divendres, 29 de juliol del 2011

De calent

L'asfalt està calent, en John acaba de passar cremant pneumàtics i el fum encara resta a l'ambient. La Laura s'ho mira asseguda a sobre d'una roca de la vorera. Somriu i abaixa el cap. Ara passa en John, ara passa en Peter. Així un i un altre cop. Fan carreres a la carretera estatal secundària -des de què van posar l'autopista que ja ningú circula per aquí-. Per això la Laura ve cada diumenge, per veure'ls i divertir-se mentre ells es juguen la vida a cent cinquanta per hora. A vegades fan concursos de frenada, altres cops tan sols premen l'accelerador al màxim fins arribar al final de la la llarga recte que separa la vida de la mort. Només els importa vacil·lar davant d'ella, cridar la seva atenció, i ho fan. Si no fos així ella no vindria a veure'ls, ella no es crearia aquest món, ple de fantasia, ple de sense sentit i de moments onírics. I és que el sol crema amb força en ple estiu, i la Laura ja fa anys que viatja més enllà de la carretera que separa la realitat de la ficció.

dijous, 28 de juliol del 2011

D'allò

Ja tinc això i allò. La veritat és que ho tinc des d'aquest matí, quan he anat allà, per fer aquell encàrrec que m'havies donat... sí, no ho recordes? Allò de... allò que... sí, sí, exacte. Ha sigut... buf, no t'ho pots ni imaginar, una cosa... una cosa... No tinc paraules, saps? Vull dir, m'entens, no? Ha sigut tot tan així amb aquell i aquella que després no sabia d'ells ni dels altres. Tot m'ha embolicat, un lio, una castanya.... un sidral dels grossos. Només veure'ls entrar ja he pensat que alguna cosa no seria com havia de ser, i tenia raó, eh! Tot molt així i aixà, sense solta ni volta, d'un costat a l'altre...  amb unes coses més rares... impossible haver-ho pensat, i no pensis que no ho he intentat, eh! Sabia que ho havia de recollir, volia pensar-hi... però de camí... Saps allò que et passa a vegades?  Ho intentes, no? I si no saps com fer-ho? Què, eh! Què fas? Segueixes pensant i res més? Jo és q sóc molt de fer les coses amb pensament. I no creguis que ho dic per dir, eh! Que jo no vaig parlant per parlar, simplement... doncs m'interessa explicar-t'ho...

dimecres, 27 de juliol del 2011

De coales

Molt lluny d'aquí, la calor asfixiant crema l'ambient d'un dels estats d'Austràlia. A la ciutat, els humans es refugien en locals amb aire condicionat; als pobles, qualsevol altre mètode és vàlid mentre refresqui l'ambient. Sens dubte, qui més en saben d'això són els coales, els petits marsupials busquen el lloc més fresc per fer-hi vida i, allà, es cansen el més mínim. 
En Jeff i la Stuff són dos coales que tenen la seva residència a un dels eucaliptus més frondosos del territori. Avui, els dos descansen sense moure's; no els agrada fer esforços. S'han llevat fa una estona, després d'una becaina d'unes vint hores, ara jugaran -poc- durant quatre hores i, després, es posaran altre cop a dormir. Mentre juguen, mengen. Els seus moviments són lents, però divertits -diria un humà-. En Jeff agafa una fulla i es disposa a menjar-se-la, però la Stuff li pren de les grapes i se la posa a la boca. El seu company de pis es queda impertèrrit, amb la boca oberta, mirant com ella menja la fulla d'eucaliptus que era per a ell. Voldria agafar-li, però no té ganes de moure's. 
Succeeix això a la vegada que en Cliff, un coala veí, apareix en escena; de branca en branca aconsegueix situar-se entre tots dos. S'asseu i, amb una altra fulla a la mà, es mira a la Stuff. Ella tira el seu menjar arbre avall i, sense pensar-s'ho dues vegades, arreplega el del nou convidat. I mentre se'l menja, els dos coales se la miren.

dimarts, 26 de juliol del 2011

De bales

Aquest matí, l'home bala s'ha llevat molt cansat. Durant la nit, en més d'una ocasió s'ha desvetllat i no ha trobat una posició còmode per dormir. La furgoneta on viu té vidres trencats i els mosquits s'internen sense problemes. Per contra, l'aire no entra ni per saludar. Així que entre calor, mosquits i un llit no més tou que el terra de grava on es troba el vehicle, el protagonista de l'activitat més perillosa del circ no ha pogut descansar. 
Temps enrere, quan formava part del Circ Internacional de Ponguayacú, les coses eren molt diferents. Tenia una suite privada, on acostumava a invitar a senyoretes de categoria alta, feien festes esbojarrades, bevien alcohol i esnifaven coca, escoltaven música dels anys setanta i tenien relacions sexuals en grup. La mala vida, però, va anar-lo castigant, fins que un dia, va presentar-se ebri a l'actuació i, en lloc de col·locar-se com calia dins del canó, va fer-ho de forma invertida, amb el cap a la part del propulsor. Una ambulància va haver de portar-lo a corre-cuita a l'hospital més proper, on li van salvar la vida, però no la feina.
Un any després, completament rehabilitat, va decidir recomençar la seva vida laboral, començant altre cop amb un circ petit, on ara treballa. I ho fa a gust, tot i les molèsties que poden ocasionar la pobresa en la que viuen.
Avui, no està begut, ni drogat; avui es posa a dins del canó i espera que els pallassos acabin la seva funció. Aleshores un company treu el canó i el col·loca a un costat de l'arena. Encén el ble i l'home bala surt disparat. L'home bala s'ha quedat adormit, està tan cansat que no es lleva ni amb l'impuls del canó, i cau com un pes mort, de morros. I l'home mor en un instant curt, tot i que ja fa temps que és l'home mort. 

dilluns, 25 de juliol del 2011

De tornada

Avui els records tornen per atormentar-me. I tu estàs allà, davant del meu vell Ford atrotinat, esperant que jo l'engegui. Tan riallera com sempre, tan seductora i passional. Saps que no ho aconseguiré, saps que et quedaràs a dormir, un cop més, al seient de darrere. Tancaràs els ulls amb la tranquil·litat d'estar entre els meus braços. I jo t'acariciaré els cabells i el coll. I després el record s'esborrarà per tornar a la realitat. 
Només buscaves l'amor del més salvatge. I jo conduïa com ningú, jo em saltava les normes, jo era el teu home. Però la nit ens va portar per camins equivocats. La pluja blanca et va separar de les meves esperances, mentre jo lluitava per seguir de peu i tu queies un i un altre cop. I en caure ploraves. I ploraves com un nen que descobreix el nou món cruel dels adults. Però no hi havia ningú que et pogués ajudar, ni tan sols jo; que seguia els passos dels que ensenyen a caminar. I les línies, diguem-ho clar, es van trencar.
Ara em sento sol en aquest bar, mirant per la finestra en busca d'algú que sàpiga entendre'm, que vulgui passar-se hores i hores aixecant la pols del camí, però tu vas marxar, i ja no tornaràs. I la cambrera em pregunta pels teus cabells bruts que sempre acompanyaven els clients beguts. I la gent ja no gosa tornar per aquí. Sense tu no hi ha res a fer. Vas crear un buit ple de sang, una ferida que no sabem curar. 

divendres, 22 de juliol del 2011

D'arrossegar-se

Fèiem servir les bicicletes com a projectils. En trèiem les rodes i eren els nostres discs particulars. Els manillars ens servien de garrots i dels seients en fabricàvem bombes en contra de l'estatisme superior. Un dels nostres no va poder llençar el seu míssil i va acabar sense mans. Maleïdes armes subversives. Desgraciada vida que es transforma en parets d'acer.
Al cap d'un mes de guerra vas aparèixer tu, amb la teva alegria sodomitzadora. I no vam poder fer res. Ens vam convertir en els teus esclaus. Tu deies i nosaltres fèiem, érem els teus soldats sense boca, les teves mans sense nervis. Estàvem morts i et seguíem, no ens importava perdre les cames, els ulls, o el que fos. El nostre crit, sempre, era per a tu.
Un company va fer una bandera amb els seus budells. La vam penjar d'un pal fet amb ossos nostres. Cantàvem una cançó sense lletra i saltàvem sense música. La vida ens va canviar fins al punt de voler arrossegar-nos pel terra tot el dia, davant teu, suplicant-te que ens maltractessis, demanant que ens insultessis.
I en aquest punt va ser quan vas morir, vas perdre l'alè que t'havíem donat tots. I vam tornar a la normalitat absurda que cada dia ens rodejava.

dijous, 21 de juliol del 2011

De bombers

L'Ignasi té 35 anys; treballa de bomber. No importa on viu, ni si està casat o solter. Tampoc és rellevant que tingui el cabell negre com el carbó, ni que els seus ulls siguin de color marró. El que veritablement importa per aquesta història és que és bomber. I no un bomber qualsevol, sinó un dels millors de la seva promoció. Viu per la seva feina i la fa com ningú.
Ara, porta ja uns dies acudint al mateix lloc. Un habitatge del centre de la ciutat. Concretament al tercer segona del número vint d'un carrer que ignorem -per voluntat pròpia-. Després d'esmorzar es connecta a l'ordinador de les instal·lacions on treballa i, al cap d'una hora, surt disparat cap al pis mencionat. Acostuma a anar ell sol; amb la seva llarga manguera instal·lada al seu camió. Atura el vehicle. Surt. Prepara els utensilis i entra a dins de l'edifici. Un cop al pis, tarda poc temps en apagar el foc, i després renya a la inquilina -la Sílvia-  per haver-se descuidat una espelma encesa al costat del llit, on unes cortines transparents -cada dia unes de diferents- el rodegen.
La història es repeteix un dia i un altre, sempre amb els mateixos personatges, sempre amb el mateix pis incendiat, sempre amb el mateix llit com a protagonista. Un llit on cada matinada es reuneixen la Sílvia i l'Ignasi per certificar la passió més desenfrenada entre espelmes i besos de seda.

dimecres, 20 de juliol del 2011

De minuteres

Un pare de família, de nom Albert Riudecols, viu amb els seus tres fills -l'Emili, l'Enric i l'Esteve- i la seva muller, la Júlia. La residència on s'allotgen se situa al centre de la ciutat, ben a prop de les feines que tenen els pares. La casa és gran, amb jardí, és una de les poques cases que ha sobreviscut a l'especulació immobiliària. De fet, la família ha sobreviscut a moltes adversitats. Diverses malalties, situacions de penúria econòmica, crisis matrimonials i un llarg etcètera han acompanyat els passos dels Riudecols. Però la felicitat que els caracteritza ha alleujat tots aquests moments. "Cal aprofitar el dia a dia", diu sovint el pare, acompanyant la frase amb una altra: "vosaltres, els fills, sou un accelerador del temps". Encara que, certament, l'Albert no es preocupa pel temps i gaudeix del moment que viu, tot i que la frase sempre creï diversitat d'opinions. 
Un darrere l'altre, els anys se succeïxen i el més gran dels fills passa a ser major d'edat. Durant la festa que li fan, els diversos convidats -la majoria són companys seus de classe- fan bromes amb els pares, i ells se senten grans. Un cop ha sortit el pastís i el fill ha bufat les espelmes, el pare crida un per un als seus fills per fer-los passar al seu despatx. Allà els mata, clavant-los al mig del cor una minutera del gran rellotge que ha viscut en aquella casa des de fa més de seixanta anys.

dimarts, 19 de juliol del 2011

De novel·les

En Johan escriu una frase i l'envia. Riu. Torna a escriure, aquest cop només una paraula. Mentre l'escriu, riu. S'ho està passant molt bé. Deixa la cigarreta sobre el cendrer, i torna a escriure. Li encanta prémer el teclat al ritme de la música que se sent pels altaveus. Música dels vuitanta, amb una potent bateria i un baix molt consistent. Crea i es diverteix. 
De cop, minimitza la pantalla del programa que usa per editar textos i obre el correu electrònic. Té un missatge. El llegeix i riu. Aleshores escriu una frase i l'envia. Riu. Torna a escriure, aquest cop només una paraula. Mentre l'escriu, riu. S'ho està passant molt bé. Agafa la cigarreta, però nota que la mà li tremola. Està un xic nerviós. Sap que està jugant, res seriós, però la sang li bull. I mentre riu, el cor li batega amb força. No pensa en res dolent, però està calent, ho nota. Ara mateix deu passar dels 38 graus. No està malalt, així que obre la finestra i aspira fort el fum del tabac. La conversa segueix i oblida el seu escrit. Ara n'està fent un altre. I també li agrada aquest. Ella és tan bella, tan guapa, que se la imagina al seu costat, sense correus pel mig, desvestint-se a poc a poc, acariciant-li la nuca, deixant-se grapejar les seves formoses natges... 
Però de sobte, ella deixa d'escriure-li. Ell pensa què està fent. Reflexiona i s'adona que s'ha excitat tant que ha perdut el nord. Inconscientment ha viatjat a través de la xarxa, parlant amb una amiga, posant-se erecte xafardejant amb ella -els seus gustos sexuals, la seva roba íntima, etc.-; però el fet és que en cap cas, des de fa hores, ha sortit del programa on escriu la seva novel·la.

dilluns, 18 de juliol del 2011

De sentir

La tieta Enriqueta va parlar, ahir per la matinada, després de fer uns vinets i uns licorets, amb la Josefina, la germana menuda del Piera, aquell xicotet del carrer de baix, que sovint va a Cal Toni a beure ratafia de la bona. Van parlar llarga estona sobre el que havia fet en Miquelet, just aquell mateix matí. I és que el petit dels germans de Cal Boixers havia anat a la Plana, allà al final del carrer del Nord, a parlar amb la veïna Josepa, la que tot el dia ensenya les calces a la mainada. Durant la conversa, es veu, i es diu, sempre segons fonts molt fiables com les de la Roser del cabell gris, que ell s'hauria trobat gent estranya a l'entrada del poble. I quan es diu estranya no se sap què es vol dir, però és fàcil d'imaginar que, segur seguríssim, estem parlant de gent dolenta que captura nens i nenes i els hi fa malifetes.
I que consti que tot això només ho explico jo, havent-ho sentit d'elles mateixes, de la seva pròpia boca! Sí, havent-ho escoltat mentre jo passava per l'avinguda principal, quan jo anava a buscar el pa, aquest matí.

divendres, 15 de juliol del 2011

De blau

Sense que calgui pensar en res que no sigui de futur, les teves llàgrimes em deixen els peus molls. Estic xop de dalt a baix. Ha sigut impossible creuar el carrer sense rebre la tempesta de tristesa que ens has enviat. Però no em sap greu. 
Ara, jo estic aquí, assegut, i tinc les sabates assecant-se, els pantalons a sobre del radiador, i la samarreta recolzada en una cadira. Sort del radiador, el tinc ben a prop. Gràcies a ell em trobo amb el mateix sentiment que tenia en aquella casa vella; quan anàvem tu i jo d'excursió a passar els llargs caps de setmana. I dic llargs perquè ho eren, no en el temps que duraven, sinó en el temps que perduren en mi. Segurament inscrits en l'eternitat de la meva vida.
Miro les sabates i observo que han canviat de color, el marró clar és ara fosc, semblen noves. Qui sap, potser ho has fet perquè me n'adoni de la seva vellesa. Si vols, me les canviaré. Com vulguis. Avui et faré cas en tot, com quan ordenàvem les golfes, després de passar-nos hores i hores pintant, escrivint, jugant amb els papers i els llapis que guardàvem al nostre lloc secret.
No sé si avui sabria pintar amb la mateixa destresa, però si ho fes ara, si en lloc d'escriure't aquesta carta agafés aquells vells llapis, segur que pintaria un mar blau, ple de llàgrimes, ofegant-nos a tots dos, però amb les mans agafades.

dijous, 14 de juliol del 2011

De pomes

Una poma reposa sota una branca. Ambdues estan lligades per un dèbil peduncle. Dèbil, però persistent, ja que evita, fins i tot quan fa vent, que la poma caigui i deixi d'estar unida al seu pare arbre. 
Avui el dia és clar, no hi ha vent, la temperatura és agradable i el so del camp conjumina amb harmonia el silenci del no-res amb el cant dels ocells passatgers. Els arbres es fan companyia, sense dialogar, però no els fa falta dir res per seguir junts, estimant-se. Al voltant de la nombrada poma, altres germanes maduren amb ella. Totes esperen un final conegut, que només pot variar en dos sentits. O la victòria gastronòmica o la derrota del menyspreu. Cantarien en ser collides i seleccionades per l'amable pagès, però no en saben, així que resten tranquil·les, impassibles, mentre l'aspra mà les arranca i les disposa a la caixa del camió. 
Però avui no toca, avui el pagès no s'acosta pel camp. Avui només acudeix un invitat sorpresa, que circula molt lentament per una de les branques de l'arbre en qüestió. Amb les seves múltiples potes avança mirant, una per una, totes les pomes del seu voltant, no sap quina és la millor, però el seu moviment de vaivé inspira un pensament. Un pensament cruel, pensen les pomes. 
Finalment ha escollit, no se sap ben bé per què, una poma vermella a més no poder; fa un saltironet i puja al capdamunt, després rellisca per sobre de la pell i, quan ho creu oportú, s'endinsa al seu interior en un moment orgàstic.

dimecres, 13 de juliol del 2011

De missatges

El Fredi s’acaba el tallat que ha demanat, paga i surt del bar Manolito. Avança fins al número trenta del mateix carrer d'on es troba i, pacientment, espera al costat d’un arbre. Quan arriba l’Helena s’acosta a la porta i demana per entrar, tots dos entren i, un cop al replà, ell treu un mocador de la butxaca i li posa a la boca. Compta fins a deu i ella cau a sobre seu. En Fredi la deixa darrera de l’ascensor, on hi ha un petit magatzem. Agafa les claus i puja al pis d’ella.  Entra a la cuina i veu una pissarra on l’Helena deixa missatges al seu marit: “renta la roba”, llegeix. Amb cura simula la seva lletra i posa: “adéu”. Després esborra el missatge anterior, omple una maleta amb roba d’ella i algunes coses personals. Marxa i tanca la porta. Un cop al replà espera que no hi hagi ningú pel carrer, agafa a la víctima i se l’endú fins al seu cotxe, aparcat davant de l’edifici. 
El marit de l’Helena, el Víctor, arriba dues hores més tard, amb el seu fill. En veure el missatge es preocupa i truca a la seva muller, però el mòbil està a casa, en Fredi l’ha deixat allà. El Víctor truca a la policia, a la família, comencen a rastrejar la zona. Els dies passen i no troben res. 
L’Helena viu a una casa que no sap on és, amb en Fredi, és clar. I el raptor en lloc de violar-la, en lloc de pegar-li, en lloc de demanar un rescat; la cuida i li porta cada dia unes gravacions fetes amb vídeo. El seu marit amb el crio, tristos; els seus pares a comissaria, destrossats; els seus companys de feina cridant l’atenció dels mitjans de comunicació, indignats; etcètera. 
Passen els mesos i l’Helena s’acostuma a veure els seus familiars ensopits, però de cop i volta un gir ocorre a la seva vida. En una de les gravacions veu com una dona acompanya el Víctor i el seu fill a casa. És una companya de feina d’ella. Una amiga. Dia rere dia va veient, per la televisió que li posa el seu amo, com el Víctor i el menut de la família s’obliden d’ella. Observa com la seva amiga besa amb passió a qui, fins aleshores, era el seu marit. Inclús, gràcies a la perícia d’en Fredi, veu com fan l’amor al llit on ells l'havien fet tants de cops. Passa el temps i veu en diferit la boda, amb el petit portant els anells.
Aleshores, en Fredi truca a la policia, explica on estan reclosos, davant la mirada atònita de l’Helena, i es tira un tret al cap.

dimarts, 12 de juliol del 2011

De crisi

Vermella, antiga, però dura i completament útil; la grapadora sembla nova, és d'aquelles rústiques, model Petrus, tot un clàssic entre els utensilis d'oficina. Al seu costat, una tassa de ceràmica, blanca, relluent, però trencada, amb la nansa partida. Dins seu no hi ha cafè, ni llet amb cereals, ni te ni cap beguda energètica; només hi descansen un bolígraf, un punta fina, dos subratlladors i un Tippex. Ha canviat el seu objectiu vitalici, ara ja no espera donar plaer mitjançant un líquid, ara només fa de recipient -un trist recipient, podríem pensar, però millor ser un trist recipient que carn de brossa, no?-. Més enllà, una cinta adhesiva s'estira fins al tros de ferro que serveix per partir-la, però ningú la parteix, és més, fa tant de temps que està així que ja no està tensada i cau, com cau la pell dels humans quan envelleixen. Ara ja no deu ni enganxar, però continua sent una cinta adhesiva.
Tots tres es miren en Joel, el seu estimat company de taula. S'estimen molt i, cada matí, quan ell arriba, recol·loca els tres objectes al seu lloc original -hem de suposar que la dona de fer feines els mou, per poder passar un drap humit i treure la pols que s'hi acumula-. Però durant la resta del dia ja no es diuen res, ja no entren en contacte. Ells se'l miren a ell. Ell seu i espera, deixant que passin les hores. A vegades se'ls mira amb cara de nostàlgia, li vénen ganes d'agafar-los i grapar carpetes, escriure notes, enganxar tot el que se li passi per davant; però no ho fa. No fa res en tot el dia.

dilluns, 11 de juliol del 2011

D'ordre

Ara baixes cantant. Després estaràs fent guerres. Hàbil insurgent, jutjaràs Kafka. Llegiràs Monzó. No oblidaràs per què reses. Trobaràs un vagarós whisky. Xuclaràs yperita zambiana.
Adéu veus llunyanes que em criden mentre caic. Adéu fórmules estranyes que em feien viatjar. Res no està on era des de què he perdut el nord. Ni jo, ni tu. Aquí entre frases... entre paraules sense sentit. L'ordre ja no és el que era i hem perdut tot el que hem llegit. 
Et sents trist, ho sé, comparteixo la idea i me la miro. Tinc el sentiment sota l'aixella quan m'aixeco. Tinc el pensament oblidat, perquè res no és com abans. Ni pàgines, ni tinta. Papers en blanc que no esdevenen res jeràrquicament. Qui pensi en nosaltres dos com un ens coherent tindrà problemes, dormirà malament.
Oh Déus! Vosaltres ens vau crear! Oh Déus! Salteu de l'infinit i veniu a aquest món, retorneu-nos el pensament, escrit, oral, tant se val! La ignorància del desordre crea absurditats. I si aquestes perduren mai no es perdran.

divendres, 8 de juliol del 2011

Relat de costats

Vigila Marc, la ratlla és tan fina que, sense que te n'adonis, podries caure a l'altre costat. No ho facis, t'ho suplico. La nit és fosca i la lluna resta amagada darrere d'aquells grans núvols que fa dies ens acompanyen. Vigila Marc, crec que t'estàs excedint, i no tens permís per fer això. La propietat privada és una cosa que no has entès mai, i sembla que ara segueixes sense comprendre el veritable sentit d'aquesta. I no t'excusis en falsos discursos del bé comú; saps perfectament que profanar aquest dipòsit no té cap sentit ètic. Així que desbloqueja el teu cervell i pensa com ho faries en qualsevol altre moment. Mira aquesta dona, mira-la de veritat, observa el seu estadi, comprova la seva ineficàcia vital. En unes hores ploraràs i la veuràs morta, per què no la veus ara així? Per què no ets capaç de veure-la amb els ulls clucs, la boca ensangonada i el ferum que l'envolta? Encara està calenta, sí; fa ben poc que és morta. No farà ni una hora que l'han dut aquí i tu ja estàs disposat a pervertir-la en el seu últim alè. Et sens un Déu mentre la despulles, et converteixes en l'amo de la humanitat, el senyor del bé i del mal, que controla el pas cap als morts, donant-los la darrera empenta amb el teu membre viril de poca consciència.
Vigila Marc, estàs ja a l'altre costat; ho has fet i la tristor t'envaeix. Mentre la vesteixes el cor se t'encongeix i les mans et tremolen. Et fas fàstic. Tanques la cremallera del sac i la introdueixes altre cop a l'armari. Pregues a Déu que descansi en pau. Curiosa la vida, fa uns moments tu et senties una divinitat, i ara ets esclau d'una altra.

dijous, 7 de juliol del 2011

De companys

Volo per la ciutat buscant els meus antics companys. Un d'ells apareix davant meu i em saluda. Estem fent una barbacoa. Darrera meu se sent un xiulet molt fort. És hora de tornar a les cel·les. De camí hi ha un incendi i la nau amb la que viatjo perd tota la benzina. Mons pares no em vénen a buscar. Crido. Suo. Estic dins d'un lavabo tot sol. No paro de moure'm. Amunt i avall. Em despullo. M'assec. Em masturbo. I, abans d'acabar, la classe aplaudeix. La mestra em castiga. Però ella em mira amb cara de desig. Segueixo despullat i envermelleixo. Dos vigilants de seguretat m'agafen pels braços i em duen a una cova fosca. Allà se m'acaba la respiració. M'esgoto fent esforços per respirar. M'ofego. Aconsegueixo fer un forat a la paret i poso la boca per inhalar. Dins del cotxe anem a cent quaranta per hora. No portem cinturons. Ella em somriu. M'acaricia l'entrecuix. Encara estic trempat. Premo encara més l'accelerador i, en una corba, el vehicle surt de la carretera. Caiem. No puc fer res per evitar la caiguda. Ella està despullada. Jo no. Porto un vestit negre. Una túnica, sembla. El cotxe s'estavella i ella mor. Sona un rèquiem i els violins desafinen. Em prenc un còctel de pastilles. Ploro. L'enterren davant meu. Els dos homes que mouen les pales em saluden. Jo els torno la salutació i, després, miro enrere. Allà hi és ella. Està dins d'una carpa del circ. Va disfressada de pallasso. És el pallasso blanc. M'excita veure-la així, diferent. Ens posem tots dos dins del canó. Ens besem. Entra també l'home bala i ens agafa les mans. Sortim disparats. Creuem mitja ciutat. Volo buscant antics companys.

dimecres, 6 de juliol del 2011

De tres

Per megafonia s'escolta el nom de Zeus, seguit d'un cerimoniós: "Passi per la taquilla número 3". Ell s'aixeca i s'acosta fins al vidre, on l'espera un home amb visera. Allà entrega uns papers que tenia guardats a una maleta i, després que l'oficinista segelli i firmi alguns documents, li dóna un certificat oficial. Tot cofoi, Zeus surt de l'administració i, mentre baixa les escales que donen accés al carrer, truca pel mòbil als seus amics. Cada trucada comença amb una broma diferent, però totes fan referència al mateix, està content i no se n'amaga.
A dins, però, criden per megafonia el següent nom: "Hades, passi per la taquilla número 3". Amb un ritual semblant, Hades es fa amb el certificat que esperava des de fa molts anys. L'alegria envaeix el seu cos i la pell li envermelleix, en pocs minuts queda roig com el foc, i els cabells se li tornen negres com el carbó. Riu. Riu sense embuts i aconsegueix que ressoni per dins de l'oficina. Un guàrdia jurat li crida l'atenció i l'invita a sortir, però al tocar-lo es crema. Hades torna a riure. De dins de la maleta on tenia els papers treu un un gos amb tres caps i el deixa al seu costat. Els seus lladrucs valen per tres. La por que imposa val per més. En lloc de sortir de l'administració agafa l'ascensor i baixa cap al soterrani.
Ara se sent, altre cop, l'home de la megafonia; "Posidó, passi per la taquilla número 3". Però ningú es mou. Una vegada més repeteixen l'avís, però no hi ha resposta. Fins a 10 vegades fan la crida. Ni una sola vegada més, complint amb la normativa vigent d'avisos a l'administració.
Lluny d'allà, a una bella cala del mar del sud, Posidó està prenent un còctel afruitat, mentre li explica a un parell de sirenes que tota la bellesa marina que tenen davant és seva.

dimarts, 5 de juliol del 2011

D'ales

L'Enric es passa el dia amunt i avall, és transportista. Li donen paquets a un costat de la ciutat i els ha de deixar a la destinació correcte; no és una feina complicada, i dins de la seva vida còmode ell està prou content. Treballa de vuit a sis i dina allà on pot, normalment un entrepà o el que troba que sigui barat. Avui, com cada dia, ha vist com davant seu gairebé atropellen a un home. Ell mateix s'ha endut un ensurt fort, prement amb energia el pedal del fre; tot i que el seu vehicle circulava molts metres abans d'on ha succeït l'acció fortuïta. Després ha seguit conduint i ha vist com un home queia d'un balcó, instintivament ha girat el volant, però el seu moviment ha sigut absurd, ja que el seu cotxe estava molt lluny d'aquella gran patacada; per sort l'home ha caigut sobre un camió de fruita i l'única desgràcia que ha patit ha sigut cobrir-se de suc de raïm. Mentre condueix reflexiona i pensa en els àngels de la guarda d'aquesta gent. Com pot ser que tinguin tanta sort, comenta en veu baixa.
Entrega un dels paquets que té a la furgoneta i recorda que avui és l'aniversari de l'amiga Josefina, la pobra va patir molt quan va ser jove, perdent el primer marit, que justament era amic de la seva actual dona, la Roser; una altra desgraciada que va perdre els seus pares de ben jove. Ara ambdues  són molt afortunades, tenen amors correspostos, una vida tranquil·la, feina assegurada i somriures tot el dia, els hi ha canviat la vida de dalt a baix.
L'Enric es passa el dia amunt i avall, és transportista. Té una furgoneta i, al entrar-hi, té problemes per fer cabre-hi les ales.

dilluns, 4 de juliol del 2011

De capitans

El capità em va cridar quan tenia quinze anys. Jo estava a la cantina del port veient com els grans jugaven una partida de mus, contemplant la bella Marie servint cerveses, escoltant les converses dels mariners que havien tornat aquella nit i fumant una cigarreta feta amb paper barat de fumar. Va venir i em va fer seure en una taula bruta de rom, vam beure fins que ja no vam veure res. I, aleshores, es veu, jo vaig acceptar la proposta que em va fer. Ara, quinze anys després, segueixo a les seves ordres, pujo la xarxa xiulant la més clàssica de les cançons dels mariners, tiro la cigarreta a la mar i baixo del vaixell amb els peus xops i bruts.  Són jornades llargues i poc grates, però no li retrec res a ningú.
Ben mirat, la cantina continua igual que aquella nit. Només ha canviat la gent. La Marie ja no serveix res, tan sols organitza la planta de dalt, organitza les senyoretes que canvien, sovint, d’habitació; fent serveis humils pels grans amants de la mar. Els grans que jugaven al mus ja descansen al fons de la mar. I els mariners que expliquen la jornada són els meus companys i jo mateix. M’he introduït, sense adonar-me, a la història per la porta gran, visitant la Marie i les seves amigues, bevent rom fins la matinada i acceptant una vida que vaig escollir un dia que anava ebri. 
No vull aventurar-me, però sembla que tot està ja decidit; segurament demà em toqui fer el relleu i em nomenin capità, serà un gran dia, sempre i quan torni de la mar.

divendres, 1 de juliol del 2011

De mosques

És l'home invisible, només les mosques li fan cas. Les cuida i les hi dóna de menjar, les acarica, les hi parla. Són tant amics que tot el dia van junts; són inseperables.
En ramat acudeixen a ell, es criden les unes a les altres amb el seu brunzit irrefrenable; mouen les ales amb força, reposen sobre l'aliment que les hi deixa al seu abast. Es tracta d'una relació poc entesa pels qui la coneixen, si bé són pocs, ja que ell és invisible i elles són fastigoses. Però no volen la fama, no volen ser socials, ni ell ni elles busquen relacionar-se amb ningú, tan sols cerquen la veritat absoluta de l'amor. I en el camí d'aquesta recerca pel matí i per la nit van junts, per això ell gairebé no es mou, simplement espera assegut a la seva llar, de fusta, on hi són tan benvingudes com ningú altre. I la vida segueix dia rere dia, amb elles allà, menjant del seu propi cos, fusionant-se en un de sol, sense importar-li a ningú l'olor a orins ni la falta d'higiene que allà hi ha. Perquè ell és invisible... i elles, ara, també.