Fèiem servir les bicicletes com a projectils. En trèiem les rodes i eren els nostres discs particulars. Els manillars ens servien de garrots i dels seients en fabricàvem bombes en contra de l'estatisme superior. Un dels nostres no va poder llençar el seu míssil i va acabar sense mans. Maleïdes armes subversives. Desgraciada vida que es transforma en parets d'acer.
Al cap d'un mes de guerra vas aparèixer tu, amb la teva alegria sodomitzadora. I no vam poder fer res. Ens vam convertir en els teus esclaus. Tu deies i nosaltres fèiem, érem els teus soldats sense boca, les teves mans sense nervis. Estàvem morts i et seguíem, no ens importava perdre les cames, els ulls, o el que fos. El nostre crit, sempre, era per a tu.
Un company va fer una bandera amb els seus budells. La vam penjar d'un pal fet amb ossos nostres. Cantàvem una cançó sense lletra i saltàvem sense música. La vida ens va canviar fins al punt de voler arrossegar-nos pel terra tot el dia, davant teu, suplicant-te que ens maltractessis, demanant que ens insultessis.
I en aquest punt va ser quan vas morir, vas perdre l'alè que t'havíem donat tots. I vam tornar a la normalitat absurda que cada dia ens rodejava.
7 comentaris:
Definitibament els divendres et senten fatal !!
@Gemma: hahaha, no sé per què dius això, però és divertit que ho diguis!
ostres! quin relat més colpidor! la Gemma té raó, últimament els divendres ens dones a llegir uns relats ben sanguinaris... bon cap de setmana!!!
@Judith: són sanguinaris pqè vosaltres els veieu així...
Apa!! Com et passes!! Són sanginaris per que els ESCRIUS així. :)
potser és que és tard, però no he entès res. Buahhhh
potser és que és tard, però no he entès res. Buahhhh
Publica un comentari a l'entrada