Tothom li demanava que fos sincer. Però quan ho era, la gent s'amagava. "Les paraules fan mal", li deien. "Les paraules són sinceres", contestava ell.
La lluna sortia per la nit i el sol la feia fora pel matí. Ell arribava content i la gent marxava enfadada. Els somriures donaven pas a les llàgrimes i ell, angoixat, es preguntava quin era el seu mal.
Entre crits i rancúnies, una veu va acariciar la seva orella. "Menteix-me, si us plau", li va dir. Ell es va girar. Va contemplar una escena dantesca. Cotxes cremats i dones despullades. Homes amb caputxes i arbres que sortien de les finestres. Bicicletes damunt de cavalls i guitarres sense cordes.
Va buscar l'autoria d'aquelles paraules. Però tothom es va amagar. Indignat, va cridar: "Vull saber qui vol mentides". Però ningú no va respondre. Estava exaltat. Caminava sense coordinar. Anava d'un costat a l'altre. Va aturar-se davant d'una dona amb barba i li va preguntar si havia sigut ella. Malauradament, li va negar amb el cap. Va seguir caminant i preguntant a qui es trobava. Ningú no volia sentir mentides, deien.
Sense forces a les cames, va caure a terra. Va respirar profundament i va tornar a sentir aquella veu colpidora: "Menteix-me, si us plau".
Era ell mateix. Era l'única persona sincera que hi havia. L'únic capaç de reconèixer que preferia les mentides a les veritats.
3 comentaris:
Menoi que n'estem de malament....Quin món el nostre.
@Gemma: quin món ple de... veritats o mentides?
Les mentides a vegades són veritat i a vegades, la veritat són mentides...així anem !! Tura.
Publica un comentari a l'entrada