dimecres, 29 de febrer del 2012

De mesures


L'Alyssa és una dona separada. Viu al barri de Les corts. Tota la vida ha residit al mateix carrer. Primer va compartir el pis amb sons pares, dos professors de grec de la Universitat de Barcelona. Després els seus progenitors van marxar a un país estranger i ella es va quedar sola. Allí muntava les millors festes universitàries que es recordin i, és clar, coneixia molts nois que la volien portar al llit. La seva forma de moure's, amb una cintura colpidora, aconseguia que tots els que entressin a la seva casa acabessin obsessionats amb els seus llavis. Van passar els anys i, per manca de fortuna dels seus aduladors, es va casar. Va ser un matrimoni, com era d'esperar, de curta durada. En un parell d'anys es va divorciar i, aleshores, va tornar a ser una joveneta esbojarrada, però amb uns quants anys més. Invitava a molts amics a sopar i es quedaven xerrant fins altes hores de la matinada, no importava si eren solters o casats. Tots tancaven els ulls i sentien com s'arrossegaven pel fred pis de casa seva. Es tornaven diminuts, ridículs.
A l'Eileen li passava tants cops que, ja acostumat, sovint visitava l'habitació de l'Alyssa. Passava per sota de la porta i escalava el moble que ella tenia al costat de la finestra. Com ja se'l coneixia de memòria, amb silenci obria el segon calaix i es perdia per dins. La seva petita dimensió convertia el caixó en una gran habitació. Allà jeia on podia i descansava, gaudint de la suavitat dels seus improvisats sofàs i, a la vegada, amagant-se del sentit del ridícul que tenia a fora. 
Com l'Alyssa ho sabia, un dia va decidir deixar una fotografia seva. Volia que ell encara se sentís més petit i, per això, va amagar-hi una foto d'ella nua. Se li veien les formes roents del seu cos. Se li observaven els seus bells pits sense tapar. Quedava al descobert el fruit de l'amor tan desitjat. La seva crueltat era tan gran que, sorprenentment, prioritzava fer-lo petit a ell a sentir vergonya per mostrar-se despullada.
El dia que ho va fer, però, l'Elieen es va distreure pel llarg camí que duia del saló a l'habitació i, mentre ell contava les esquerdes de les parets, un altre dels comensals, també reduït a la mesura de les formigues, es va colar i va robar l'apreciada fotografia. Aquest acte va fer que, immediatament, l'Alyssa es fes petita de cop i caigués de la cadira del menjador; mentre els minúsculs homenets que circulaven per la casa van recuperar la seva alçada normal. Però això va ocórrer com una desgràcia; ja que l'usurpador de fotos encara era dins del calaix enigmàtic i, en fer-se gran, va destrossar el moble per complert.

dimarts, 28 de febrer del 2012

De vergonya


Ell ho ha imaginat tants cops, de nit i de dia, que el més normal seria que ja no s'excités. Però, sorprenentment, no és així. Sap que no és el correcte. Però ella l'excita. L'excita molt. Entre tots dos hi ha una sensació de pecat que, per molt que ho evitin, els pica fort la caixa toràcica. Ella es talla molt més que ell, que és descarat com cap altre dels seus aduladors.
Tot i aquest sentir, es diu una vegada i una altra que se l'ha de treure del cap. Necessita oblidar-la, però hi ha quelcom dins seu, a temperatura roent, que no li deixa fer. Sap que no està enamorat. Sap que només és passió, un sentiment que esdevé excitació. Coneix els seus instints i, indubtablement, aquests són els més perversos que ha tingut mai. Li encanta que així sigui, li agrada jugar amb ella. És plenament conscient, o no, de quins són els límits. Entén perfectament que mai arribaran enlloc. Però segurament sigui aquesta impossibilitat, acceptada per tots dos, la que els faci envermellir encara més.
Ella el nega i somriu. Ell no ho veu, però ella es mossega el llavi. Ell es llença i ella riu. No ho nota, però ella s'acaricia com si ho fes ell. Així és un vespre d'estiu i una nit d'hivern. 
D'amagat, quan ningú la veu, es treu la cuirassa negra i explora els seus instints més salvatges. S'imagina que la besa, posant llavi sobre llavi, llengua contra llengua. Ja no és corrupció, és només imaginació. El veu tan clarament que ha de respirar fons. Gemega perquè està sola i, aleshores, no  li fa vergonya tancar els ulls i, plaentment, notar les seves mans damunt del seu cos. 

dilluns, 27 de febrer del 2012

De nosaltres

"No hi havia a València dos amants com nosaltres...". En Roger mirava els ulls de la Xènia mentre recitava un dels seus autors preferits. Però ella l'interrompia tota l'estona i deia: "No hi havia a València ni els uns ni els altres... No érem ni ferotges ni miràvem el rellotge. Tot ho recordo quan et quedes sense roba".
Quan això passava, que era tot sovint, en Roger s'enfurismava. La renyava i acostumava a sortir a fumar a la terrassa que tenien al pis de Gràcia. Allà es recolzava a la barana i mirava les noies que passaven pel seu carrer. Quan en veia una que li agradava, li tirava alguna flor. Era enginyós i tenia un dot de paraula que, com a mínim, les feia somriure. Alguna que altra, però, s'aturava i li demanava més. Era aleshores quan es deixava anar i podia recitar amb passió: "Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny."
La Xènia el sentia des de dins del pis i reia. Li agradava veure'l gesticular. Li excitava admirar com el seu amant provava sort amb altres dones. Se sentia molt afortunada de posseir-lo. El mirava i el seu cos s'escalfava. Era com veure'l a la televisió. Era un actor recitant. Un actor molt bell. I el tenia davant. A vegades la temperatura corporal li pujava tant que, sense poder evitar-ho, es treia la roba i s'estirava al sofà. A partir d'aleshores ella recitava "No hi havia a València dos amants com nosaltres...".

divendres, 24 de febrer del 2012

De forrellats


El lector se situa a un any molt llunyà del seu. O no tant. No ho sabem perquè, al cap i a la fi, no sabem ni què ni quan esdevindrà el futur. Amb la ment ja en un lloc imaginat, tot és més fàcil de recrear.
Posem pel cas que la ciutat on es troba ara el lector és una capital. No es tracta d'una metròpoli  descomunal. Però sí d'una gran ciutat. Ell resta descansant al sofà de casa seva; avui no ha anat a treballar. Només té un dia festiu a la setmana i el fa quan vol. Ha preparat unes xips i una coca-cola i s'ho va prenent mentre llegeix.
El llibre en qüestió parla de les desigualtats socials que es produeixen en un paratge fictici. Com no hi ha feina, es produeix una dicotomia a la que el protagonista s'ha d'enfrontar. Ha d'escollir entre ser un dels privilegiats de la societat i acceptar una feina menyspreable -li han ofert ser el director d'un departament d'explotació laboral tèxtil, on treballen nens i dones embarassades- o passar a formar part de la gran massa i no treballar. El lector analitza què faria ell en el cas de ser el protagonista, però creu que entre ambdós hi ha massa distància per poder-se comparar. Així que continua llegint i comprova com renuncia a l'oferta per causes ètiques i, al cap d'un temps, endut per la necessitat d'alimentar els seus fills, comença a robar. Primer fa petits furts, després ja s'organitza amb altra gent i en fa, dels robatoris, el seu modus vivendi. 
Va passant les pàgines i se li acaben les xips. S'aixeca i va a la cuina a posar-ne més. Mentre hi va  pensa en el que està llegint. "Pobre protagonista...". Diu en veu baixa. Però no continua, perquè el timbre de la porta sona. Ell ni contesta ni obre. No espera a ningú i no vol que l'atabalin amb ofertes d'enciclopèdies en fascicles. Segueix cap a la cuina i, aleshores, nota com algú intenta obrir la porta de casa seva. Ell està just al costat. Veu com una fina targeta passa entre la porta i el marc i comença a baixar, desplaçant-se a poc a poc cap el forrellat.
Ell, horroritzat, crida. I el protagonista del llibre, espantat, marxa corrents... 

dijous, 23 de febrer del 2012

De cartes


Fa ja molts anys, en un petit poble del nord del país, una dona gran regentava una granja. Sempre havia estat soltera, sempre havia estat bella. Cap dels seus veïns havia aconseguit mai enamorar-la. I això que tots ho havien intentat. Però era especial, no buscava cap amor passatger. Era única, no cercava cap marit que li durés tota la vida. 
Un dia, però, un comerciant arribà a la vila portant uns productes màgics, que sanaven a tots els malalts. Per contra del que podria pensar-se, ella no li va comprar cap dels seus elixirs, però sí va curar la seva soledat. Es van enamorar i, una setmana després, ell hagué de marxar i continuar la seva ruta. Ella ho va acceptar i, amb resignació, va continuar amb la seva vida rutinària. Però l'amor, quan és vertader, sempre pot més que cap altra cosa. Per això es decidí i li escrigué una carta. En ella li explicava com havia canviat la seva vida. Ja no hi havia nit que dormís sola. Sempre el sentia dins del seu llit. Quan va acabar la missiva, la va enviar a l'única direcció que ell li va havia donat.
En aquells temps les cartes tardaven molt en arribar. Un període de retard que hem de sumar al llarg estadi temporal que ell va estar de ruta comercial. Una ruta que, desgraciadament, mai va acabar. La mort el va trobar damunt del seu cavall quan creuava les muntanyes salades.
La carta, anys després, la va llegir un nebot seu. I emocionat, va decidir contestar a la misteriosa viletana enamorada. El que havia llegit li havia colpit tant que s'havia enamorat. Així que va provar sort i li va enviar unes notes. En aquestes li relatava tot l'amor que havia sentit en conèixer-la a través de les lletres. 
Naturalment, quan la carta va arribar a la vila, la dona ja era morta. I és que el pas del temps no coneix l'amor. No espera epístoles amb cors. Però la cartera, que era molt xafardera, no va voler llençar la carta i la va llegir. En fer-ho va sentir a dins seu un buit mot gran, que la feu plorar. Les llàgrimes li queien com si fos ella la protagonista de la carta. I, tant és així, que s'ho va creure i la va contestar.

dimecres, 22 de febrer del 2012

De gossos


El Dan compra sempre al mateix supermercat. Hi acostuma a anar un cop per dia, sempre té algunes compres a fer. Les caixeres el saluden al entrar, quan se'l troben pel passadís i, també, quan el fan pagar. És un dels millor clients, l'han de tractar bé. Ho saben elles i ho sap l'encarregat. 
De les quinze treballadores, una es mostra sempre especialment simpàtica amb ell. És la Remei. És Rossa. Baixeta. Gordeta. Té un somriure agradable i sempre parla amb tothom. El Dan suposa que està casada, per l'anell que du al dit anular; però igualment, no dubte mai en picar-li l'ullet. 
Si pot triar, es col·loca a la caixa on és ella. I mentre espera darrere d'altres veïns, observa les mans de la caixera, que es tornen tremoloses en veure'l a ell fent cua. El Dan també està casat. feliçment casat. Però li agrada sentir-se desitjat. Per això, a vegades, treu a passejar el gos a l'hora en què les treballadores del supermercat acaben la jornada laboral. Ell aprofita i l'acompanya uns carrers amunt, fins a la parada de metro. Xerren de tot i de poc. A vegades ni xerren. Tot sovint ni es toquen. Però d'altres cops s'agafen de la mà. I el gos se'ls mira i es pregunta qui dels tres té el comportament més animal.

dimarts, 21 de febrer del 2012

D'estendre


A la capital, hi ha un barri als afores on hi viuen obrers, perruqueres, mecànics i altres membres d'estatus mig. No hi circulen cotxes de luxe, ni tampoc es parla el dialecte de la part alta. Són gent humil, que treballa a canvi d'una nòmina baixa, però que viu amb una autoestima alta. 
La majoria dels edificis són alts, rectangulars, iguals arquitectònicament els uns dels altres. Però diferents per la gent que en ells habita. En un d'aquests edificis, un pati de llums exemplifica la varietat de personal que hi viu. A primera hora del matí, gairebé tots els estenedors són plens. Cada un d'ells amb una idiosincràsia pròpia.
Al tercer segona, la Felipa, una dona d'uns cinquanta anys i vídua, penja només llençols i jerseis; ja que guarda tota l'altra roba dins de casa. És una de les afortunades que té assecadora, això sí, comprada de segona mà. Un extra que coneixen tots els veïns, a causa del soroll que fa la seva màquina luxosa.
Dos pisos amunt hi viu la Sira. Una mare separada, jove, morena, ni baixa ni alta, que quan somriu per sota el nas abaixa la mirada i, aleshores, el forner del barri es posa vermell. El seu estenedor s'hi troba la roba d'ella i la del seu fill; destacant la seva col·lecció de llenceria. La majoria són calces petites, de cotó, que fan pensar en un cos prim, sensual. Però també, els caps de setmana, estén conjunts de seda; qui sap si han sigut protagonistes d'alguna nit esbojarrada o, vés a saber, si són el record de quan podia sortir de festa.
Al seu costat hi viu el Pere, un solter que passa força estona al pati de llums. Hi surt a fumar, però sobretot hi apareix per trobar-se a la Sira estenent la roba i xerrar amb ella. També accedeix al pati quan no hi és ella, per veure la seva robeta més íntima amb tranquil·litat. Sap que mai l'enamorarà, així que aquesta és la seva única forma d'aproximar-se al seu anhelat cos.
Quatre pisos més amunt, un home madur només estén camises. Cada dia en penja un parell. Qui sap si amaguen algun adulteri, alguna taca de carmí que cal netejar abans la vegi la seva dona.
Finalment, a dalt de tot, a l'últim dels pisos, el Jack aparenta ser el més net de tots els veïns. Cada nit, quan ja tothom dorm, posa la roba a assecar. Ell sempre arriba tard, renta la roba i la deixa estesa al pati de llums. Aleshores cauen gotes d'aigua neta, d'una roba que hores abans duia la sang d'un assassinat.

dilluns, 20 de febrer del 2012

De dos


Dos éssers -humans, o no- conversen vora del mar, asseguts a una de les pedres més altes de l'escullera. No importa quin tipus de relació tenen entre ells, ni l'edat, ni les seves feines, ni els seus orígens tribals. Són dos. I parlen.
-Tens el cap ple de pardals. Reacciones sense pensar. Et deixes endur per l'emoció. Has de ser més racional. Si vols sentir, fes-ho, però amb sentiment.
-Ahir ho deixaré de fer. De veritat. Ho nego tot. Em pots creure o mirar la setmana que ve. Aleshores, quan sigui un nen, tornaré a fer el que mai he fet. Sóc un horitzó llunyà. Un astre terrenal i unes estrelles marines. Si vols, i ho detestes, vine amb mi, al mar. Caminarem per sobre la terra que ens enfonsarà i no ens ofegarem. Som espectaculars, som detestables. No som res i tu et sents un miserable. Però mai seràs pitjor que jo. Jo sóc el millor. Ara, ahir, i abans d'ahir, però no demà; i sí l'endemà pel matí.
-Per Déu.... Estàs content?
-Estic eufòric...
-Ja no estàs trist?
-Estic deprimit...
-Em fas por.
-Jo em tinc pànic...
-Em tens ràbia?
-Crec que t'odio...
-No t'entenc... pensava que això nostre era amor.
-Jo estic segur, tot i que dubto, que això nostre és passió...

divendres, 17 de febrer del 2012

De febre


El fum del bar amaga les cares dels presents. Ningú reconeix ningú. Però aquest és un joc que tots accepten. La Senyora Soledat beu un gintònic recolzada a la barra. El Senyor Acompanyat s'asseu al seu costat. No es pregunten els noms. Només es toquen les mans. 
La febre els puja a tots dos. Els seus cossos s'encenen i, en uns minuts, els cambrers treuen els extintors per apagar el foc que s'ha creat. Ambdós queden ruixats i plens d'escuma. Ja no porten roba i, sota la bromera blanca, només queda una fina capa de negra cendra.
-"Crec que ens hem descontrolat, estimat". -Li diu ella somrient.
-"Jo també ho crec, princesa. En poca estona tot s'ha accelerat i no ho hem pogut evitar"-. -Contesta ell amb to resignat.
Les dues mans intenten apropar-se altre cop, però el cambrer les separa i els adverteix: "Aquí no, si us plau. No tinc més extintors". Els dos amants accepten i, després de mirar-se i no veure's, s'aixequen dels tamborets. 
-"Marxem, anem a un altre lloc on els incendis no siguin perseguits...". -Deixa anar ella, mentre li  acosta la seva mà.
-"Encara no, no t'apropis, o el foc ens cremarà abans d'hora. Marxem. Sortim d'aquí i incendiem el món. Hi ha tantes coses per cremar..." -Replica ell abans de començar a caminar.
Els dos surten del local, però un per la porta del davant i l'altre per la del darrere. El fum no els ha permès veure quina agafava cadascú. 

dijous, 16 de febrer del 2012

De tecles


Quan el Roger va mirar la tapa d'aquell llibre, una cançó va començar a sonar a l'antiga ràdio que sempre l'acompanyava. Ell estava al seu despatx, on tot sovint escrivia envoltat de llibres i de quatre parets grogues. El fum de l'avi encara es movia per aquella habitació, ell ho sabia i, alguns cops, feia veure que s'encenia una cigarreta per fumar-se el record que el pare de la seva mare li havia deixat.
En aquell moment, en sentir aquella màgica melodia, els seus dits van començar a actuar sols. Teclejaven una lletra darrere d'una altra. Omplien la pantalla de frases llargues i amb molt de desordre. El Roger odiava aquell tipus d'estructura, basada en frases subordinades; però, per molt que intentava aturar aquella narració, no podia fer-hi res. Amb la ment cansada, de l'esforç que suposa aturar un fet que un mateix executa, va decidir resignar-se i, aleshores, va començar a llegir el que ell mateix escrivia, com si fos d'algú altre.
Va ser en aquell moment quan es va adonar del talent que tenia, de les virtuts de la seva escriptura, del geni que duia a dins. Llegia amb fluïdesa sense poder parar. S'entristia quan els personatges que ell creava es morien o emmalaltien. S'alegrava quan algun d'ells s'enamorava d'algun personatge secundari. Sentia tantes coses que es va adonar que, fins aquell dia, mai havia sentit profundament res del que havia escrit.

dimecres, 15 de febrer del 2012

D'endur


Caminen a pas descompensat. El tros de carretera que separa el poble del turó no és massa llarg. Però a ella se li fa etern. Primer la sortida, solemne com cap altra. Després la corba, sinuosa i enganyosa. Acte seguit, sense esma, la recta. Aquí no senten l'escalfor del sol. I no perquè l'astre no hi sigui, que sí que hi és; sinó perquè les copes dels plataners encara no han caigut, tot i ser ja a tocar de l'hivern. 
A ella sempre li ha semblat que aquells arbres li parlaven. Tant quan arribava al poble com quan marxava. I ara, altre cop, els escolta. "No ploris"- li diuen. Però ella plora. I segueix el ramat. Es mouen tots com si estiguessin dins d'un vaixell fondejat. D'un costat a l'altre són com titelles en mans de nens atemorits. 
El silenci els acompanya sense que ningú gosi trencar-lo. Només la natura segueix parlant. I el vent es presenta de cara. Aixeca algun dels vels de les dones del darrere. Despentina la família, que va al capdavant. I, tot i que ho intenta, no asseca les llàgrimes d'ella. Els seus ulls verds s'omplen de salnitre. La seva boqueta tremola. És conscient que ja mai més el tindrà al seu costat. 
Entre la negror del camí sorgeix una mà estimada, ella la prem fort. I és que sap que hi ha coses que el vent mai s'endurà.

dimarts, 14 de febrer del 2012

De retocs


No té por quan agafa el bisturí. No li tremola la mà. Avui talla per aquí, demà per allà. No hi ha model que no hagi passat per les seves mans. Però des de fa unes setmanes té un repte especial. Ella resta allà, esperant-la. És la deessa més admirada. El pas del temps l'ha anat modelant, sempre amb una perfecció impecable. I és que no tothom s'atreveix a parlar d'ella. I encara menys del seu naixement i de quan per aquell temps els membres mutilats d'Urà van caure al mar.
Segurament per aquesta condició mitològica queda sempre allunyada dels mediocres. Potser per això mateix només els grans proven de fer-li un homenatge.
I aquests dies ella treballa amb ganes, intenta adaptar-la al modus vivendi de cada dia, li treu part del llom i la cel·lulitis, li tonifica el cul, li arranca les molles de la panxa i crea una figura tan esvelta com llunyana.
Sembla mentida, però Cupido se la mira igual, a vegades amb tendresa, sovint amb amor, alguns cops amb passió. I neix de l'escuma. O surt de la closca marina. O reposa de peu al jardí, recolzada al mur i amb l'au a la mà. O, fins i tot, descansa amb el gos al seu costat. 
Tot segueix igual. Però res ja no és el mateix. Les ulleres del present ens la fan més atractiva. Les ulleres del coneixement ens maten la part creativa.

dilluns, 13 de febrer del 2012

De cuina


El ritme frenètic amb el que es mou el xef, d'un costat a l'altre de la cuina, incita els seus col·legues a treballar amb més ganes que ningú. L'odre escrupolós amb el que fan la seva feina és admirat per tots els clients del restaurant. Periodistes arribats de totes les terres, properes i llunyanes, es desfan en elogis cap al mestre culinari. No escatimen adjectius quan parlen d'ell i de la seva obra. I a ningú se li escapa que el seu gran èxit és el treball en equip. 
Tots els cuiners segueixen les ordres del seu guru. Agafen la matèria prima i, com si estiguessin en una coreografia del Ballet Rus, la tallen a la vegada amb un ritme musical impecable. El forn el tenen en marxa des de fa estona, esperant l'entrada dels suculents aliments que ja han omplert d'espècies i salses. 
Esperen el temps necessari de cocció i, mentrestant, elaboren les postres. Si bé el seu plat estrella mai el presenten al final del menjar, a vegades es deixen anar i confeccionen una autèntica obra d'art per acabar amb el dinar o el sopar. En tot cas, sempre -i no hi ha dia que no sigui així-, els clients marxen del restaurant contents i saciats; amb un gran somriure a la boca, feliços d'haver tastat les delícies que només aquell equip pot cuinar.
I és que cada un dels cuiners, quan Tànatos entra per la porta del darrere del restaurant, carregat fins al capdamunt amb trossos humans; sap perfectament quin és el procediment a seguir. Els treballadors posen els membres en conserva i comencen, aleshores, una dissecció minuciosa separant i ordenant cada una de les parts del cos.

divendres, 10 de febrer del 2012

De pallassos


Només hi ha fum. No hi ha passió. Ni sentiment. No se sent res dins d'una ira canònica i eterna. No es veu res entre un crim estigmàtic i durador. Les llàgrimes de la petita ja no recorren les seves galtes. No hi ha res a l'horitzó. La sang ha desaparegut. No han calgut exèrcits que netegessin vísceres i mutilacions. 
Cada moment, viscut a partir d'ara, serà l'eternitat feta un segon. Les agulles ja no passaran d'un costat a l'altre de l'esfera. Les mans ja no es fregaran als vagons dels metros. Les veus ja no es cridaran entre el tràfic d'Occident. 
Ha estat un cop únic. La sentència no es pot apel·lar. Res a dir. Cap comentari a fer. Només hi ha fum. Ni tan sols no hi ha resolució. Quan ella apareix, tot desapareix. 
I en la llunyania, no se sap qui, veu una cara somrient. No és ningú. És el fum, juga sol, no té amb qui divertir-se. I el sarcasme s'apodera d'ell, volent compartir amb ningú una cara d'un pallasso assassí.

dijous, 9 de febrer del 2012

De coca


A l'empresa d'assegurances Platforms es respirava un ambient de batalla, no hi havia míssils de guerra, ni soldats vestits de caqui. Però el fum inexistent de les bales i la sang invisible dels ferits volaven metafòricament per les sales de reunions. En Pere era un dels treballadors més responsables, tothom el tenia per un dels millors professionals de la companyia. Ell ho sabia i n'estava orgullós. Caminava altiu i amb l'espatlla ben recte.
Durant les reunions de feina, on sovint més d'un acabava plorant, ell era el rei, la seva oratòria era exquisida, no importava si sabia de què parlava o si no en tenia ni idea. Ell atacava, es defensava, aportava fets que tothom desconeixia i els feia passar per bons. Tothom se'l creia.
Només hi havia una cosa que el delatava. De tant en tant era humà i es posava al nivell dels altres. Això ho veien els seus companys quan, tot d'una, s'aixecava i anava al bany. S'hi estava una estona i sortia amb tremolor a les mans. Era aleshores quan llençava més armament sobre els seus objectius, era en aquest moment quan tothom s'imaginava què és el que feia al lavabo.
Era un tema recurrent entre els companys, sobretot mentre esperaven a la màquina de cafè. En Pere era un drogoaddicte, necessitava la seva droga per posar-se a to, per rendir més que els altres. Alguns el criticaven, d'altres el justificaven, i fins i tot hi havia qui el defensava. Però cap d'ells sabia que la seva droga no era fina i blanca, sinó que era el record d'ella, que l'alterava més que cap altra substància.

dimecres, 8 de febrer del 2012

De dutxes


Matí plujós a la ciutat de la traïció. Gotes sobre la visera trencada del casc. Texans mullats i mitjons molls. El trànsit desespera als pares que duen els nens a l'escola. El cel, totalment cobert per un núvol negre, clama contra ell. "Et castigaré", se sent pels carrers. Prem gas i intenta fugir d'aquell crit ensordidor. Però per més que avança entre els cotxes aturats, continua sentint aquella frase que el turmenta.
Finalment, s'atura. No pot més. No se la vol jugar. Gairebé cau dues vegades per culpa de l'asfalt humit. Baixa de la moto i es treu el casc. Es descorda la jaqueta i també se la treu. Ho deixa tot sobre la moto i comença a caminar. A poc a poc, sense presses. Està xop, completament. Sembla que s'hagi tirat a una piscina vestit. La pluja no cessa. La gent, amagada dins dels cotxes, refugiada sota dels coberts, se'l mira com si estigués boig. 
S'atura a un quiosc i compra un xiclet. Segueix caminant, però ja no va direcció a la feina. Ha canviat de destí, vol passejar. Ja no nota les gotes de la pluja; no sent el fred ni la humitat dins del seu cos. Una llàgrima cau. Rere seu en ve una altra.
Truca a una porta, no sap com ha anat a parar allà. Ella l'obre. Li cal una dutxa calenta. I sí, és una dutxa molt calenta.

dimarts, 7 de febrer del 2012

De rebre


Sobre un llit aliè reposa ella, estirada. Tot just fa una estona que cridava de dolor i d'alegria. Ha fet un esforç vital que li ha donat un premi més: ell. L'agafa amb un gran somriure a la boca. No li llueixen ni els cabells rossos ni els ulls verds. Només la felicitat ressalta, capaç de perdurar durant anys i anys.
Sobre un munt de pedres descansa ella, asseguda. Ve corrents ell. Necessita la seva ajuda. El mar és perillós i les onades traïdores, però disposa de l'estima necessària; només cal ajustar les ulleres, posar la bombolla de suro i... cap a l'aigua falta gent.
Sobre un lloc qualsevol està ella. Apareix ell. Un cop i un altre. Sempre a prop. Sempre amb molts amics. Són amics d'ell, per tant: són amics d'ella. Els cuida com si d'ell es tractés, ells ho veuen, ells se l'estimen.
Sobre una catifa vermella camina ella, l'acompanya ell. De bracet avancen pausadament al ritme de la cançó. Són moltes coses que els han dut fins aquí. És molta vida la que es respira en el camí. 
Sobre un passadís estret plora ella, sanglota ell. S'abracen. No poden parlar. Entremig, una criatura vermella no pot ni obrir els ulls; però els olora. S'impregna del seu amor.
Tot sembla vell, gastat. Ho sembla, si més no. Que ja és molt. I, per molt que un ho cregui, no és així, sinó que és nou. Però no en el sentit que no sigui vist. Ell ho ha vist molts cops. Ella també. I sempre han sentit el mateix: un cop d'aire contaminat d'amor de mare. Mai n'hi ha prou, per rebre aquest aire...

dilluns, 6 de febrer del 2012

D'illes


Un altre cop en Martí viatja a l'illa recurrent. No sap com hi va, però cada cert temps, i no de forma periòdica, apareix allà; entre dues muntanyes clavades al mar. Hi ha gent que neda, vaixells que naveguen. Fa un dia esplèndid i la mar està preciosa, cristallina.
En una de les dues illes, hi ha un barranc molt alt, des d'allà salta a l'aigua. No només ell, sinó que ho fa més gent. Salta i neda dins de l'aigua. Se sent lliure. I al seu costat sorgeix, com si fos una sirena que habita al mar, una noia. Per la cara que fa el Martí en veure-la, podem imaginar que la creu preciosa. És rossa, baixeta, amb una cara molt seductora. Ella intenta seguir-lo nedant. Creuen l'estret que separa les dues illes i pugen al barranc de davant. Un barranc molt més alt que l'altre. Allà pugen fins a dalt de tot. On hi ha una caseta petita, mobiliari de disseny, distribució minimalista, espai diàfan. Una terrassa dóna al mar. Des d'allà han de saltar al mar. Ell li explica que té vertigen. Però li assegura que ho farà. Ella s'estira al llit del menjador, amb les portes de la terrassa obertes. Entra l'aire fresc i fa ballar les cortines. Des d'on està es veu el mar. Es veu el forat pel que han de saltar. I ell vol saltar, però no només al mar, sinó també al llit. Ella se li apropa. Ell li xiuxiueja a l'orella que està preciosa. Li diu que li encanta la seva pell bruna. Ella somriu i es treu el banyador. Quan ell està a punt de plorar, li ensenya l'anell que du al dit anular. Ella riu. "Ja ho sé, amor", li diu. I ell salta. Primer suant, al llit. Després alliberat, al mar. Neden junts, nus, durant hores i hores.
Quan es lleva, de camí a la feina, se la troba al carrer, ella va en bicicleta. Ell se la mira i, sense parlar, li diu: "Ja ho sé, amor".

divendres, 3 de febrer del 2012

De girar


No tenia casa. Anava d'un costat a l'altre. De nit es resguardava del fred sota d'un arbre. Durant el dia recollia ferralla, la venia per quatre duros. No tenia casa. Era un pobre rodamón. 
Anys enrere era cap de família, treballador honrat, membre d'una associació  de veïns. La roda va venir, va girar molt fort, s'ho va endur tot. I quan ell llegia estirat al seu sofà de pell, va aparèixer al mig de la plaça, sobre un banc, amb el vestit trencat i les botes humides per la pluja. La roda va bufar tan fort que no va tenir temps de pensar. Un dia aquí. El dia següent, allà. 
No recordava qui era la seva família, no pensava en el demà. Però és sabut que al barri tothom el venerava; àvies i nens, tots volien ser com ell. Les dones el saludaven i esperaven una adulació o, les més afortunades, que els piqués l'ullet. Era un home de bé, mai va trair ni a la seva dona ni als seus fills. Visitava els seus pares a la residència de les afores. Era un home com cal, segons la paraula de Déu. Però la roda va venir. Ho va fer girant fort, recollint-ho tot i portant-ho més enllà. Es va endur records, promeses, esperança i felicitat. Va portar oblit, descuit, traïció i tristesa. 
No tenia casa. Era un pobre rodamón que no va veure venir la roda. Després la veié venir, sempre que passava, però a ell ja no se l'endugué.

dijous, 2 de febrer del 2012

De dictaminar


Tres germans de sang s'han trobat aquesta nit en el seu amagatall preferit. Conversen dins d'una cova gèlida, de pedra, no molt lluny del poble on viuen. Han vingut en moto, cadascú amb la seva; fugint de la rutina que a casa viuen. Són rutines diferents, però iguals. Un d'ells se sent maltractat pel seu pare, l'altre se sent abandonat per la família i, l'últim, com si fos un peregrí sense brúixola, segueix buscant uns pares que van desaparèixer ja fa molts anys.
El vespre ha deixat una temperatura molt freda. Per entrar en calor veuen vi; vi calent. Mentre brinden per Bacus, parlen de la vida. I un d'ells pregunta:
-Nois, qui dictamina qui són els bons per decidir cap cosa? Vull dir, qui és l'home encarregat -i just- que pot tenir la potestat de decidir sobre els afers de la vida? 
I un altre li contesta:
-I de què ens serviria saber-ho? Et podríem dir un nom, una classe, una ètnia, un càrrec, el que volguessis; però no ens solucionaria res. Per què? Doncs perquè aquest ésser que busques faria el seu bé, obraria a raó de la seva justícia, però... qui dictamina què és el bé i què és el mal?
Finalment, el tercer, que els escolta amb molta atenció, pregunta:
-Tampoc això, germans, ens aportaria claror sobre l'horitzó negre de la vida. Només ens serviria per enganyar-nos encara més, pensant que ja hi veuríem clar. Perquè jo us pregunto, per molt que coneguéssim qui és l'encarregat d'actuar, i que sabéssim què és el bé i què és el mal, qui dictaminaria que allò que fa és real?

dimecres, 1 de febrer del 2012

De jovent


L'Ot recordava la seva època d'estudiant. Ho feia partint d'una excusa barata: explicar-li a la seva amiga Teresa què feia de jove. Ella se l'escoltava i se l'imaginava. Però el dibuix que es creava l'oient  poc o res s'assemblava al que tenia l'emissor, ja preconcebut durant anys i anys. 
Molt temps enrere, l'Ot anava a classe amb la Sandra, una noia senzilleta, que duia el cabell curtet, de color castany, i tenia uns ullets marró clar que, sovint, prenien un to verdós. Era baixeta, primeta, delicadeta. La seva carona semblava una castanyeta i el seu nas era molt bufonet. Tot entès amb diminutius, perquè en el record que ell li guarda en el seu cor no existeix cap paraula forta ni ruda. Ni tan sols quan van estar a punt de consumar un acte que tots preveien va ser capaç de veure-la com una dona fatal. I certament ho deuria ser, d'altra forma no s'entén que aconseguís embadocar-lo d'aquella manera. L'Ot i la Sandra anaven junts a classe, tenien les mateixes assignatures i compartien gustos i passions; de forma que, cada dia estaven l'un enganxat a l'altre. Sempre xerrant, constantment discutint, tot sovint rient. I cada cop que ella reia, ell queia. Es desplomava. Es convertia en un edifici sense fonaments. Els companys l'agafaven i el recolzaven on podien. Tothom reia. I ell passava una vergonya infinita. Per això, i com ella també se l'estimava, procurava no somriure si ell no estava assegut. 
Després d'hores i hores de classe, arribava el moment d'anar cap a casa. Ell acostumava a dur-la en cotxe; ella es mostrava encantada de què així fos. S'acomiadaven fins l'endemà i, només, arribar a la seva llar, l'Ot es mirava el telèfon i pensava. Pensava i pensava, tant com podia. Buscava alguna excusa, algun tema, qualsevol cosa que no hagués dit en tot el dia, per poder-la trucar.