dimarts, 15 de maig del 2012

D'ocells


Després d'explicar-li el somni a la seva dona, els dos van riure. Sabien que res d'allò ocorreria, o sí, mai se sap què esdevindrà en el futur. Però el cas és que van esmorzar i van seguir xerrant mentre miraven per la finestra.
Al fons, un ocell sobrevolava la ciutat. Passava de la part Nord al casc antic. Es recolzava sobre una gàrgola i descansava, observant els turistes que feien fotos al monument més prestigiós de la metropoli.
Ara ja fa més de tres-cents anys, un grup de ciutadans il·lustres -format per pintors, escriptors, escultors i vinicultors- van decidir fer un homenatge a Don Jose de la Ruiz de Fuenmayor. Així, van encarregar fer una escultura i una placa de coure, on encara avui es pot llegir: "A l'home que mai va existir, però que tots volíem que existís".
L'ocell va aguantar sense moure's tot el dia, xafardejant la munió de turistes que es retrataven fent tot tipus de ganyotes al seu costat. Un cop la llum del sol va deixar d'il·luminar la ciutat, però, va pensar en marxar. Ja estava a punt per prendre el vol quan, en aixecar el cap, va veure, just davant seu, una finestra oberta que li va cridar l'atenció. Com era un ocell molt curiós, va romandre una estona més, sense perdre's detall de l'escena casolana que l'oportunisme li regalava.
A dins, dues dones molt belles, acariciaven un jove. Tot eren somriures. Tot era alegria.

3 comentaris:

Gemma ha dit...

Avui almenys, la realitat és més feliç.

Judith ha dit...

saps què m?ha vingut al cap aquest relat? "ocell, on ets?" jajajajajajajaja.

Yves ha dit...

@Gemma: Tot és feliç si un vol veure-ho així, no?

@Judith: Sí, els ocells ens envolten i no ho sabem!