dissabte, 25 de desembre del 2010

Bon Nadal

Bon Nadal. Tornarem el dia 10 de gener! (o no... però, mentrestant, ho imaginarem...)

divendres, 24 de desembre del 2010

D'un adéu

Amb els ulls tancats m'aguanto el cap, tinc els colzes sobre la taula; no vull aixecar les parpelles. Qualsevol idea externa farà perillar el meu món. Necessito mantenir-me aquí dins, amb tu, parlant d'aquestes coses que només sabem nosaltres dues. Suposo que la gent que m'envolta pensarà que estic malalta, que em passa alguna cosa; però m'és igual. Jo només ho faig per no perdre't de vista. Un bri de llum i desapareixeràs. No m'importa que la gent del bar em miri, tant se me'n dóna que vingui algú i em piqui a l'esquena, seguiré aquí, reclosa, sense tallar la comunicació amb tu.
Un cop cada molt et presentes dins meu, véns a buscar-me; i no seré jo qui et digui adéu mentre qualsevol altra estupidesa inunda amb colors superflus un record que no vull esborrar. M'agrada veure que estàs bé, noto que la teva veu respira tranquil·litat. Em trobes a faltar? Jo molt. Sovint, per la nit, tanco els ulls i abraço el meu marit; però penso en tu i emmalalteixo pensant en la maleïda existència del temps. No ploro, no; tranquil·la. Si plorés les llàgrimes em farien obrir els ulls. I no vull. Anhelo seguir veient-te, com abans, com quan jugàvem i parlàvem.
La desesperació em va fer veure coses que no són, l'odi em va menjar un tros de cor; però a poc a poc vaig superar aquell escull mortal per retornar i viure el que tu voldries que hagués viscut. Ara sóc feliç; ara segueixo repartint els somriures més preuats que em vas donar, i no penso defraudar-te; però també és cert que no puc oblidar-te i, ni que pogués, no voldria que succeís. Aquests moments, íntims, entre tu i jo completen un món que és molt més ric que l'altre; i així ha de seguir.
No te'n vagis encara, no em diguis adéu. No tardis en venir, et necessito tant ara com ahir.

dijous, 23 de desembre del 2010

De doctors

El doctor Ruiz he treballat durant molts anys al servei d'una gran empresa multinacional. Li han fet fer coses espantoses, tot al servei de rics sense pietat; sense cor. Ara farà un parell de mesos va decidir plegar, ja no aguantava més la pressió de la seva ètica contra la seva estètica. Així que es va comprar un pis petit al centre, el va equipar amb unes instal·lacions senzilles i va començar a atendre a la gent del barri. 
Un dia, no fa massa, va anar a l'entrada de l'empresa per la que havia treballat. Va esperar que sortís en Marc, el Director General, i un cop ho va tenir fàcil, el va estabornir amb un cop de fusta. El va posar al seu maleter i se l'endugué a casa seva. Allà el va drogar perquè l'anestèsia li durés més temps i va començar a experimentar amb ell. Mentre l'anava despullant recordava com havia hagut de fer proves amb captaires; li queien les llàgrimes i enfurismat, però amb professionalitat, li començà a esborrar la memòria. Volia convertir-lo en un roda-món perquè sentís el que sentien aquells pobres homes que dormien al carrer. El procés li portà un parell d'hores. Un cop hagué acabat, li posà roba que havia comprat a una botiga de xinesos, l'estripà i l'embrutà amb l'aigua estanca del terrat.
Durant dos dies anà veient -mentre el seguia drogant- com la barba li creixia i adquiria un aspecte molt deteriorat. Quan ja semblà un autèntic captaire, en plena matinada, el dugué al carrer de baix, torçà a mà dreta i s'endinsà a un carreró sense sortida. Allà va deixar caure el cos, li donà un parell de cops de peu estomacant-lo i, finalment, se'l quedà mirant. Va marxar i va seure al menjador; va treure una botella de ginebra i començà a beure. S'estava venjant en nom de tots els homes amb els què havien jugat. Va beure's tota l'ampolla i, abans de caure inconscient, va adonar-se que el seu pla havia fallat; si en Marc no tenia memòria no podria mai assabentar-se del que li passava i que, per tant, viuria feliç en un nou món on la brutícia no embruta, sinó que acompanya. En canvi, ell seguiria bevent nit rere nit, intentant esborrar de la ment els seus actes, sense poder-los eliminar mai per complert.

dimecres, 22 de desembre del 2010

De realitats

La família Runda està cuinant; el pare prepara la pasta amb la que faran els canalons, la mare enllesteix la salsa; els dos fills juguen amb els fruits secs que resten per la taula. A poc a poc les closques de les nous es converteixen en projectils; les culleres serveixen per catapultar-los i, amagats els dos petits guerrers, esclata una batalla en la que els pares esdevenen víctimes col·laterals.
El forn està en marxa, els fogons també. L'aigua bull i els vidres queden entelats; a més, estan lleugerament coberts de neu. A dins de la casa, la calefacció converteix l'estadi en un autèntic balneari.
El petit dels germans es cansa de tirar-se coses pel cap, deixa la guerra i agafa el gatet que dorm al sofà. Se l'endú a la finestra i, després de fregar el vidre amb el jersei, mira a l'altre costat de la vorera. Tot el carrer és blanc, deu haver-hi un gruixut de deu centímetres i, a sobre del banc, resta una ombra. Està asseguda, amb un carro al seu costat. Llegeix un llibre. Al petit dels Runda li encanta llegir, així que prova de veure el títol, però és impossible. Encuriosit, deixa el gatet al sofà altre cop, s'abriga, agafa la brossa i li diu a sons pares que baixa a tirar les escombraries.
Son germà ja sap que no és veritat, així que es posa just on era el petit, mirant per la finestra. Veu com surt de casa, tira la brossa al contenidor i es dirigeix cap a l'ombra que viu a sobre del banc. S'asseu al seu costat i comença a xerrar amb ell; li ensenya el llibre i el comenten. Com no sent la conversa se l'inventa. Parlen dels personatges que hi surten, de la tristor que reflecteix el llibre i de la solitud del lector, que sempre està buscant alguna cosa diferent, un altre món que no tingui res a veure amb l'actual, perquè -segons la conversa inventada pel germà gran- la realitat, si existeix, no val la pena.

dimarts, 21 de desembre del 2010

De destructors

Abans d'ahir portaré fustes al meu voltant, estrangulant-me en un vèrtex convex, de trista mirada per obliqua que sembli.
Ahir avançaré deixant un buit infernal, que ocuparà el gas mortal de la necessitat, un menester de baixada, que si s'atura, et mata.
Avui continuaré amb la dalla al coll, comptant gota a gota la tristor de la donzella que m'abandonarà, i per molt que intenti evitar-ho, ella marxarà, amb elegància i serenor; sense presses, tal i com va arribar. 
Ara em vaig morir, ho recordo i no ho oblido, tot i que l'esforç perquè així sigui acaba guanyant. La desesperació és tal que la memòria és inútil, quan no la necessites.
Després em vaig penedir, procurant -de forma laica- demanar perdó per tot el que havia esborrat, em sabia greu haver estat el culpable, però el soldat no és qui mata, sinó qui obeeix; així que si voleu cremar banderes, aneu a una altra banda, que aquí no se'n fan.
Demà ens reunirem tots, a diferents llocs, però units pel mateix estat eteri, és en va l'intent desesperat per canviar l'existència; no hi ha qui ho pugui aturar; no existeix cap ésser més fort que jo. I per molt que la meva debilitat sigui el meu no existir, puc moure i desfer més que ningú.
Així, demà passat m'he despertat, com un somni, sense saber on era, qui sap si algú em coneixerà quan l'arena deixi de davallar.

dilluns, 20 de desembre del 2010

De confidents

Era la setena vegada que es casava, ja estava tot preparat; l'endemà se celebrava una festa a la Costa Brava. Estava assegut a sobre d'una roca d'una petita cala, de fons se sentia la música colpidora d'en Pascal, la tenia posada un bar a dalt del turó, no gaire lluny, i el vent acostava les notes fins allà. Ningú l'acompanyava mentre mirava el mar que, embogit, xocava amb força contra les roques. Estava despentinat, amb la roba xopa i plena de sorra. Les ulleres de sol tenien granets d'arena per tot arreu; però no li importava, ell mirava l'esquitxada de l'aigua; guaitava l'horitzó a veure si apareixia una sirena que se l'endugués d'aquell lloc.
El vent venia amb tanta força que creava un remolí ferotge des de dalt fins a baix, creant petits tornados de sorra. L'aigua estava tan violenta que els peixos no gosaven acostar-se a les roques. La natura estava enfadada, però no podia demostrar-ho més que amb petits detalls que, allà, només veia ell. 
Els acordions sonaven amb tanta virulència que, per un instant, ell semblà defallir i una llàgrima demanà pas. Però es va resistir tant que l'única humitat que va caure sobre les seves galtes va ser la que feia saltar el mar contra els grans rocs en els que se sustentava.
Es mostrava fort, impertèrrit, inamovible. No pensava en l'endemà, no volia saber quin seria el pastís nupcial, ni si els invitats serien els mateixos que a l'últim casament que va presidir; no desitjava conèixer quin vals obriria el ball; només mirava profundament el seu confident, el mar. Sempre l'ajudava quan tenia un problema, sempre li donava un cop de mà i callava. Callava i bramava, amb escuma i onades grans que s'enduien el cos de la dama, que ara jeia al mig de l'arena. Estava morta, no hi havia dubte.

divendres, 17 de desembre del 2010

De solitaris

Cau la tarda, ell està a la seva habitació, estirat al llit. Jau sol, cara amunt, amb el coixí a l'esquena, mig incorporat. Mentre els raigs de llum lluiten per travessar les cortines, ell fuma i fuma, un cigarret darrere l'altre. Ha posat un disc antic, de vinil, és un nostàlgic i li agrada sentir la brutícia lliscant pels carrils de la negror. A un racó, la seva roba s'amuntega sense ordre; camisetes i calçotets ocupen un lloc en el que ahir cohabitaven amb calces i sostenidors. Ara ja no. Des d'aquest matí que torna a viure amb la seva estimada solitud. Ambdós s'estimen, i a ella no li importa que ahir li fes el salt. No li té en compte les seves sortides nocturnes en busca d'animals salvatges; perquè sap que mai els podrà domar i que, per tant, acabarà tornant a demanar-li amor etern.
És un solitari nat, li agrada mirar l'espai buit del llit i imaginar-se l'última presa desapareixent, donant la benvinguda a la bella dama negra. Adora les mitges creuades que duu, les seves faldilles opaques i el seu barret amb plomes. El fum de l'habitació emboira l'escena mentre ella entra i s'apodera del seu cor. Durant unes hores seran uns amants mortals. Ningú els podrà veure, només ells sabran que faran. 
Unes hores després, quan la botella de whisky ja sigui buida i els rajos solars hagin cedit davant la violència nocturna. En Crot tornarà a trair-la. Anirà en busca d'una captura fàcil, un trofeu més a qui aviar pel matí. Per rebre altre cop, i amb més ganes que l'anterior vegada, la reina solitud.
Seguirà dia rere dia així, fins fer-se gran i caure en l'oblit de les seves bestioles. Aleshores segellarà per sempre més el seu amor amb la solitud. Però ella, farta de conviure amb ell les vint-i-quatre hores, sense poder respirar per les nits per culpa del fum extasiant de l'amor fracassat, li regalarà el seu cor a la seva amiga, la mort. 

dijous, 16 de desembre del 2010

D'efímers

Els crits s'apoderen de la sala; ella està espaterrada; ell rau al seu costat. Davant, amb bata verda i les mans preparades, el mestre de cerimònies. Les ajudants premen fort. Apareix ell, tot ple de sang, amb un cordill embolicant-lo, lligant-lo. Aquest cordill el lliga a la mare, però el tallen i és, aleshores, quan neix, quan es fa lliure. Fins aleshores no coneixia la llibertat vital, fins aleshores no el concebem. Ara és ell, net -ple de placenta-; amb els ulls clucs -per veure-hi millor-; amb els pulmons exprimint la primera bossa d'aire -que entra per contaminar-lo- i sense tocar a terra -on hi crearà unes arrels metafòriques que el pertorbaran tota la vida-. 
Com deia aquell, ha nascut lliure, responsable i sense excuses. Tot el que li vingui ara estarà ple d'opressions que el faran canviar d'opinió. La llum que entra a través de les parpelles ja li demana que els obri, i ho fa, contra la seva voluntat. A partir d'ara, ja no serà conseqüent amb els seus actes, com ho era dins la panxa; ara trobarà veus que li donaran excuses, el consolaran i l'apadrinaran; ell s'acostumarà i deixarà de tenir paraula, per tenir falsedat. D'aquest moment en endavant serà un corrupte més; provarà de no ser-ho, intentarà, de totes passades, netejar-se i tornar a l'inici, però a cada pas que doni, per molt que cregui el contrari, en lloc d'anar enrere, anirà endavant, directe a l'espai gris que ocupen els malmesos; com ell, que acaba de néixer i ja va directe a la perdició.
Cap dels presents no s'adona, tots estan contents, tots veuen amb bons ulls aquesta perdició; però ell, per un instant, ha sigut conscient del que era. Durant una dècima de segon ha viscut al revés de com viuen els seus semblants. Però la memòria, quan un neix, és efímera, se n'ha oblidat i ha volat cap al no retorn.

dimecres, 15 de desembre del 2010

De mesos

A finals d'estiu, es troben reunits, celebrant la ja rutinària reunió anual, els mesos de l'any. L'organització ha preparat una sala especial aclimatada per a l'ocasió. Es tracta d'una zona oval, on l'aire que surt s'adapta a l'estació que toca; així, quatre diferents sortidors barregen les temperatures per agrupar els parlamentaris segons l'estació de l'any que pertoquen. 
En arribar, un per un van entrant a la sala; el primer de tots és gener, tot un neguit de mes, que vol avançar-se als altres. Aviat es formen grups, i no segons les estacions, sinó per d'altres similituds. Parlen de les seves famílies i, els que estan al costat de febrer, li fan bromes, aquest any és un xic més alt que els últims tres; "ha crescut i ja és un adolescent!", deixa anar octubre, però en acabar la frase novembre ja està llest per etzibar-li: "sí, però l'any vinent altre cop farinetes". I esclaten a riure.
Apartats, a prop de la finestra, abril i juny tramen alguna cosa, s'acosta maig i canvien de tema; així que aquest últim, se sent incòmode i marxa. 
Per fi sona l'indicador sonor que assenyala l'inici de la celebració. S'asseuen, cadascú al seu lloc, on l'organització ha col·locat, amb molt d'enginy, una bandereta amb un dibuix que il·lustra el mes. Juliol se'l mira i l'ensenya a agost, ambdós fan broma, sempre els tracten de ganduls. 
Gener es disposa a parlar quan, novembre l'alerta d'una notícia important; desembre no hi és; i sense ell no es pot començar la reunió. I novembre, alarmat, deixa anar: així no podrem acabar l'any!

dimarts, 14 de desembre del 2010

De felicitat

Amb un gran somriure arriba a l'andana del metro, porta una guitarra penjada a l'espatlla, i la seva vestimenta acolorida reflecteix l'aura que l'envolta. Fa tres passes i, mentre veu com s'apropa el vagó, s'abraça a un jove noi que vesteix desafinat, però amb uns ulls cristal·lins que enlluernen el seu voltant. Després d'ajuntar els seus cossos parlen i parlen, ràpid. Mentre gesticulen, es toquen, es miren directament als ulls. Pugen ambdós  sense parar de parlar; s'expliquen què fan -imagino-, on viuen, com veuen la vida i què esperen trobar.
Entre la multitud ennegrida de rostres grisos i mirades baixes, ells dos creen una llar pròpia que res té a veure amb el que els envolta. Són sants purificats, laics i pecadors, que saben buscar el Jesús interior que no coneix de creus ni de dogmes, només pensen en la fe que els porta per la vida, buscant una felicitat que adoren no trobar. Mentre un baixa, l'altre es queda, dient-li adéu, i ajudant a pujar una bella donzella. Tot i la seva bellesa es mira amb recel a la dona, no se'n refia, és la rutina de la ciutat; però després de mirar-li l'iris, somriu i es deixa abraçar; la dona li explica que ella havia de baixar i ell no, però que s'han equivocat, i els és igual, segueix en el vagó, contenta, amb la seva guitarra a l'esquena, il·luminant la bella dama a qui ara llueix més que mai el daurat dels seus cavalls.
I és que el seu cos es mou, ara, gràcies a la fetillera que encisa a qui toca, i gira la cabellera, mou les mans i es toquen sense pudor, parlant de la felicitat de la vida; una felicitat que no es pot trobar, però que busquen entre la misèria de la gent que, adormida, navega en diferent llar però mateix aire. 
I si tu vols anar amb ella, has de confiar i creure en sa mirada, perquè res més et farà volar.

dilluns, 13 de desembre del 2010

De gràcia

Les miro amb curiositat, dempeus. Tinc les mans creuades al darrera i, al cap de poc, haig de seure. Les segueixo mirant. M'agraden, i m'avergonyeixo. No pot ser que les seves corbes em deleixin tant. Provo d'aixecar-me i acostar-me, però acte seguit m'adono que faig el ridícul. Torno enrere i sec. Clavo la mirada sobre la que està d'esquenes, m'agrada com agafa a la seva amiga de la dreta; no la mira, però no se n'oblida d'ella, per això l'acaricia. És capaç de fer dues coses a la vegada, acontentar a la de la dreta i dedicar-li una mirada caiguda i sensual a la de l'esquerra, a qui li agafa el braç, ben a prop del pit.
Queda clar que volen mostrar-me les seves virtuts, que cauen amb elegància gràcies al bell vel transparent que rellisca per les natges. Certament, podrien anar vestides, i no es veurien tan plenes, però la seva llibertat voluminosa és capaç d'esborrar els clixés actuals que em pertorben dia i nit. Les veig lluny de l'esclavitud que avui en dia ens té sodomitzats. I per molt que m'entesto en veure-les amb excessives molles, alguna cosa fa que no pugui moure'm d'allà.
M'han captivat tant que el majestuós arbre, que els ofereix més vel totalment innecessari, i les acolorides flors, que les coronen com princeses del bosc, queden en el més absolut silenci. Un mutisme només trencat per la cornucòpia que em brinda una infinita abundància. Ho sé, estic pecant en excés, el caràcter voluminós m'inunda el pensament amb ganes d'acariciar els quatre pits que veig, deixant els altres dos per a elles; si més no, sembla que els hi agraden.
Ja no es mostren idealitzades, sinó que la seva sensualitat em sedueix fins al punt d'excitar-me. Envermellit, giro la cara, veig altres dones, gerros, arbres, però després d'abaixar el cap i mirar el terra, no ho puc evitar, torno a alçar-lo buscant el delit candent d'aquelles tres dones dansant per a mi.

divendres, 10 de desembre del 2010

De mans negres

En Toni va sortir de la feina direcció cap a casa, estava content perquè havia pogut completar, amb èxit, tots els projectes que li tocaven per aquell dia. Els seus ulls irradiaven llum. Feia fred, nevava una mica, i la vorera estava glaçada. Abrigat de dalt a baix, caminava amb un somriure que li ocupava tot el rostre -l'única part del cos que duia al descobert-.
Al trencar pel primer carrer, al bell mig de la cantonada, un home el va aturar; li va donar un sobre i, després de saludar-lo traient-se i posant-se el barret, va marxar. En Toni, sorprès pel que li passava, va obrir el sobre i va llegir una nota que hi havia a dins. Va arrufar el nas i, tot seguit, va tornar a deixar la nota dins del sobre. Va apropar-se a una paperera que hi havia just al costat, però, en anar a llençar-ho, s'ho va repensar. Va mirar  a ambdós costats i es va posar el sobre a la butxaca. Va canviar el recorregut i, en lloc d'anar cap a casa, va enfilar el carrer més gran del barri, va torçar a la dreta per un carreró i va endinsar-se pel casc antic. Després de recórrer un parell de carrerons, va aturar-se davant d'una porta d'un to vermellós de no més d'un metre. Va trucar i, a continuació, s'obrí i una mà va agafar el sobre que en Toni tenia, altre cop, a la seva mà. La porta es va tancar i, quan ell ja estava a punt de marxar, es va tornar a obrir. La mateixa mà li va donar un altre sobre, que obrí ràpidament, endut per la curiositat. La seva cara va tornar a canviar d'expressió, mostrant encara més estupefacció. Sense guardar-se el sobre, va arrancar a córrer fins deu carrers més enllà. Es va tornar a aturar, aquest cop davant d'una porta blavosa; també de petites dimensions. Una altra mà li va agafar el sobre i, també, li va donar un altre. El va llegir i començà a suar. Estava pres de pànic, les cames li fallaven, però va córrer pel barri buscant una diminuta porta verdosa d'on va sortir una altra mà. I on li van donar un altre sobre. 
Aquest cop, després de llegir-lo, es va marejar i, abans de caure, ho va veure tot negre.

dijous, 9 de desembre del 2010

De recerques

En acabar l'escola; en John ha estat una hora jugant al pati, ha estat cuidant uns xiquets petits d'altres classes, que esperen els seus pares. Uns pares ocupats que de ben segur tenen reunions i feines que no els permeten arribar a l'hora que els nens surten de les aules. Han estat jugant a pilota, però també els ha ensenyat a compartir, a aprendre, a viure millor. En John és un adolescent, tot i que encara no té ni tretze anys. Li encanta jugar amb els petits i avorreix l'escola profundament. Segurament per això, el temps que dedica a fer aquestes coses li dóna unes forces que, d'altra banda, no tindria.
Quan el vespre els ha vingut a buscar, i el cel ha ennegrit, ha marxat cap a casa, caminant, sol, pensant en tot el que havia gaudit en només aquella hora; sense tenir present cap de les altres hores lectives. Fent camí de la muntanya s'ha fixat en els animalets que, atemorits per la fosca nit que ha arribat, tornaven cap als seus nius. 
En arribar a casa, ha anat directe a buscar sa mare; amb un gran delit per explicar-li com li ha anat el dia, què ha fet, quines coses ha après i les alegries que li ha comportat cuidar a nens més petits que ell. En un principi no l'ha trobada, l'ha buscada i, per fi, l'ha vist a l'habitació, dormint, sobre el llit, vestida. Ell estava tan content que ha provat de despertar-la, però ella només ha fet sorolls i s'ha tornat a girar. L'habitació respirava olor de colònia i, després de dubtar, s'ha assegut al seu costat, li ha tret la jaqueta i les sabates, l'ha tapat amb el llençol i l'ha pentinat. Hauria pogut marxar de l'habitació, però ha preferit quedar-se al seu costat i explicar-li igualment tot el que ha fet.

divendres, 3 de desembre del 2010

De dalles

No tanquis els ulls, espera; encara ens queda el camí més encertat. Ara és quan començarem a viure molt millor. Sí, estimada, mira aquesta finestra plena de vida. Sense rellotges, ni presses, ni mancances; ara només estem tu i jo, per fi s'han acabat les obligacions i els deures, per fi només ens cal jugar. Sí, estimada, riu, que ara és el moment; riu i plora tant com vulguis, però que les llàgrimes no et privin de veure-hi clar. Ara és el teu moment, nota la meva mà agafant la teva, respira aquest aire tan poc corromput, anhela només el que tens davant, no visquis d'utopies ni falses esperances. Aviat la foscor envairà la teva casa, però aleshores ja no et caldrà veure-hi; seràs lliure, com ara, seràs un ocell sense gàbia que et comprimeixi les venes. Sí, estimada, deixa que et reculli aquest salnitre i et besi profundament, no sé si serà l'últim cop que ho faci i, a mi, sí m'escaurà un temps dubtós, amb més penúries i pors. Però tu ja no ho has de viure això; estàs dansant davant de la vella dama negra, i ho fas rient perquè tens la certesa de fer el bon camí. No et rendeixis ni abaixis el cap. Ningú, ni ella amb la seva dalla, podrà oblidar el que ara vius. Tan lluny aniràs que els d'aquí no podrem veure't, però no t'esforcis, no ens recordaràs, ni falta que farà; deixaràs de ser d'aquí per passar al més enllà. Segueix així, feliç; riu i respira aquest aire pur, que aviat la nit serà per aquí i no podrem compartir-la. No resis, ells no han fet res per a tu, i ara no ho faran; tan sols balla, balla i riu, serà la millor forma de saludar-la quan se t'endugui.

dijous, 2 de desembre del 2010

De sirenes

Assegut al teu despatx agafes el telèfon mentre ella és allà baix, fent altres coses, fent-te content. Et parlen d'economia i tu, que mai no vas saber sumar sense comptar amb els dits, dius que sí a tot; ara no pots pronunciar un no; no vols. Sí, sí; més, més; dius mentre cada resposta és una família menys en un país veí. L'home de les estrelles se n'aprofita i, omplint-se les butxaques de bitllets tacats, t'exprimeix fins a l'última gota. Extenuat, jeus amb el cos mig caigut enrere. Ella surt del seu amagatall i tu penges; no tens forces ni per dir adéu. Ella marxa i et quedes allà; mirant la foto de la teva família. La teva dona somriu, al costat dels teus dos fills. Tots ben pentinats i ben mudats. Al contrari del que passa tants kilòmetres enllà; on no tenen cap mirall per ajudar-se a fer la clenxa, ni tenen cap vestit que posar-se, perquè la majoria estan morts, i els que no: ho desitgen ferventment. Ploren de ràbia i els seus ulls es converteixen en miralls pels seus amics, dessolats també, per haver perdut les seves famílies. Es miren els uns als altres i no s'arreglen els cabells, ni es posen les corbates dels pares; simplement miren ben endins, busquen l'odi i la venjança; mentre els cauen les últimes llàgrimes que, mai més, tindran. Les cares s'assequen al sol artificial al ritme dels tambors infernals, que toquen acompanyant una melodia de sirenes. No corren, estan quiets, sense telèfon; però ambdós amics estan allà, asseguts al mig del carrer, mentre les seves mares són allà baix, fent altres coses, fent no-res.

dimecres, 1 de desembre del 2010

De cloure

Mel dolça i nerviosa que baixa per la gola; no t'encallis, empassa l'alegria i la por; cola't coll avall i no t'embalis. La dolçor està roent enmig de tanta emoció; les parpelles cauen un xic atordides, com un ventall a càmera lenta, baixen i pugen; les pestanyes s'ondulen amb un bell vaivé que recorda el caràcter felí dels nostres sentiments.
Negres com el carbó, els cabells tapen el que no haurien d'encobrir; tanta bellesa no es pot amagar. Ni que sigui per vergonya, ni que sigui per decència. Ja parlen les teves galtones, roges i suaus, que perfilen un llarg somriure imprudent, presidit per uns llavis carnosos, que mossegues mentre mires cap avall. 
No aixequis la mirada, si us plau, no resistiré tal atac i embogiria. Foll, voldria caminar camí de la cambra en mig de l'ombra. Desitjaria l'opacitat de les mancances i odiaria tanta claror. 
Polze i índex embolcallen l'anular, creant un moviment circular d'extracció mortal. No ho facis o ens perdrem buscant les estrelles d'una nit ennuvolada. No hi ha res per cercar, no hi ha res més que les veritats que ocultem en falses i perverses mentides. Si les nostres mans s'ajunten, nues, sense vestits ni disfresses del segle vint-i-u; els nostres cossos acabaran morts, allunyats l'un de l'altre per una greu gelosia. Una enveja traïdora i nocturna, que clava ses espases al bell mig de la bellesa sexual dels qui, com nosaltres, un dia, es treuen les màscares per estimar-se; ni que això clogui els ulls de per vida.

dimarts, 30 de novembre del 2010

De desesperats

Assegut en un racó, Orfeu canta a la mort, a la desesperació. El Jardí de casa seva ja no té arbres fruiters, se li van morir tots. En un espai erm, pensa en la seva estimada Tristesa i plora. Plora tant que les llàgrimes se li tornen gotes de sang. Desesperat, i sense fam, s'alimenta de la vermella tristor que li raja sense parar. Porta una setmana atordit, compungit. No se la pot treure del cap i vol recuperar-la, però els seus càntics no l'ajuden. Només l'enfonsen. La maleïda serp que se la va endur se'l mira amb pena, vol acostar-se i explicar-li les seves bondats. Però si ho fes, ell deixaria d'estar enrocat per esclafar-la contra el terra. Es mou sigil·losament, pensant en la seva culpabilitat. Es nega a creure en la seva maldat; ella no és dolenta!
Cada certes hores es neteja la cara amb les mans, que queden roges. I segueix cantant. Canta tan fort que les musses veïnes es posen a plorar. Se li acosten i el besen. Ell no les vol, només desitja anar a buscar la seva amada. Però elles el veuen tan bo, tan enamoradís, que no poden evitar encapritxar-se. Totes compungides jeuen al seu costat i, primer una, després la resta, ploren i ploren fins que els cauen els ulls.
Des del fons de la terra la Tristesa els escolta, prova de sortir, però Hades no la deixa. Amb el temps que duu ella allà; ell ja s'ha enamorat. La vol acariciar, però no pot; i trist i desolat li demana a un ajudant que li talli les mans. Aquest obeïx sense recriminar i, de forma inconscient, li amputa les úniques extremitats que poden obrir les portes de l'inframón. En donar-se compte del que ha fet, ja sense esperança de sortir d'allà, es tira al forat de les flames.
Mentrestant, la Tristesa plora, i per fer-ho no pensa en coses tristes, sinó en alegres; perquè ella no les pot tenir.

dilluns, 29 de novembre del 2010

De moments

El bus número cinquanta-set s'apropava pel carrer major, el Joan esperava pacient, amb tranquil·litat; no tenia pressa per anar al metge, però ho havia de fer. Un cop a la parada, s'obriren les portes i pujà; saludà al conductor i, en acabar de validar el tiquet, segué a l'únic seient lliure que hi havia. Estava en un espai de quatre, al costat d'una senyora gran i encarat a dues noies; d'uns trenta anys. Una era morena i l'altra, que tenia just davant, era rossa. En veure-la es va quedar encisat, per dins es deia que mai havia vist una noia tan guapa. Li agradaven els seus cabells llargs i fins; els seus ulls de forma de castanya i el seu nasset, que juntament amb els seus llavis petitonets, li atorgaven una cara ben juvenil. Era prima de constitució, amb l'esquena de poca amplada, i tenia unes llargues cames que provocaven una situació que, als pocs minuts d'estar en marxa, ja agradava al Joan; els genolls es tocaven en cada gir, primer demanant-se perdó, després tan sols mirant-se. Li deuria treure només un o dos anys, però s'havia enamorat. No la coneixia, però podia veure, a través de la seva mirada, que el seu cor era pur. A més, portava un llibre sobre les cames, d'un autor molt conegut per ell; un fet que encara el va fer embogir més. S'estava creant unes expectatives molt altes; pensava que una dona com aquella no la tornaria a trobar mai més. Endut per l'enamorament, li preguntava d'on era, què feia i on vivia. Xerraren durant mitja hora i, finalment, ella li va donar el telèfon. Ell li va agafar la mà, tremolant, i va baixar a la següent parada. 
A la consulta esperava pacient a la sala d'espera; no tenia pressa. Al costat hi havia una dona de la seva edat, morena, amb un somriure encisador, alta i corpulent. Va quedar encantat de la seva bellesa i no va poder-se resistir. Començà a xerrar amb ella amb la il·lusió de convertir-la en la seva dona.

divendres, 26 de novembre del 2010

Relat de motoristes

Porta la seva moto a velocitat moderada. Mira a dreta i a esquerra. No li importa el trànsit dels carrers. Busca clients per oferir-los el millor afilat -segons diu- de la ciutat. Troba un bar i no dubta en baixar a parlar amb l'amo. Li comenta que un ganivet mal tallat pot causar moltes desgràcies; a part de feina inútil. Li aconsegueix treure dos euros per afilar quatre dels ganivets més grans que té. Puja a la moto i avança un parell de metres. Un home, assegut a la terrassa del següent bar, li crida l'atenció. Frena i provoca un petit aldarull, els cotxes de darrere no entenen el seu modus operandi. Puja la moto a la vorera i parla amb el senyor misteriós. Comenten els preus i aconsegueix treure-li un euro per afilar un ganivet de grans dimensions que duu a una motxilla. Tot content, torna a pujar al seu bicicle i marxa, gastant poca benzina i mirant a tot arreu, busca a qui oferir la seva alegria i eficiència.
Quan ha acabat el carrer gira cua i torna a baixar, ara en direcció contrària. Continua fent clients i, en passar per la terrassa on havia atès a l'home de la motxilla, observa com una multitud rodeja una taula. Alguns criden, altres parlen per telèfon. N'hi ha un que gesticula molt i no aconsegueix pronunciar ni un sol mot. Puja a la vorera, endut per la curiositat. Baixa de la moto i s'acosta a la melé de gent que va en augment. Tothom s'empeny per veure què hi ha al mig del cercle. Gràcies a ser de constitució petita aconsegueix endinsar-se i, en aixecar el cap, veu l'home de la motxilla amb el cap degollat. 

dijous, 25 de novembre del 2010

De rodes

És diumenge i es respira un aire fred. Tan fred que glaça l'aigua que goteja de la font. La pell de les mans es clivella i els dits dels peus s'engarroten. Costa caminar, però, davant dels qui caminen, uns altres roden. 
Tot el matí es veuen amunt i avall, dues rodes que ara van per la vorera, ara van per la calçada. Per contra del que es podria pensar, no hi són, però es veuen. Com a mínim jo els veig, i tu també. Però no hi són. Roden i roden fins arribar al parc. La majoria es col·loca al sol, la pell ja està prou esquerdada com per anar desafiant la natura.
Moltes carícies acompanyen paraules infantils, poc coherents; però amb molta alegria. Normalment els mots no troben resposta i, si la troben, convé oblidar-la; un verb molt de moda en aquestes contrades. Qui sap, potser és culpa del vent, que s'ho endú tot i ens deixa amb una gran clariana; sense núvols, però amb un sol incapaç d'escalfar cap cor. O, vés a saber, tan de bo sigui culpa del record, que tot ho vol tenir, i en el seu afany s'oblida de retenir i ho acaba oblidant tot.
En tot cas, el camí que fan és inútil. Tan estèril com un gram de dolç sucre en un immens mar salat. Però el fan, amunt i avall, tot el matí; acompanyant els ulls tristos dels seus genets. Ells mai es donen per vençuts i apel·len a l'orgull, a l'estima, a la cura dels qui ja no tenen nom.

dimecres, 24 de novembre del 2010

De caducitat

S'agrupen com ho fan les aus al mig d'una plaça plena de vailets donant pipes; però no ho són. Porten motxilles penjant, vestits trencats i un amor ben gran a sa família. Comenten el que troben, principalment s'ho guarden per a ells -i per als seus-; però també comparteixen el que poden, ja saben quines preferències té cadascú.
Una d'elles duu els cabells enganxosos, són d'un color brut marronós, però se'ls neteja cada dia, o cada dos. Va ben vestida, senzilla, amb un abric llarg i unes sabates barates. No porta més ornamentació que l'esperit d'ajuda; ni polseres, ni arracades, ni penjolls. Parla amb calma i sempre mira als ulls; un fet que agraeixen els seus companys de recapte. No tan sols per l'exquisit color gris que gasten, sinó també per la sinceritat que desprenen.
Un altre és més barroer, si fa falta empeny a la resta, i no coneix la dutxa des de fa setmanes; però no treu que el seu cor sigui, sota una gran cuirassa, tou com el tomàquet florit que ha recollit avui. Vesteix sempre igual i la seva cara ha adquirit un morè poc solar.
Tot sobre la vorera, bosses i bosses plenes de menjar; rebuig de rics i no tan rics, sobres de pobres que alimenten els més necessitats. I ella enmig de tots ells, buscant també. Usant el seu allargat nas com a guia alimentària i les seves ungles com a ganivet afilat. Ella és del barri, els altres no, així que creu que és seu. Però no ho diu, no pot dir-ho. I enduta per la ràbia orina i marxa, entre crits.
Ells segueixen allà, com els coloms, són animals, com tu i com jo, però amb més d'una diferència. Recullen tot el que poden i, abans de marxar, un d'ells deixa anar: cal deixar-ho tot bé; no sigui que després vinguin els llops....

dimarts, 23 de novembre del 2010

De barri

Al barri dels tarats el senyor Pompidà passeja vestit de militar i amb un barret de copa. Es creua amb la senyora Bambalina, que parla amb un amic seu, a qui només ella veu. La conversa sembla interessant, ho sembla tant que el militar s'afegeix a la tertúlia aportant els seus coneixements estratègics. A la dona no li agrada i el fa fora, usant una escombra que porta el Fredu enganxada a l'esquena, mentre camina a quatre grapes. Naturalment, aquest últim no està d'acord amb el furt que acaba de rebre, així que mossega la cama de la senyora, que crida i, com és fàcil d'imaginar, provoca que els altres dos cridin també. Des de l'altre costat de la vorera es mira l'acció en Truspi, un borratxo que porta els mitjons a les mans, com si fossin guants. S'ho mira amb atenció i, de cop i volta, comença a cridar-los; els demana què els passa, però no creua per fer-ho, ho fa de costat a costat. De forma que tots els veïns senten el xivarri que creen tots quatre. Un dels residents de les finques limítrofes treu una mànega per la finestra i comença a ruixar-los. Com és d'esperar, no arriba a tocar-los, estan massa lluny, així que mulla a la gent que pren un aperitiu a la terrassa de sota de casa seva. Un d'ells, en notar l'aigua, es tira enrere i empenta, sense voler, a un client d'una altra taula. S'enfaden, s'escridassen i comencen a tirar-se tot el que troben al seu costat. Els seus companys d'aperitiu s'afegeixen a la festa. Les taules volen i alguna que altra arriba a la calçada. Un bus turístic descapotat passa per allà i, per culpa d'una de les taules, queda aturat. Els japonesos fotografien l'escena, riuen i comenten la jugada; els britànics es posen les mans al cap, algun d'ells s'amaga al pis de sota. Els italians converteixen aquell moment en un circ, baixant de l'autocar i parlant amb els protagonistes. 
Tot s'ho mira amb calma en Josep, director de la caixa del barri; està assegut a un banc, gaudint del dissabte i oblidant-se de la setmana laboral. Porta una elegant camisa, pantalons de vestir i unes sabates de les cares; fuma un puro dels grossos i, després de treure fum per la boca, obre la maleta que sempre l'acompanya i comença a cremar els bitllets de cinc-cents euros que la farceixen.

dilluns, 22 de novembre del 2010

De Chronos

Des d'aquí dins, amb una agradable olor a torrada poc cremada; recordo aquells dies, ja jubilats, en els que vivíem a prop de la sorra, veient des del llit com les onades s'enfilaven per sobre dels grans rocs de l'escullera. Queden tan lluny, que ja no puc ni recordar quan va ser que vàrem deixar de treballar. Estàvem els dos cansats d'arribar a casa sense haver marxat; massa temps plegats, discutint dels nostres projectes laborals i intel·lectuals, presos de la passió que sempre ens ha caracteritzat per treballar; tot el dia rere una feina ben feta. I és que el temps va passar i vam creure que units faríem més força, per això vam crear el nostre estudi. Qui sap si vam fer bé, però els nostres fills ja ens ho reclamaven temps enrere. Calia donar aquest pas, i ho vam fer convençuts que, si les coses no sortien, podíem tornar al moment cronològic que haguéssim volgut. Tants anys fent feina per separat, jo anava de cul i tu també; però ens agradava, va ser una època molt moguda, aixecant una família i anant amunt i avall, cadascú amb els seus somnis sota el braç, venent il·lusions i creant-ne de noves. Més endavant vingueren el segon i el primer fill; tots dos preciosos, què puc dir que no digui un bon pare. Les feines que teníem no ens agradaven, però les fèiem. El nostre enamorament segellat, viatges de parella i el dia que ens vam conèixer. Les agulles giraven com volien i les eres venien més que anaven. Jo era un rebel desenganxat de tot, el meu món es forjava a base de tertúlies i amistats profundes. Portava el cotxe a tota velocitat, gairebé tan ràpid com transcorria la meva vida entre cigarret i cigarret. Les primeres cerveses vingueren amb mals de cap, mentre jo deixava de ser un adolescent, tot just abans de pentinar-me en clenxa i portar pantalons de pana. A l'escola un ho passa bé, si vol, però el record que en tinc no és dels millors; i això que el tinc ben present, com si fos ahir que escoltava les primeres classes de llengua. I ara aquí estic, als teus braços, mare, mirant-te mentre em mires amb tendresa i plores emocionada.

divendres, 19 de novembre del 2010

De daus

En Triangle tira el dau amb força, cau sobre el taulell i, després de rodolar per cada una de les seves cent vint cares, s'atura i deixa, cara amunt, un lloc precís. En Quadrilàter anota aquest lloc al costat del número de vint xifres que ha llegit abans que el seu company executés la tirada. Entra en joc en Pentàgon, tira el seu dau, amb menys cares, però cada una de diferent color; surt un negre. Se sent un plor i un metge picant el cul. En Triangle s'omple el got de cervesa i li ofereix al seu company, en Quadrilàter, si vol unes xips; aquest accepta i, després de picar una mica, exclama: "Continuem!". Agafa la llista i llegeix el seu número, en Triangle tira el dau i, acte seguit, ho fa en Pentàgon. Un altre plor, un altre cop. En Triangle, cansat, els comunica les seves ganes de plegar, en Quadrilàter; cansat d'escoltar-lo, li diu que no comenci altre cop, si vol cobrar, ho ha de fer. En Pentàgon li dóna la raó i demana serietat: "Està bé fer l'aperitiu mentre treballem, però, si us plau, serietat!".
En Triangle demana una pausa, no pot més, es queixa d'haver de treballar tant; "no parem mai", diu. "Necessitem que algú ens defensi, som esclaus del temps! De veritat penseu que els de dalt valoren el que fem?". Indignat agafa el seu dau i el tira al cap d'en Quadrilàter, rebota i cau sobre el taulell. En Pentàgon alerta de la jugada, i en Triangle nega que sigui cap jugada, no havia llegit cap número. En Pentàgon no està d'acord i reclama que la cara que ha sortit sigui pel proper de la llista, tant se val si s'ha llegit el seu número com si no. En Quadrilàter no ho accepta i alça la veu per replicar-li. Però en Triangle, que té més anys que cap d'ells, es fa valer, els fa callar i els tracta de bojos: "No he tirat els daus! Bé, sí els he tirat, però no per jugar, els he tirat emprenyat; no compta! Esteu tots dos bojos!". Tots tres, dempeus, es comencen a donar cops de puny; en Pentàgon agafa el seu dau, el tira al cap d'en Triangle i, casualment, o no, cau sobre el taulell. Tots tres intenten evitar que giri i giri, proven d'agafar-lo abans s'aturi; però el dau rellisca entre les seves mans i acaba quiet...
Es miren i, després de baixar les espatlles, se sent un nen que plora, ple de vida.

dijous, 18 de novembre del 2010

D’imperis

En el petit imperi Otomà de Hanadgmandú; el cap de l’exèrcit té el control total sobre una població ja sense ganes de sollevar-se. Es diu Purugà i té una filla nascuda d’un amor obligat; un de tants compromisos amb una de les seves dones. La filla de la Tristesa es diu Alegria. Va néixer el mateix dia que, després de tres cents dies de pluges, va sortir el sol. En eixir del ventre de sa mare, i abans de caure en les mans corrompudes del seu pare, va obrir els ulls i, quan tots esperaven que plorés, va riure. Val a dir que primer amb un petit somriure que va deixar a tothom bocabadat; però després amb un gest sincer que trasbalsà a tots els assistents. Va ser aleshores quan, a petició de sa mare, li van canviar el nom que havia de dur, Meva, pel d’Alegria. 
La petita va créixer aportant un estat diferent a les coses de Palau. Tothom volia jugar amb ella i això va fer enfadar a Purugà; qui organitzà un concurs per trobar a l’encantador de nens més important de l’Imperi. Se n’hi van presentar cinc. Cada un d’ells més dolent que l’anterior; tots prometent que podrien tornar aquella preciosa criatura en una persona dolenta i cruel.
El primer dels encantadors de serps va creuar la porta i, en mirar a la cara de la noieta, va esclatar de pànic; un crit darrere l’altre, gestos exagerats i una mica d’aigua bruta sobre el front de l’Alegria. Quatre paraules maldites i, després de fer un jurament, els dies van passar i res va canviar. Bé, alguna cosa sí. El poble, encisat per aquella alegria constant, cada cop s’anà unint més, veient una llum al final de tots els problemes que tenien. I així amb els tres següents xarlatans que intentaren enganyar a en Purugà. 
Arribà l’últim i, quan entrà per la porta del palau, els assistents començaren a riure, esperant que fes alguna actuació còmica com la dels quatre primers. L’home, completament nu, provocà el riure més engrescador que us podeu imaginar. Caminà fins al cap de l’exèrcit i demanà seure al seu lloc. En Purugà acceptà, completament desesperat ja pel tema de la seva filla. Li demanà també la seva corona i, un cop la tingué posada, es dirigí a tots els assistents: Estimat poble, em dic Exili i sóc el fill del cap, el fill repudiat; l’hereu ultratjat. Aquí em teniu, nu i amb la corona de l’exèrcit! Aquelles paraules feren enrogir la cara de son pare que, ple de ràbia, l’envià a la garjola. Acte seguit envià a sa germana, la princesa Alegria, perquè morissin tots dos en la més profunda obscuritat. 
Ningú gosà mai baixar a les catacumbes; ni quan passaren cent anys, i tot perquè, segons diuen, per la nit se sentien els crits de l’Exili, castigat per la crueltat de la seva germana.

dimecres, 17 de novembre del 2010

De calidesa

La Joana es dirigí cap a la porta en sentir el timbre; portava uns texans molt ajustats i una brusa blanca amb un parell de botons que deixaven entreveure l’escot. Descalça, sense sabates ni mitjons, pujà el volum de la música i, acte seguit, obrí la porta.
Ell estava a l’altre costat, quiet, atemorit.  Ella l’agafà de la mà i el féu entrar. El dugué fins el sofà i segueren tots dos junts. La nit era càlida, massa càlida perquè dues mirades com aquelles no es trobessin a mig camí. Intentaren no pujar el cap, sobretot ell, provà de resistir-se, però només veure com ella es mossegava els llavis, un neguit li recorregué les venes, escalfant-lo i posant-lo a prova. Tenien les dues mans enganxades; ningú, per fort que fos, hagués pogut separar-los. Sabien que no feien bé;  estaven segurs que la melodia que els acompanyava no era bona i que la genial idea, d’ella, de pujar el volum, no feia altra cosa que privar-los de conversa. Per què parlar si ja ho tens tot dit? Per què parlar si només diràs una mentida rere una altra? Per què amagar-se entre frases suaus que no respecten l’obscuritat dels seus cors?
No hi hagué remei i els llavis d’ambdós s’ajuntaren creant una força única i estratosfèrica. Si els ho haguessis preguntat, ho haguessin negat; si els ho haguessis proposat, mai no ho haurien fet. Però ara estaven els dos nus, sobre el sofà, acariciant-se cada part del seu cos, besant-se a l’entrada del cor. Els crits que feien no eren de dolor, però sens dubte els seus actes en comportaven. Era massa ràpida la velocitat de la seva sang, era massa fort l’esma del seu interior; però estaven vius; com a mínim durant una hora visqueren al màxim, sense que els dits anulars prenguessin partit. I no els importà anar morint, a poc a poc; lentament, perdent aire mentre es besaren.

dimarts, 16 de novembre del 2010

De successions

Entro al taxi pensant en tot el que deixo a l'aeroport, no es tracta només d'un amor d'estiu que marxa cap a la seva ciutat, és molt més el que, en breu, pujarà a un avió transoceànic. Podria pensar que aquest home tan servicial, que m'ha obert la porta i ara em duu cap a casa, és un servidor de Déu que vol ajudar-me en aquests moments difícils. Em dóna conversa i prova de parlar de futbol amb mi, però aviat nota que aquest tema no em farà allargar la conversa; canvia de subjecte i parla del temps. Aquí és quan jo entro en joc i li comento que el temps ho és tot. Ell em comenta que aquesta setmana serà molt freda i que, segur, la gent acabarà agafant un refredat; però jo no li parlo d'aquest temps, sinó del temps que permet que les coses passin; de la dimensió de les successions… i em poso a plorar. Ell no m'entén, diu que només volia donar-me conversa; però sé que és fals, ell és en aquest cotxe per alguna cosa, algú li ha donat una llicència, algú li ha venut el taxi, algú l'ha col·locat en el número nou de la cua de l'aeroport, just abans del taxi que ha servit pel senyor que tenia al meu darrere a la cua.
Irritat i molest per la seva actitud falsa, em trec la cartera de la butxaca, l'obro i, després d'agafar un bitllet de vint euros, li tiro i, aprofitant un semàfor en vermell, surto del cotxe. El taxista obre la finestra i m'escridassa, a mi m'és igual què digui; sé que no ho diu de pròpia voluntat; algú li ha fet dir-ho. La gent del carrer em mira mentre passo per la calçada, jo baixo el cap i continuo caminant, però en arribar a la vorera em poso ben recte i insulto a tothom a qui, segons el meu parer, em mira. A més de menysprear-los, els hi recordo que no són ningú, que la seva personalitat és una broma del destí i que, per més inri, jo tampoc no sóc ningú.

dilluns, 15 de novembre del 2010

De sucre

Ep Jaume, no hauries d’estar treballant avui? Sí Blai, sí... Hauria... però el cel està tan roig, i la fira està tan plena de noies, que no me n’he pogut estar. I tu? Jo també Jaume, aquesta sínia que gira i gira em té boig. M’agrada venir i pujar, m’agrada que s’aturi de cop i les noies s’atabalin. A vegades parlo amb en Marc, el noiet que, des de fa un mes, treballa donant-li a la palanca; li dono un euro i ens deixa aturats uns segons en el punt més alt. Aleshores jo aprofito per calmar a la noia que hagi pujat amb mi; sí, Jaume, si vols podem anar-hi, ara no hi ha massa gent, busquem un parell de verges que tinguin ganes de festa i pugem-hi. Ja veuràs, tot és tan pur des d’allà dalt. Ara som joves i, la veritat, Jaume, la feina no m’omple.
Poder veure les estrelles sortir per l’altra costat de la ciutat, mentre en aquest  encara es viu el roig i el blau... Sí, això sí que és vida. Anar a tirar amb l’escopeta, vacil·lar a les noietes i regalar el que em toqui, això no té res a veure amb la mort laboral. Diuen que han posat una atracció per a majors de vint-i-un; tu creus que ens deixaran passar? Jo ja camino com home; mira, veus com fumo, no creus que em deixaran entrar? Si som els reis dels autos de xoc, ja no hi ha qui ens pari; anem-hi. Oblida’t de la feina i anem a divertir-nos! A més, no crec que ens trobin a faltar, més aviat el cap es posarà content. I no t’agradaria treballar aquí, Blai? No creus que aquest és el nostre lloc? No, Jaume, aquí venim a veure i viure, no pas a moure i morir.

divendres, 12 de novembre del 2010

De llocs

Un joc on els que juguen no participen. Un lloc on els que lloguen no parteixen. Un cop on els que culpen no pateixen.
Ningú em va cridar, vaig ésser condemnat a portar el ferro per forjar. Tothom m'escridassava, vaig ésser condecorat amb un seguit de ferros per portar.
Al forat de la vergonya hi cauen els justos i els injustos, perquè, siguem sincers, no crec que qui decideixi les raons per caure-hi sigui més just o més injust que qui mai ha cregut en la justícia o en la injustícia. Els galons galopen per cada glop que faig a la salut dels saludats a la porta que els dóna la benvinguda. Ells passen, treballen i cauen; jo els deixo passar, o no, però mai ni treballo ni caic.
La vida em sembla una desgràcia vista des d'aquí, des d'un punt final en el que els participants arriben amb falses promeses que, en creuar la porta, es veuen esmicolades. La vida em sembla poca cosa, i potser m'ho sembla perquè jo no tinc vida, només tinc unes mans plenes de durícies i un cap vermell com la sang dels infidels; i dels fidels, clar.
Un joc on els que juguen no participen. Un lloc on els que lloguen no parteixen. Un cop on els que culpen no pateixen...

dijous, 11 de novembre del 2010

De llengües

Ens vam conèixer gràcies a la llum; la llum d’una nit fosca que no il·luminava a ningú dels que estàvem a la platja. Tres-centes veus cridant i saltant al ritme d’una nova cançó sense melodia; tothom embriagat d’alegria i tu... tu caminaves amb els braços caiguts. Recorries la part més pròxima de l’aigua, amb les sabates a la mà esquerra, i la mà dreta fregant-se els dits polze i cor. Portaves una samarreta negra, no duies pantalons i caminaves sense pressa. Els teus cabells negres lligaven amb tot, i fins i tot van lligar amb mi quan, seguint-te d’incògnit, et vas adonar que jo no estava ballant amb la resta d’inadaptats. Vas girar-te cap al costat, mirant com la multitud embogia i saltava i s’abraçava, vas veure’m a mi, amb la meva cara de trist, amb les meves ulleres negres i aquella barba mal afaitada, que encara enfosquia més el meu rostre. 
En aquell moment em volia morir, tenia una gernació de persones al meu costat, però notava que no les veies, només em miraves a mi, i jo em vaig ajupir, però els teus ulls foscos em van seguir i, després d’un llarg instant, vas venir corrents, em vas agafar la mà i em vas arrossegar tan lluny com vas poder. Sense roba a sobre vam córrer per la platja, fins que es va acabar la sorra i va aparèixer l’escullera; em vas besar i l’aigua va ser nostra. Vàrem nadar durant una hora, sense presses, agafant-nos, besant-nos, recorrent tota l’escarpada costa de la zona. No hi havia lluna, no hi havia llum. No ens veiem l’un a l’altre sota l’aigua, però les nostres mans no es deixaven anar ni un sol instant. En arribar a aquella caleta em vas tombar sobre la sorra, em vas fer l’amor i, quan t’anava a dir qualsevol floreta, vaig recordar que encara no havíem ni parlat. Vaig deixar que recolzessis el teu cap a la meva espatlla, vaig deixar que miressis al cel, buscant una estrella que, per fi, il·luminés la nit, però no hi era; no vam veure’n cap ni tan sols quan et vaig dir, en francès, que t’estimava.

dimecres, 10 de novembre del 2010

De verd

El peix de la Maria estava podrit. Tenia llenguados des de feia una setmana, uns pops tallats a trossets que deurien portar al taulell uns vuit dies, gambes extretes de l’aigua una setmana abans, raps desfets pel pas del temps, musclos enganxats a les rajoles... i verdet, verdet per tota la botiga. La humitat regnava a l’ambient. Tant que es feien petits tolls d’aigua al terra i... al sostre!
Per contra del que podeu pensar, la gent del barri comprava cada dia, no els importava que tot fos fastigós, tant els hi feia que la pudor inundés aquell local. Quan entraven i veien a la Maria somrient els hi canviava el dia; tot recomençava i s'oblidaven dels problemes que tenien a les seves llars. La Raquel ja no pensava en el marit que cridava en arribar a casa, el Pau ja no recordava el cap que l’esclavitzava, el Roger oblidava les factures impossibles de pagar que cada primer de mes l’atemorien; i així amb cada un dels seus clients; fidels clients que religiosament acudien a demanar el que tenia més podrit.
En aquella botiga es respirava un altre caliu, un aire lleuger i alegre que feia que sempre hi hagués algú. Entraven i xerraven sense parar, fins que venia algú altre i canviava el torn.
A mà dreta, només entrar, una estanteria aguantava unes ulleres de sol; qui entrava, se les posava; qui sortia, se les treia i les tornava a deixar allà. La música sonava amb força i, contràriament al que podeu imaginar, parlant a un volum normal s’entenien perfectament. Sonava un vals, o un rock lleuger, era igual, el més important era que, a dins, tots eren feliços i se sentien a gust. A part de l’esmentada estanteria i la Maria, el citat taulell completava un fortí protegit per cinc parets blanques que ja no tenien res del color original; sinó que ara semblaven un tros de selva arrapat a l’estructura quadrada de l’habitació.
Molt lluny i molt a prop, rient i plorant, les cinc puntes estaven a l’aire evaporades i el somriure s’havia apoderat de la Maria, a qui les ganes de viure no se li acabaven mai, ni quan els cans menjaven la verdesca recent florida del seu jardí. Ni quan la tristesa dels seus veïns els feia morir. Ella esperava darrera dels seus peixos cadàvers i reia, sempre reia.

dimarts, 9 de novembre del 2010

De boques

De la teva boca surten paraules capcioses. Saps analitzar perfectament les meves lletres, les uneixes,  les llegeixes, les poses en consonància amb els meus paràgrafs i, fins i tot, arribes a trobar-li el què al cos del text. Àdhuc, ets capaç de mirar-te tot l'escrit amb enteniment, però... les teves ulleres et delaten, mai has sigut capaç de crear res que no fos el verí de la teva llengua. Tens uns llavis sensuals que cauen en gràcia dels qui busquen mofa. Tens un humor subtil que impressiona els qui mai han sabut llegir-me.
T’accepto. Em recreo mirant i observant com m’analitzes i em destries. Per tu no sóc més que un cos mort dins d’un aparador. Per tu no passo de conillet d’índies amb qui poder jugar. Però jo no t’he cridat, jo no et necessito. És més, no et vull. Jo puc viure sense tu, i tu, en canvi, mai podries viure sense mi. Com les gavines que sobrevolen la carronya portuària, t’acostes i em saludes, em dius una bestiesa i te’n vas. No tens més coratge. Sembles un adolescent enviant un anònim a una companya de classe; sembles un pobre mort que mai va saber escriure una sola paraula per por al què diran.
I ara, les meves llances semblen més fortes que les teves, si més no, tu no les suportes, com tots els teus. Et protegeixes parlant de què no tinc orgull, de què no sé acceptar les teves valoracions; però, i quan tu ets valorat? I quan el jutge passa a seure al seient dels acusats? I quan és jutjat precisament per no saber jutjar? Aleshores també ploriqueges com ploro jo? O les teves llàgrimes estan justificades per ser un personatge menor? Qui és més gran? Qui obra en honor a la seva fe, o qui basa la seva fe en l’honor dels altres?

dilluns, 8 de novembre del 2010

De nits

La nit comença i surt el sol. En Joan es lleva quan es posa a dormir; somnia despert sobre els avantatges de tenir problemes. No sap res que conegui millor que els altres. És sord i sent tot el que passa; fins i tot escolta el color verd de les ales que bateguen d'un ocell mort estès a terra.
Ai la vida! -Exclama mentre mor-. Ai la vida que se me'n va mentre busco aigua pel desert. No sé què he fet per arribar aquí, sense haver avançat, continuo estàtic, immòbil, sentint l'aire fluir amb rapidesa. Els colors vénen i marxen; ni negre ni blanc, ambdós a la vegada, combinant i extraient el pitjor de mi en forma d'amorfs. Paraules que creen silencis en una ambigua situació en la que no se sent home, ni dona; però sap que té un membre entre les cames. Es creu potent, fort, viril, però la roba n'és tan de suau que si no se la treu se sent rosa, dèbil, efeminat. No és qüestió de veure's amb o sense roba; ni tampoc d'endevinar-se prou valent per saber què és. No li importa; només vol saber on està. De tanta calor que fa comença a suar, les gotes no són, ni estan; només cauen, recorrent un estat febril allunyat de l'estadi natural dels humans. Ara recorda que ho és ell, d'humà. Es mira al mirall, però no es veu; per no veure no veu ni el mirall; però el recorda allà, entre un miler de records que li vénen a la ment; alguns dels quals són imaginats, altres reals, però no sap quins són els que van ocórrer, ni tan sols sap quins eren els que van esdevenir. 
Ai la mort! -Crida en ple èxtasi vital-. Ai la mort que em ve a buscar mentre cerco arbres pel bosc. El que tinc a dins ja no ho tinc, sobretot quan ho trec i començo a veure-hi clar amb els ulls mig clucs. Els llavis humits, les mans tremolant, i el meu cap a la paret. Que algú em tregui d'aquí, que algú se m'endugui a l'infern, vull treballar per les ànimes mortes! Vull beure la sang dels qui ja no hi són!

divendres, 5 de novembre del 2010

De genets

Cavalquen sense cavalls. Fan soroll, però en silenci. Les espelmes que duen els omplen les mans de cera; però no es taquen, porten guants. Són cavallers de la llibertat i volen prohibir a certs genets muntar les seves selles. Van tapats, no s'amaguen, o sí, ningú d'ells s'ho pregunta. Simplement es posen en fila, un darrere l'altre; el primer -també amb el cap tapat- sosté un estendard de color lila; del segon a l'últim només porten, a les mans, una llum d'esperança, o això diuen.
Els sons que surten de les seves tapades boques fan por, com a mínim així ho entenen els ocells nocturns que, al seu pas, marxen volant cap a altres contrades. Es queden sols en una esplanada; només espiats per atrevits mussols que, des de les seves privilegiades localitats, observen com succeïxen els actes de la mort; o de la vida, segons creuen.
Al mig de l'esplanada hi ha una dona, la foscor gairebé no la fa visible, només es perceben amb claredat el blanc dels seus grans ulls i el rosat dels seus carnosos llavis. Està nua i lligada de mans. Arriba un segon batalló, aquest porta uns tambors que no toquen, com a mínim fins que rodegen, tots, la carn que ha de ser sacrificada. Aleshores sí, els sons dels caps tapats augmenten de volum, i les baquetes colpegen amb força els tambors. Al fer-ho tots a l'uníson, aconsegueixen que la dona emmudeixi i deixi de cridar; ara només plora; plora en silenci i amb por.
El portador de l'estendard el clava al terra; es treu un ganivet de dins de la sotana i s'acosta a la víctima. Li acaricia els cabells, en talla un ramat, els reparteix per sobre del cos de la dona i, quan tots callen i els tambors toquen un llarg silenci de 4 temps, li talla el coll. La dona ja no plora, però té els ulls oberts i plens de llàgrimes. Uns ulls més blancs que la lluna; tan blancs que podrien ser aris.

dijous, 4 de novembre del 2010

De romans


Sona el despertador i un romà s'alça. Al seu costat un grec es fa l'adormit; no vol llevar-se, però està clar que ja està despert. El soroll de les armadures romanes l'han despertat. Maleïts romans, sempre amb els seus cuirs i vestits de llauna -diu en veu baixa-. T'he sentit, grec traïdor, no pensis que no sé el que penses, sóc conscient que, si fos per tu, em clavaries una daga per l'esquena -li respon-.
Tots dos ja vestits escalfen encara més la discussió, que gairebé arriba a les mans; però no volen ser castigats; així que, per consell del grec, ho deixen estar i, amb posat seriós, es disposen a sortir de l'habitació. Estan gravats a totes hores, són rates en ple experiment científic, no pas mediàtic. Els científics més importants del país s'han desplaçat fins al petit poble on els van trobar per estudiar, amb total dedicació, la seva causa. Primer de tot, volen saber com s'ho han fet per sobreviure tants anys; després, esbrinar com és que durant tot aquest temps ningú no n'ha sabut res, d'ells; i, finalment, veure si els seus costums coincideixen amb tot el que els arqueòlegs han anat promulgant.
Ara els tenen a prop, no fa falta crear hipòtesis, poden veure què fan al matí, quines rutines diàries segueixen i quin sentit li donen a la vida. Això sí, ho han de fer plegats, en un context força dissemblant al que ocorria fa tant de temps, en una casa prefabricada amb pladur i convivint amb un altre prototip històric. 
No tenen nom que valgui, un és un romà i l'altre un grec; qualsevol personificació convertiria l'experiment en una farsa, ja que el que volen els estudiosos és certificar el moviment d'una època, no pas el d'un personatge en qüestió. 
Esmorzen plegats cola-cao i galetes; veuen la televisió i intenten aprendre per a què serveix un ordinador; sense èxit, és clar. Aguanten així vint-i-quatre hores, després de les quals el cap de la investigació fa una roda de premsa multitudinària parlant del gran succés mundial. Mentre fa el discurs, la casa es crema i els dos inquilins moren. Acte seguit entren els forenses que, fregant-se les mans, veuen com l'experiment passa, ara, a les seves arques.

dimecres, 3 de novembre del 2010

De sales

Dues amigues seuen a la penúltima fila del cinema del barri. Han portat una paperina de crispetes i, una d’elles, amaga un paquet de tabac a la bossa de mà. Quan ja estan assegudes es reparteixen un cigarret per a les dues; una calada cada una, segellant amb carmí el preuat tabac. Les crispetes per més tard, quan ja estiguem més relaxades –li comenta una a l’altra-.
Han escollit aquestes dues butaques perquè volen estar soles, sense ningú al voltant que les molesti xerrant, sense ningú que les increpi per menjar i fumar, sense ningú que les miri i jutgi. Han triat aquest cinema perquè ja no funciona, està buit i desocupat; en ruïnes, i a l’entrada una porta tapiada en priva l’accés; tot i que elles han pogut entrar per un forat lateral. L’estat de la sala és lamentable, ple de rocs caiguts del sostre, que ara ja no hi és. D'altra banda, aquest inconvenient es torna una avantatge en una nit d’estiu tan estrellada com la d’avui. Seuen i miren amunt; agafant-se les mans i rient, parlen del actors principals, l’ossa major i la seva germana petita; xerren de l’escenari de l’acció, les pedres i la pell esquinçada;  comenten la trama de la narració, l’amor i la vergonya. Estan preparades i riuen, riuen tant com poden, la pel·lícula no els fa riure, però la vida sí; perquè la vida -diu una d’elles mentre prem la mà de l’altra- és com una pel·lícula, on riure no és el més important, però ajuda.