dijous, 31 de maig del 2012

De magnòlies


A la ciutat de les magnòlies hi vivia tanta gent que ja no quedaven magnòlies. Una persona feia temps que parlava i parlava. Concretament, deia: "Jo penso que és A. I crec que és A per això, això i aixo. I crec que tots hauríem de viure segons el que dic jo. Perquè A és la millor manera de viure. Ja veureu, estimats conciutadants, que bé viureu amb aquest sistema. Visca A. Visca!" 
El seu discurs mai trobava qui li repliqués. L'havia explicat tantes vegades que ja ningú gosava portar-li la contrària. És més, ja no hi havia ningú que pensés diferent. Tothom havia interioritzat el seu avorrit parlament.
Malgrat tot, durant uns dies, un nou corrent va sorgir entre els carrers dels antics camps de magnòlies. Era una opinió que es diferenciava molt de l'altra. Com tot corrent, aviat tingué un líder. Aquest es col·locà al costat de l'home que parlava i parlava i encetà el seu discurs: "Ets un dictador! Com pots dir això? Jo penso que és B. I crec que és B per allò, allò i allò. I crec que tots hauríem de viure segons el que dic jo. Perquè B és la millor manera de viure. Ja veureu que bé viureu amb aquest sistema. Heu de deixar de pensar només en A! Visca B. Mori A!".

dimecres, 30 de maig del 2012

D'oasi


Estirada com està, mig despullada, sota un sol de justícia; ningú diria que està a punt de morir. Ell nota el balanceig de les onades -tot i que no hi són-. Sent la calor que els està matant -encara que ara viuen-. Però ella viu aliena a tot això. Fa dies que no ve la nit -ni la lluna, ni les estrelles-. Fa mesos que no vénen els núvols -ni la pluja, ni la brisa-. Viuen sols. Al costat d'un cocoter i un oasi de grans dimensions. 
Dins de l'aigua hi circulen uns animals ben estranys. Al principi els hi tenien por. Ara són el seu menjar. Fins i tot ella, que els primers dies  cridava quan els veia, ja s'atreveix a caçar amb les mans els curiosos àpats que, més tard, fan plegats.
Si bé cap dels dos està a gust amb aquesta situació, no gosen proposar una marxa llunyana. Saben -o creuen saber- que la mort els espera més enllà de les altes dunes que els envolten. I si resten en aquell reduït país de dues persones, què passa? -es deu preguntar el lector-. Doncs succeïx el que aquí explica l'escriptor. Passen les hores besant-se, acariciant-se. Beuen llet de coco i mengen quan volen. Parlen i parlen. I de tant parlar es pregunten perquè l'escriptor d'allà no els fa marxar.

dimarts, 29 de maig del 2012

De recargolar-se


Blanca com la lluna. Es vestia de negre perquè no la veiessin per la nit. Blanca com l'arrós, s'espentava quan sentia un crit. Caminava amb el cap baix, ulls aclucats i mirada trista, però els pujava i somreia quan s'acostava el guardià.
Era carn de llops, era les postres dels malfactors. Tots la desitjaven i amb ella salivaben. Per això s'amagava rere cada arbre del bosc. Per això no parlava ni cantava, quan es feia fosc.
Ell se la va trobar una negra nit de primavera. Ella, angoixada, es va quedar quieta una estona. No deia res. No es movia. Però quan ell li va parlar, ella es va desfer per dins. La seva armadura no deixava veure la seva tremolor. La seva cuirassa era tan dura que res transparentava.
Però la valentia del cavaller era tan forta que, quan ella va recargolar-se el cabell negre que lluïa com el carbó, li va fer un petó.
Diu la llegenda que així va acabar la història. Però el que no explica és on va dormir la parella. Dins de sarcòfegs mil·lenaris, envoltats de ratpenats i cors de mercenaris.

divendres, 25 de maig del 2012

De secrets


Tenia tants secrets que no en tenia cap. Cada cop que executava un crim ordenava el seu cervell per amagar-lo sota calaixos i calaixos de pols. Al dia següent li era impossible recordar res del que havia fet. Fins i tot quan actuava en un crim organitzat en companyia d'algun soci, unes hores més tard, ja no hi havia res d'allò a la seva ment. 
Això ho sabien les bandes criminals més poderoses del país. Per aquest motiu era tan sol·licitat; mai hauria delatat a ningú. No per fidelitat, sinó per falta de memòria. La seva ment estava organitzada per sobre del seu enteniment. Ell no era conscient de l'esborrat que feia després de cada acció. Només l'havia causat. Tan sols havia preparat la matèria gris per actuar amb independència. 
Pensava el crim, l'executava, obtenia plaer i, finalment, l'esborrava. El problema, però, era que la seva màquina destructora de proves també destruïa tot el que tenia al seu voltant. A poc a poc, d'aquesta manera, va anar oblidant tot el que havia passat pel seu cap. No era capaç de retenir res. El cervell ho esborrava tot. Va convertir-se en un no-res.

dijous, 24 de maig del 2012

De sinceritat


Tothom li demanava que fos sincer. Però quan ho era, la gent  s'amagava. "Les paraules fan mal", li deien. "Les paraules són sinceres", contestava ell.
La lluna sortia per la nit i el sol la feia fora pel matí. Ell arribava content i la gent marxava enfadada. Els somriures donaven pas a les llàgrimes i ell, angoixat, es preguntava quin era el seu mal.
Entre crits i rancúnies, una veu va acariciar la seva orella. "Menteix-me, si us plau", li va dir. Ell es va girar. Va contemplar una escena dantesca. Cotxes cremats i dones despullades. Homes amb caputxes i arbres que sortien de les finestres. Bicicletes damunt de cavalls i guitarres sense cordes.
Va buscar l'autoria d'aquelles paraules. Però tothom es va amagar. Indignat, va cridar: "Vull saber qui vol mentides". Però ningú no va respondre. Estava exaltat. Caminava sense coordinar. Anava d'un costat a l'altre. Va aturar-se davant d'una dona amb barba i li va preguntar si havia sigut ella. Malauradament, li va negar amb el cap. Va seguir caminant i preguntant a qui es trobava. Ningú no volia sentir mentides, deien.
Sense forces a les cames, va caure a terra. Va respirar profundament i va tornar a sentir aquella veu colpidora: "Menteix-me, si us plau".
Era ell mateix. Era l'única persona sincera que hi havia. L'únic capaç de reconèixer que preferia les mentides a les veritats.

dimecres, 23 de maig del 2012

D'augment


Un home apareix dins de l'armari. És mort. Està mort. Es presenta lligat pel coll. El seu aspecte no és gens atractiu. Mostra una tristor descansada, alliberada. La mateixa que podria tenir un corredor de fons en arribar a la meta. El cos penja i es mou suaument d'un costat a l'altre. No es desplaça massa, però ho fa en suficient mesura com per donar sensació de moviment.
L'ambient és d'una fortor insoportable. Caldria polvoritzar l'habitació amb el més fort dels desodorants. També seria necessari aplicar uns desinfectants industrials. Una de les venes s'ha rebentat i el terra és ple de sang. Un gran toll rogenc és el llac de la muntanya. D'ell en surt un rierol, que baixa escales avall. Aquest ha estat el motiu delator. Un veí ha vist com el petit riu vermellenc arribava al passadís central.
Ara ja ha arribat la policia. Molts agents estan observant amb deteniment l'aspecte del mort. Un d'ells porta una lent d'augment. La té col·locada just entre el seu ull i el de l'antic home terrenal. 
Durant uns segons no diu res. Només observa la pupil·la. Després es gira. Guarda el seu instrument detectivesc i afirma: és mort. Si més no, a mi m'ho sembla.

dimarts, 22 de maig del 2012

De ritme

Es presenta l'home baixet. Arriba envoltat de trompetes i de sons celestials. És el company de la seva vida, l'ha acompanyat durant èpoques de tristor i de pena. És un amic que no té nom ni cara. Quan el mira sempre creu que serà l'última vegada que es veuran. Però, incomprensiblement, torna cada any. 
Té els dits deformats de crear sons majestuosos. Té la mirada tancada de veure-hi tan clar. Té unes mans petites que semblen poc destres. Té un caminar graciós i ridícul. És gran, molt gran.
Esgarrapa les cordes com el llop acaricia la seva dona. Mossega les notes amb les llàgrimes de les seves amants. Deixa viure les ànimes que moren i no van a l'infern.
Les notes el fan etern al ritme majestuós de l'home de l'altar. Les baquetes fan caminar una banda desesperada. Són els anys de la Mort. Ella els ve a buscar. És el temps del Sofre. Els cau al damunt com pluja endimoniada. Les lletres acabaran al cel quan tothom sigui cendre. No ho sembla, però és el diable emmetzinat. 
Quan jeia a la vora de la carretera, mirant vides trencades destruint-se davant seu, en Jack se li va acostar. Aleshores el va avisar, li va dir que seria etern. Ell ho complirà, ni que mori a l'escenari. L'art l'ha fet immortal.

dilluns, 21 de maig del 2012

Repercusions d'El número 7

En aquest apartat podreu trobar algunes de les notícies que han anat apareixent en els diversos mitjans de comunicació sobre El número 7. Només heu de clicar sobre l'enllaç per saber què han dit.

 

De parquet


Assegut a terra, sobre un parquet vell i trist, recorda la nit de les llums. El cava i el soroll estrepitós havia alegrat el barri. Tots contents havien begut i rigut. Quin sopar més bo, diu interiorment. Rememora moltes coses, tot i que no tot; ara ja fa molt d'aquella nit. Però veu clarament com, quan ja tothom dormia, ell seguia despert. Ja li deien al poble: "tu mai dormiràs, seràs com Satanàs".
Des d'on seu ara, encara la veu al mateix lloc on la va veure estirada aquella joiosa nit. No li cal tancar els ulls, ni fer cap moviment rar que serveixi de conjur. Ella encara està allà, jeu al llit, d'esquenes. Ell passa per davant de l'habitació i la veu. S'atura. Pensa si ha d'entrar. Dubta. No ho fa. Però es queda aturat a la porta. Observa la seva figura moldejada. La silueta, al estar ella de cap per avall, pren força per la cintura. 
No és una escena sexual, de moment. Només és eròtica. Ell l'entén així, perquè la seva realitat del moment parla d'una atracció sensorial. Però en menys d'un minut, aquelles calces innocents de color verd blavós -que bé li semblaven un banyador quan les ha vist per primera vegada- s'han convertit en el seu objecte de desig. Vol posar-se al seu costat. Sense fer soroll. Vol acariciar-li les natges i treure-li la roba interior i la samarreta, que és l'únic que duu. Sap que no ho pot fer, però ho fa, dins seu. Aquí ningú li pot dir res.
La despulla de tal forma que ell, excitat com està, es converteix en una llum més en l'obscuritat.

divendres, 18 de maig del 2012

De llibretes


Una llibreta per dibuixar. Tot de pàgines en blanc per pintar. Un món nou per descobrir. Ell, menut i divertit, l'agafa amb il·lusió. No sap què farà amb ella. Però un neguit li recorre pel cos. Salta, riu, tanca els ulls i perfila un somriure encantador.
Un cop l'obre, ha de prendre la primera decisió. Quin color agafar? Per sort té un pot ple de llapissos. Alguns no tenen punta, ell mateix l'ha escapçat -sense voler-; d'altres estan molt afilats. Uns són alts i es veuen de seguida, d'altres són curts, ja molt usats. No tria segons alçada o punxa. La seva selecció es basa en la reproducció del seu món irreal. O del seu món real. Ell no sap quin dels dos és el veritable. Tampoc es qüestiona si la realitat existeix o no. Veu coses dins seu. Percep coses de fora. Interpreta i crea jocs interiors. Ell és pura creació. Encara no ha rebut la castració civilitzada.
Taral·larejant una cançó agafa amb força el llapis vermell. Traça unes línies absurdes. Tenen tant sentit que ens semblen, a nosaltres, una estupidesa sense cordura. Guarda el llapis i en prèn un altre, aquest cop és blau. Continua així fins que m'invita a participar. Li faig cas i prenc el llapis negre, dibuixo una cara.
Ell em mira entristit i, sense saber encara parlar, em pregunta: ¿Per què els grans només sabeu dibuixar amb el negre?

dijous, 17 de maig del 2012

De morbo


Comptes fins a tres. Però uses el vuit, el nou i el set. Ara que ve ell, dius que ja no tens set. La vida se te'n va i tu segueixes al mateix banc. Ja fa mesos que no tens ni un cèntim al banc, fa dies que no tens res a casa. Plores i la recordes. Ella anava de blanc i tu portaves una rosa al pit, com tothom que es casa.
Sense roba i sense ànima. Un home se li acosta i l'anima. Res a fer. Està trist i recorda el seu objectiu: comptar. Conte un conte al comptador de comptes. Però no li suma res. Tot és un zero. No hi ha cap deu. Altre cop plora, desconsolat, buscant la veu d'un Déu.
"No existeix", li clamen des de l'altre costat de la vorera. "Sí existeix", replica ell enfurismat. "Però no tinc la clau de la porta del cel", continua. La discussió puja de to i fins i tot s'enganxen mà amb mà. Ull morat i dents caigudes. La seva cara és un poema. D'home va passar a gos i ara és un nen que crida a la seva mama.
El menyspreu s'ha apoderat de la ciutat. Avui és ell i demà ho serà el seu veí. Però no penses que seràs mai tu, lector morbós que et deleixes de desgràcies alienes. Les paraules homòfones no són persones  homòfobes!

dimecres, 16 de maig del 2012

De plom


Tinc els peus al límit. Noto l'aire a la cara. Miro cap a baix i el cor em batega més ràpid. Miro cap a dalt i em relaxo. M'agrada sentir-me tranquil. Però ara mateix és difícil sentir-se així. Sento l'alè podrit dels qui em persegueixen a tocar de l'orella, just per darrere de la nuca. Noto la foscor del futur. No existeix, perquè en breu el venceré. 
Molts diran que vaig ser un covard. Alguns diran que vaig ser un valent. Jo només sé que el que diguin ja no m'afectarà. Acabaré amb tot amb un no-res. Aquest cingle marcarà un final sense retorn. No espero res. Ni funerals tristos ni comentaris amargs. Tan sols desitjo tenir ara prou força com per fer un pas endavant. Però costa tant moure els peus. Els tinc clavats al terra. Són rígids i pesants. Tinc les cames engarrotades i, per molt que ho tingui clar, no sóc capaç d'avançar cap al forat.
Davant meu muntanyes i muntanyes. Un horitzó ple de vida, amb boscos verd i caps daurats. És primavera i l'aire m'ho recorda. Tinc la pell de gallina. Tinc fred i por. Vull sentir-me valerós i no pensar en res. Tancar els ulls per sempre més.
Els ocells passen a prop meu. Sóc alt com ells. Sóc infinit, com ells. Sóc etern, com ells. Jo no tinc ales, però no les vull. Anhelo no viure més. Sóc un ocell sense ales ni ploms a les cames.

dimarts, 15 de maig del 2012

D'ocells


Després d'explicar-li el somni a la seva dona, els dos van riure. Sabien que res d'allò ocorreria, o sí, mai se sap què esdevindrà en el futur. Però el cas és que van esmorzar i van seguir xerrant mentre miraven per la finestra.
Al fons, un ocell sobrevolava la ciutat. Passava de la part Nord al casc antic. Es recolzava sobre una gàrgola i descansava, observant els turistes que feien fotos al monument més prestigiós de la metropoli.
Ara ja fa més de tres-cents anys, un grup de ciutadans il·lustres -format per pintors, escriptors, escultors i vinicultors- van decidir fer un homenatge a Don Jose de la Ruiz de Fuenmayor. Així, van encarregar fer una escultura i una placa de coure, on encara avui es pot llegir: "A l'home que mai va existir, però que tots volíem que existís".
L'ocell va aguantar sense moure's tot el dia, xafardejant la munió de turistes que es retrataven fent tot tipus de ganyotes al seu costat. Un cop la llum del sol va deixar d'il·luminar la ciutat, però, va pensar en marxar. Ja estava a punt per prendre el vol quan, en aixecar el cap, va veure, just davant seu, una finestra oberta que li va cridar l'atenció. Com era un ocell molt curiós, va romandre una estona més, sense perdre's detall de l'escena casolana que l'oportunisme li regalava.
A dins, dues dones molt belles, acariciaven un jove. Tot eren somriures. Tot era alegria.

dilluns, 14 de maig del 2012

D'escafandres


Plaça de l'Espill. Deu de la nit. Un comitè de gestió de personalitats ha citat a cent persones. Algunes arriben puntuals. D'altres fan tard. Entre les que arriben a l'hora hi ha dues que es presenten sense intermediaris. Una és ella. Un és ell.
Ella no va ni de vermell ni de negre, diu q és una Santa. Ell no pot respondre, quan ho intenta, ella li posa un dit als llavis i li demana que calli. "No cal que parlis, ja he vist el que dus al braç. I és que a prop del canell porta un un segell on es pot llegir: "Sóc Llucifer; el més dolent de tota la gent".
-No t'ho creguis, sóc bona persona. Només faig enrenou quan camino.- Es justifica.
-Mira, maco; no sóc ningú per jutjar-te, ja ho han fet els altres. Però em sembla que la teva mirada ho diu tot. Treu-me els ulls de sobre.
Ell s'allunya uns metres. Es gira i la torna a mirar. Fa uns ullets de gos abandonat. Però dins seu es desperta un caliu que no coneixia. Té ganes d'encendre's com un carbó roent. Vol ser llenya al foc. Però, no pot. Ell fa sonar sonalls quan cavalca, però el seu cavall no és de carreres.
Ella se'l mira i es fa l'ofesa. Per sota les seves faldilles surt fum blanc, el terra tremola. Té unes ganes boges de sortir del fals escafandre i fondre's amb el desconegut.

divendres, 11 de maig del 2012

D'aiamir

A la vila de Paradoxa de dalt, una grua, conduïda pel mateix alcalde, treu una estàtua que fa poc van instal·lar un grup de turistes al mig de la plaça. Un veí d'uns setanta anys, el Marçal, comenta l'escena i diu que està agraït que així sigui. És més, ho comenta directament a l'alcalde. Cal tenir en compte que es tracta d'un petit poble on viuen no més de vuitanta habitants. 
Un petit grup de manifestants -els mateixos turistes que, càmera en mà van col·locar l'estàtua- li diuen al vell veí que és un feixista intolerant.
Ell diu que només ha donat la seva opinió. I argumenta una sèrie de punts per defensar la seva posició. Però els turistes organitzen una manifestació en contra del seu feixisme. És evident que ell està sorprès. I encara ho està més quan veu que els petit grup de manifestants ha anat a buscar a gent d'altres pobles. No és que siguin molta gent, però sí que hi ha molt d'enrenou.
Ell decideix parlar amb els qui l'increpen. Els argumenta la seva posició. Però els altres no volen sentir res. Li critiquen que tingui un pensament únic, que no respecti la llibertat dels turistes. Creuen que el vell veí és un imposador. Un dictador en tota regla.Tot i que ell no ha posat ni ha tret l'estàtua. 
-"Nosaltres som un col·lectiu que clama per la llibertat"; li criden a un pam de l'orella. Deuen pensar que és sord.
El veí els contesta que li sembla molt bé que clamin per la llibertat. Però no sap si ell pot ser lliure d'expressar que aquella estàtua va ser col·locada de forma impositiva, sense consultar els veïns, i amb un efecte negatiu sobre ells.

dijous, 10 de maig del 2012

D'amagar


Sembla mentida que, en un espai tan luxós i perfumat, els protagonistes siguin els peus. Podria resultar estrany que, mentre les mans sostenen copes de vi bo, qui passi a ser l'element principal siguin els peus. Tot resultaria ben curiós si, quan les boques s'ocupen de dialèctiques refinades i diplomàtiques, els qui parlessin de veritat fossin els peus. Ben mirat, entre tanta mirada altiva i nas estarrufat, sopta que els autèntics observadors de la veritat siguin els peus.
No fan olor, només canten al gust del tacte. Com si fossin mans de massatgista, pugen des del punt més baix fins a on poden. Pujaríen més? Qui sap. Potser sí. Però no aquí. En aquest lloc, el seu camí s'ha d'aturar a certa alçada. Com si trobessin un policia que els aturés i digués: "STOP, per aquí no passa ningú". I la resposta fos clara: "Cap problema, aquest és el meu joc, no pas el teu, tornem cap avall".
Aleshores, quan els peus són els reis de l'esdeveniment, quan els secrets van per sota de la taula i oculten tot el que no es veu; deixen de tenir sentit. Apareixen les mirades que abaixen les pastanyes. Surten les mans que no volen tocar-se. Se sent el bategar dels qui es volen amagar.

dimecres, 9 de maig del 2012

De gomes


Mentre l'home de blanc li premia el braç amb una goma, ell mirava la infermera. Ella era rossa, baixa i lluïa un gran pitram que la presentava als desconeguts. Sentia que li dèien coses, però no prestava atenció. Estava centrat en les pupil·les de la dona de blanc. El sec negre avorrit, en poc temps, es convertia en un fosc i obscur mirall humit i tendre. Ull amb ull s'adonava del que passava. 
Un arbre, al costat del desfibrador, floria i cobria el verd de la copa amb preciosos pètals blancs i liles. La infermera trencava una de les branques, que li molestaven, i començava a menjar-se-la. Deia que era tan bona com una secallona. El doctor deixava la goma i els estris manipuladors i s'enfilava al punt més alt del tronc.
Ell, somrient, agafava les flors que tan li agradaven i les tirava al terra. Només caure, es produïa  una petita explosió i apareixia un conill vermell. Doctor i infermera cridaven, presos pel pànic, en veure els petits animalons corrent per la sala. Ell els agafava, sense por, i els vestia, amb una corbata i un mocador.
Quan sonava l'alarma celestial, i tots els conills s'amagaven sota la màquina de respiració assistida, l'arbre es feia petit. Arribava a unes dimensions tan ridícules que el doctor es pixava de riure. En veure-ho, la infermera treia uns bolquers i els posava per sobre dels seus pantalons.
Ell, mentre l'home de blanc li premia el braç amb una goma, mirava la infermera.

dimarts, 8 de maig del 2012

De teca


Ell li diu: "Va, estira't i dóna'm teca per demà". I ella s'estira, avui, al sobre de la cuina. Ell agafa un ganivet i la besa. Comença a tallar-li els dits. Ella plora, però no crida. La sang comença a embrutar tota la cuina, però ella no es mou. Aguanta un minut veient, amb ple rendiment de la seva consciència, com a poc a poc es va quedant sense extremitats. Passat aquest temps, es desmaia i entra a un altre món. Aquest estadi, cal dir-ho, és efímer. Perquè en pocs segons el cor se li para. 
A ell no li importa que ella ja no hi sigui. Continua tallant els seus filets. Els dits els ha posat a la cassola, amb aigua bullint. Els braços els està coent a la graella, amb un condiment especial, sang fresca. Amb una cullera ha succionat els ulls. Ara mateix estan al microondes. Com veu que hi ha massa tiberi, després d'amputar-li les cames, opta per congelar-les. 
Això sí, es prepara les postres amb moltes ganes. A un plat petit ha dibuixat un cor amb nata ensucrada. A dins hi ha col·locat el fruit de l'amor. Sap que és el que més li agrada i, és conscient, un cop se l'acabi ja no voldrà menjar res més.

dilluns, 7 de maig del 2012

De confiança


Un vuit de juliol, van anar a la platja. Per arribar-hi van usar el bus, cadascú la seva línia. Eren amics, vivien separats. El sol irradiava amb molta força. Feia molta calor i hi havia molta gent a dins de l'aigua. Només arribar, ell es va treure la samarreta i les xancles i va endinsar-se en el seu estimat mar. Va començar a nedar mar endins. I mentrestant, ella llegia estirada a la sorra, sobre una tovallola de grans dimensions. Estava bocaterrosa, lluint una espectacular silueta. 
Quan ell va arribar, la va mullar amb aigua freda. Ella es va girar i va somriure. Es van tombar boca amunt tots dos uns segons, després ella es va incorporar endavant, volia treure's la part de dalt i evitar així les molestes marques que deixa el bikini. Quan ja el tenia descordat es va posar vermella i se'l va tornar a lligar. Ràpidament es va estirar i va tancar els ulls. Ell va fer veure que no havia vist res. Però, naturalment, va observar amb deteniment com a ella li va entrar vergonya. Ella va creure que aquest estadi era bastant incomprensible, ja que la complicitat que es tenien era màxima. Tots els anys la veia mig nua. Però s'ho va repensar.
Ell va encendre una cigarreta i li va dir:
-Si no tingués tanta confiança amb tu, segur que no et taparies.

divendres, 4 de maig del 2012

De suar


Un estiu com qualsevol altre. Un poble petit igual que els altres diminuts pobles del nostre país. Tres persones normals, diferents a tothom, semblants a tothom. Tots tres viuen durant un parell de dies, i de forma accidental, a una casa on normalment fa fred, però on avui fa calor. No existeixen les gèlides temperatures que glacen les canonades. L'ambient s'ha escalfat tant que l'aigua dels gots de taula bull violentament.
Estan asseguts, disposats a menjar; però la fam no hi és quan un té calor. Gotes de suor cauen per les seves cares, ja no saben què fer per refredar-se. En un últim intent han tret unes begudes alcohòliques congelades. Han begut molt. Tant com han pogut. Però ara, a la desesperada, es tiren els líquids per sobre. El licor es confon amb la suor. Les llàgrimes es barregen amb l'emoció. Tristesa i alegria. Tot junt. No se sap qui plora i qui riu. Un petit núvol ha envaït la casa, és aire calent, asfixiant. La visibil·ltat és reduïda. La roba sobra i els tres es despullen. Necessiten airejar-se. 
Una d'elles dues -són dues dones i un home-, es desmaia. L'altra reacciona i, entregada al destí, la besa per donar-li aire. Ell se les mira. Pensava que no podria arribar a temperatures més altes. Però sí. Ho aconsegueix. La dona esvaïda retorna. S'agafen i es fan un petó. Ell vol tocar-les, acariciar-les. Però està cansat, no pot més. La calor es transforma en son. S'adorm al costat d'elles.

dijous, 3 de maig del 2012

Liebster Blog




He rebut aquest premi sense esperar-me’l i, l’he rebut d’un bloc que segueixo. Gràcies Quadern de mots 


“El premi està pensat per estimular i promocionar els llocs d’Internet que no superin els 200 seguidors però per la seva essència i contingut val la pena donar-los a conèixer a un ampli sector de la xarxa”.

L’acceptació del premi comporta fer la tria de cinc blocs que, per motius estrictament personals i sotmesos a les normes, els hi vulgui concedir el Liebster Blog


Per la capacitat intel·lectual del seu autor.

Per la capacitat de crítica de la seva autora.

Per la capacitat creativa de l'autora.

Per fer-nos reviure el gran Llul.

Per redescobrir-nos el nostre gran país


Passo a detallar les normes del premi:
Copiar i enganxar en el blog el logo del premi i fer-ne un enllaçar-lo al blog que t’ha atorgat el premi.
Triar cinc blogs com a preferits que tinguin menys de 200 seguidors, fer-hi un comentari perquè sàpiguen que han rebut el premi.
Esperar que segueixi la cadena i cadascun dels cinc triï els seus cinc blogs (no hi estan obligats).

De pensar


En Guillem té el cap com un timbal. Ja porta uns dies que no pot dormir. Té massa coses per decidir. Però n'hi ha una que li treu la son. Està pensant si ha de tancar la botiga o deixar-la oberta. No troba el moment per decidir-se, però aquest matí ha pres la decisió de trobar una solució. Per fer-ho, ha tancat la persiana i ha tret una vella balança de ferro. La té al magatzem, però no perquè l'usi sovint, sinó perquè no vol que li robin, és molt valuosa, sobretot en termes emotius. 
Ha obert una cervesa i ha començat a rumiar. A mesura que el cap se li ha omplert de pensaments, ha col·locat a un costat i a l'altre tot el que se li ha anat ocorrint. Sembla que el costat positiu ha tingut força èxit. En ell ha situat la clienta que li agrada tant. No podria viure un dia sense veure-la entrar, amb el seu somriure; a més, li puja la calor cada cop que ella  s'ajup per agafar algun producte de la prestatgeria inferior. També aquí ha posat l'economia; si bé recapta pocs diners, menys en recaptaria si tanca. Però aquest punt no ha pesat massa. Molt més força ha tingut el prestigi del barri. Tothom el coneix per ser el botiguer del carrer i, si plega, passarà altre cop a l'anonimat.
El costat negatiu, però, també ha rebut molt de pes, cal explicar-ho tot! Nous projectes, el fet de què només es tracti d'una aturada provisional, més descans i, també, una forma de renovar-se.
Al final, amb tant de pes, la balança s'ha trencat i ha caigut tot per terra.

dimecres, 2 de maig del 2012

De garrofes


Durant un gris matí de primavera, en Carles penja cartells pels volts de casa seva. Ell és escriptor o, com a mínim, ho intenta. L'anunci, fet per ell mateix, indica: "Es busca mussa. Raó: Bar Ximpin".
Per evitar que la gent els despengi, els enganxa amb cinta d'empaquetar. L'efecte visual és horrorós, però eficient. I en temps de crisi, pensa, convé ser resolutiu.
Un home, que passa pel seu costat, li pregunta què ha passat amb la seva mussa. Ell contesta que s'ha mudat. Ha marxat al poble, decepcionada de viure sempre dalt d'un núvol de sucre. Ja no vol llenceria negra de seda, ni maduixes ni xampany. Tan sols desitja posar-se unes xiruques, una armilla de llana, uns pantalons de pana i ajudar-se d'una gaiata. Cada dia puja la muntanya més alta de la comarca. Només l'acompanya un gos d'atura i una cantimplora penjada del coll. Un cop a dalt de tot, s'asseu sobre un roc ben gros i, tot mirant l'amplia planura, mastega garrofes recent collides.