Relat del saber

Magradaria saber si ja has posat un rei a la teva vida. Magradaria saber si ja plores en unes altres espatlles. Magradaria saber si ja rius quan mires uns altres ulls.

Però no goso saber-ho, perquè no vull gosar fer-te mal i dur-te altre cop al riu de Caront. Així que soc content pensant que qualsevol altre futur és millor que el meu i que, malgrat tot, sempre has volgut estar més lluny que a prop.

Voldria saber tantes coses, voldria un tren esperant-me, voldria un amor incondicional. Però sé que a vosaltres, els nous, us dura l'estima el que tarda esborrar en dos segons la tristor.

Seguiré recordant, un a un, tots els records que ja hagis cremat.

Relat dels Love of lesbian

Deien els Love of Lesbian moltes coses, però no n'escoltaves cap. Cada vegada que els escolto, et recordo a sobre meu escoltant-me sense parar atenció.

Deia jo que m'escoltessis, que arribaria el dia que marxaries i agafaries qualsevol altra cançó. I que totes et sonen bé, perquè de necessitats en va el món ple. I que totes et contenten, perquè amb quatre notes i una melodia graciosa tu ja rius.

Però sempre et deia que, un cop acabada la cançó, quan provessis de recordar-la, et vindria sempre sempre sempre el gust dels meus llavis i tot el viscut al meu costat. 

Provaràs d'oblidar la lletra. Et creuràs feliç al seu costat. Intentaràs creure en el somriure estúpid i les mil frases de les amigues del costat. Mes en la soltiud, quan el busquis i no et trobis, no t'espantis si encara em veus al teu costat.

Relat del transitiu

Estimat, has vist com parlen les pedres? No ho has vist? Ho sé, no parlen, però ho has vist? No ho crec, el silenci és part d’elles. Si les haguessis vist, et plorarien els ulls. Em preguntes per què? De veritat? Tu, que pensaves que havies viscut quelcom especial. Tu, que pensaves que havies tocat el cel. Tu, que ploraves més que Déu el dia del Judici Final… em preguntes per què mentre li agafes la mà i te l’endús a un racó?
Deixa que les pedres et posin al seu lloc. No tots els verbs són transitius, no tots els subjectes han d’anar acompanyats. No totes les estrelles tenen adjectius. No tot el que dius és veritat.
Ara és quan aprens que, per tu, oblidar és un verb com qualsevol altre, fins i tot com estimar i odiar.

Relat tronador

S'ha girat tot,

com el boomerang

que vam llençar fa temps,

fa paraules.

Sense veure d'on venia

tu ho sabies,

no l'esperaves

ens atordia i allunyava.

Un cop fort,

sec,

incisiu,

devastador,

al ritme de la metralleta

que ensordeix

més que l'oïda,

la memòria,

i es carrega el futur

a cop de branca

rompuda.

Silenci tronador.

Mancat d'esperances

només goso

mirar el cel

cercant el reflex

del cop celestial,

desitjós de veure

el temps anterior

a la gran explosió

que no esperàvem.

Relat dels Everly

Dorm, petita; dorm als meus braços
ara en somnis, abans de veritat.
Veuràs com tots els malsons marxen
quan et sents trista i la nit ve a buscar-te.
Dorm, petita; dorm. És tot el que has de fer.

Podria escriure’t una carta tan llarga
com els riures que vam tenir
entre cada una de les llàgrimes
en les que ens vam enfonsar.

Podria dir-te que he estat feliç
mentre t’estimava en un món
tan ple de mentides com
d’abraçades sinceres.

Lleva’t, petita; lleva’t
d’aquest llit mullat.
És hora de cridar els amics
i tornar a començar de nou
sense mi.

Ha mort l’últim crit dels Everly.
S’ha acabat la pau i la solitud
d’aquells anys que van
dur-me a plorar sota la pluja.

Una setmana després,
les melodies setanta
anys passats.
El silenci et farà forta
en l’últim bocí d’aquest
bes trencat.

Relat de l'huracà

No era novembre, però plovia. Queien quatre gotes sobre unes notes de piano. Res no es mullava sobre el terra sec que quedava. Un huracà havia creuat la ciutat. La gent ja no demanava ajuda, tothom s’havia cansat. Massa mirades perdudes, poques mans germanes. El tren ja havia marxat.

Un cartell a l’entrada del carrer anunciava les festes populars. Abans, hi havia nois cantant. Ara el silenci tocava la bateria a l’espera que portessin aquell pastís de formatge que s’havien menjat.
 

Quan les hores passaven per sobre dels cadàvers, ell es despertava dins del taüt que s’havia fabricat. Fusta de pi, de pi cremat en un incendi a dalt de tot de la muntanya, la muntanya màgica que va escriure aquell alemany abans, abans que les pistoles escrivissin que res era per sempre, tampoc la pluja de novembre.

Relat del No

No crec en les persones,

perquè jo no soc persona.

No crec en la veritat,

perquè és una mentida.

No crec que sigui viu,

perquè a poc a poc vaig morint.

No crec en el futur,

perquè ràpidament esdevé passat.

No crec en mi,

perquè he volgut ser tu.

No crec en el silenci,

perquè es trenca quan es parla.

No crec en els teus crits,

perquè callen per matar-me.

No crec en les cicatrius,

perquè han sigut ferides.

No crec en els inicis,

perquè provenen de finals.

No crec en les llàgrimes que em dolen,

perquè en el dol s'assequen.

Tot el que he tingut ha sigut res.

Crema Roma, crema ara,

abans que Neró i Tàcit

en busquin els cupables.

Relat d'ombres

Ombres que acarineu sempre les distàncies més llargues. Ombres que planegen sobre les nostres ànimes. Heu vingut a buscar-me per endur-vos aquella pell erecte, que respira profundament quan els cossos entren en contacte.

No podreu omplir l'aire de negada inexistència,  perquè vaig omplir-me de terra aspra les meves carns. Porto les ungles brutes de cavar sota terra, buscant records i besos enterrats. Vesteixo genolls pelats d'arrossegar-me sense vergonya. 

Vigileu, no goseu maleir-me altre cop, el vent se us endurà. Vaig instruir-me en els més grans, els Déus i els humans. Clàssics i profans. Soc carn de lletra dura, banyada en ginebra i amb la fletxa clavada per decisió pròpia.