De jovent

L'Ot recordava la seva època d'estudiant. Ho feia partint d'una excusa barata: explicar-li a la seva amiga Teresa què feia de jove. Ella se l'escoltava i se l'imaginava. Però el dibuix que es creava l'oient  poc o res s'assemblava al que tenia l'emissor, ja preconcebut durant anys i anys. 

Molt temps enrere, l'Ot anava a classe amb la Sandra, una noia senzilleta, que duia el cabell curtet, de color castany, i tenia uns ullets marró clar que, sovint, prenien un to verdós. Era baixeta, primeta, delicadeta. La seva carona semblava una castanyeta i el seu nas era molt bufonet. Tot entès amb diminutius, perquè en el record que ell li guarda en el seu cor no existeix cap paraula forta ni ruda. Ni tan sols quan van estar a punt de consumar un acte que tots preveien va ser capaç de veure-la com una dona fatal. I certament ho deuria ser, d'altra forma no s'entén que aconseguís embadocar-lo d'aquella manera. L'Ot i la Sandra anaven junts a classe, tenien les mateixes assignatures i compartien gustos i passions; de forma que, cada dia estaven l'un enganxat a l'altre. Sempre xerrant, constantment discutint, tot sovint rient. I cada cop que ella reia, ell queia. Es desplomava. Es convertia en un edifici sense fonaments. Els companys l'agafaven i el recolzaven on podien. Tothom reia. I ell passava una vergonya infinita. Per això, i com ella també se l'estimava, procurava no somriure si ell no estava assegut. 

Després d'hores i hores de classe, arribava el moment d'anar cap a casa. Ell acostumava a dur-la en cotxe; ella es mostrava encantada de què així fos. S'acomiadaven fins l'endemà i, només, arribar a la seva llar, l'Ot es mirava el telèfon i pensava. Pensava i pensava, tant com podia. Buscava alguna excusa, algun tema, qualsevol cosa que no hagués dit en tot el dia, per poder-la trucar.