De dictaminar

Tres germans de sang s'han trobat aquesta nit en el seu amagatall preferit. Conversen dins d'una cova gèlida, de pedra, no molt lluny del poble on viuen. Han vingut en moto, cadascú amb la seva; fugint de la rutina que a casa viuen. Són rutines diferents, però iguals. Un d'ells se sent maltractat pel seu pare, l'altre se sent abandonat per la família i, l'últim, com si fos un peregrí sense brúixola, segueix buscant uns pares que van desaparèixer ja fa molts anys.

El vespre ha deixat una temperatura molt freda. Per entrar en calor veuen vi; vi calent. Mentre brinden per Bacus, parlen de la vida. I un d'ells pregunta:

-Nois, qui dictamina qui són els bons per decidir cap cosa? Vull dir, qui és l'home encarregat -i just- que pot tenir la potestat de decidir sobre els afers de la vida? 

I un altre li contesta:

-I de què ens serviria saber-ho? Et podríem dir un nom, una classe, una ètnia, un càrrec, el que volguessis; però no ens solucionaria res. Per què? Doncs perquè aquest ésser que busques faria el seu bé, obraria a raó de la seva justícia, però... qui dictamina què és el bé i què és el mal?

Finalment, el tercer, que els escolta amb molta atenció, pregunta:

-Tampoc això, germans, ens aportaria claror sobre l'horitzó negre de la vida. Només ens serviria per enganyar-nos encara més, pensant que ja hi veuríem clar. Perquè jo us pregunto, per molt que coneguéssim qui és l'encarregat d'actuar, i que sabéssim què és el bé i què és el mal, qui dictaminaria que allò que fa és real?