De rodes

És diumenge i es respira un aire fred. Tan fred que glaça l'aigua que goteja de la font. La pell de les mans es clivella i els dits dels peus s'engarroten. Costa caminar, però, davant dels qui caminen, uns altres roden. 

Tot el matí es veuen amunt i avall, dues rodes que ara van per la vorera, ara van per la calçada. Per contra del que es podria pensar, no hi són, però es veuen. Com a mínim jo els veig, i tu també. Però no hi són. Roden i roden fins arribar al parc. La majoria es col·loca al sol, la pell ja està prou esquerdada com per anar desafiant la natura.

Moltes carícies acompanyen paraules infantils, poc coherents; però amb molta alegria. Normalment els mots no troben resposta i, si la troben, convé oblidar-la; un verb molt de moda en aquestes contrades. Qui sap, potser és culpa del vent, que s'ho endú tot i ens deixa amb una gran clariana; sense núvols, però amb un sol incapaç d'escalfar cap cor. O, vés a saber, tan de bo sigui culpa del record, que tot ho vol tenir, i en el seu afany s'oblida de retenir i ho acaba oblidant tot.

En tot cas, el camí que fan és inútil. Tan estèril com un gram de dolç sucre en un immens mar salat. Però el fan, amunt i avall, tot el matí; acompanyant els ulls tristos dels seus genets. Ells mai es donen per vençuts i apel·len a l'orgull, a l'estima, a la cura dels qui ja no tenen nom.