diumenge, 12 d’abril del 2015

Relat d'obsessions

Recordo aquella nit com si fos ara. Tu portaves aquell vestit nou vermell. Des del moment en què et vaig veure no me'l vaig treure del cap. Va ser la meva obsessió. I com resulta en tota obsessió... tot va acabar malament.
Vas pujar al cotxe sense pensar-ho dues vegades. Estaves disposada a fer el que fos per seduir-me, jo estava disposat a tot per deixar-me seduir. Les primeres copes van assentar-nos molt bé, massa bé. M'escoltaves atentament, com si jo tingués el do d'encantar-te amb qualsevol paraula. Allò em feia créixer. Creixia i creixia sota la mirada dels teus ulls brillants, per mi no hi havia ningú més. Però resulta que no et mirava gairebé mai. El meu escut m'impedia baixar al món terrenal, seure al teu costat, dir-te alguna cosa a l'orella i besar-te com hagués volgut. Vaig fer tot el contrari, et vaig ignorar. M'encantava parlar, em pujava la moral que m'escoltessin. Tantes mirades sobre meu em produïen un estat febril que no podia curar cap ginebra del món. Ens les servien en gots de mig litre. Ens els preníem de dos en dos. Les parets d'aquell local, el recordes? Eren blanques gràcies a nosaltres. Ens havíem deixat tants diners allà que cap altre tenia el dret de poder-les pintar. Començaven blanques i acabaven negres. S'enfosquia l'ambient i la vista es reduïa. Cada nit igual. Tot s'iniciava amb aquell ritual tan gèlid, el desencant dels que es troben per rutina. Tot s'acabava amb un final diferent, el gust per retroba-nos a mitja nit i descobrir que havies estat allà, esperant-me, al meu costat, sense que jo ni me n'adonés.
Quan ens feien fora d'aquell bar, sortíem com podíem, ens havíem divertit, sí, però també ens havíem fet mal. Eres la meva preferida, però tot sovint me n'anava amb una altra. No puc entendre com em parlaves al dia següent. No puc sentir cap altre sentiment que no sigui el de vergonya quan penso en la teva mirada, en els teus ulls tristos, en el teu desencant en veure com m'abraçava a alguna altra que no eres tu.
L'aurora de la nit ens duia per camins diferents, massa fosc era tot, massa alcohol per les venes. Fins aquella nit, encara la recordo vagament. El teu vestit vermell, el meu cotxe gran, aquella muntanya que deixava que veiéssim la ciutat. A baix quedaven tots aquells nois que vestien camises barates, lluny érem dels polígons on es barallava tothom per tu. Però eres tan fidel als teus sentiments. Tants cops de puny que es donaven per poder-te acariciar i tu sempre restaves al meu costat, plorant, trista, mentre m'enduia qualsevol gata a una cantonada i la feia cridar. Fins i tot quan me les enduia al cotxe tu venies i ens acompanyaves. Eres sempre l'última en baixar del cotxe. No importava que hagués passat durant la nit. Tu posaves el toc final, quan sortia el sol.
I aquella nit, amb el teu vestit vermell, no vas deixar que m'acostés a cap de les noies que rondaven a prop meu. De seguida vas prendre partit. No sé què és el que et va dur a fer-ho tot diferent, però del que n'estic segur és que a dins teu es movia alguna cosa superior. Aquelles camises gastades, mig obertes, que deixaven veure els penjolls de color daurat, no van acostar-se ni a mig metre de tu. Vas aconseguir que no només fos el teu escut, vas resultar ser aquella que somniaves cada nit entre els teus llençols planxats.
El teu vestit vermell va inundar el meu cap de mals pensaments. El teu cabell va ser la teranyina on perdre els meus dits. Els teus llavis van deixar de rebre mossegades teves, van convertir-se en el meu desig. I la nit va oblidar els núvols que cobrien la ciutat. A dalt de tot, a la muntanya, el cel era clar i les estrelles et despullaven amb la força dels astres sentimentals. No vam sortir del cotxe fins que no vas poder més. Semblava que haguessis estat tota la vida esperant aquell moment. I tot va acabar malament. La sinceritat  ens va matar just després d'haver tocat el que sempre havíem desitjat. No vam tenir temps ni de rebre la desastrosa rutina, ni de trencar-nos el cor dient-nos el que no ens havíem de dir.
Ara els estius són diferents. Pujo allà dalt on vaig aconseguir treure't el vestit vermell. Et recordo mirant la ciutat de dia. No m'atreveixo a fer-ho de nit. El dol es porta millor entre els raigs del sol que entre la foscor de la nit. Et recordaré avui, sempre, demà. Seràs la meva eterna obsessió. La sang tacarà el vestit com et va truncar la vida. Els focs d'artifici tancaran el cicle. Deixaré de veure't allà, a l'infinit. Deixaré d'odiar-vos a tu i al destí. Deixaré de viure per seguir estimant-te a tu, eterna obsessió del vestit vermell.