dijous, 2 d’abril del 2015

Relat de consciències


Em sento privilegiat d'haver-te vist fora del cavall de Troia. Aquella nit, quan la lluna encara no era plena i tu no feies petons, et recordo viatjant entre els murs de la consciència. Com si estiguéssim en un teatre burlesc, experimentaves amb la raó i el seny. Abandonaves la civilització i feies fora l'autoritat que sempre ens castiga quan traspassem les normes de la societat.
Et recordo amb les mans plenes de formatge, brutes com mai les havies tingut; te les duies a la boca per assaborir-ne el gust làctic maternal. Ho feies amb tanta mala sort que t'embrutaves encara més els llavis i la cara. Els teus ulls dequeien i no tenies força per poder-los obrir i veure què passava. A poc a poc, segons recordo, la teva cara s'anava xuclant. Com si algú pogués extreure tota la vida que amaguen les teves pells facials. Et quedaves sense la brillantor dels vius i, per moments, semblaves morta. En part ho eres, perquè no vivies com tenim entesa la vida. Navegaves per altres mons, sense tenir control sobre les teves accions. Ni tan sols et calia beure vi, ni tan sols havies de forçar el pas al descontrol. Ja feia estona que no eres tu, sinó que eres l'origen de tu. T'havies netejat de tot allò que, durant anys i anys d'aprenentatge, havia aconseguit modular el teu aspecte, el teu gust, el teu parlar, el teu viure.
Cap viatge és gratis, però tots els que es fan permeten veure més enllà de la punta del nas.