Relat de Déus

Aquell dijous m’havia llevat de mal humor. Suposo que gran part de culpa la tenia la ressaca que destrossava el meu cap. Tot i les dificultats que tenia per aconseguir caminar recte, vaig arribar a la cuina, vaig obrir una llauna de coca-cola i me la vaig beure d’un sol glop. Va ser un acte gens premeditat i les conseqüències van esdevenir terrorífiques. Més de cinc minuts al bany, vomitant tot el que havia pres la nit anterior. El regust del whisky, en tornar a passar per la gola, em produïa més arcades. Finalment, em vaig dutxar per treure’m la suor impregnada al meu cos.

Pentinat, net i amb la cara més blanca que un tros de pa congelat, vaig decidir que era hora de posar-se mans a la feina. Al meu despatx tenia les meves preuades miniescultures. Els dotze Déus de l’Olimp totalment caracteritzats esperaven els meus últims retocs. Estava segur que aquest cop tot em sortiria segons el previst; podria vendre els ninots i guanyar-me una pasta per a les seves reproduccions. El museu de la ciutat m’havia encarregat aquest projecte i jo hi confiava plenament. Només em calia acabar-ho abans del migdia. Ho tenia tot de cara.

Però tot vaixell pot canviar de rumb inesperadament. Una onada gegant va advertir-me de la maniobra, no li vaig fer cas; potser si hagués mantingut la drecera hauria pogut aconseguir el meu objectiu. El canvi va venir donat per culpa d’un missatge inesperat. Vaig rebre un correu electrònic titulat: “Avui sí”. El remitent era conegut; es tractava d’una professora amb qui havia mantingut una discussió acalorada uns dies abans. Els Déus em miraven atents, jo mateix havia creat aquells ulls observadors. Potser ho havia fet per intimidar-me, per recordar-me que el meu deure era acabar-los i vendre el projecte. Potser ho havia fet perquè ningú com jo coneixia que era incapaç d’acabar res del que començava.

Vaig agafar Zeus i el vaig girar de cara a la paret. Segurament es deuria enfadar, però de pas em va servir per veure que les cames, per la seva part de darrere, no estaven ben definides. Un cop vaig sentir-me alliberat del poder del més gran dels Déus, vaig llegir el mail. Aquella professora em tornava boig. Els seus cabells llargs, ondats; els seus ulls clars, felins; la seva cara de femme fatale, aterridora... Ens portàvem tan sols un parell d’anys de diferència i jo era un dels seus millors estudiants. Alumnes i professors, en estudis com els que feia, érem de la mateixa generació. Tot i això, totes les relacions personals de la meva vida, ja siguin sexuals com amicals, tenen un inici semblant: els altres se situen en un pedestal, gairebé a l’alçada de Zeus, a dalt de tot del Cel, mentre jo em mantinc a baix, a ras de terra; i els miro amb la por amb la que els mortals observen els Déus.

Deuria ser juny i jo ni ho sabia. Només havia de saber una cosa, que aquell maleït migdia les figuretes haurien d’estar acabades. Però dos dels meus dits van agafar la bella Hera i la van amagar en un dels calaixos de l’escriptori. La professora m’estava invitant a una videoconferència i no li podia dir que no. En poc més de dos minuts vaig tenir el programa encès i la connexió establerta, però ella no hi era. Els segons semblaven minuts i vaig estar esperant una bona estona; tanta que em va donar temps a posar Poseidó, Demèter i Hestia dins de la nevera. No ho vaig fer perquè el fred ajudés de cap manera en el procés de finalització de l’escultura, sinó perquè va ser l’únic lloc on vaig trobar que hi podrien trobar aigua i terra com si estiguessin a casa.

Per fi vaig poder-me connectar amb la meva admirada mestra, qui de seguida va començar a parlar-me d’un problema que havia observat en un dels meus treballs. La vaig interrompre i a ella no li va fer gràcia, però Atenea i Apol·lo m’estaven demanant a crits que li preguntés per la música que tenia posada de fons. Ella va somriure i es va aixecar per agafar la funda d’un vinil. Hi havia la foto d’una guitarra de color gris volant pel cel. Jo coneixia perfectament aquella portada, també tenia aquell àlbum dels Dires Straits, però amb CD. Així que el vaig agafar li vaig mostrar; de pas amb la carcassa vaig enretirar les dues figuretes que havien provocat aquella agosarada interrupció.

Vam seguir parlant, sobretot ella; tenia molts comentaris a fer-me. I mentre me’ls feia Afrodita es va despullar i Àrtemis va preparar la fletxa. Jo no sabia si mirar la pantalla o observar aquelles figures que s’estaven rebel·lant. Suposo que la meva interlocutora se’n va adonar i per això em va preguntar què em passava. El meu cap era un camp de batalla total, volia apartar aquelles diminutes estàtues de davant meu, però no tenia voluntat. Després de dubtar, endut per la força de la guerra, vaig usar Ares com si fos un projectil i vaig tombar les dues rebels sedicioses.

Degut a aquella acció amb els ninots, no vaig estar atent a l’últim moviment de la professora. La tenia davant meu, somrient, observant com em barallava amb personatges inexistents. I ho feia amb menys roba que abans. S’havia tret la samarreta i no sé si alguna cosa més; ja que la visió de la pantalla només arribava a mig cos, just on els sostenidors li tapaven els seus bells pits. “Si no em fas cas, t’hauré de motivar”, em va deixar anar. No vaig poder-li contestar. Estava ardent. Dins meu la temperatura va pujar exponencialment; tant que dins del despatx se sentia olor a cremat. Hefest estava fent de les seves i havia decidit iniciar una foguera. Al seu costat, Hermes, movia el cap desesperadament. Ni jo li feia cas ni ell esperava res d’aquell petit incendi. Després, el Déu errant va marxar; sense ni tan sols dir adéu. Aquella cambra es va omplir de fum i de foc i la connexió es va tallar.

Naturalment, no vaig poder entregar les figures al museu, que es va encarregar de difondre una imatge negativa de mi entre tots els seus contactes artístics. Tampoc no vaig saber si la professora va acabar de despullar-se del tot, ni si em va aprovar o em va suspendre. Amb l’ordinador cremat i sense diners vaig optar per renunciar als estudis. Ara, de tant en quan pujo a la muntanya per estar a prop de Zeus, m’agrada sentir la seva estima i no gosaria mai dur-li la contrària.