diumenge, 28 de maig del 2017

Relat de la brisa

Dolça brisa, 
sota els ocells cantant, 
has arribat per despentinar-me,
per moure'm d'aquest lloc estant. 

Margo Timmis entonant el meu cafè despert,
provaré de mirar els arbres
 i no veure com els ulls em duen cap a tu.

Les fulles han decidit ballar sense mi,
les admiro i em vénen ganes de besar.

Aviat la lluna ja no es veurà,
el sol ha decidit il·luminar-me
en el reflex de la llunyania que ens separa.

Ales movent-se  al compàs
d'allò que encara no ha passat,
però que tu ja has viscut.

Porta' m altre cop al centre de l'huracà;
guia'm al marge del cingle d'un glop;
no esperis que l'endemà vingui a trobar-nos nus
a l'arena del pecat.

És tan curta la vida i tants els camins de la muntanya,
que aviat em faré rei del meu regne,
destruiré el temps i escamparé la pols del rellotge
entre els dits de les meves mans.

dijous, 25 de maig del 2017

Relat de la ciutat

Em crema la ciutat,
tota plena de músculs,
em crema la ciutat
on han tancat les llibreries.

Foc a l’asfalt dels regidors pudents,
sota l’ombra de pisos buits
i cors plens de dolor i sofriment.
Han matat l’extensa alegria
d’aquells bancs de migdia compartits
entre coloms i avis contents.

No tornaran aquells bars
de cigaló i olives,
mentre creixin hotels arran
de places buides i cotxes cars.

No tornaran els poetes a la melodia
d’odes antigues i noves,
mentre segueixin fent fora veïns
de tota la vida.

Em crema la ciutat i em descalço
per cremar-me amb ella,
sento l’ardent plaer de la tortura
d’un ésser abandonat sota la rella. 

diumenge, 21 de maig del 2017

Relat d'hivern

M'és impossible recordar quan va succeir exactament, però sí rememoro amb precisió com va ser que aquell turment em va despertar. Estava plàcidament descansant dins de la meva caixa de roure, amb els ulls clucs i els llavis segellats per l'amor a l'eternitat. No tenia res dins meu que necessités sortir i expressar-se, però de cop i volta, com quan el llamp cau sobre el tranquil camp d'estiu, una llum va il·luminar les meves parpelles. Sense poder-ho evitar, els pensaments se'm van fer obscurs i la vista clara. Vaig obrir del tot la visió nocturna que m'envoltava, vaig encendre la boca de bat a bat buscant un alè d'aire desesperat.
Dins de la meva estreta cambra, on normalment només jèiem la meva ombra inexistent i jo, m'acompanyaven dues figures humanes, o no; si més no eren femenines, o això podia intuir per la sensualitat dels seus cossos esvelts i atractius.
No hauria gosat mai de dir que aquell llit on passava llargues estades durant l'hivern pogués ser tan gran. Les dues noies tenien el cap recolzat sobre el meu cos. Les seves quatre mans es movien acariciant el meu cos, completament nu. Per un moment el meu desig fosc i depravat va pensar que seria una bona ocasió per besar-ne dues a la vegada. El problema fou que cap d'elles semblava tenir aquestes intencions. Cada una de les seves mans tenia dos dits, cada dit una ungla ben llarga, que esgarrapava la meva pell fins a tallar-la. La sang brotava sense pressa, tan a poc a poc que elles podien xuclar-la suaument sense que s'escampés per sobre del meu cos.
Els seus cabells, negres com el carbó, no em deixaven veure què feien més a baix del meu tòrax, però sentia sorolls estranys que m'incomodaven. La vista que tenia des de la meva posició era limitada: els seus dos clatells. De tant en tant elles es giraven i em mostraven els seus llavis ensangonats. De les dents els penjaven coses més sòlides que la sang, però era incapaç de saber què era. Vaig aprofitar el moment per allargar els braços i amb els meus dos dits índex recórrer les seves espatlles nues. Tenien una pell fina i suau, només trencada per un parell d'ales plegades cadascuna. Els seus plomatges eren llargs i de ben segur que, quan estenien les ales, deurien  fer més d'un metre de llarg. Em vaig atrevir a baixar per sota de la seva cintura. Tal i com estaven col·locades al meu costat, els podia tocar les natges sense problemes. Ambdues vestien unes petites calces del color del seu cabell, de les seves ales i del seu opac cor. Valent com em creia, amo i senyor de totes les meves voluntats, vaig proferir un parell de gemecs mentre movia la cintura cap a munt. Sabia que m'estaven cuidant els baixos i allò em posava a mil.

-->
Encara deuria estar sota els efectes de l'opi, encara deuria estar reclòs al meu taüt hivernal. El record no se'm presenta net i clar. Malgrat que sí les veig encara a elles dues girant-se i apartant-se als costats, amb els llavis vermells plens de sang i les dues mans agafant a trossos el meu membre viril arrencat del meu cos.

dimarts, 16 de maig del 2017

Relat de l'H12

Aniré a buscar l'autobús H12, la setmana passada. Ho faré des d'aquí, sense moure'm. Pensaré en tu mentre camino cap a la parada. Recordaré els nostres moments a cada passa que faci des d'ara fins l'any passat. Doblegaré aquest món mecànic ple de quitrà que m'envolta. Ho faré en una mitjanit plena de dimonis i de ruïnes romanes.
Un cop validi el tiquet, buscaré on seure. Al fons, a l'últim fila, com aquella vegada, en la que tres setmanes més endavant seurem tots dos, plegats, junts, units, un sobre l'altre, amb les mans agafades i el cor bategant al ritme dels sots del carrer.
Brillant serà la vista de les finestres, amb gotes, amb aigua ruixada d'un matí hivernal, a ple estiu. La calor arribarà quan estiguem pensant que no estem junts. Succeirà un dia i un altre, sobretot els jorns laborals.
Aleshores, quan l'autobús arribi al meu destí, allà on tu i jo estarem, tancarem aquell llibre que ens haurem llegit durant el trajecte. Tu eres ahir, jo avui. Tots dos junts formant un passat ple de futur més fora que dins de l'H12. S'acabaran les pàgines i ens direm adéu, fins demà, si ens atrevim. Per si de cas, tornaré, amb el meu llibre a la mà.

Relat de platja

Pren la tovallola entre el tel del mirall. Les gotes cauen i desfan la seva mirada turbulenta. Cada segon que passa, cada instant que s’esvaeix, la distància és més curta. No es veu ni rastre d’ell ni d'ella, però ambdós se senten forts agafant els mànecs de les dutxes. Cadascú el seu, amb força, amb delit. És prohibit, és sentit.
Proven de passar la mà pel vidre entelat, però no poden esborrar el que han pensat. Dos cossos nus sota l’aigua calenta, tan lluny, tan a prop.
Ai mare, que algú vingui a tancar l’aixeta, que algú aturi aquest foc roent que creix en la distància.
Cara angelical en la que s’hi amaga un dimoniet entremaliat amb ganes de jugar. Aquests ullets que s’oculten sobre unes galtes encisadores... qualsevol es desmaiaria en veure el somriure que desprenen els seus grans llavis sota del seu nassarró marcat. Ulisses lluitant amb les sirenes. No les escoltis, no les miris. Però per sota del vel que li cega els ulls, el desig la veu xopa, humida, cridant el seu nom en veu baixa.
De cop i volta els dits viatgen per posar-li bé els cabells, per baixar de les temples fines les petites i belles sines, baixen entre les selles, per recórrer aquesta cara que imanta, fins arribar al coll que l’atrau cap a l’infinit. Tot s’esborra. Tot altre cop es borrós. Però els seus llavis són al seu coll, suaument primer, a mossegades després.
S'ha llevat suat, amb febre, deu haver tingut somnis a la platja.

dissabte, 13 de maig del 2017

Relat de gats

Una nit d'estiu, no molt calorosa, però amb l'aire prou càlid com per tenir les finestres obertes, estava jo llegint El gat negre quan una ombra va ocupar part de la visió nocturna de la marquesina.
Entendrà el lector que la llum de la lluna era prou forta com per il·luminar tot allò que no podria passar desapercebut. Lluna plena, cap núvol i, de fons, els Perseids caient a comptagotes.
M'agradaria aturar-me en la descripció d'aquella ombra perquè va provocar, fet que no succeïa mai en mi, que deturés la meva lectura i col·loqués el dit índex sobre una de les paraules del conte. Ho vaig fer per no perdre'm en la lectura; un simple gest que més tard m'adonaria que hauria estat premonitori. El dit assenyalava el nom del felí fictici, del borni endimoniat, de Plutó. I mentre allà seguia el dit, la meva vista es dirigia cap a l'única sortida de la meva habitació. Aquella finestra oberta per on m'agradava notar l'aire calent entrant a batzegades. Allà vaig veure'l, mirant-me, amb un ull obert i l'altre tancat. El seu pèl negre, més fosc que la nit que l'envoltava, lluïa uns detalls blancs frontals. De principi no vaig poder endevinar què simbolitzaven, però a mesura que vaig obrir les pupil·les i el vaig veure millor, em vaig adonar que els pèls blancs formaven una forma característica, singular, peculiar; totalment volguda per qui li hauria dibuixat amb pintura blanca. Podia llegir la lletra R, la mateixa lletra per la que començava el nom de la meva dona.
Espantat, vaig provar de treure el dit de sobre les lletres d'aquell conte, però no tenia prou forces per fer-ho, m'havia quedat bloquejat. Tenia la necessitat imperiosa de tancar el llibre i sortir corrents a buscar la meva amada. Necessitava abraçar-la, besar-la, dir-li que l'estimava per sobre de tot. Per un moment m'havia imaginat que el gat venia a anunciar-me qualsevol mal i, ben mirat, jo encara no estava preparat.
Sentint només els batecs del meu cor i amb la vista clavada sobre aquell ull brillant que em mirava fixament, vaig moure la mà esquerra buscant alguna cosa amb la que defensar-me. Em sentia totalment indefens, atacat, ultratjat, violat. Algú, alguna cosa, un gat misteriós, m'estava violentant amb la seva mirada inquisidora.
Després de tirar el pot amb els llapis que sempre guardo a l'escriptori, per si em ve de gust escriure històries de por a mitja nit, vaig trobar alguna cosa dura, la procedència de la qual no sabia d'on sortia. De tota l'habitació els meus ulls només podien mirar aquella silueta sinuosa clavada a la finestra. Vaig canviar aquell objecte pel meu dit índex i per fi vaig tancar el llibre. En fer-ho, quina alegria, em vaig sentir capaç de girar el cap i abandonar aquell ull que em perseguia. Aprofitant el moment de gran valentia, vaig córrer cap a la porta i vaig sortir de l'habitació. Els meus peus volaven de tant com corrien, el meu alè sortia disparat entre els meus llavis secs, el meu collar em premia amb força i m'ofegava per instants, però el meu objectiu seguia allà, a la seva cambra nupcial. La porta era entreoberta i vaig col·locar-hi una de les meves extremitats suaument per poder-la obrir del tot.
De cop i volta, la meva respiració tornava a ser normal, em sentia alleugerit. Ella, la meva estimada, seguia estirada sobre els seus llençols de seda negra. Encara duia el seu pijama blanc, ple de botons i traus. Els seus ulls romanien tancats i els seus llavis eren morats.
Endut per la passió que sempre em creava, vaig acostar els meus llavis als seus. Olorava tan bé que no podia evitar acariciar-la amb la cara. Estàvem els dos tan junts, tan units, que la meva llengua se sentia més atrevida que mai. Vaig llepar-li les galtes, el coll, els pits... Vaig acostar-me a la seva blanca mà i, a la vegada que tancava els ulls amb força, vaig mossegar-li l'únic dit que li quedava.
Per les meves dents rajava la sang de la donzella del castell, el meu amor, la meva Rosa sense espines. El seu dit, com si fos una branca d'un roser, lluïa entre la meva afilada dentadura. M'agradava sentir-la meva, m'agradava endur-me-la a la meva cambra. D'un salt, vaig baixar del llit i, a quatre grapes, vaig retornar al meu racó de lectura, on m'esperava el conte, el gat a la finestra, i el punt de llibre del dit de la meva estimada.