dijous, 10 de maig del 2012

D'amagar


Sembla mentida que, en un espai tan luxós i perfumat, els protagonistes siguin els peus. Podria resultar estrany que, mentre les mans sostenen copes de vi bo, qui passi a ser l'element principal siguin els peus. Tot resultaria ben curiós si, quan les boques s'ocupen de dialèctiques refinades i diplomàtiques, els qui parlessin de veritat fossin els peus. Ben mirat, entre tanta mirada altiva i nas estarrufat, sopta que els autèntics observadors de la veritat siguin els peus.
No fan olor, només canten al gust del tacte. Com si fossin mans de massatgista, pugen des del punt més baix fins a on poden. Pujaríen més? Qui sap. Potser sí. Però no aquí. En aquest lloc, el seu camí s'ha d'aturar a certa alçada. Com si trobessin un policia que els aturés i digués: "STOP, per aquí no passa ningú". I la resposta fos clara: "Cap problema, aquest és el meu joc, no pas el teu, tornem cap avall".
Aleshores, quan els peus són els reis de l'esdeveniment, quan els secrets van per sota de la taula i oculten tot el que no es veu; deixen de tenir sentit. Apareixen les mirades que abaixen les pastanyes. Surten les mans que no volen tocar-se. Se sent el bategar dels qui es volen amagar.

3 comentaris:

Gemma ha dit...

Hi ha molta vida sota les taules...

Gemma ha dit...

Hi ha molta vida sota les taules...

Yves ha dit...

@Gemma: A vegades més de la que hi ha a sobre, no?