Relat del flamenc

Resta el flamenc el temps per esperar.

Jeu, perquè no pot estar de peu... dret;
s'han equivocat
i el cor li han tallat... en dues parts
que no podrà ajuntar l'endemà,
de matí,
quan el sol comenci a eixir.

El rellotge se li ha espatllat,
han confós el tic-tac amb el crac-crac.

Ja no buscaran les agulles
l'anhel esborrat de la seva ment
prodigiosa lent
que eclipsava un cor gelat.

Relat de tu

Ep tu,
que no suportes el dolor
i plores amb el fal·lus a sobre.

Ep tu,
neteja les llàgrimes que cauen
sobre els llavis que beses.

Ep tu,
no et flagel·lis més
a l'ombra de les mans que et prenen.

Ep tu,
per què sospires pel teu cor
quan crides al llit si reses.

Ep tu,
que no m'has volgut amb respecte,
no siguis hipòcrita i suca
la figa amb melmelada
sense pa torrat
ni mantega ensucrada.

Relat del buda

Petit buda li va escriure una carta al seu mestre. 

Estimat buda,

Soc en buda petit, el que va aprendre de tu tant i tant. Tant què? Et preguntaràs. Jo també m'ho pregunto. Tant molt, suposo jo.

T'escric perquè vull que sàpigues que he descobert el sentit de la vida, aquell que ens mou i ens porta a fer coses. I et preguntaràs quin és. Fas ben fet. Jo també m'ho he preguntat sempre. I això t'ho he ensenyat jo a tu, i no tu a mi. Però en el fons ens ho hem ensenyat els dos, a mesura que l'un li ensenyava a l'altre.

I doncs, quin és aquest sentit? Et preguntes ara mateix. I la resposta que et puc donar no és altre que cap. 

Cap és una resposta buida, em diràs. Mes jo penso que és una resposta plena. Tu sempre has volgut respostes fàcils, jo sempre te les he donat difícils. I resposta a resposta, pregunta a pregunta, ens hem mostrat quin és el sentit què busquem.

Ara creuràs que altre cop ho faig tot complicat. Que tu vols saber el resultat d'una suma simple, com en una operació amb no més de tres elements en joc. Negaràs el que dic perquè no esperes altra cosa que una única resposta, fàcil, entenedora i senzilla. Però el món no és senzill. Per això les respostes no ho poden ser.

Altre cop? Insistiràs amb vehemència. I jo t'asseguro que sí; altre cop tornaré decidit a explicar-te que aquelles respostes fàcils les pots trobar sota llençols fàcils.

No obstant això, qui obté respostes fàcils viu una vida fàcil. I en el fons, gran mestre, no pots voler quelcom senzill en un entorn complicat. 

Per què? Diràs. Doncs perquè només ensenyant-me t'has sentit viu. I ara, per moltes respostes senzilles que tinguis, et sents mort.

Tranquil, jo també he rebut la carta de la mort, mes la meva és clara.

Relat de res

Dalt del turó, hi ha gent.

Sota del turó, hi mor tothom.

 

Qui és egoista? Qui no ho és?

De tant mirar-se al mirall, ningú s'hi veu.

Qui tot ho vol, tot ho perd.

No queda res.

Relat del fotut

Al balcó de Manet tot és gris i tètric. No sé si es volen moure, però al meu entendre, l'avorriment els mata. Tan ben posadets. Tanta gestualitat morta. Aquesta cara de fàstic és assassina.

Magritte, ajuda'm i duem-los a la calma eterna. Entre caixes de pins i sorolls sords. Cobrim-los de la fusta més dura, la que ells voldrien més cara. Els tancarem amb aquells claus que vam robar. Els tancarem per sempre més en la vida avorrida que ens han robat.

Ep, Rene, quan els tinguem tots encaixats, porta-me'n una de més, la necessito urgentment. No et diré per a qui és. Això és igual. El pi crema bé dins del forn, tant se val qui hi posis a dins.

Traieu-me d'aquí! 

 

I et trauran, tranquil; primer la cama, després el cor. I quan els ulls es quedin en blanc, et tallaran el cap.

Només qui ha vist algú morint sap que la mirada a l'infinit és la mirada més clara. És aleshores quan et veus a tu mateix i les teves misèries.

Magritte, ajuda'm! El temps no corre en els teus quadres, però aquí a fora ens enganxa un rere l'altre. Ara en tanques un, ara clous uns ulls, ara et mires al mirall i ja és ahir que dins la caixa hi soc jo.

 

Hi soc com hi serem tots. Tanmateix a la meva caixa ressona el riure de qui em va dient sense parar: estàs fotut!

Relat dels arbres

Els arbres passen tan de pressa que no puc parar i veure com la mort se'ls endú.

No es tracta de qui. Tots sortirem del tren en marxa. Tots caurem davant de l'andana quan s'acosti el tren. Es tracta de quan, ni tan sols el perquè. Sentir el xiulet cremant les orelles i notar l'escalfor de les vies.

Bonica primavera d'infantesa robada, retorna als nostres peus. Aquests peus estrangers, de gent que puja al comboi i no sap qui soc. Aquests peus petits que s'allunyen dels meus. Tots junts i amb vides tan separades. Tots junts fins que ens facin baixar. Ningú voldrà. El revisor cridarà. La gent es taparà. Algú haurà de sortir escollit. No importa com, importa el quan.

Surts i no tornes a entrar.

Relat del circ

Guarda un espai al cel, guarda'l per a mi. El circ ha començat i no hi ha res a esperar. Han vingut els elefants coixos i les girafes escapçades. Els ratolins sense bigoti persegueixen els tigres desdentats. L'os mut escriu a la pissarra i el domador resta amb els braços lligats.

Ja sé que tot el cel és roig i que cauen míssils firmats per tu. Ja sé que fora la lona tothom està cridant. Però no hi ha posta de sol quan l'espectacle ha començat.

Cada vegada que hem sentit un espetec ben fort, part el públic ha sortit corrents. Ens hem quedat ben sols. Construirem el no-res buit d'esperança, només jo i jo. Fabricarem aquesta aigua seca que ens mulla, només jo i jo.

A cada braçada s'ofega més l'ànima. A cada volta, tot torna a començar. No hi ha esperits en aquest món. Però sota l'aigua els veig més clar.

Aviat tancarem les portes del circ. No deixarem sortir ningú més. Ens hem quedat ben sols, jo i jo. Tanmateix aconseguirem que no s'escapi mai més ningú d'aquí.

Els coloms em venen a buscar. Soc fusta sobre arena. Els tinc penjats del braç. M'han posat en creu. Esperaré totes les hores que no vindran mai. Totes aquelles promeses ja no serveixen de res. Tots aquells plors de nen s'han esvaït.

Memòria trencada. Fragments sense cua. Aquest puzle no s'acabarà mai.

Relat palès

Visc en un espiral etern 

de caiguda lliure 

i esclava de no sortir-ne

mancada de fe palesa.

No trobo parets,

només garrots dibuixats

amb el roig de la por

i el blau de la tristesa.

Dona'm ales buides

per saltar sense xarxa,

ofereix-me la set

mancada a la infantesa.

Relat de sovint

Sovint l'engany del temps
s'apodera de mi

mentre la sorra cau sobre

el parany del cranc.

Sovint el futur és passat

i no m'importa esdevenir

pols sense record

en caure per l'esvoranc.

Sovint roda tot tan de pressa

que no miro endavant

per no veure'm enrere

perdut al mig del fang.

Sovint s'acaben els moments

per viure sobre l'era,

gaudint de la fugitiva esperança

que m'ofereix la sang.