De la teva boca surten paraules capcioses. Saps analitzar perfectament les meves lletres, les uneixes, les llegeixes, les poses en consonància amb els meus paràgrafs i, fins i tot, arribes a trobar-li el què al cos del text. Àdhuc, ets capaç de mirar-te tot l'escrit amb enteniment, però... les teves ulleres et delaten, mai has sigut capaç de crear res que no fos el verí de la teva llengua. Tens uns llavis sensuals que cauen en gràcia dels qui busquen mofa. Tens un humor subtil que impressiona els qui mai han sabut llegir-me.
T’accepto. Em recreo mirant i observant com m’analitzes i em destries. Per tu no sóc més que un cos mort dins d’un aparador. Per tu no passo de conillet d’índies amb qui poder jugar. Però jo no t’he cridat, jo no et necessito. És més, no et vull. Jo puc viure sense tu, i tu, en canvi, mai podries viure sense mi. Com les gavines que sobrevolen la carronya portuària, t’acostes i em saludes, em dius una bestiesa i te’n vas. No tens més coratge. Sembles un adolescent enviant un anònim a una companya de classe; sembles un pobre mort que mai va saber escriure una sola paraula per por al què diran.
I ara, les meves llances semblen més fortes que les teves, si més no, tu no les suportes, com tots els teus. Et protegeixes parlant de què no tinc orgull, de què no sé acceptar les teves valoracions; però, i quan tu ets valorat? I quan el jutge passa a seure al seient dels acusats? I quan és jutjat precisament per no saber jutjar? Aleshores també ploriqueges com ploro jo? O les teves llàgrimes estan justificades per ser un personatge menor? Qui és més gran? Qui obra en honor a la seva fe, o qui basa la seva fe en l’honor dels altres?
5 comentaris:
Hi ha paraules perilloses.
És important saber trobar les paraules correctes per a cada ocasió, no?
@Coses: Hi ha qui sempre posa verí a les seves paraules...
@Judith: Sí, sobretot en aquest cas... el relat parla d'un crític, d'un escriptor, etc.
Està molt bé i penso que, a més, en una altra volta de rosca, encara aquest sinistre personatge pot ser un mateix. La part que cada un de nosaltres té a dins i que es posa a remugar i a exigir quan fem quelcom (escriure, crear). Aquella part que mai no troba la feina del tot ben feta.
Per a mi, aquesta part és una gran enemiga, una crítica ferotge. La seva funció és útil, però t'amarga la vida.
Tots som escriptors i crítics, alguns cops ens posem a un costat i, d'altres, a l'altre -valgui la redundància-.
Publica un comentari a l'entrada