dilluns, 8 de novembre del 2010

De nits

La nit comença i surt el sol. En Joan es lleva quan es posa a dormir; somnia despert sobre els avantatges de tenir problemes. No sap res que conegui millor que els altres. És sord i sent tot el que passa; fins i tot escolta el color verd de les ales que bateguen d'un ocell mort estès a terra.
Ai la vida! -Exclama mentre mor-. Ai la vida que se me'n va mentre busco aigua pel desert. No sé què he fet per arribar aquí, sense haver avançat, continuo estàtic, immòbil, sentint l'aire fluir amb rapidesa. Els colors vénen i marxen; ni negre ni blanc, ambdós a la vegada, combinant i extraient el pitjor de mi en forma d'amorfs. Paraules que creen silencis en una ambigua situació en la que no se sent home, ni dona; però sap que té un membre entre les cames. Es creu potent, fort, viril, però la roba n'és tan de suau que si no se la treu se sent rosa, dèbil, efeminat. No és qüestió de veure's amb o sense roba; ni tampoc d'endevinar-se prou valent per saber què és. No li importa; només vol saber on està. De tanta calor que fa comença a suar, les gotes no són, ni estan; només cauen, recorrent un estat febril allunyat de l'estadi natural dels humans. Ara recorda que ho és ell, d'humà. Es mira al mirall, però no es veu; per no veure no veu ni el mirall; però el recorda allà, entre un miler de records que li vénen a la ment; alguns dels quals són imaginats, altres reals, però no sap quins són els que van ocórrer, ni tan sols sap quins eren els que van esdevenir. 
Ai la mort! -Crida en ple èxtasi vital-. Ai la mort que em ve a buscar mentre cerco arbres pel bosc. El que tinc a dins ja no ho tinc, sobretot quan ho trec i començo a veure-hi clar amb els ulls mig clucs. Els llavis humits, les mans tremolant, i el meu cap a la paret. Que algú em tregui d'aquí, que algú se m'endugui a l'infern, vull treballar per les ànimes mortes! Vull beure la sang dels qui ja no hi són!

6 comentaris:

Judith ha dit...

com sempre, és un plaer llegir els teus relats, però a veure si un dia ens sorprens amb una història que no sigui tràgica!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Carai, no ho sé si és tràgica o és la realitat onírica de la mort en vida, de la vida en mort, de trobar-se tal vegada enmig d'un trànsit etílic o de la droga.
Joc d'opòsits, realitat o mentida, immobilitat o mobilitat, ser o no ser.
Tal vegada aquest text és el que s'adiu més amb el subtítol del bloc, Yves.
"La veritat no existeix, només la podem imaginar"
I jo afegiria: i embolicar.
Molt bo. Petonets.

Mònica ha dit...

Totalment d'acord amb la Jud, vull una història feliç i divertida!!!

Mònica ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Yves ha dit...

@Jud i Mònica: molts dels relats que he escrit són de caire més alegre!

@Anna: Doncs sí, potser és el més juganer de tots, hehehe.

Gràcies a totes!

Coses de Llàbiro ha dit...

Jo també voto per un final menys tràgic...