dijous, 24 de juny del 2021

Relat de Wells

Explica la història que un home va descobrir un poble on tothom era sord. El citat ésser viu va prendre consciència de tal paratge després de creuar tota una planúria que separava la gran ciutat d’aquell misteriós indret. Anomenat Wells pels seus amics, li agradaven les excursions a peu, matinar, observar els animals i anotar en una petita llibreta tot allò que se li passava pel cap. L’excursionista va tenir contacte amb aquells vilatans mancats d’audició a finals del segle passat. Va ser just un dia que va esdevenir tot el contrari del que havia de ser.

Abans que el sol sortís i el gall cantés per primera vegada, Wells ja duia les botes posades i enfilava un corriol que el permetria allunyar-se de casa seva. No duia res més que la seva vestimenta; ni motxilla ni aigua, ni aquella farmaciola que l’havia salvat tantes vegades. Les raons de la seva deixadesa no eren altres que el malson que el torbava des de feia dies. Sense poder dormir, sense poder descansar, el cervell se li havia anat emboirant. Diuen les males llengües que tal desvariejament no vingué donat per res més que per la veu d’una veïna, que cantava -des de feia pocs dies- cada vegada que ell intentava cloure els ulls i descansar. Era una veu delicada, penetrant, suau. Era la veu més dolça que ell havia sentit mai. Es delia tot el dia per poder-la escoltar, però les forces se li acabaven i havia de jaure on fos. Era en aquell precís moment que la bella dama començava el seu recital i el despertava, en el millor dels casos.

Embogit i fatigat, va aprofitar un instant buit d’aquella màgica veu per eixir de casa i fugir. El camí de seguida se li va fer costerut, però les seves habilitats excursionistes eren més que reconegudes. Amb les cames esgarrinxades i les mànigues estripades s’anava obrint pas per allà on el camí s’acabava. Va creuar camps de blat, boscos de pins, rius secs i rierols plens d’aigua fresca i brillant. Va pujar més de tres turons i va veure l’horitzó cremant. Una forta llum i una columna de fum el van espantar. Atret, aleshores, per una força major, va encaminar-se cap aquell incendi gegantí. A mesura que ell s’apropava, els animals salvatges creuaven per davant seu, escapant d’un escenari segurament terrible i esgarrifós.

Aquell dia, que havia començat fosc i que, després, va inundar-se de la llum potent del sol, va esdevenir fosc i tenebrós. El fum no el deixava veure-hi i l’impedia respirar amb tranquil·litat. Qualsevol humà amb dos dits de front s’hauria allunyat de la zona en flames, però ell no. Ningú no sabrà mai per què ho va fer. Va entrar dins de la gran magnitud fumejant i, un cop a dins -amb el front suant, els ulls mig closos i les orelles patint per l’espetec de la cremadissa-, va deixar de sentir-hi durant un llarg instant.

Wells va espantar-se, no sentia res; però podia recordar les cançons de la veïna que se li apareixia en tots els somnis: Vine aquí al meu costat, bella dama que furgues en el meu cor, vine ara que el nas ensuma el foc que en mi has creat, vine ràpid abans que els estranys s’apoderin de mi, vine ara que ja els veig venir. Ramona, no em facis patir, que l’escuma em surt per la boca i aquests petits nans vermells em lliguen les mans i se m’enduen cap una cabana secreta; vine i allibera’m, altre cop vull ser el teu esclau i rendir-me a les mans d’Orfeu i d’Apol·lo. Ningú serà millor que tu, t’ho prometo, no penso escapar-me mai més. Vaig ser un estúpid, vaig creure que fugir era tan bo com tallar-me les venes, i ja em veus aquí, amb les venes inflades per les cordes que em tenen lligat. Tot passa i tot succeïx per alguna cosa, no m’ho facis demanar més cops, que aquests animals -o petits humans- estan fent experiments amb mi. Les llàgrimes surten sense força dels meus ulls fumats. No puc cridar, no em senten, no els sento, però recordo el que era sentir-hi i no sé si ells podrien recordar-ho. Les seves mirades semblen tan cruels que la seva pell vermella no pareix tan afable com me la podria imaginar, assegut a la cadira, escoltant les teves cançons.

Ramona, ja ha passat massa temps, ningú no ha gosat venir-me a buscar. M’he pres la llibertat d’educar aquests vilatans, m’he cregut un colonitzador i ara agafen aigua del riu i no creen incendis cada poc temps. Ells m’han educat en el plaer de viure sense sentir-hi i algun dia m’oblidaré de la teva veu penetrant orelles endins amb la clara intenció de fer-me embogir, algun dia ja no recordaré que és ser un foll amb oïda i sense amor.


diumenge, 20 de juny del 2021

Relat del lloro

Sentia el lloro parlar,

cardava fort, com cridant,

com qui busca la seva parella

i no sap si és benestant.


Tal soroll entre música de cotxes

accelerant tal com si la vida

els anés al davant.

Clàxon, ràdio, regeton.

Fins i tot una família xisclant.


La calor abrasava les aixelles

i Desclot intentava furgar el meu cor

entre pàgines d'illots incandescents.


Sentia la televisió en anglès,

plorava fort, com sanglotant,

com qui cerca la seva parella

i les mentides els van allunyant.

Relat de les escales

A sobre de les escales
hi havia l'escala per sota.
Carola Milà les mirava de bon matí,
amb ganes de saber si pujar-les o baixar-les;
Carola les mirava per esborrar-les de nit
com ho feien tots els records
trencats des del dia que va plorar
girada a la vida.

Ja saps on dormiràs, estimat?
Has triat si el carrer serà la teva llar?
Revolt rere revolt
la carretera és la vida
extenuada i cansada
suplicant per sota dels límits.

No es veuen les bruixes,
no se sent el dol,
és el crit desesperat del licantrop
rebotant a cada cor com un udol.
Té les mans afilades i talla
per sobre de les venes;
esgarrapa la pell
com l’arada pentina el camp.

S’oblidaran els teus mots
onada enllà,
ofegats pel riu:
S’endú els llibres
que has llegit,
que has escrit,
que has mort i viscut
entre roses i llàgrimes
-soles i adolorides-,
els hi han tallat les espines
per no fer-te mal
entre tantes mentides
destrossant les ànimes.

dimecres, 16 de juny del 2021

Relat de juliol

Tot l'any

ella era quatre de juliol,

No només em recordava ma mare,

sempre amb ganes de viure,

sempre amb el drama.


Ho era perquè cantava a Sandy

tan malament com ho vivia;

com si el demà no existís

i la nit durés tot el dia.


Entre música i petards

al costat de la sínia

Ballant de copes i riure,

posant el límit a la línia.


No necessitava més 

que un mes que durés tot l'any;

banyada entre sal i aigua

emmalaltia de veure-la 

com un regal, com un dany.


dilluns, 14 de juny del 2021

Relat de Discotheque

La meva vida es un llumí.
Ho dic avui
i demà,
en hores mortes que cauen
enceses per les flames
que vénen i van.
 
No seran els dies els que
matin les hores,
seran les nits que
m'embriagaran fins perdre
no sols el control;
tan de bo fos només
el control,
el control de la meva vida,
de la teva, de la ràbia i de la ira;
el descontrol que porten
les portes obertes
quan m'empenten i jo ja no...
ja no governo per ser lliure.

Serà a les nits,
abans d'abaixar les orelles,
abans de mostrar-me
carinyosa i amatent,
fidel i latent,
quan m'oblidaré de les paraules,
dels sentiments,
dels crits en calma
i les carícies
de gata maula.

Ompliran la mostra
i els escolliré d'un en un,
sense demà,
mostrant-me alegre
i curulla de vida;
perquè és la vida que trio
la que em dona
la discoteca,
el membre fet a mida.