No em preguntis, 
oh, amant interlocutor,
qui és l’ésser que no plora
per falta de llàgrimes
quan al mirall n’hi sobren
a totes les hores mortes.

dissabte, 21 de desembre del 2019

Relat a Coleridge


Era migdia, 
entre crits de nens de la ciutat
molt lluny de la badia,
ell i jo encaràvem la soledat.

Mira per la finestra,
estigues ben atent,
de tots els caps que veus,
només un l’has de fer batent.

Passaven els cotxes lentament,
clàxons i improperis,
més propis de la gent
retinguda en captiveris.

No distreguis la teva ment,
ara sortirà un colom
o un albatros abrivadament.
Dispara-li segur el teu plom.

Pensa en tu; les llàgrimes teves,
la boca trencada
i les alegries seves.
No és l’ocell, és la vida afusellada.

El vell mariner ens escolta,
han passat més de mil anys
i encara se’n coneix la revolta.
És ell i els seus afanys.

dimecres, 18 de desembre del 2019

Relat del malalt

Escolta, vols ennegrir la nit
fins que caigui malalta?

La teva porta és closa
en la foscor de la nostra
habitació; sensació, esperança
d'amargor caient com gotes
de pluja, amb llamps i trons.
Agafa el so, aprofita la llum.

Res no és demà
amb les mans suades i els nervis
de qui no espera
que passin les hores mortes.

Mira, 
veus aquell estel fugaç
creuar el firmament
per sobre els nostres caps?
És la vida.
Som nosaltres.

dimarts, 17 de desembre del 2019

Relat de l’èxtasi

Seu fora de mi.
Respira l'èxtasi
marcat per quatre
alens vora la mar.

Aviat jauré
dos metres sota terra,
no em faran cas
els tossuts mortals
que no escolten 
precs encesos.
Em vull cremar.

Cos immortal
ple de vida
que menja vida morta.

diumenge, 15 de desembre del 2019

Relat del clàxon


És així com la ciutat canta?
Els cotxes, els autobusos i les motos barallant-se. 

Tot d’una un home intenta creuar;
mal pas el de vianants, no cenyit, no advertit.
Són traces blanques que volen ser vermelles.

El clàxon, els crits. Les amenaces que volen
entre finestres mal tancades. 
És matí d’hivern i els homes es relacionen
entre ànimes molt ferides.

Al fons, nens sense pares; mares sense nens.
Rialles i jocs al parc, pols sobre l’asfalt
guanyat un dia més després
de la mort sobtada.

Si no hi ha ganivets hi ha vida,
però encara n’hi ha, dins de butxaques,
a tocar de dits dolguts,
de camins perduts,
de somnis que esborraren
el dia, la tarda, la nit. 
A totes hores.

Relat cromat


Sóc groc quan avantposo
el jo que no existeix
en somnis perduts d’infantesa.

Sóc verd les matinades.
Respiro els anhels que no trobo
en caixes buides de tristesa.

Sóc vermell al creuar,
cec, embogit, embravit,
el passadís de la calor estesa.

Sóc blanc en la tortura
dels meus jo i la fulla caiguda,
sobre el cop d'asfalt fet sorpresa.

Sóc negre sempre.
Adés adés, negre en la foscor dels altres.

dijous, 12 de desembre del 2019

Relat de les explicacions

Explica-li al Sistema Solar que les estrelles volen marxar de l'òrbita especial. Explica-li al desert que l'arena segueix els passos del vent. Explica-li a la vida que s'encamina cap a la mort.
Juli pensava en la seva germana, la tenia al seu costat. La seva bellesa era tan admirable que, fins i tot amb la boca oberta i sense treure alè, continuava brillant com si l'estigués mirant. Hauria volgut abaixar-li les parpelles, acariciar-li les galtes, plorar per ella. Però era incapaç de trencar aquell moment ple de records i bones vibracions. Mans agafades, pupil·la contra pupil·la; llavis a punt de tocar-se i una sensació de foc que només es veia apagada per la fredor del cos d'ella.
Blanca com el paper, els morat dels seus llavis provocaven un contrast més fort que el de la Lluna amb l'Univers.
Explica-li al riu que el seu destí és el mar. Explica-li a les paraules que la seva meta és el silenci. Explica'ns per què s'apaga tot el que brilla.

dilluns, 9 de desembre del 2019

Relat del puzle

Un cop acabin de sonar les campanes, els morts sortiran del cementiri.
Porta roses per a ell,
porta roses per a ella.

-Necessitaràs un puzle sencer.
-Ja tinc el puzle sencer.

-Trobaràs les peces que et falten.
-Ja he trobat qui me les dona.

Les cartes moren a les bústies,
sense enterraments ni capellans orant.

Aviat serà fosc a la ciutat,
diuen que ja és primavera a casa teva.

Relat del castell

Una obscura nit de 1613 han trobat el cap del príncep al llit de la cambra del revolt. Torneu a portar el senyor notari, el poble no es creu que sigui ell. Feu venir el jutge de matinada, cal comprovar si el degollat és aquell que somreia quan la bella dama el cridava.

Soldats i gent de carrer han fet un funeral sobri. Han sobrat fins i tot els capellans que embruten la seva capa. No han volgut saber res de qui predicava el cor abans que el cel. Tampoc han vingut ni reis ni prínceps d'altres reialmes; l'únic regnat amb el que ell creia -deien- era el de l'amor. 

Cop de pala amb sorra, cop de fe sense vida. Encara que han trobat qui volgués enterrar-lo. Arrelaran els ossos entre els arbres del bosc; creixarà lliure un arbre en mig de la natura; serà sempre llavor de nova vida verda entre la boira espessa del feréstec món al qual pertany.

A l'obscura rutina de 2020 han trobat una carta amagada entre els llençols. Ningú no s'atreveix a obrir-la. Ve tacada de sang; sang reial, diuen; sang del poble, creuen.
Obre-la amb compte, princesa, no vessis ni una llàgrima més damunt dels teus llençols tacats d'homes impurs i sense natura. Vigila la missiva no se t'endugui altre cop al bosc, lluny de les pedres i els homes. Tingues cura dels teus vestits, de la teva trista hora en què tot és i res passa.
No et moguis, amaga la teva cara sota el coixí. Res succeïrà ni avui ni demà. Ningú no perdrà el control i seràs una més entre els cortesans de senzill somriure.

diumenge, 8 de desembre del 2019

Relat del desmai

M'alegro per tu, vent del Nord, que trobes nous camins pels que fluir sense l'embat destructor del temps ressonant dins teu. M'alegro per tu, que cerques nous rius per on navegar oblidant el vaivé de la dura escomesa de les onades del mar picant contra la teva fràgil nau. M'alegro per tu, que busques noves paraules amb les que formar bells poemes sense sang ni llàgrimes.
M'alegro tant per tu que, quan la nit cau sobre les estrelles sense llum, t'imagino brillant en altres galàxies i el dolor se'm fa més planer sota el desmai dels somnis perduts.

dissabte, 7 de desembre del 2019

Relat del pintallavis


He provat l’alcohol guarnit amb vidre mòlt. Deixa les dents roents i el cor glaçat. He vestit les ferides amb notes dolces de tardor caduca. 
Pinta els llavis de roig carmí. Els volia cirera o rubí. No ho sap ni ella. Ni tampoc el pintallavis que duu amagat entre els secrets dels seus texans.
El Capità Jack torna a alçar la vela. Volarà el vaixell més enllà del blau cobalt. Ell pensava en un reial o marí. No sap ben bé què vol. Però de colors es desfà la nit quan els records són en blanc i negre.
No tornaran les orenetes, els han prohibit el vol. El gris seguirà sent el seu color, dia rere dia, en un cercle abstractament dibuixat pel cec que ha perdut el control.

Relat del llop


Cada any, quan marxava a Londres per Nadal, tenia la mateixa sensació. El llop seguia allà davant meu, mirant-me com si volgués vendre’m al millor postor. El recordo amb els seus ulls verds, prement fort les juntes facials, creant aquelles arrugues que m’intrigaven tant. No gosava mirar-lo a la cara més de deu segons seguits. Després sempre venia la mort. Jo moria un cop i un altre. De diferents maneres. A vegades per un atac de cor, d’altres per una malaltia, fins i tot havia mort per culpa d’una ganivetada a l’esquena. Tu també, llop meu? El recordo exhalant amb tranquil·litat mentre m’allunyava de la Terra. El recordo impassible en front de tant dolor. Em dessagnava creant un petit toll vermell sota dels meus peus morats.
Ell seguia allà. Observant la meva mort dia rere dia.

dijous, 5 de desembre del 2019

Relat equivocat

Cavalcaré de nit
escoltant la remor del vent vençut.

Em dirà que m'equivoco,
ara i demà,
quan respiro l'aire que m'he endut.

Cavalcaré de nit
sol i amarat en la pluja en què m'he perdut.

Somiaré al vespre
lleus paraules robades
a la indiferència prestada.

Veuré el sol amagar-se
poruc de tanta desconfiança,
atemorit per les fulles caduques de l'albada.

Sentiré la sortida entre les cames, 
davall de cossos nus
esquitllant l'ànima ofegada.