dijous, 29 d’octubre de 2020

Relat del mugró

Cap a on vas mugró satinat?

T'ix el cuc a poc a poc

pel forat que havia d'alletar?


Desapreixen els pèls de l'entrecuix

ensangonat quan, sense pietat,

els arrenco, 

els extirpo,

els succiono,

els xuclo...

amb les dents com ho faria,

si pogués, la fera enrabiada

amb el cor de la seva estimada.


Tens el cos morat.

Dels cops que t'han donat

n'has fet escuts de saliva.

Gasta les llàgrimes negres d'oliva

podrida,

xafada,

deprimida,

esgotada,

trista...

com et mostraves a l'albada.


Les hores són agulles clavant-se

en braços nus a l'espera

de la sangonera que afila

les dents,

les urpes,

les mans,

les navalles

del crepuscle hivernal,

enlluernat del verd de la lluna

que muda de color celestial.

dilluns, 26 d’octubre de 2020

Relat dels xiprers

Suposo que la distància entre aquí i allà
es resumeix: que no n’hi ha.
No esperen xiprers en un bell camí de  muntanya.
Calla, calla,
petita no diguis res,
que som en processó,
el poble és de dol
mentre dorm amb els ulls oberts.

Aviat et miro com si fos jo, ajagut sobre l’asfalt
aquí a dalt del campanar no hi ha vies
quan dormies i ens vam oblidar dels homes més soferts.

Seguirem esperant saber què passarà,
per si de cas m’adormiré escoltant el remor
de la ciutat buida,
dels cotxes que han decidit no passar,
dels arbres que per mi parlen
amb les cotorres que tot sovint s’espanten.

Són tan bells els silencis que els destorbo
amb la música que no trobarem
a l’hora final,
en aquell moment
dels nostres amics deixant-nos la mà,
de les nostres mans tremolant de por,
de les nostres pors absorbint el cos.

Els cossos jauen per sempre més
en la inexistència humana;
el record, però, l’esborrarem
amb la misèria ufana.

dissabte, 24 d’octubre de 2020

Relat de la muntanya

Si jo pogués pujar a la muntanya i no trobés les restes de mi,
de tu, de tot allò que se’ns va menjar
mentre devoràvem el nostre dinar,
el que cuinaves sapastrament,
el que fos… una mica de màgia, si us plau.

T’ho suplico, treu les ganes, aparta els crits,
evita tot allò que els pins no poden cremar.

Si jo pogués viatjar sense haver de trepitjar el cotxe
en el que, desgraciadament, o no,
el teu cos s’ha untat de mercuri a base de suor externa,
líquida, podrida,
hi hauria nois nous al poble en fila.

No els segueixis. Segueix-los.
Diàleg absurd, hi ha massa gent esperant la meva mort.

Allà dalt, on jèiem fent la migdiada,
s’ubiquen les nostres ombres
sota el pinar que ens va sentir gemegar.
Allà dalt, on les rodes punxen
per creure’s amb permís d’apropar-se a Déu,
he vist més serenor que en tot l’infern
cremant els coixins a crits.

Busca’m altre cop entre herbes naturals,
no em portis més lluny dels meus sentiments
animals i vitals.
Som carn menjada sota les ungles,
esgarrapades, ferides i morats.
Què dirà la teva mare? No ho dirà la meva.
Cerca les mentides, teves i meves,
troba l’esperit de tot el que es va trencar.

Verd com les fulles, marró com els troncs,
gris com les pedres;
l’ascenció és tan diürna
que no s’escapen les llàgrimes quan ens odiem.
He vist aquesta escena tantes vegades
que  conec la teva interpretació, vella joveneta,
índia astròloga, trilera de jocs moderns.

M’he fet un lloc sense aire,
no necessito ni aigua ni foc ni vent,
només un alè, un alè més meu que teu;
creu-me, pell de cuir, aquesta guerra no és teva;
fa temps que vas morir,
quan sota les pedres deies que eres meva
però sobre l’asfalt a tots et vas oferir.

Sovint la gent perdona una o dues vegades.
Malgrat els enganys, els amants senten i viuen
sota els paranys de tornar a viure afanys,
però tota pedra té un límit
quan la trenques en l’infinit.

divendres, 23 d’octubre de 2020

Relat de la plaça

De petit anava a missa i recitava el Credo amb cara grisa.
Hi havia nois esperant-me a la plaça de l'església,
jo sempre duia una pilota gastada i suàvem
fins que ens cridaven per anar a rebre l'hòstia amada.

Cada dijous hi tornava, hi tornava 
com qui torna al retorn que no s'acaba.

Aquella placeta amb el seu gran arbre,
aquell campanar vigilant el nostre camp.
Cada dijous em sentia més petit per rebre Déu i el seu far.

No vaig fer amics. Si els vaig fer els vaig oblidar.
Oblidar-se dels amics és beure un gin sense alcohol.

Recordo el mossèn rebent-me,
després de fer una llarga cua desplaent.
No sabia mai què dir-li, 
i tantes coses que tenia per dir!
Amb els anys he après que el silenci és el pal més dur,
però també ens acompanya en la tranquil·litat del temps madur.

Ara, quan condueixes al límit i Déu em ve a trobar,
penso en aquella absència de paraules gastades,
retorno a la fila de l'eucaristia i em permeto,
amb luxúria -si es pot dir-,
ser aquell nen que imagina com fugir d'allà:
Sense poder somriure, sense poder plorar;
tinc ganes d'explotar i no viure el demà.

Sé que mirar-te serà caure altre cop dins del vi sagrat,
sé que parlar-te encetarà el crim organitzat
entre el llom i la cuixa roent.

Dona'm el pa celestial, deixa'm a l'exili
de qui ha triat ser laic per sempre més.
No crec en les santes escriptures,
no hi crec perquè totes les llegeixo del revés.

dilluns, 19 d’octubre de 2020

Relat de plena

Plena del vermell de les cortines
que no tapen ni un bri de la teva pell
bruna de rebre el sol etern;
agafes la copa com agafes
el membre que no vols deixar anar.

Clavaries set puntes al meu cos
sense conèixer les set nafres
sagnants que et fan més religiosa
del que et pots imaginar.
Tens un Credo i el segueixes,
tens una bíblia i la llegeixes,
tens una ermita i la visites;
cap d'aquests llocs llueix la creu 
que deuria dur un emplaçament
sagrat com el teu cos, nu, 
exposat als quatre vents de la tempesta
que és el meu cos, nu,
demanant carn sobre carn
per viure el moment per davant del demà.

I la llum del dia esdevindrà suor seca
sobre els cossos arreplegats
en un racó de l'ample llit,
fet petit per anhel de juntar-se
com aigua i aire en humida nit.

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Relat dels peus

Els peus glaçats i el cor a cent
per hora no hi va, podria; però
aquesta carta mai no arribarà.

Em sento fred a l'ombra de qui
no ha estat al sol. 

Pedalejarem pel pla, 
per aquells camins plens de gent
a l'estiu i tan buits ara.
Ens agafarà la nit i tu voldràs la meva mà
en l'ampla via vora el riu;
allà on els joves van venir ahir i demà,
a gastar les hores els uns amb els altres
ben a prop, com ens agradaria estar
a tu i a mi i, per què no dir-ho,
a qualsevol que no desitgés la distància,
les mans netes i la màscara de carnaval.

Metre i mig no és prou per res, ni tan sols
per oblidar-me de tot el que ens hem fet.

dissabte, 17 d’octubre de 2020

Relat de voler

I volgueres creure que la veritat oculta,
la que s'adorm i et desperta, 
tenia unes cròniques amb les que
aniríem plegats, sense endur-nos l'espill
daurat o no. Potser aquell que la mare,
abans de morir, va trencar quan va caure
escales avall, vida cap al fons.
Aquelles escales les pujava de tres en tres,
jo, no pas ella; que ella no podia; 
ni aleshores ni mai, perquè duia sempre,
i quan dic sempre és sempre sempre,
coses a sobre. Tal vegada un cafè, 
que transportava, sí,
com jo pels passadissos de l'institut,
d'un costat a l'altre. Tal volta una munió
del que fos, coses, pensaments,
preocupacions, rituals, caixes,
ampolles, vaixella, o la mort.
Perquè duia la mort a sobre, 
com tu, que llegeixes pensant que no,
que el final de la vida no és per tu,
però sí. Quan toquen les campanes al poble
és per algú, per qui sigui. 
Un tros de pols, un record,
cendres que no volien ser-ho,
mes ja ho són.
O algun homenot vell i rabiut,
enfadat amb la vida i desitjant la daga al coll.
I és que les escales, sigui a cant de Ferrater
o de qui vulgui baixar-les, ens duen
In eternum a cavalcar amb el Comte.
Serem nosaltres, doncs, qui cridarem
mentre caiem, i no callem, si volem,
de forma indefallent, el verb
o la carn, o l'hòstia que es va alçant.

divendres, 16 d’octubre de 2020

Relat pouat

Feia dies que no baixava al pou del tros.
No caminen les oques fins allà,
fa temps que un home se les va emportar.


Provo de viure a cops de destral,

tallant-me les mans si cal

en un paradís merdós.


Digues, hi ha res per beure quan,

amb la boca seca,

s'acaba la set matinal?


Sense daus ni ganivets es fa, ara,

difícil jugar a la vida que mor;

mira'm, semblo un trist sospir que se'n va.


En aquesta plana no hi ha sotracs

per qui plorar, per qui cridar.

Pols als ulls i sense sang al cor.


Serà un minut etern, allà dalt del turó,

albirant els corbs sobre la figuera,

serà una hora infinita esperant els dracs.


Vaig obviar la paraula dels Déus,

em castiguen, m'obliguen

a la desídia dins la foguera.

dimarts, 22 de setembre de 2020

Relat de qualsevol pàgina

Si la tarda és fosca, ell esgota els minuts amb un llibre a la mà. Pot passar les hores acariciant les pàgines, viatjant a mans de Hesse, Kerouac o Poe. No importa qui truqui a la porta, qui el busqui cridant per la finestra, qui insisteixi a través del telèfon.

Però si l'aire és càlid i la llum inunda els vespres d'estiu, prefereix tancar els ulls i recordar-la viva, joiosa i fervent. Assegut al sofà del menjador, tanca els ulls i la veu davant seu. Acostant-se amb la mirada perduda, dissimulant com una gateta que camina en sigil. Se li asseu a sobre i li pregunta: has caminat mai entre les agulles del temps?

Hom ha tingut una amiga com la LucyAlgú que organitza la vida de tothom, que sempre parla criticant i que, passi el que passi, aconseguirà que els dies siguin rogencs.

A una novel·la ordinària els personatges s’introdueixen per fer-los moure amb llibertat. En un text evaporat, els personatges poden venir i marxar sense sentit. 

La Lucy tenia el do d’humiliar-me i aconseguir que sentís per ella una gran atracció amical. Per més que em trepitgés, m'insultés, em deixés en ridícul… sempre tornava a quedar amb ella. Per què no l'apartava de mi per sempre més? Semblàvem dues amigues rialleres, divertides, molt unides; però per dins meu corria un riu ple de ràbia. Qui s'havia cregut que era? Quin escàndol. No podia escoltar-la sense que em cremessin els dits. Qualsevol dia agafaria un ganivet i... i no faria res, perquè en el fons la volia per sempre més amb mi. Sentia els seus consells i els seguia sense parar-me mai a pensar en si actuava bé. Els seguia tots, tots menys un: el que m'havia d'apartar de tu.

Des d'un inici la Lucy va demanar-me, amb la seva veu autoritària i exigent, que m'allunyés de les teves mans captaires, del teu cor persuasiu, de la teva mirada d'esquer. No li vaig fer cas, maleïdes siguin les seves vocals, sempre tan directes i encertades.

No posis més grava sobre la tomba. Taül fins i tot en això et mostres. La calor crida la ginesta. A cada cop de pala, una branca. No en florirà res de la teva traïció. El verd i el groc no comprenen amargs finals en terra de secà. No demanis una oració per mi. El camí l'he acabat jo sola només per veure com el dolor s'apoderava de tu.

Al poble han construït un pont perquè el riu pugui fluir. No hi ha rastre de la primavera en tot l'any, però caldrà preparar-se per si algun dia tornen les llàgrimes i ell no decideix fugir. Li han lligat les cames a la cadira, només li alliberen les mans per obrir-se en canal a través de novel·les antigues, plenes de pols; que ell neteja curosament abans de començar a llegir.

Tan sols anhela la llibertat de l'ocell que el ve a visitar, que seu a lleixa de la finestra i li mostra el camí als camps i al riu que li han prohibiti. No són els núvols pertinença de tots? Aleshores per què només plou sobre animes mullades?

El blat s'encén i el groc passa a vermell. No hi ha més claror, només l'obscuritat del fum que cobreix el cel d'un color atzabeja que ofega narius i esperances.

Si la tarda és fosca, la soledat segueix amarant els ossos dels amants frustrats.

dilluns, 24 d’agost de 2020

Relat de Lady James

Lady James va a missa cada dia,

no passa per confraria, espera al portal

que la tractin com un animal mort de fred.

 

El seu barret de llana és d'un tsar esmunyedís,

que visqué feliç, que morí d'amargor;

no passà fredor, no patí com ella

en un asfalt sense alegria.

 

Estirada a les escales, jersei sobre jersei,

va abrigada a vegades, no escolta l'Agnus Dei.

No la volen a la porta, el seu posat fa por;

odien la seva ferum forta i la seva cara de dolor.

 

Estimada, vas amar totes les hores,

aquest any, de bones, a ballar no et trauran:

ni ell ni el teu amant.

Segueix, per caritat humana, pidolant amb escreix.

divendres, 24 de juliol de 2020

Relat de la tarda

Assegut vora de la finestra, els vehicles ensordeixen qualsevol música que posi. La calor em molesta tant que ni traient el cap per fora aconsegueixo que les neurones se'm calmin.

No sé bé què estic fent, no sé què hauria de fer. Però en tardes com aquesta, en les que fer res és obligat, recordo la meva mare i la seva copa gelada; asseguda i amb el cap mig cot, mirant-me amb la vista perduda i el pensament absort. Hi ha moments en què tot allò que hem vist en negre, ho comencem a veure en blanc. Són les raons les que ens duen a fer les nostres accions. Aprenem a perdonar pensant que algun dia ens haurien de perdonar a nosaltres.

No són nits, són tardes acalorades, sense res a fer; més que en pensar en tot allò que ens agradaria no haver fet.

En tinc deu, en tinc quinze. Visc ofegat en un vas de dos gels i una llimona. Porta'm records que no siguin del present. Porta'm de la mà i obre el ventilador. Tothom té dret a equivocar-se, però cada error meu val per cent dels errors dels altres. No seré jo qui faci de jutge, però quan la nit s'acabi no vull viure mai més una tarda com aquesta.

dimecres, 22 de juliol de 2020

Relat del colom

El sol brilla i la llum rebota sobre el blanc gastat del pas de vianants d'una de les principals vies de la ciutat. El nombrós pas dels vehicles deixa un soroll ensordidor amb poc espai per a la pausa i el silenci. Els ciutadans passegen aliens als problemes més profunds de la societat. Homes i dones amb bosses de la compra, canalla jugant a bàsquet en una pista a tocar del carrer, gent gran asseguda als bancs i el fum entrant pels narius de tots i cada un dels habitants de la ciutat.

Dos homes es recolzen sobre el mateix tronc d'arbre, un plataner amb la majoria de les fulles verdes, tot i que ja comença a lluir algunes de seques en diferents tons de marró. Cap dels dos es mira a la cara, sinó que dirigeixen les seves mirades (i l'orientació dels seus cossos) cap al mig del carrer, per on circulen motocicletes, camions, cotxes, bicicletes i autobusos de línia.

 

-Mira el colom com cau mort sobre l'asfalt.

-No cau, resta allà, immòbil; però no cau.

-En algun moment o altre haurà caigut.

-Però que ho hagi fet en algun moment en concret de la història no vol dir que ho estigui fent ara.

-A mi em van ensenyar que, mentre no es demostri el contrari, quan les coses passen sempre de la mateixa manera no hi ha cap motiu per el qual pensar en altres alternatives.

-Deixa de pensar en els els filòsofs i centra't en aquest colom. No veus com ens mira? Em fa pena.

-Dubto que ens miri.

-Ho dubtes perquè no li mires els ulls.

-No li miro els ulls perquè és mort.

-Si li miressis veuries que ens està mirant.

-Si és mort no pot veure-hi.

-I això ho podríem posar en dubte?

-Veure-hi és una capacitat. Només som capaços si som, i només som si som vius.

-Aleshores els nostres estimats morts ja no són res per a tu?

-Són en tant que nosaltres els recordem.

-I per què els vols recordar si, en el fons ja no són?

-Perquè mentre els recordem seran.

-Quan dius seran és perquè acceptes aleshores que són. I si són... són capaços, tenen capacitats.

-Els meus estimats morts poden veure-hi?

-Tu te'ls estimes?

-Sí, perquè jo sóc viu i puc sentir.

-Si, tu pots sentir. Te'ls estimes, però ells a tu no.

-Evident, ells són morts.

-Estimes a gent que no t'estima?

-Ells no poden estimar-me, són morts.

-I com són morts, no són capaços.

-Exacte.

-Aleshores, a veure si ho he entès bé, t'estimes a gent que no t'estima perquè no és capaç d'estimar-te.

-És una forma de veure-ho.

-És la teva forma, no pas la meva.

-I quina és la teva?

-Jo només m'estimo gent que sigui capaç d'estimar-me. Per què hauria de sentir res per algú que no és capaç de sentir res per mi?

-No ho sé, és la teva forma de veure-ho.

-Si algú no és capaç, jo tampoc.

-Aleshores, el colom és capaç de veure'ns?

-No, és mort. No hi ha dubte.

-I tu pots veure'l?

-Clar, l'estem veient ara mateix tant tu com jo.

-I com pots veure'l si ell no és capaç de veure't?

 

 

divendres, 17 de juliol de 2020

Relat de la vorera

Hi ha un home assegut a la vorera de davant. No passen cotxes de luxe, ni una limusina. Aviat serà hora de dormir, li diu un vianant. Ves a pastar fang, aquesta no és la teva guerra.

La nit és tan groga com els fanals ens criden en la foscor. Deixa'm tornar-te l'esperança perduda en algun lloc on els lladres ens roben les claus. No hi ha tristesa entre el voral i l'asfalt. No hi ha caliu que pugui tornar-nos més cruels del que ens van fer les ànimes perdudes.

Tira-li una pedra, vailet; tira-li i rebenta-li el cap. No veus com mama sense aturador? Aquesta és la seva vida, aquesta és la seva cançó. Si hagués volgut una existència millor, l'hauria tingut. Mira't a tu, mira tot el que has fet per tenir-me a mi d'amic. Creus que no poden, aquesta gent, aixecar-se i anar a treballar? En quin món vius, vailet? Llença-la-hi ben fort i sortim corrents.

En el ciment reboten els orins que esquitxen els pantalons. Petit riu entre neumàtics que arriba als seus peus. No et moguis, no toquis res, vell potrós. Encara em xafaràs el meu canal, mira què graciós. No porta ni sabates ni mitjons. Talla't les ungles, animal fastigós.

Algú va encendre els ànims com si no hi hagués demà. No el miris als ulls, no trobaràs candidesa ni bona fe. Aquest cel obscur s'hauria de tenyir de vermell amb la sang dels dropos.

Aquí, sota els edificis de nou plantes, hi viuen escarabats que ningú encara no ha trepitjat. Traieu les armes, dispareu a tort i a dret. No pot quedar ni un cor en ple batec. No pot romandre ni una ànima entre les ombres de la mort.

Tornaran els huracans a bufar per la ciutat, abriguem-nos molt i bé.

dijous, 16 de juliol de 2020

Relat de l'amargor

Crec que era un dia de blau fosc,

horitzó mesclat de cel i mar

i les teves cames junt les meves

entrant dins la cala sense far.

 

Parla tant com vulguis,

fes créixer les paraules de cent en cent

com quan ens adormíem

l'un sobre l'altre;

no pas damunt la gespa

ara cobrint l'arena

amb la tovallola entre la gent.

 

Aquests ullets que miren desconfiada

són els que odien la confiança trencada.

Trista és la nostra vida,

amargor en tota la drecera sembrada.

 

Aquells ditets que busquen el meu llom

són els que han traït tantes vegades

no a mi, sinó el teu destí.

Creu-t'ho d'una vegada, hauria estat genial

besar-te sense estar pendent de les mirades.

Relat de la taula

Era ahir quan era avui, fent exactament les mateixes coses, sentint les mateixes precises veus. Era ahir quan esdevenia avui, sense veure el demà diferent al d'ara.

Tancats, cansats; vam preferir semblar a ser per tornar a confinar-nos en la desesperació. Com un creuer de nit trencada en l'obscuritat, sento silenciada l'alta temperatura del glaç que solidifica la sang.

Apareix un fantasma als meus somnis. No són eròtics, no són sensuals. És una cambrera que recull les coses de la taula, primer els coberts, després els plats i, finalment, els gots. Ens quedem sense res més que les estovalles.

Per molt que et preguntin si estàs bé, si tu et sents incòmode seguiràs pensant en aquella frase que et torna el cor inquiet.

M'agradaria que em servissin carn guisada, potser galtes de porc. No s'oblidin de les patates rosses. El seu fill, sempre tan atent, cuidarà la cuina, modernitzarà els plats; però qui sap si podrà mantenir l'encant de la seva mare i la seva tieta.

Se sent el remor de plats i forquilles, s'olora la llenya cremada. El restaurant és el punt de parada per amants del bon menjar i de les orgies prohibides.

És cert, sembla un prostíbul, només seure ja tens cuixa per provar, embotits, tomàquet i aperitiu... Com quan les meuques t'ensenyen les cames i es pugen la faldilla demanant-te que pugis al primer pis.

Aquí es pot beure a porró, embrutant-se, però amb el gust de sentir el rajolí xocant contra les dents.

Hi ha comensals d'edat avançada, però també algun pitram dur i ferm que passa de la talla cent. Pocs són els nens que hi vénen, tot i que quan n'apareix algun el cuiden amb uns plats de canalons o macarrons que els deixen adormits. Aquests fets no passen per alt pels pares, que preparen la llenceria boja que provoca el vi de la casa. No és bo demanar un vi en concret, perdria l'atractiu de tornar-se boig i fer caure tot coll avall.

dilluns, 13 de juliol de 2020

Relat de Cèsar

Cleòpatra després de morir;

amb els ulls tancats per si de cas.

No és espera, és turment.


Tornaran a desaparèixer les ungles llargues,

els caps calbs sense cabells gastats.


Marxaran per aparèixer les buides estances,

els llits fets sense girs improvisats.


Pots donar-li motius per creure't?

Podries esborrar una ment trista

i la seva pista si deixa de veure't?


Cèsar abans de morir;

amb els llavis oberts per si de cas.

No és vida, és patiment.

divendres, 10 de juliol de 2020

Relat de Cleòpatra

Cleòpatra després de morir, aixecà el cap i veié els seus súbdits menjant-se els caps els uns als altres.

-Què feu? Galifardeus… No veieu que us fareu mal?

Ningú gosà contestar-li, car les seves boques eren plenes de menjar humà. Sang, múscul, os. Tot era dins de les cavitats bucals. Ressonava el cruixent crec-crec dels tendons entre les dents.

-Pareu, ditxosos, pareu! trencareu els ossos i a mi els cos.

La nit ombrívola. La nit fosca. No hi ha res quan la nit deixa de ser dia per xuclar el negre.
I tu, quin color ets?

dijous, 9 de juliol de 2020

Relat de la lletra

Amor etern és oxímoron

entre rialles de Déus cruels

que juguen a disparar-nos al front.


No creieu en les dites ni en les abraçades,

se sent a vegades, respectant la distància dels anhels

que disparen per jugar a destrossar ànimes enamorades.


Salten els nanos des de l'escullera, 

voltaretes i cridòria a granel.

Què és el que voleu? Mort o vida entera?


Me'ls miraria amb ganes de plorar.

On ets joventut de fel?

Aparta la mirada si la pots domar.


A cada passa, una angoixa.

Calendari a mà, subratlla el passat de zel.

Absurda lletra, treu-me d'aquesta vida moixa.

divendres, 26 de juny de 2020

Relat de qualsevol

Ella vestia d'esport,
lluia les cames morenes
que em feien enfollir fort.

Pentina't, li vaig dir;
ella va somriure,
però no va sucumbir.

Conduïa a tot drap
quan em recollia,
Si m'havia de deixar
tenia el motor parat.

Besa'm, em va dir;
jo vaig apropar-me,
però no vaig cedir.

Si estires massa la corda fluixa,
quan vius entre mons tan diferents,
acabes sol en una taula coixa.

Per la finestra la vaig veure ballant,
no era un noi elegant,
ho feia amb un qualsevol,
el primer que li havia recollit el guant.

dissabte, 13 de juny de 2020

Relat de la grava

L’home que Gimferrer no menciona porta un tatoo.
No diguis quin, no gosis, per molt que ara
tots en portin, no se’t passi pel cap dir que el mato.

Assassinat en ondes hertzianes, per pocs versos
no escrits. Els que van quedar-se sobre el llit
dels amants que s’odiaven per no donar-se besos.

My Sharona, bateria meva, la joventut és cor pres,
l’edat és cor robat i tu segueixes encara a casa teva
mentre no sé com dir-te que tot s’esvaeix.

Cada pas donat pels veïns al terrat
és ara un passeig infernal
per qui segueix vivint la soledat.

No fruiré de gelosia de la societat amable
que s’abraça i somriu.
El meu odi és profund i remarcable.

Crida, calla. Digues, canalla.
Besa’m, però no massa.
Acaricia’m però de lluny.
Anem junts, però a prop.
Ajuntem-nos, però no follem.

El sexe no ho és tot,
encara que quan cardem
la pell s’oblida de tot aquest sot.
A sota, la grava protegeix els morts que s’enterraren sols una nit d’estiu
rere una nit de tardor, quan s’acabava l’hivern i ja no hi havia escalfor.

Recordaran la memòria dels vius,
trobaran a faltar els discursos dels morts,
es relaxaran amb els nervis dels Déus
quan juguin a deixar-nos morir per no haver jugat a viure.