dijous, 28 de gener del 2016

Relat de Donosti

Sembla estrany que ningú es posi a pensar en tot plegat sense, abans, no haver pensat en res. Això pensava, segons el que podem saber, en Mikel, un vell conegut dels carrers de Donosti.
Per les nits caminava del centre de la ciutat a l’escullera, aturant-se a cada bar, parlant amb tothom. Com deia ell, la Concha era molt més que la platja, molt més que Igueldo, calia sentir-se ben humit per entendre com riu i mar follaven, davant de tothom, sense que ningú no s’escandalitzés. I allà al final, entre les gotes caient sense molestar cap ciutadà, les llums de les casetes, que el cridaven, una vegada i una altra, perquè arribés al port i s’estirés al costat de l’aigua bruta.
Els crits no criden ni quan es parla fort ni quan no es parla. La veu es queda muda sota el cel tapat. Se li van trencar les cordes i va seguir xerrant. Se li va trencar el cor i va seguir estimant. Era una roca dura, forjada a partir d’una desgràcia impossible d’assumir. Les llàgrimes que va gastar, després de la mort de la filla i de la dona, es van convertir, a ulls de molts, en cargols caiguts del seu cervell.
Caminava sol, sense que ningú més que la solitud l’acompanyés. Ni tan sols quan sortia massa ebri dels bars, quan els cambrers li oferien ajuda perquè no s’aguantava dempeus, ni tan sols aleshores acceptava cap guia en el seu religiós camí cap a la foscor il·luminada.
Volia ser sense deixar de ser. Tenia fam, però només bevia. Escrivia mots morts amb la intenció que fossin vius, però quan els veia bellugar-se els sentia morts. Els matava, els revifava. Escrivia de matinada, begut. Esborrava el que podia, quan emmalaltia. No hi ha pitjor malalt que l’home sa mirant-se al mirall. En Mikel corria el greu perill de ser recordat, quan ell només volia oblidar-ho tot.