De tornada

Avui els records tornen per atormentar-me. I tu estàs allà, davant del meu vell Ford atrotinat, esperant que jo l'engegui. Tan riallera com sempre, tan seductora i passional. Saps que no ho aconseguiré, saps que et quedaràs a dormir, un cop més, al seient de darrere. Tancaràs els ulls amb la tranquil·litat d'estar entre els meus braços. I jo t'acariciaré els cabells i el coll. I després el record s'esborrarà per tornar a la realitat. 

Només buscaves l'amor del més salvatge. I jo conduïa com ningú, jo em saltava les normes, jo era el teu home. Però la nit ens va portar per camins equivocats. La pluja blanca et va separar de les meves esperances, mentre jo lluitava per seguir de peu i tu queies un i un altre cop. I en caure ploraves. I ploraves com un nen que descobreix el nou món cruel dels adults. Però no hi havia ningú que et pogués ajudar, ni tan sols jo; que seguia els passos dels que ensenyen a caminar. I les línies, diguem-ho clar, es van trencar.

Ara em sento sol en aquest bar, mirant per la finestra en busca d'algú que sàpiga entendre'm, que vulgui passar-se hores i hores aixecant la pols del camí, però tu vas marxar, i ja no tornaràs. I la cambrera em pregunta pels teus cabells bruts que sempre acompanyaven els clients beguts. I la gent ja no gosa tornar per aquí. Sense tu no hi ha res a fer. Vas crear un buit ple de sang, una ferida que no sabem curar.