Relat d'acudits

Vam passar molta estona rient, tanta que a ella li va faltar aire. Vaig provar de fer-li el boca a boca, per ajudar-la, però no va voler. Va morir per falta de respiració.

Avui és el judici, no sé què dir-li al jutge, ni als seus familiars; jo vaig provar de salvar-la, vaig fer el que hom hagués intentat fer, com a mínim va haver-hi intenció, bona fe!

Però avui sóc l’acusat. Volen dir-me assassí, tenen ficat a dins del cap que jo la vaig voler matar. Explicaran que els meus trucs verbals i les meves capacitats gestuals són armes per acabar amb la vida de qui vulgui. Em volen tancar per sempre més. Diran allò de: “vostè no és digne, vostè és un perill per a la societat”. Com a mínim em tractaran de vostè una estona, perquè quan surti del jutjat, camí de la furgoneta que m’haurà de dur a la presó, els allí assistents, gent que ni la coneixien, em cridaran, m’insultaran, em tiraran fruites podrides i faran tot el possible per humiliar-me.

Faré, crec, allò que cal fer, allò que he vist fer a d'altres acusats; però jo no sóc un assassí! Demanaré que em tapin la cara amb un jersei, potser el meu, potser el d’algú altre; però no estic segur que ningú me’l vulgui deixar. Caldrà veure què fa el meu entorn, si em gira l’esquena, si em nega una simple peça de roba, si em repudia i s’afegeix al costat dels que criden i insulten.

“Assassí, assassí!”, exclamaran sense haver sentit cap mai dels meus acudits.