dimarts, 29 de març de 2016

La correcció -Insensible-

Molts lectors creuen que la majoria d’obres literàries no passen per cap corrector. Aquesta idea, que no sé d’on pot haver sortit, és perversa i, al meu entendre, fins i tot surrealista.
Em veig capaç de corregir la novel·la d’algú altre, de repassar un treball, un article, el que sigui; per alguna cosa sóc filòleg. Però si parlem de les meves obres... ho veig pràcticament impossible. I aquesta sensació, pel que es veu, és comú entre molts escriptors.
Vol dir això que no fem correccions del que escrivim? Al contrari, repassem els nostres textos una i una altra vegada, retoquem i tornem a escriure; apuntem canvis, modifiquem frases, intentem no perdre el guió... i tot això amb un dels dos ulls mirant l’ortografia. És normal, doncs, que  al final acabem guerxos.
A E.Hemingway se li atribueix la frase: “Escriu borratxo, edita sobri”. És una màxima que m’encanta. Sempre he defensat que per escriure cal vomitar i que no tothom té coses per vomitar ni sap com vomitar. Després de treure-ho tot, de buidar-se completament, cal anar netejant la taula i veure amb perspectiva què és el que és necessari que es quedi i què és mediocre i demana ser esborrat. No és feina fàcil, de forma que altra vegada la correcció pura i dura queda en segon pla. A més, alguns, som matussers de mena, no ho podem evitar, per això necessitem una petita ajuda i no ens fa vergonya demanar-la. Per a la novel·la "Insensible", aquesta tasca ha vingut de la mà de Santi Campo, qui va ser el meu professor de llengua catalana ja fa molts anys. 

Santi Campo










Home compromès amb la societat, el país i la gent, Santi ha treballat tota la vida de docent, fins que el juny de l’any passat es va jubilar. El vaig conèixer a l’Institut Joanot Martorell, d’Esplugues de Llobregat; on sempre va destacar per ensenyar amb una metodologia especial que, a hores d’ara, veig que era d’avantguarda. Lluny de l’estil clàssic de docència, on el mestre queda per sobre dels alumnes, va saber donar a les classes un aire popular que motivava els discents, fent-los partícips i creant climes de debat per enriquir-los personalment.

Aquest estil que tenia de donar classes no era fortuït, sinó que sorgia del seu tarannà social. Santi ha estat sempre al costat de les classes treballadores, tant com a activista com a representant polític. Primer amb el PSUC i després amb ICV, el seu pas per la política ha sigut sempre per la via de l’esquerra, defensant la llibertat dels pobles i els drets dels més desafavorits. Vagi per endavant, sempre, la meva admiració per ell.

dimecres, 23 de març de 2016

La coberta -Insensible-

La coberta és, en qüestió de llibres, la carta de presentació de l'obra. Per aquest motiu vam tenir clar, des del principi, que havia de sortir la casa que s'hi pot veure. Vam buscar fotos en el nostre arxiu familiar i ens vam decidir per la seleccionada. Després, vam passar-li a la dissenyadora, perquè fes desaparèixer un parell de persones que sortien en primer pla i li donés un estil que lligués amb la novel·la.

La casa
La finca que surt a la coberta no és una qualsevol, es tracta d’“El gran Chaco”, una casa familiar de Vilassar de Mar, construïda a principis de segle XX, que el meu avi va comprar a un indià (Enric Guanyabens) l’any 1954. Els meus pares, germans i jo mateix hi passàvem llargues temporades a l’estiu i algun cap de setmana que altre la resta de l'any. La novel·la no parla de la meva família ni de mi; però situa el marc de l’obra en aquesta finca. Per això era important que fos part de la presentació .

La dissenyadora
L’encarregada de retocar la foto, crear el disseny i donar-li aquest estil característic ha sigut la mateixa autora de la coberta d’El Número 7: Anna Tarrida. Aquesta artista, amb una llarga experiència en el disseny gràfic, va estudiar a l'escola Elisava (Grau Superior en Disseny Gràfic) i a la Massana (dibuix avançat).
Al llarg dels anys s’ha anat especialitzant en disseny gràfic aplicat al tèxtil, a la imatge corporativa, editorial, audiovisual y web. 

A més , és gerent de Onegraphicgirl, una Botiga-Estudi-Taller que ofereix tant productes manufacturats de dissenyadors i artesans com projectes gràfics personalitzats.




dilluns, 21 de març de 2016

dimecres, 16 de març de 2016

Relat de Déus

Aquell dijous m’havia llevat de mal humor. Suposo que gran part de culpa la tenia la ressaca que destrossava el meu cap. Tot i les dificultats que tenia per aconseguir caminar recte, vaig arribar a la cuina, vaig obrir una llauna de coca-cola i me la vaig beure d’un sol glop. Va ser un acte gens premeditat i les conseqüències van esdevenir terrorífiques. Més de cinc minuts al bany, vomitant tot el que havia pres la nit anterior. El regust del whisky, en tornar a passar per la gola, em produïa més arcades. Finalment, em vaig dutxar per treure’m la suor impregnada al meu cos.
Pentinat, net i amb la cara més blanca que un tros de pa congelat, vaig decidir que era hora de posar-se mans a la feina. Al meu despatx tenia les meves preuades miniescultures. Els dotze Déus de l’Olimp totalment caracteritzats esperaven els meus últims retocs. Estava segur que aquest cop tot em sortiria segons el previst; podria vendre els ninots i guanyar-me una pasta per a les seves reproduccions. El museu de la ciutat m’havia encarregat aquest projecte i jo hi confiava plenament. Només em calia acabar-ho abans del migdia. Ho tenia tot de cara.
Però tot vaixell pot canviar de rumb inesperadament. Una onada gegant va advertir-me de la maniobra, no li vaig fer cas; potser si hagués mantingut la drecera hauria pogut aconseguir el meu objectiu. El canvi va venir donat per culpa d’un missatge inesperat. Vaig rebre un correu electrònic titulat: “Avui sí”. El remitent era conegut; es tractava d’una professora amb qui havia mantingut una discussió acalorada uns dies abans. Els Déus em miraven atents, jo mateix havia creat aquells ulls observadors. Potser ho havia fet per intimidar-me, per recordar-me que el meu deure era acabar-los i vendre el projecte. Potser ho havia fet perquè ningú com jo coneixia que era incapaç d’acabar res del que començava.
Vaig agafar Zeus i el vaig girar de cara a la paret. Segurament es deuria enfadar, però de pas em va servir per veure que les cames, per la seva part de darrere, no estaven ben definides. Un cop vaig sentir-me alliberat del poder del més gran dels Déus, vaig llegir el mail. Aquella professora em tornava boig. Els seus cabells llargs, ondats; els seus ulls clars, felins; la seva cara de femme fatale, aterridora... Ens portàvem tan sols un parell d’anys de diferència i jo era un dels seus millors estudiants. Alumnes i professors, en estudis com els que feia, érem de la mateixa generació. Tot i això, totes les relacions personals de la meva vida, ja siguin sexuals com amicals, tenen un inici semblant: els altres se situen en un pedestal, gairebé a l’alçada de Zeus, a dalt de tot del Cel, mentre jo em mantinc a baix, a ras de terra; i els miro amb la por amb la que els mortals observen els Déus.
Deuria ser juny i jo ni ho sabia. Només havia de saber una cosa, que aquell maleït migdia les figuretes haurien d’estar acabades. Però dos dels meus dits van agafar la bella Hera i la van amagar en un dels calaixos de l’escriptori. La professora m’estava invitant a una videoconferència i no li podia dir que no. En poc més de dos minuts vaig tenir el programa encès i la connexió establerta, però ella no hi era. Els segons semblaven minuts i vaig estar esperant una bona estona; tanta que em va donar temps a posar Poseidó, Demèter i Hestia dins de la nevera. No ho vaig fer perquè el fred ajudés de cap manera en el procés de finalització de l’escultura, sinó perquè va ser l’únic lloc on vaig trobar que hi podrien trobar aigua i terra com si estiguessin a casa.
Per fi vaig poder-me connectar amb la meva admirada mestra, qui de seguida va començar a parlar-me d’un problema que havia observat en un dels meus treballs. La vaig interrompre i a ella no li va fer gràcia, però Atenea i Apol·lo m’estaven demanant a crits que li preguntés per la música que tenia posada de fons. Ella va somriure i es va aixecar per agafar la funda d’un vinil. Hi havia la foto d’una guitarra de color gris volant pel cel. Jo coneixia perfectament aquella portada, també tenia aquell àlbum dels Dires Straits, però amb CD. Així que el vaig agafar li vaig mostrar; de pas amb la carcassa vaig enretirar les dues figuretes que havien provocat aquella agosarada interrupció.
Vam seguir parlant, sobretot ella; tenia molts comentaris a fer-me. I mentre me’ls feia Afrodita es va despullar i Àrtemis va preparar la fletxa. Jo no sabia si mirar la pantalla o observar aquelles figures que s’estaven rebel·lant. Suposo que la meva interlocutora se’n va adonar i per això em va preguntar què em passava. El meu cap era un camp de batalla total, volia apartar aquelles diminutes estàtues de davant meu, però no tenia voluntat. Després de dubtar, endut per la força de la guerra, vaig usar Ares com si fos un projectil i vaig tombar les dues rebels sedicioses.
Degut a aquella acció amb els ninots, no vaig estar atent a l’últim moviment de la professora. La tenia davant meu, somrient, observant com em barallava amb personatges inexistents. I ho feia amb menys roba que abans. S’havia tret la samarreta i no sé si alguna cosa més; ja que la visió de la pantalla només arribava a mig cos, just on els sostenidors li tapaven els seus bells pits. “Si no em fas cas, t’hauré de motivar”, em va deixar anar. No vaig poder-li contestar. Estava ardent. Dins meu la temperatura va pujar exponencialment; tant que dins del despatx se sentia olor a cremat. Hefest estava fent de les seves i havia decidit iniciar una foguera. Al seu costat, Hermes, movia el cap desesperadament. Ni jo li feia cas ni ell esperava res d’aquell petit incendi. Després, el Déu errant va marxar; sense ni tan sols dir adéu. Aquella cambra es va omplir de fum i de foc i la connexió es va tallar.

Naturalment, no vaig poder entregar les figures al museu, que es va encarregar de difondre una imatge negativa de mi entre tots els seus contactes artístics. Tampoc no vaig saber si la professora va acabar de despullar-se del tot, ni si em va aprovar o em va suspendre. Amb l’ordinador cremat i sense diners vaig optar per renunciar als estudis. Ara, de tant en quan pujo a la muntanya per estar a prop de Zeus, m’agrada sentir la seva estima i no gosaria mai dur-li la contrària.

dimarts, 15 de març de 2016

Relat de cinturons

A dalt de la muntanya, per sobre d’on arriben els carrers de la ciutat, més enllà d’on comencen els camins de sorra; una reixa separava l’espai públic de la propietat privada dels Palafins, una família que, en el moment en què això va ocórrer, estava formada pel Joan, la Mercè i els seus tres fills bessons, tots ells d’onze anys.
Quan plovia, el camí que duia fins la porta de la finca quedava enfangat i només s’hi podia accedir amb un cotxe tot terreny. Encara es recorda ara el dia en què un cobrador va voler apropar-se a l'edifici en ple diluvi. Va haver de fer nit a dins del seu cotxe, totalment clavat entre el fangar. Fins al matí següent no va poder treure el vehicle, i ho va haver de fer amb l’ajuda de la grua municipal.
Cert és que la nit de la que parlarem no va ploure tant com el dia del cobrador, però els trons i els llamps, la tenebrosa tempesta, sí que hi va aparèixer amb força. El vent bufava tan fort que un dels arbres del jardí va inclinar-se i va rebotar contra la paret de la cara nord de la casa. No era un dia per anar a sopar fora. Ni per deixar els nens sols. Però el Joan i la Mercè tenien un compromís ineludible i van haver de fer les dues coses.
El moment del comiat entre pares i fills va tenir tan poca solemnitat que gairebé ni es van adonar que es quedaven sols. Tots tres pintaven les seves llibretes amb tanta concentració que res no els podia destorbar.
La Maria havia dibuixat un àngel, amb un vestit blau i unes ales grises. El Josep havia recreat el típic paisatge dels volts de la finca; uns quants arbres i el cel clar sobre de la serra de la comarca. El Benjamí només havia usat dos colors; el vermell amb el que havia pintat tot el fons i el negre amb el que havia dibuixat un gran forat al mig del quadre.
Quan van acabar van començar a jugar. Primer en grup, després separats. Finalment, després que el Benjamí molestés els seus dos germans, aquests van accedir a tornar a divertir-se plegats, perseguint-se per tota la casa. Era tard, però ni tan sols no havien pensat en sopar. Corrien i s’amagaven, reien i s’enfadaven. Escales amunt, escales avall.
El Josep era capaç d’estar-se quiet més de mitja hora, ocult rere les escales. Un fet que no suportava el seu germà Benjamí, que tenia el dot de no poder-se estar mai quiet sense fer res.
Si no fos pel so de les finestres picant contra la paret, dels trons explotant a prop de casa, i de la fusta del terra de les escales, que grunyia a cada pas; el silenci hauria recordat el que es vivia sempre en el cementiri del costat de casa.
Caminant a poc a poc, el Josep va entrar a l’habitació dels pares; era un lloc molt apreciat per a ell. Quan podia s’escapava i des de la porta espiava a la seva mare. Li agradava veure com es canviava, com es treia la roba i, tota nua, es pentinava abans de posar-se el pijama.
Ara ell era allà, sense que ningú no ho sabés. Sentia l’atracció dels armaris on la seva mare guardava els seus vestits, sentia la por de veure els seus germans entrar a la cambra per enxampar-lo. Les cames li tremolaven, el cor li bategava fort. Seduït per l’única imatge de dona adulta que havia vist despullada, es va estirar a sobre dels suaus llençols on els seus pares feien l’amor. Endut per ardents pensaments, va obrir els calaixos de la tauleta de nit i de la còmoda; ni ell mateix no sabia què buscava. Però, cercant cercant, va obrir un armari i hi va trobar el Joan i la Mercè penjats. Un cinturó lligat al coll i a la barra travessera els havia collat tant que ja no respiraven. De la boca del pare en sortia, gota a gota, la sang de la família. La mare tenia els ulls oberts de bat a bat, com si l’estigués mirant sense vergonya.
Durant més de mitja hora el Joan va romandre davant dels seus pares, assegut a terra i observant com els peus dels seus progenitors es balancejaven d’un costat a l’altre, lentament. Aquest moviment provocava que les claus del pare, que duia lligades al cinturó, piquessin suaument, recordant-li el soroll de Santa Claus arribant al poble.
Finalment, la Maria i el Benjamí van trobar el seu germà. Van poder veure com els seus progenitors continuaven penjats. Van sentir odi i compassió. Després, por i tristesa. Tants sentiments en tan poc temps, multiplicats tots ells per tres, van provocar un debat acalorat. Tres ànimes destrossades, tres cors trencats. Nou ulls plens de llàgrimes. La incomprensió plena. Per què el Josep no deia res? Per què la Maria se’ls mirava amb misericòrdia? Es preguntava el més petit.
Van aconseguir despenjar-los i, aleshores, van haver de decidir. No és feina d’un nen triar què fer amb els seus pares morts. Però no tenien a ningú més. Enduts pel pànic i guiats pel Benjamí, van escollir tallar-los a trossos i tirar-los pel lavabo. No va ser una acció improvisada, ans el contrari, el menut va haver de gastar molta saliva per guanyar-se la confiança dels seus germans.
Cada un es va encarregar d’una cosa, el Josep va despullar la mare, la Maria va deixar nu el pare, el Benjamí va recollir els ganivets i les tisores més afilades de tota la casa. Tros a tros. Tall a tall. La família es va multiplicar fins que, hores després, els fills van dir adéu als seus pares, mentre marxaven per les canonades de la casa. Estaven tan concentrats amb la seva feina que no hi va haver un adéu solemne; només el so de la cadena i de l’aigua omplint, un cop i un altre, la cisterna.
Després d’allò, quan encara tenien les mans plenes de sang, van pensar en dormir plegats al llit dels seus pares. Però la son no els hi va arribar mai, sinó que van trucar a la porta i van baixar corrents. Al cap i a la fi eren uns menors inconscients, plens de por, que no entenien res del que havia passat ni del que havien fet.

No era la policia. No venia ningú del poble a dir res. Eren els seus pares, que tornaven del sopar, amb els cabells mullats i sense les claus de casa.