dimarts, 28 d’abril del 2015

Relat de girs

Assegut a la punta del llit, en Toni espera l’arribada de la seva amiga. Ha deixat la porta oberta, ningú de l’edifici s’atrevirà entrar sense permís. És una de les persones més temudes del barri. Per passar l’estona, observa el carrer a través de les vistes que li ofereix la finestra. Al fons del carreró uns carteristes esperen el pas despistat d'uns turistes. Dissimulen malament, però els forans en saben tan poc que acaben perdent els seus béns.
Aviat, però, arriba la dona en qüestió. És alta i bella. Prima i amb un somriure encisador. Li agrada portar la iniciativa, juga amb avantatge, ja que ningú més que ella pot tractar-lo d’aquella manera. Entra al pis com si fos casa seva, passa la tanca i camina pel passadís cantant una cançó. En arribar a l’habitació, somriu. Es treu les sabates negres que porta i les deixa a un racó. Li agrada ajupir-se d’esquenes als nois amb qui es fica al llit, el seu cul és un regal dels Déus pels vidents.
Agafa una cadira i s’asseu davant d’en Toni. A poc a poc es treu les mitges, són negres, transparents; tan fines que un moviment en fals pot crear una carrera desastrosa. Les seves mans no cometran tal delicte, al contrari, formaran un plec cuidat que disposarà sobre el respatller abans de començar a treure's la faldilla. Abans, però, jugarà amb la seva joguina preferida. S'acostarà al seu amic, donarà una volta de ballarina i el mirarà de ben a prop. Els seus llavis rebran la pinçada picant de les seves dents. I altre cop es retirarà. Primer la faldilla, després la brusa. Botó a botó, de dalt a baix; es queda només en roba interior. Per tapar la seva cabellera un barret espera el seu torn. Haurà d'esperar més del compte, li agrada divertir-se i no pensa anar més ràpid del compte.
L'home dur segueix impassible mirant l'escultura que es va formant davant seu. Intenta allargar els braços i tocar-la, però els artistes no deixen tacar les seves obres si no és desig propi. Finalment s'escau el moment i li demana que acabi de despullar-la. Aquelles mans que tant temen els vàndals de la ciutat, ara acaricien suaument una pell delicada que el transporta fins a les calces de seda. Les treu amb tanta delicadesa que a ella se li posa la pell de gallina. Després puja les mans a l'alçada dels pits, els allibera de tanta pressió i permet que els mugrons li assenyalin la cara insolentment.
Només li queda el barret i les arracades, ella li suplica que també li tregui, però en Toni no vol fer-ho. Avui ha sigut un dia molt dur, massa dur, com per acabar dormint en núvols de cotó. La vida porta girs inesperats, el llit també. Una mà que s'apropa al barret, una altra que cerca el coll anhelat. En poc més d'un minut la dona agonitza i deixa de respirar. Haurà de recollir la roba, treure el cos del seu pis. Netejar l'habitació i tornar a la normalitat. La vida continua i cadascú es despulla com vol, alguns traient-se la roba i d'altres traient-se la màscara.

Relat de famílies

Li agradaven tant els contes que un dia, sense voler, va transformar la seva vida en un d’ells. Sense sentir que ningú digués "Hi havia una vegada", va trobar-se immers en un relat sorprenent, on ell era el protagonista d’una verbalització vespertina.
Una mare li explicava al seu fill que un home, que era ell, vivia al primer primera del Carrer de la Cera número 23, que era casa seva. Compartia pis amb dos fills i una dona. Els dos plançons eren germans bessons, nascuts vuit anys enrere. Tant la mare com el pare estimaven amb bogeria els seus descendents; tant els estimaven que haguessin donat la vida per ells si el destí els hi ho hagués permès. Però el destí només permet el que ell vol. Per això, nadant dins d’un conte, l’home es va trobar en una situació que el va turmentar.
En arribar a casa es va trobar la mare lligada de braços i cames. Estirada. Duia una mordassa que li impedia cridar. En veure-la el batec del seu cor va iniciar una acceleració que gairebé li treu la vida. Més no va tenir tanta sort. Va suportar aquell moment i va reaccionar amb rapidesa per intentar deslligar-la. Un cop al cap li va impedir. Un temps indefinit més tard, es va desvetllar. També amb les cames i els braços fermats. A diferència de la seva dona, ell podia parlar, podia cridar, podia suplicar i dir la seva. Ai, quina sort, va pensar en un primer moment. Ai, quina desgràcia, reflexionaria més tard.
Davant dels pares, un home amb la cara tapada, cal suposar que seria el mateix que li hauria donat el cop –explica la mare al seu fill, que escolta atentament-, havia disposat els seus dos fills. Tots dos estaven immobilitzats per un complex sistema de cordes que, a més, incorporava un estrany artefacte casolà al costat dels seus colls.
Els pares ploraven, els fills també. El pare suplicava clemència. La mare s’ofegava. L’home que lluïa la cara tapada només va dir una frase. “Tens un minut per poder salvar un dels teus dos fills. Si no esculls, moriran tots dos. Tan sols has de dir el nom del fill a sacrificar”. En acabar-la, va marxar.

El nen no tenia cap intenció d’adormir-se. Si ho hagués fet segurament la mare hauria aturat la narració del conte i tot hauria quedat en un ensurt. Però la tensió del moment impedia que les parpelles del petit caiguessin i abandonés el món de la consciència. Per això la mare va prosseguir i va explicar com els pares es van mirar a la cara. Ell volia l’ajuda d’ella, però ella ni volia ni polia ajudar-lo. Ell no volia escollir, però si no ho feia ells moririen. El temps s’esgotava i els nervis s’apoderaven del moment. Abans d’acabar el conte, el pare va dir un nom. El nom del fill sacrificat. La mare va tancar els ulls. Els fills també. El pare va mantenir-los oberts, mirant només el fill salvat. Aleshores, sí va aparèixer el “Vet aquí un gos, vet aquí un gat, el conte s’ha acabat”. I el nen hauria d’haver anat a dormir. No obstant, no va ser així. Es va quedar sol a l’habitació i va passar la nit pensant en la vida de la mare, que havia renunciat a veure l’últim adéu del seu fill; en la vida del germà, que havia sigut l’escollit entre les ànimes bessones; en la vida del pare, que hauria assenyalat el fill que havia de morir.

El dia va robar el moment a la nit i el matí va esdevenir traïdor pel nen amant dels contes. Quan aquest va alçar-se i va entrar a la cuina per esmorzar, el protagonista de la història l’esperava amb un ganivet a la mà. No hi havia cordes, ni rars artefactes assassins. Només una arma blanca tacada de sang. Era la sang del pare que es treia la vida davant del seu fill.

dilluns, 27 d’abril del 2015

Relat d'èmuls

He vist l’horitzó llunyà. Més enllà d’on assenyalen els homes. He vist milers de carreteres enceses en flames, més a prop d’on voldrien les dones. He vist centenars d’arbres cremats, enduts sota els crits dels animals salvatges. He vist la meva ma caient a terra, primer un dit, després l’altre. M’he quedat sense la sang que brollava pel braç, tot i que la necessitava. Volia omplir una bossa transparent amb ella, fer-li un forat i donar-te de beure. Però tu ja te m’havies avançat. Eres una font vermella, tacant les dents de roig passió. Se’t tacava el mentó del líquid més preuat. Et mirava i ho recordava. Abans de tallar-me en petits trossets, havies volgut superar-me.

Se m’ha ennuvolat la vista. Petites estrelles grogues han navegat pels meus ulls. El fosc ha vingut a buscar-me, just a bans de caure mort a terra. Ja feia estona que tu hi eres, sempre amb la fal·lera teva d'emular-me.

dissabte, 25 d’abril del 2015

Relat de destins

Si mai has llegit el destí sabràs les sorpreses que et guarda. La vella gitana riu mentre li explica les quatre desgràcies que li succeiran en breu.  Ell se la mira preocupat. No pateix per la mort sobtada que li ha pronosticat. Tampoc no li causa cap neguit el desenllaç terrífic que tindrà a l'infern. Ni tan sols les dures paraules que li ha dedicat respecte a Satanàs i la seva categoria d'esclau el fan tremolar. Només hi ha una cosa que li trenca el cor. La dona ha sigut clara, per sempre més, sumís a l'eternitat, restarà despert i amb els ulls oberts; ho farà contemplant com el seu amor el degusta un altre.
L'escena descrita parteix d'una cadira envoltada de flames. El seu cos cremant-se i la pell encrostada. Sense cabells, sense ungles. Milers d'anys passant a poc a poc. Davant, un dels servents de l'heroi de l'inframón subjectant un quadre sobrenatural. En ell la representació no s'atura mai. També ha adquirit l'estadi sempitern de les coses que no s'acaben mai. El seu amor s'apropa una i una altra vegada a aquell cavaller que no va saber derrotar. No els veu mai ficar-se al llit. No observa cap petó sensual. No pot crear un odi que el deixi tranquil. Ha de suportar un dia i un altre veure-la a ella somriure quan s'acosta a ell. Aquell somriure que li fa pujar el llavi per un costat, el que li infla els pulmons i li fa brillar els ulls. La pell se li posa de gallina; els cabells se li arrissen. L'entrecuix deu estar tot humit.

Ell s'ho mira assegut, esperant que passi alguna cosa, o del dret o del revés, però vol que succeeixi ja. El destí, però, és cruel i perenne. Mai s'aturarà i en el seu record, al voltant d'aquella mirada de desig del seu amor, només hi donarà voltes el Compte cavalcant sense parar.

dimecres, 22 d’abril del 2015

Relat de Sant Jordi

Senyor, no els creguis, no saben el que fan, senyor no els castiguis, no volen saber el que voldrien fer. Un cop i un altre en Marc repeteix aquesta frase. Ja fa una estona que ha sortit de l'ascensor. Ara, puntuals, han arribat tots al xamfrà de les orxates. Els veïns els saluden, els turistes els miren enrarits. Quin d'ells camina més guerxo. Una cama cap aquí, un braç cap allà. Dibuixen ziga-zagues per la vorera i miren cap a un costat i parlen cap a l'altre. El Marc és prim, té la cara xafada, com si dos boxejadors l'haguessin estomacat pels dos costats. La seva mirada perduda busca més enllà de les ànimes que s’atreveixen a mirar-lo. El Marc està a punt d'arribar al seu portal, qualsevol distracció complica un camí que, si bé en un principi sembla senzill, pot acabar sent una trampa mortal. Just abans d'arribar es creua amb el quiosquer, puja de pressa i avui no es diuen res. El Marc s'entristeix, però se li passarà, la Maria li obre la porta i ja pensa en el berenar. Per contra, el quiosquer està angoixat. Li han dit que al passatge hi ha una celebritat asseguda a una taula, deu estar firmant.
Les ganes de veure'l fa que no s'adoni que creua en vermell. No l'atropella un autobús  de miracle. Per què aturar-se i demanar perdó? Té pressa, molta pressa. El centre és ple de gom a gom. Gent firmant i gentussa suplicant. Però al barri no hi ha problemes d'espai, ha vingut una celebritat i cal ser el primer en demanar-li l'autògraf premiat.
Tot suat, amb taques a la camisa per la zona axil·lar, arriba on se citen els intel·lectuals del moment. El busca desesperadament. No li sona ningú. Fa calor, és dia festiu. A l'exterior tot són taules plenes de cerveses, gent bevent i rient. Dissimuladament els mira a tots. Pregunta a un jove barbut que porta un vestit dues talles més petit del que li hauria recomanat un doctor, però no obté cap resposta intel·ligible. Per un moment pensa que potser s'ha equivocat de lloc. Aviat se li escapa de la ment aquest pensament. Només pot ser aquí, però qui és aquest famós que no sé reconèixer, es pregunta. Cansat de buscar s'asseu a una de les terrasses d'un bar. No passa ni un minut i ja té una cervesa a la boca. S'oblida del personatge que està buscant. El sol passa entre les fulles dels plataners, l'aire és ple de pol·len lluent. El remor de la gent xerrant es barreja amb una cançó dels vuitanta que s'escapoleix de la llibreria. Han col·locat uns petits altaveus per sorprendre als visitants. Petits juguen pel carrer, una zona d'exili dins del trànsit urbà permet que un parell de joves es besin sense parar. A una banda, sota d'un barret de feltre, un home enrotlla un cigarret amb alguna cosa més que tabac.
Passa l'estona i no se n'adona. És a Barcelona. La taula del costat és ocupada per la mateixa persona des de què ha arribat. Sembla que firmi llibres, però no ho fa. Està escrivint. Pensa en l'absurditat de la seva carrera fins aquí, observa l'escriptor improvisat del seu costat i se sorprèn quan un noi li demana un autògraf. L'he reconegut, li diu, vostè és aquell famós que surt per la tele, el que corre d'un costat a l'altre, firmi'm el llibre si us plau. I li firma, però el lector no sap qui ho fa. 

Relat de provocats

Quan la lluna et provoca no pots fer altra cosa que mirar-la fixament. Si no surts corrent, tremola. Tremola perquè segur que ho tindràs tot per perdre. El desig cau per sota de les sabates i les formigues caminen sense fer soroll. El camí marcat es pot esborrar, si ets prou valent per no tornar on eres abans.
Finestres tancades, el cap sota el llençol, no gosis mirar entre el coixí i el matalàs, veuràs tot el que has fet, tot el que podries haver fet i, qui sap, penedir-te pot ser tant greu del que has fet com del que no.

Tinc quatre euros a la butxaca, els gastaré en recordar aquell moment misteriós. Els invertiré en tornar al lloc perdut i esbrinar si deixar-hi algun senyal. Ho faré a poc a poc, sense deixar rastres i sense crear sospites. L'instint és tan bàsic que el pols s'accelera després, vergonya, sentiment de culpa... Però tot dins d'un amagatall, ben guardat, negre com el carbó, ocult com un bon secret, plegat i desat només pels que se n'han adonat.

divendres, 17 d’abril del 2015

Relat d'esdevenirs

Dins de l'habitació el pintor pinta les parets amb pintura. No pintis més amb pintura les teves parets, pintor que pintes parets, li diu la pintora quan li treu la pintura de les mans.
Sols es queden amb les mans  brutes i l'únic so d'una harmònica que entra més enllà dels murs. És un veí que practica com pot un instrument que no sap tocar.
Els llençols negres pertanyen a un i a l'altre. Com les cadires blanques i els llibres amagats sota el cobert a prop de la finestra. De quadrat passa a triangle. Les formes varien com ho fan els colors, que muden d'estat i de temperatura. S'abracen, s'abriguen, es despullen. Dinàmica situació de canvis que comporta esdevenirs diferents per a cada segon. Fa estona que no toquen els pinzells. Es mouen sols. Amunt i avall. Ell ha sortit de l'habitació per agafar una ampolla de vi. La porta agafant-te amb les seves grans mans. No els hi cal gots. Beuen a galet. Ella aprofita les gotes que li cauen per fora dels llavis, les usa per netejar-se. El dit índex de tots dos és tan perillós com la fletxa que fa estona que travessa la finestra de l'habitació. Món irreal i real només tenen un enllaç i aquest ve sota la cúpula dels viatgers. Fa tanta estona que viatgen que ja no saben on són.
Quan un pinta sota la solitud a vegades acaba pintant en companyia. 

Relat de nocturnitat

Canviava el semàfor de verd a vermell sense parar. No aprofitava el pas quan era verd, tampoc quan era vermell. Esperava no sabia per què, però es mantenia ferma en el seu propòsit. El so a aquelles hores de la nit el presideix el silenci, entretallat de tant en tant pel pas d’un cotxe passatger o, altres cops, per les converses pujades de to dels joves embriagats que es muden d’un local a un altre.
Entre els que pugen de to n’hi ha dos que entren al portal. Se saluden amablement i es pregunten què faran. Després de mirar-se directament als ulls i degustar un silenci incòmode, un dels dos proposa veure una  pel·lícula porno. Definitivament ha trencat el gel. Riuen, somriuen, comenten el que ha dit i , finalment, decideixen a on aniran a veure-la.
Han escollit un pis abandonat, per entrar-hi han hagut de forçar la porta amb un tornavís. Un cop a dins intenten no fer soroll. No fos que els veïns sentissin que algú a profanat el temple abandonat. S’asseuen al sofà i ella engega el televisor. Busquen un canal on poder veure continguts per a adults i comencen a xerrar.
Per distreure’s, ell proposa apagar el volum i produir ells mateixos les veus. Dit i fet. Ella es posa en escena, li agrada actuar. Ell se la mira i comença a vocalitzar un diàleg inventat. El joc és divertit, però perillós, en menys de dos minuts l’originalitat del guionista els porta a acabar la conversa. Estan els dos en roba interior, ella porta un conjunt de flors bordades; ell ja fa estona que no porta ni calçotets. L’oratòria ha mort. La sensualitat ha desaparegut. Els col·loquis han fracassat... Imitant els actors, no poden fer cap altra cosa que masturbar-se l’un a l’altre.

diumenge, 12 d’abril del 2015

Relat d'obsessions

Recordo aquella nit com si fos ara. Tu portaves aquell vestit nou vermell. Des del moment en què et vaig veure no me'l vaig treure del cap. Va ser la meva obsessió. I com resulta en tota obsessió... tot va acabar malament.
Vas pujar al cotxe sense pensar-ho dues vegades. Estaves disposada a fer el que fos per seduir-me, jo estava disposat a tot per deixar-me seduir. Les primeres copes van assentar-nos molt bé, massa bé. M'escoltaves atentament, com si jo tingués el do d'encantar-te amb qualsevol paraula. Allò em feia créixer. Creixia i creixia sota la mirada dels teus ulls brillants, per mi no hi havia ningú més. Però resulta que no et mirava gairebé mai. El meu escut m'impedia baixar al món terrenal, seure al teu costat, dir-te alguna cosa a l'orella i besar-te com hagués volgut. Vaig fer tot el contrari, et vaig ignorar. M'encantava parlar, em pujava la moral que m'escoltessin. Tantes mirades sobre meu em produïen un estat febril que no podia curar cap ginebra del món. Ens les servien en gots de mig litre. Ens els preníem de dos en dos. Les parets d'aquell local, el recordes? Eren blanques gràcies a nosaltres. Ens havíem deixat tants diners allà que cap altre tenia el dret de poder-les pintar. Començaven blanques i acabaven negres. S'enfosquia l'ambient i la vista es reduïa. Cada nit igual. Tot s'iniciava amb aquell ritual tan gèlid, el desencant dels que es troben per rutina. Tot s'acabava amb un final diferent, el gust per retroba-nos a mitja nit i descobrir que havies estat allà, esperant-me, al meu costat, sense que jo ni me n'adonés.
Quan ens feien fora d'aquell bar, sortíem com podíem, ens havíem divertit, sí, però també ens havíem fet mal. Eres la meva preferida, però tot sovint me n'anava amb una altra. No puc entendre com em parlaves al dia següent. No puc sentir cap altre sentiment que no sigui el de vergonya quan penso en la teva mirada, en els teus ulls tristos, en el teu desencant en veure com m'abraçava a alguna altra que no eres tu.
L'aurora de la nit ens duia per camins diferents, massa fosc era tot, massa alcohol per les venes. Fins aquella nit, encara la recordo vagament. El teu vestit vermell, el meu cotxe gran, aquella muntanya que deixava que veiéssim la ciutat. A baix quedaven tots aquells nois que vestien camises barates, lluny érem dels polígons on es barallava tothom per tu. Però eres tan fidel als teus sentiments. Tants cops de puny que es donaven per poder-te acariciar i tu sempre restaves al meu costat, plorant, trista, mentre m'enduia qualsevol gata a una cantonada i la feia cridar. Fins i tot quan me les enduia al cotxe tu venies i ens acompanyaves. Eres sempre l'última en baixar del cotxe. No importava que hagués passat durant la nit. Tu posaves el toc final, quan sortia el sol.
I aquella nit, amb el teu vestit vermell, no vas deixar que m'acostés a cap de les noies que rondaven a prop meu. De seguida vas prendre partit. No sé què és el que et va dur a fer-ho tot diferent, però del que n'estic segur és que a dins teu es movia alguna cosa superior. Aquelles camises gastades, mig obertes, que deixaven veure els penjolls de color daurat, no van acostar-se ni a mig metre de tu. Vas aconseguir que no només fos el teu escut, vas resultar ser aquella que somniaves cada nit entre els teus llençols planxats.
El teu vestit vermell va inundar el meu cap de mals pensaments. El teu cabell va ser la teranyina on perdre els meus dits. Els teus llavis van deixar de rebre mossegades teves, van convertir-se en el meu desig. I la nit va oblidar els núvols que cobrien la ciutat. A dalt de tot, a la muntanya, el cel era clar i les estrelles et despullaven amb la força dels astres sentimentals. No vam sortir del cotxe fins que no vas poder més. Semblava que haguessis estat tota la vida esperant aquell moment. I tot va acabar malament. La sinceritat  ens va matar just després d'haver tocat el que sempre havíem desitjat. No vam tenir temps ni de rebre la desastrosa rutina, ni de trencar-nos el cor dient-nos el que no ens havíem de dir.
Ara els estius són diferents. Pujo allà dalt on vaig aconseguir treure't el vestit vermell. Et recordo mirant la ciutat de dia. No m'atreveixo a fer-ho de nit. El dol es porta millor entre els raigs del sol que entre la foscor de la nit. Et recordaré avui, sempre, demà. Seràs la meva eterna obsessió. La sang tacarà el vestit com et va truncar la vida. Els focs d'artifici tancaran el cicle. Deixaré de veure't allà, a l'infinit. Deixaré d'odiar-vos a tu i al destí. Deixaré de viure per seguir estimant-te a tu, eterna obsessió del vestit vermell.

divendres, 10 d’abril del 2015

Relat de carros

Mentrestant, veurem la vida passar, pujada dalt del Carro Alat ens saludarà, com qui s’acomiada sabent que no tornarà. El vent de llevant seguirà empenyent-nos cap al límit del cingle. Avançarem a poc a poc, conscients de la temeritat de l’acció. Ho farem sense conèixer, però, les conseqüències del després. I quin és el després? El després és en mirar enrere, observar el camí fet. Adonar-se de què el perill no rau en la caiguda, sinó en la ceguera viscuda durant el recorregut. Hauríem pogut canviar de drecera, o potser no, qui ho sap. Però del que estarem segurs és que fins i tot realitzant el mateix traçat, podríem haver gaudit de l’experiència.
Ens preguntarem quins arbres hi havia a les vores, quins boscos ens rodejaven, quina fauna musicava el nostre pas. I no sabrem què contestar. No ens atrevirem a dir res. El silenci serà l’única resposta possible de qui s’avergonyeix dels seus actes.
Un cop cap a la dreta, un cop cap a l’esquerra. Fent zig-zags l’ànima quedarà castigada. El blanc i el negre lluitaran i no serem capaços de domar-los. I si els domem massa... caurem, perdrem les ales. I la vida, entretant, seguirà el seu destí, lluny de nosaltres, que no som ni tan sols insignificants per a ella. Ni som, ni serem. Res. 

dijous, 9 d’abril del 2015

Relat d'autobusos

Assegut a la cadira de l’últim seient de l’autobús, un home de cabells grisos llegeix les primeres línies del capítol número tres. El llibre en qüestió no és seu, l’agafa una noia jove, d’uns vint anys, amb les seves blanques mans. Ella està asseguda just davant seu, de forma que la lectura és compartida sense problemes.
L’aspecte de l’home fa pensar en una persona gran, segurament de més de seixanta anys. Porta una americana de pana i uns pantalons de vestir. Els cabells ben arreglats i la cara recent afaitada diuen molt dels seus hàbits. Podríem dir que parlem d’un home que li agrada cuidar-se.
La noia és prima i baixa, un fet que ajuda a esclarir la visió de l’home. A més du els cabells curts. I sense que tingui res a veure amb la lectura, ni amb el llibre, ni amb l’autobús, direm que porta un anell al dit polze.
No és el primer dia que ho fan, ni el segon. Ja fa més d’un any que comparteixen el mateix recorregut, el mateix autobús, el mateix xofer, els mateixos seients. Ell és el primer en entrar-hi, just després del conductor. A la parada inicial de la línia pugen cada dia i se saluden amistosament. Ell pren posició i espera amb delit que el recorregut arribi a la meitat de trajecte. És aleshores, quan l’autobús va ple de gom a gom, que arriba a una de les estacions més cèntriques de la ciutat. Allà hi baixa gairebé tothom. Naturalment, ell resta quiet, observant com entra per la porta la seva companya de lectures. Quan es veuen, somriuen, només això. Un lleuger i discret somriure. No es diuen hola ni adéu. Amb els gestos en tenen prou. Ell no sap quina carrera estudia ella, però pensa que va a la universitat, perquè sempre porta carpetes que així ho testifiquen i, a més, la parada a on baixa és on s’ubica el campus universitari. Ella no coneix quin és el destí de l’home de cabell gris, però s’imagina que deu anar a visitar la família.
El capítol tres està a punt d’acabar, però és moment de separar-se. La noia tanca el llibre, baixa de l’autobús i l’home es queda sol a la part de darrere. Quatre parades més i arribarà al seu destí, final de trajecte. Allà baixarà i s’acomiadarà del conductor. Esperarà assegut en un banc mig trencat i, quan el següent autobús obri les portes, pujarà el graó que separa l’asfalt del vehicle pesant, saludarà el nou conductor i s’asseurà a l’última fila. En aquest horari no hi ha cap noia que comparteixi lectura, però a mig recorregut una altra jubilada sempre s’asseu al seu costat per gaudir de la seva companyia durant unes quantes parades. Ambdós es coneixen perfectament, saben quines són les seves aficions, quines famílies els esperen a casa, quines aventures van viure quan eren joves...
Dues dones, dues sensacions, dos mons dins d’un mateix recorregut. L’home de cabell gris aprofita cada instant que viu, mentre alguns, quan el miren, es compadeixen de què sigui un jubilat que passi el dia a l’autobús. 

Relat de rocs

Des de dalt del núvol clama els seus llorers. Des de dalt de tot no veu que viu sota de terra. L'autopista és pels guanyadors, els perdedors seguiran asseguts al sofà ennuvolat. En una caixa groga es refugien els que no saben conduir, en un terra ple de fantasies podrides parlen dels altres com si fossin éssers de segona.
I davallant entre el fangar, una mà s'alça per clamar justícia. No cal que cridis, li diran els més escèptics, no protestis; res et servirà. La línia és tan fina que, si no tens amics, si no tens qui et cuidi, no pots alçar-te ni caminar entre la grogor de les celebritats.
El riu és sec i podem tornar altre cop a caminar per sobre de les roques, allà al fons es veu el mar, si baixem corrents ens podrem abraçar entre els arbustos del costat del pinar. Fa tant de temps que esperes que t'ho demani, fa tanta estona que desitges que ho escrigui, que no saps si la lectura és part de la teva vida, part dels teus somnis. I cavalques una i altra vegada entre pensaments obscurs. Ho fas perquè ets part dels guanyadors que últimament només fan que perdre. Les roques porten escriptures, ningú les llegirà. Podem gravar-hi els nostres noms o reivindicar el que creiem. Aquesta nit tornarem a pintar cada un d'aquells rocs de la desembocadura. Quan vingui l'aigua no podran veure res del que ens ha fet viure. Ells seguiran morts mirant l'aigua com un mirall. Miraran el riu per veure's els rostres i somriure falsament. L'eternitat serà pels creients. Ens submergirem en un acte impur i innecessari. No cridarem fort ni farem bullir l'olla. Simplement posarem tinta sobre el vòmit i la sang. Quan tot plegat s'hagi inundat, quan no quedi més que l'aigua que tan anhelen, aleshores es veuran ofegats pels seus rostres. Nosaltres farà temps que haurem mort besant-nos sota de l'aigua, on les escriptures són sagrades i no necessiten qui les beneeixi.

Potser demà, només potser, el riu es tornarà a assecar i la gent ja no voldrà l'aigua on emmirallar-se. Serà l'hora, qui sap, de les nostres pedres. Temps més tard prendran vida i viuran, com deia aquell, tota l'eternitat.