dijous, 30 de desembre del 2021

Relat de peus i mans

Lligat de peus i mans em van ficar dins de la tassa de xocolata del meu pare. No se sentia més remor que el gos lladrant fort. Amb el cap enfora jo cantava per no ennuegar-me. Sing, sing. Canta, em deia mentre aquell líquid espès se m’engolia sense que pogués fer res. Ara vindrà el melindro, vindrà i em sucarà sense que jo pugui fer-hi res. Que no vingui, cantava jo, desesperat, amb una tristor insuportable, tant insuportable era el meu ego que m’havien deixat sol.

Lligat de peus i mans em van treure de la tassa per salvar-me. Em creia prou feliç com per poder saltar i córrer, però a la primera passa vaig ensopegar i altre cop els morros em van sagnar. Altre cop, com quan era petit i corria per aquella plaça de davant de l’hostal del Senglar. No recordo de qui era el casament, o la comunió. Però era una celebració, segur. I jo m’havia atipat a més no poder. Era hora d’embriagar-se i els nens jugàvem a la plaça, mentre els pares d’uns i altres es tocaven sota els efectes dels narcòtics. Jo corria com ningú, era àgil i m’escapava de les faldilles que em perseguien, fins que vaig topar amb una barra que em va destrossar l’estómac. Des d’aquell dia no menjo bé, no menjo bé la vida que em vull menjar, i acabo vomitant-la. La trec per tot arreu, dins i fora la tassa de xocolata, de mon pare o de qui amablement m’invita a conviure un moment plegats.

Diuen els metges que és millor lligar-me de peus i mans, diuen les doctores que mai no s’em guarirà; no pas la panxa, que prou destrossada està; sinó aquest vòmit etern dins la tassa de qualsevol que s’assegui amb mi per menjar.

Aviat em posaran ulleres de sol, opaques per dins i clares per fora. Creuen que serà millor per a tots -això diu el meu epitafi-, clares per fora perquè tothom em pugui veure millor les entranyes podrides, opaques per dins perquè jo no pugui veure ni destrossar ningú.

Canta, canta. Canta tu que pots, que a mi em tallaran la llengua amb la que emmetzino tots els verbs. Les infermeres tenen la navalla preparada, volen que ragi tanta sang com he fet brollar pels rius dels meus afluents. Rius plens de vermell sense pietat, rius plens de tu ara que m’he buidat de mi.

divendres, 24 de desembre del 2021

Relat de la plaça de Nadal

A la plaça no hi resta ningú.
Tothom que hi és hi suma molt.
Els tolls marquen les llàgrimes
dels vençuts sense sort.
Els llums s’apaguen a poc a poc
amagant les pobres ànimes
èbries que van de tort.

The lead-out i altre cop
se sent la buidor
venint en cotxes de luxe.
Jackson Browne i es repeteixen
les milles solitàries
a cop de baló.

Diuen que és nit de Nadal,
que naixerà no sé qui
que ens salvarà
de no sé qui;
tampoc sé si vindrà
a néixer per aquí.
Però que neixi o no
no dependrà
de la cistella d’aquell noi:
llença, llença-la ben fort
que quan creixis
veuràs que es trenca el cor
i s’esfumen els somnis
siguin de pobre o d’or.

dimecres, 8 de desembre del 2021

Relat de Tan de bo

Tan de bo que tot el que diguessis fos cert;
tan de bo no vomitessis
de matí i tarda i nit.
Tan de bo que jo fos més bo
i portés una vida millor.

Tan de bo tu no estiguessis podrida,
tan de bo no escopissis mentides,
insults, invents i una vida maleïda.

Canta, que la vida ho demana,
amb tothom,
no només amb els altres.
Canta, que la teva vida s’esgota,
i la meva encara més.

Tan de bo algun dia entenguis
que l’odi no és bo,
que l’odi no és un joc.
Canta, que les cames et manen
perquè caminis i no et travis.

Caminant trobaràs més que odiant,
cantant seguiràs un destí
més feliç i cofoi
més joiós i orgullós
més satisfet i ufanós.

Canta, camina i viu,
que estàs tan podrida per dins
que t’oblides de veure-hi per fora.

Canta, salta i reviu,
que estàs tan plena d’odi per dins
que t’oblides d’escoltar-me a tot hora.

Tan de bo no t’hagués fet mal,
tan de bo no me n’haguessis fet tu.
Jo ja no puc més,
quan l’odi no s’apoderi de tu
i hagi passat molt més que un mes
el teu penediment serà cabdal.