D’imperis

En el petit imperi Otomà de Hanadgmandú; el cap de l’exèrcit té el control total sobre una població ja sense ganes de sollevar-se. Es diu Purugà i té una filla nascuda d’un amor obligat; un de tants compromisos amb una de les seves dones. La filla de la Tristesa es diu Alegria. Va néixer el mateix dia que, després de tres cents dies de pluges, va sortir el sol. En eixir del ventre de sa mare, i abans de caure en les mans corrompudes del seu pare, va obrir els ulls i, quan tots esperaven que plorés, va riure. Val a dir que primer amb un petit somriure que va deixar a tothom bocabadat; però després amb un gest sincer que trasbalsà a tots els assistents. Va ser aleshores quan, a petició de sa mare, li van canviar el nom que havia de dur, Meva, pel d’Alegria. 

La petita va créixer aportant un estat diferent a les coses de Palau. Tothom volia jugar amb ella i això va fer enfadar a Purugà; qui organitzà un concurs per trobar a l’encantador de nens més important de l’Imperi. Se n’hi van presentar cinc. Cada un d’ells més dolent que l’anterior; tots prometent que podrien tornar aquella preciosa criatura en una persona dolenta i cruel.

El primer dels encantadors de serps va creuar la porta i, en mirar a la cara de la noieta, va esclatar de pànic; un crit darrere l’altre, gestos exagerats i una mica d’aigua bruta sobre el front de l’Alegria. Quatre paraules maldites i, després de fer un jurament, els dies van passar i res va canviar. Bé, alguna cosa sí. El poble, encisat per aquella alegria constant, cada cop s’anà unint més, veient una llum al final de tots els problemes que tenien. I així amb els tres següents xarlatans que intentaren enganyar a en Purugà. 

Arribà l’últim i, quan entrà per la porta del palau, els assistents començaren a riure, esperant que fes alguna actuació còmica com la dels quatre primers. L’home, completament nu, provocà el riure més engrescador que us podeu imaginar. Caminà fins al cap de l’exèrcit i demanà seure al seu lloc. En Purugà acceptà, completament desesperat ja pel tema de la seva filla. Li demanà també la seva corona i, un cop la tingué posada, es dirigí a tots els assistents: Estimat poble, em dic Exili i sóc el fill del cap, el fill repudiat; l’hereu ultratjat. Aquí em teniu, nu i amb la corona de l’exèrcit! Aquelles paraules feren enrogir la cara de son pare que, ple de ràbia, l’envià a la garjola. Acte seguit envià a sa germana, la princesa Alegria, perquè morissin tots dos en la més profunda obscuritat. 

Ningú gosà mai baixar a les catacumbes; ni quan passaren cent anys, i tot perquè, segons diuen, per la nit se sentien els crits de l’Exili, castigat per la crueltat de la seva germana.