divendres, 29 de gener del 2016

Relat de llepaculs

-Crec que tinc unes habilitats que hauria d’aprofitar.
-I quines són? Escriure?
-No, llepar culs.
-Els llepes bé?
-Més bé que ningú. Sóc capaç de transformar-me en l’animal que més necessiti segons el moment necessari. No em manquen recursos ni ganes. Sóc un transformista! Recordo quan treballava a les Rambles que...
-Mai no has treballat a les Rambles!
-D’acord, tens raó. No hi he treballat mai, però això no és important. Podria haver-ho fet. Seria genial haver-hi treballat! Ser una artista de la ciutat, reconeguda per...
-Els transformistes de les Rambles mai no han estat massa reconeguts...
-Clar, clar, ja ho sé. Però jo hagués sigut diferent! Hauria destacat per sobre de l’street art, de l'urban art, de l'urban street o com es digui! I tothom recordaria el meu nom. Fins i tot els crítics més entesos del país, aquells que mai no jutgen els transformistes de les Rambles que cada dia actuen sense rebre res a canvi...
-Fa temps que ja no hi actuen, els van fer fora...
-Cert, cert... ara només hi ha venedors d’entrades i floristeries de pa sucat amb oli. Però el cas no és aquest, sinó que jo sóc transformista!
-Llepaculs! Llepaire!
-Bé, digues-li com vulguis! Em transformo...
-Llepes...
-Llepo el que sigui! A qui sigui! No tinc pudor!
-Això fa pudor...
-No fa pudor, no! Ningú no em veu quan llepo!
-Els altres ho veiem. Clar que els altres no comptem.
-Aquí està la gràcia! Els altres no sou ningú! No llepeu, no compteu! No existiu! Si sabessis fer com jo... oh! Què bé t’aniria!
-M’aniria el què?
-Tot plegat! Mira’m a mi! Sóc feliç! Per fi faig el que vull!
-Llepar culs?
-Això és el de menys! Ets massa primmirat! Com no veus la veritat, el cas, la casualitat, la fe...
-La fe... La fe religiosa?
-No, no! La fe en tu mateix! En poder llepar i créixer! Com més creixes, més llepes; com més llepes més gran es fa tot!
-I al final?
-Al final diuen...
-Diuen que la caiguda és molt forta.

-No! Això ja no! Això era abans! Les figures de cera ja no es desfan! A fer ganxet! A llepar! Fes-me cas i mataràs!

dijous, 28 de gener del 2016

Relat de Donosti

Sembla estrany que ningú es posi a pensar en tot plegat sense, abans, no haver pensat en res. Això pensava, segons el que podem saber, en Mikel, un vell conegut dels carrers de Donosti.
Per les nits caminava del centre de la ciutat a l’escullera, aturant-se a cada bar, parlant amb tothom. Com deia ell, la Concha era molt més que la platja, molt més que Igueldo, calia sentir-se ben humit per entendre com riu i mar follaven, davant de tothom, sense que ningú no s’escandalitzés. I allà al final, entre les gotes caient sense molestar cap ciutadà, les llums de les casetes, que el cridaven, una vegada i una altra, perquè arribés al port i s’estirés al costat de l’aigua bruta.
Els crits no criden ni quan es parla fort ni quan no es parla. La veu es queda muda sota el cel tapat. Se li van trencar les cordes i va seguir xerrant. Se li va trencar el cor i va seguir estimant. Era una roca dura, forjada a partir d’una desgràcia impossible d’assumir. Les llàgrimes que va gastar, després de la mort de la filla i de la dona, es van convertir, a ulls de molts, en cargols caiguts del seu cervell.
Caminava sol, sense que ningú més que la solitud l’acompanyés. Ni tan sols quan sortia massa ebri dels bars, quan els cambrers li oferien ajuda perquè no s’aguantava dempeus, ni tan sols aleshores acceptava cap guia en el seu religiós camí cap a la foscor il·luminada.
Volia ser sense deixar de ser. Tenia fam, però només bevia. Escrivia mots morts amb la intenció que fossin vius, però quan els veia bellugar-se els sentia morts. Els matava, els revifava. Escrivia de matinada, begut. Esborrava el que podia, quan emmalaltia. No hi ha pitjor malalt que l’home sa mirant-se al mirall. En Mikel corria el greu perill de ser recordat, quan ell només volia oblidar-ho tot.

dimecres, 27 de gener del 2016

Relat de campanes

Recordo aquell disc de gran dimensions, negre, donant voltes sobre si mateix, amb l’agulla resseguint el camí que li marcaven... i les campanades sonant. No és qüestió de debat si la cançó que venia després té res a veure amb el sentiment que el Miquel percep en aquests instants; però sí és rellevant aquell so constant de campanes. El mateix fil musical que ressonava per tot el poble el dia en què vam enterrar el meu avi. Era un dia fred, anàvem abrigats, i l’església es va omplir de gom a gom. Cada un dels aldeans ens va donar el condol personalment. La cua no s’acabava mai. Era una sensació tan horrible com pesada. La mateixa que el Miquel sent en aquests instants.
Té el telèfon a tocar de la mà, tot el dia que el mira. Espera la trucada final. No és pas la de Déu, ni la de Sant Pere, és la que li faran des de l’hospital. No té força per aguantar més. No ha nascut per ser un heroi, vol que tot acabi d’una vegada. Porta massa temps veient com el seu ésser estimat ha davallat físicament a un estadi gairebé vegetal. És encara ell o només és un cos inanimat? El va a veure cada dia. Li parla, tot i que sap que no el sent. Després, a casa, tot sol, o a la feina, envoltat d’estranys, pensa en quina sortida desitja. Li remou l’estómac de pensar que aquell final anhelat és el que sempre havia repudiat. Que vingui la foscor, el buit, la falç i la Santa Creu. 
Que s’acabi tot plegat, que em truquin, pensa durant tot el dia. És una espera lenta, tan lenta com el pas entre campana i campana, que continua sonant dins del seu cap, recordant-li que aviat s’acabarà tot, però que mentrestant ell és, contra tot pronòstic, qui deleix amb tota la força que arribi, per sempre més, la mort.

divendres, 22 de gener del 2016

Relat d'acudits

Vam passar molta estona rient, tanta que a ella li va faltar aire. Vaig provar de fer-li el boca a boca, per ajudar-la, però no va voler. Va morir per falta de respiració.
Avui és el judici, no sé què dir-li al jutge, ni als seus familiars; jo vaig provar de salvar-la, vaig fer el que hom hagués intentat fer, com a mínim va haver-hi intenció, bona fe!
Però avui sóc l’acusat. Volen dir-me assassí, tenen ficat a dins del cap que jo la vaig voler matar. Explicaran que els meus trucs verbals i les meves capacitats gestuals són armes per acabar amb la vida de qui vulgui. Em volen tancar per sempre més. Diran allò de: “vostè no és digne, vostè és un perill per a la societat”. Com a mínim em tractaran de vostè una estona, perquè quan surti del jutjat, camí de la furgoneta que m’haurà de dur a la presó, els allí assistents, gent que ni la coneixien, em cridaran, m’insultaran, em tiraran fruites podrides i faran tot el possible per humiliar-me.
Faré, crec, allò que cal fer, allò que he vist fer a d'altres acusats; però jo no sóc un assassí! Demanaré que em tapin la cara amb un jersei, potser el meu, potser el d’algú altre; però no estic segur que ningú me’l vulgui deixar. Caldrà veure què fa el meu entorn, si em gira l’esquena, si em nega una simple peça de roba, si em repudia i s’afegeix al costat dels que criden i insulten.
“Assassí, assassí!”, exclamaran sense haver sentit cap mai dels meus acudits.

dimarts, 19 de gener del 2016

Relat de ganxet

La boira s’estén per sobre de la ciutat, com si fos una  plaga incontrolable. Els amants de la llum solar, aquells que surten contents de casa quan no hi ha núvols, estan alarmats; però el més curiós és que els aficionats a les boires també se senten afligits. Mai plou a gust de tothom.
Mentrestant, al número vint del Carrer Hammett, la Juani fa ganxet. Es reuneix amb el Pere, la Maria i el Miquel per realitzar en grup aquesta afició. Els hi agrada parlar de tot i, a la vegada, anar teixint. La confiança que han anat adquirint els hi ha fet perdre la vergonya i, a dia d’avui, ja se senten uns autèntics artistes excepcionals. Cal dir que no només tenen aquesta sensació en relació a la seva destresa amb el fil i l’agulla, sinó també en tota la resta. Parlen de tot i saben de tot. Com s’adulen els uns als altres cada dia, creuen que en saben més de tot. Si una de les veus, per un designi desafortunat, es posiciona en veu contrària, les altres li fan complot i només li queden dues sortides, marxar o canviar de parer.
A ulls de molta gent aquest comportament podria semblar sectari i immadur, però cal destacar-ne la lleialtat del grup, el corporativisme i les ganes d’avançar, ni que sigui menjant brossa com si fos caviar. Duen unes ulleres que els fa totpoderosos i cada dia admeten més integrants, sempre i quan compleixin les normes de la comunitat. El grup creix tant que es fa difícil que ningú s’atreveixi a aixecar al dit, per por a ser assenyalat com un traïdor. El grup es fa tan gran que les ganes de tenir èxit són directament proporcionals als resultats obtinguts. L’ascens a la glòria és ràpid i còmode, amb les ulleres màgiques del ganxet qualsevol gargot és un Picasso, tota frase és Hesse.
Al número vint del Carrer Hammett, la bola de neu baixa per la muntanya a una velocitat impensable. Cada cop és més gran. Adquireix un volum enorme que impedeix als que hi ha a dins veure-hi més enllà.
Tal dia com avui, a tots els membres del club els hi publiquen llibres i els hi fan entrevistes. Tenen assegurades les publicacions fins i tot abans d’escriure res. És el que tenen els clubs de ganxet, comences amb un fil i acabes amb una manta gegantina.


dissabte, 16 de gener del 2016

Relat de lectures

En vas llegir més de cent i creies que podries llegir-ne cent més. No t'importava que la cançó que sonava de fons fos més lenta del que tocava, o que els grups de rock and roll ja no baixessin per aquesta part de la ciutat. Tu seguies mirant per la finestra quan no tenies cap llibre davant, i és que aquells dies et van canviar com mudaven la pell de tots els ciutadans, que buscaven vidres on els artistes passegessin nus ensenyant les seves natges i les seves intimitats més grans.
Van ser dies divertits i sense res a justificar, tot era per diversió, sense veus amargades que provessin de conduir-te cap aquí o cap allà, només la teva ànima demanant-te més batut de cervesa com un experiment sideral en aquells bars que intentaven ser més moderns que els altres fent invents que resultaven tan fastigosos que ningú no se'ls podia menjar.

I quan queia la nit, després d'haver llegit més de cent pàgines amb els morros empastifats de carns i salses sense gust ni gràcia, t'afaitaves per sortir a prendre alguna cosa, ho feies sense saber per què. Perquè un cop ja tenies la cara neta i sense pèls tornaves al menjador, miraves la teva dona i et senties un inútil per proposar el que no volies. Callaves i seguies el teu instint acariciant-li els llavis, passant-li la mà pels pits i baixant fins l'entrecuix, demanant-li tot el que no li volies suplicar, però com no teníeu ni tabac ni vi un dels dos havia de baixar i comprar en aquelles botigues que van venir en massa deu anys abans, plenes de productes caducats i vins de tercera categoria. Tu no podies aspirar a més, no et passava pel cap anar a l'enoteca de la cantonada, que no obria tantes hores, però que venia els millors vins del país a 40 euros l'ampolla. Tu la compraves freda, barata, molt barata, amb l'etiqueta mullada i mig caiguda. Pujaves a casa i, en entrar per la porta, cridaves que ja eres allí. Ningú no et responia. Miraves com dormia el teu amor, miraves com s'apagaven els llums de la ciutat. Miraves com la finestra continuava al mateix lloc. Agafaves l'ampolla, l'obries i et servies copes fins que el sol et trobava, a primera hora del matí, llegint Bukowski o Nabokov.

dijous, 14 de gener del 2016

Relat de pastanagues

Feia ja més de vint dies que havia d’haver entregat aquell farragós relat que li havien encarregat. Feia ja més de vint dies que no menjava altra cosa que pernil barat i galetes caducades. Feia ja més de vint dies que ni tan sols no s’havia masturbat.
Per fi, aquell vespre del 4 de març, va aixecar-se de la cadira i va cridar, tot satisfet, que ja havia acabat. Amb la feina feta i enviada, va dedicar seixanta minuts a dutxar-se. Va haver de fregar fort per treure tota la brutícia que se li havia adherit al cos. Per sort, dos mesos abans, havia comprat un fregall de cuina que encara no havia estrenat. La pell se li va omplir de rascades, es va fer mal; però després de tants dies sense dutxar-se, vagant d’un costat de la ciutat a l’altre per trobar les nou muses, no va dubtar en prémer fort i arrencar-se de cop tot allò que li havia impregnat el carrer.
El cert és que no en va tenir prou i, quan es va mirar al mirall després d’assecar-se amb la tovallola, va decidir arrencar-se les primeres capes de pell amb un pelador de pastanagues. També va agafar les tisores de l’escriptori i va començar a tallar-se els pèls. Primer els púbics, després els de les aixelles, tot seguit els de la barba. No va ser suficient amb les tisores i va necessitar la navalla d’afaitar, però no només la va usar en aquests llocs, sinó que es va rapar el cap, les celles, els braços...
Quan el cos li sagnava per tot arreu es va tornar a mirar al mirall. Tenia ganes de tocar-se el seu dur membre viril, però li feia mal tot. A poc a poc havia anat deixant la seva vida fora dels papers que havia escrit.

dijous, 7 de gener del 2016

Relat de fruites

Roger Filomer tenia tantes ganes de tocar-se que no podia pensar en res més. Des què s’havia llevat que només tenia al cap un objectiu, tancar-se al lavabo i deixar anar la imaginació a nivells de temperatura extrema.
De camí a la feina, conduint el seu espectacular descapotable, no havia pogut acariciar-se l’entrecuix perquè tothom el mirava, sobretot en els semàfors, que és justament el lloc on ell esperava tenir oportunitat de fer-ho. Al pàrquing tampoc havia realitzat el seu desig; el sempre atent vigilant li havia obert la porta del cotxe tan bon punt ell havia apagat el motor. El despatx, una cambra recoberta de fusta envernissada per tot arreu, no havia sigut un lloc íntim, tot el contrari, s’havia convertit en un anar i venir d’empleats consultant solucions a problemes que a ell li semblaven, en aquells moments, banals. Fins i tot la secretària, que sempre desitjava veure davant seu amb els seus vestits curts i provocatius, li semblava un destorb. Volia estar sol i no podia.
Al final, a l’hora de dinar, quan el menjador de l’empresa estava ple a vessar, quan a la taula de directors no hi faltava ningú, quan el centenar de treballadors endrapava el menú que oferia l’empresa, Roger no va poder fer res per poder controlar els seus instints més bàsics. Va amagar-se sota la mesa on menjava i es va abaixar els pantalons. Tenia el membre dur com una roca, li feia mal fins i tot tocar-se, però se’l sacsejava amb força, amb una agressivitat que hauria espantat qualsevol que l’hagués vist. Amb els ulls clucs i gotes de suor freda caient-li pel front, la boca oberta de bat a bat i col·locat de genolls, es va masturbar fins ejacular sobre les sabates dels allí presents.

Cap dels seus companys de taula, els altres directors de l’empresa, va donar importància als fets. Ni tan sols van mirar què succeïa entre les seves cames. Simplement van seguir menjant el menú que els pagava l’empresa, a base d’espaguetis, carn i un plàtan de postres.